La lliçó de l'espai públic

M'encanten els supermercats i no perquè m'agradi comprar-hi. Hi vaig quan en tenc la necessitat i punt. M'encanten pel mateix motiu que m'encanta per exemple l'escola, o com m'encanta el centre d'assistència geriàtrica o com m'encanta l'hospital. Per què em poden encantar llocs tan diferents? Perquè tots aquests llocs comparteixen una mateixa condició: són espais públics. Són àgores necessàries per aprendre a conviure.

Al supermercat, a l'escola, al geriàtric, a l'hospital, i també al cinema, al camp de futbol, a l'església, i a altres llocs on la gent es troba participant de la vida comuna, les persones es relacionen independentment de la seva situació social. En aquests llocs hi ha rics i pobres, d'esquerres i de dretes, d'aquí i de fora, metges, senyores i malanats, jubilats, ninis, subcontractats, aturats i afortunats. Tots aquests indrets ensenyen molt, no només com som tots i cadascun de nosaltres com a animals socials, sinó també com interactuam. Els espais públics són centres d'aprenentatge de la ciutadania. Llocs d'una importància decisiva per a l'exercici de la democràcia. Tant és així que jo diria que la prioritat de l'administració pública és açò mateix, afavorir, millorar, incentivar i crear llocs de trobada pública. Una bona gestió política és idò aquella que l'urbanisme i l'ordenació del territori regula tota la resta de les activitats.

Les festes i les tradicions exerceixen igualment la funció que fa l'espai públic, repetesc, aprendre a conviure. I una altra de les instàncies que fa possible la democràcia és l'educació pública. Es diu que sense escola avui seria prou impensable l'organització social i política que tenim. Així, la primera funció de l'escola és socialitzar. La paraula pot sonar una mica antiquada, fins i tot a alguns els remetrà al comunisme soviètic de dramàtic record. Aprendre a estar amb els altres diferents i diversos tan sols es pot dur a terme a través del contacte. Si aprendre a parlar s'aprèn parlant, aprendre a conviure s'aprèn convivint.

Aquest mateix fet es pot comprovar en l'àmbit familiar. Els fills de les famílies nombroses, obligats per necessitat a compartir les coses, els espais i els afectes, aprenen de forma més ràpida i natural a ser més tolerants, a mostrar-se més generosos i a acceptar millor la discòrdia i el conflicte i, de retop a aplicar-se en la negociació i a trobar punts de consens. És un aprenentatge necessari per a la supervivència. Els fills únics solen tenir més dificultats, en general, amb aquestes competències. Perquè com deia Pablo Neruda, «no es bueno que el hombre esté solo».

Tot plegat he pensat que el nou cicle polític que sembla inaugurar-se arran de les passades eleccions, ara que parlen de consensuar acords de govern, i més enllà de les concrecions a què arribin els partits d'esquerres que volen pactar, tindrà com a prioritat protegir i propiciar l'espai públic, allí on ens feim ciutadans: l'escola, l'hospital, el geriàtric, la plaça i el territori. Ben mirat, els nou govern d'esquerres que surten als ajuntaments, als consells insulars i al Parlament tindran una primera feina que consistirà a restablir la dignitat i la qualitat dels serveis públics que el govern de Bauzá ha tant malmès. I açò tant en un sentit físic com abstracte. En el sentit físic vol dir recuperar la gestió pública de molts serveis que han estat «cedits» a negocis privats. En un sentit abstracte vol dir (re)establir vies de participació col·lectiva que fins ara han estat tallats. Aquesta nova manera ha d'apoderar la gent i fer-la corresponsable dels serveis i dels espais públics.

Finalment, en la base d'aquesta recuperació de l'espai públic, hi ha l'escola pública, de tothom i per a tothom. Després de sentir durant dècades, tant a governs d'esquerres com de dretes, que la prioritat seria l'Educació, ara ja seria hora que aquestes promeses no quedessin en paraules i es transformessin en fets. L'escola és una eina de transformació social, molt sensible, on aprenem els valors que ens salven: la convivència, la solidaritat, la sensibilitat, el coneixement i l'exercici de la democràcia. Perquè només en la confluència d'allò que compartim hi ha la sortida.