Sense Memòria

En majúscules és una altra memòria. Les memòries personals es poden tornar memòria col·lectiva segons els protagonistes. Tanmateix, la Memòria en Majúscules, tal com és adduïda a la llei de la Memòria Històrica, són paraules majors. És la Memòria que a tots ens pertoca. La llei comença a tenir les seves traduccions reals. Per jutges i sobretot per la feina d'un caramull d'entitats que recobren un passat que va ser massa prest enterrat i oblidat. A Catalunya es donen iniciatives institucionals, com la de reivindicar la figura de Companys assassinat per la dictadura franquista. Ara, aquí, a les Illes, a Mneorca en particular no en veig ni una. Sembla que el nostre benestar ens priva de ser inquerits per les truculències injustes del passat. És que aquí tenim regidors declaradament franquistes.

Les lleis haurien d’anar acompanyades de pedagogia. Potser així, per una banda s’entendrien més i se’n comprendrien els motius i per altra la seva aplicació donaria els resultats esperats. Quan una nova llei s’aprova i ha d’impregnar la societat per la seva importància, aleshores seria adient que totes i cadascuna de les esferes públiques hi aportés una actuació encaminada a entendre-la i posar-la a la pràctica. Potser no totes les lleis, però tot pensant en la Llei de la Memòria Històrica aquesta reflexió que faig es fa imprescindible. El desconeixement que les generacions mostren respecte el passat històric no gaire llunyà resulta indecent i perillós.

Encara que la Llei de la Memòria Històrica tengui per finalitat la de tancar les ferides obertes durant la Guerra Civil espanyola i es proposi la conciliació entre els ciutadans, la veritat és que no és una llei que faci justícia. I així ho ha manifestat Amnistia Internacional. Si una organització com AI, experimentada en casos semblants, que té un prestigi reconegut per tot el món i que a més s’ha dedicat d’ençà fa dècades a la protecció dels drets humans s’ha posicionat en contra d’aquesta llei és perquè alguna cosa no funciona com tocaria. Convindria tanmateix entendre les raons de per què AI ha al•legat contra la Llei de la Memòria Històrica.

Perquè la gent pogués entendre la llei i l’acusació d’AI seria necessari unes quantes classes d’història. Convindria que els nostres avis en poguessin parlar obertament sobre l’experiència desastrosa de la guerra i de la postguerra. Convindria que els joves i no tant joves sabessin les causes i les conseqüències, els factors i el context d’aquella catàstrofe humana. És en aquest sentit que crec que el breu període de la II República, la desgraciada Guerra Civil i la horrible postguerra han de ser explicades en una exposició didàctica, entenedora i popular, més enllà de les conferències. Les cartes al director que últimament s’han publicat pels diaris locals alerten sobre uns fets encara candents i sovint manipulats per sectors que volen reescriure la història als seus interessos polítics, sense cap vergonya.. És un deure conèixer, és una necessitat dir la veritat. M'imagín la sala d'exposicions El Roser de Ciutadella o el Claustre del Carme de Maó complint amb el deure d'explicar tot açò. Però de moment ens haurem de conformar amb 1558, una exposició per a escolars, carregada de tòpics, ben poc contrastada i que exalta més els sentiments de patriotisme petit, enlloc de reflexió.