La radicalitat necessària
Just quan anava a
escriure aquest article per demanar a Jaume Sastre que abandonés la
vaga de fam, vaig llegir que l'havia deixada. Vaig fer un alè, com
tots els que hem donat mostres de solidaritat envers el seu gest.
També em vaig afegir a les manifestacions com a reconeixement a la
seva actitud radical. Però endins del meu cor no hi podia donar
suport. Reconec la seva postura, estic absolutament d'acord amb la
raó que l'ha impulsat a un acte tan extrem, però de cap manera
podia aprovar-ho. Fa molts dies que ho vaig dir a un col·lega de
l'institut, el mateix que ha votat en contra del TIL, una altra
vegada. Li vaig dir que no em semblava bé que una persona usés la
vaga de fam per a un tema i una situació que sincerament no ho
requereixen. És la meva opinió, que estic segur que no agradarà a
molts del meu entorn. Però deixeu-me explicar.
La vaga de fam només es
justifica quan són conculcats els drets fonamentals, la privació de
llibertat, la persecució política, l'ús de la violència extrema
contra la qual es protesta. Més enllà d'aquests extrems, crec que
les eines d'oposició i de pressió en una societat democràtica com
la que tenim, són unes altres. Que la nostra democràcia és molt
feble, que està desvirtuada i que necessita amb urgència una
regeneració, no lleva que no es disposin de mesures per a l'exercici
dels drets. Certament que les decisions que pren el govern Bauzá en
educació són molt injustes, del tot desencaminades, barroeres i
fins i tot abusives. Però té legitimitat per fer-ho, malgrat que
ens desagrada. La feina de qui ens manifestam en contra de la
política educativa del PP a les Balears és justament la pressió
social, mitjançant la veu i sobretot la raó.
La vaga de fam de Sastre
no m'ha agradat com a mesura de pressió. Crec que és un xantatge
emocional fora de lloc, que només ha servit per conprovar fins a
quin punt el nostre president és una persona tancada, inflexible i
poc sensible, cosa que ja sabíem. També s'ha de reconèixer que la
vaga de Jaume Sastre ha mantingut viu el moviment de l'Assemblea de
docents. Però també ha servit per posar en perill una vida i una
vida, digueu el que volgueu, és la màxima expressió de la dignitat
humana. Una vaga de fam és un acte de violència voluntària contra
el propi cos. I a mi em repugna tot acte de violència per subtil que
sigui. No es pot posar així la vida en perill. No ho puc admetre de
cap manera. És cert que tenim exemples històrics en els quals la
vaga de fam ha fet canviar el curs de la història. D'acord. Però
recordem que les vagues de fam sorgeixen de situacions molt més
delicades que la nostra protesta per la política educativa que patim
en aquestes illes. El cas més paradigmàtic que coneixem és Gandhi,
que va fer diverses vagues de fam, una de les quals quan la seva
esposa va morir mentre era tancada a la presó.
Cal desbancar Bauzà i
tota la règula de polítics incompetents que l'acompanyen. Tanmateix
s'ha de fer des de la política. Amb això no vull dir, com diu el
PP, que per fer política hom s'ha de presentar a les eleccions, que
si no que callem. Res d'açò: estic per les postures de pressió de
tota mena, des de qualsevol àmbit de participació ciutadana, amb
tota la força i la contundència dels fets, amb la persistència i
la desobediència necessàries, amb l'energia de la veritat i el
vigor de la raó. Crec que hi ha motius suficients per a la
indignació. Però la cosa més indignant seria perdre una vida.
Gràcies Jaume pel teu
exemple. Gràcies sobretot per haver dessistit de la vaga. 41 dies
sense menjar deixen el cos en una extrema delicadesa, que segur que
tindran seqüeles per a la salut. Tenia el cor encongit i la
consciència em tronava. Tot i la teva valentia, la radicalitat del
teu gest no podia caure sobre les consciències de qui et donava
suport (no pot caure sobre qui no té consciència!). Encara que no
aprovi la vaga de fam d'en Jaume, cal que aprovem en canvi l'esperit
lluitador i la seva radicalitat. Sovint ens diuen que ser radical és
un extrem dolent. En un sentit etimològic, la radicalitat és
necessària. Cal anar a l'arrel, al radical, dels problemes. Han
estat les radicalitats d'uns pocs homes i dones que han fet canviar
el món. En un món d'incerteses, en augment de desigualtats i pèrdua
de drets, cal ser radical. Ara és hora de noves radicalitats, sense
pors, perquè primer és la vida, i la vida no és altra cosa que
aprofundir les arrels per enlairar-nos. Que en Jaume es recuperi, que
el necessitam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada