Polítics i pagesos

La vida il·luminada

Algunes coses són ineludibles. S'han de fer perquè en sents la necessitat de fer-les. I no em referesc a les necessitats biològiques, ja m'entenen. Algunes d'aquestes necessitats es presenten en la vida en forma de vocació. Una vocació és una benedicció. Açò porta a alguns a ser feliços. A les entrevistes que el naturalista Jaume Adrover fa a pagesos i pescadors, interessants, instructives i que tenen la virtud d'anar a l'arrel de l'existència, apareix ben sovint aquesta necessitat ineludible. Molts pagesos i pescadors, tot i la duresa de la vida que han duit, se senten agraïts perquè han fet allò que els estirava. Les entrevistes d'Ones i Terrossos reflecteixen el seny i la saviesa de gent treballadora del camp i de la mar. En gairebé tots es traspua la sensatesa, la veritat de les coses elementals i concretes, amb una riquesa de l'experiència que no només es veu amb el vocabulari emprat sinó també per la mirada neta i fins i tot il·luminada sobre les coses i la gent. Tota aquesta gent sent la seva feina amb la pasió d'un missioner, sense el proselitisme que tot ho embruta.

Hi ha algunes professions que es presten a la vocació. Sovint les relacionam amb les de prestigi o que tenen una certa èpica, una aureola mitificada: capellans, militars, artistes de tota espècie, metges, mestres, i totes aquelles que hem amanit amb la salsa de la moral. Totes tenen l'ingredient del sentit de servei i del treball més enllà de l'obligació estrictament contractual, més enllà del compliment professional. Però quan la vocació es realitza en una activitat que als ulls de la modernitat i del glamur són feines anodines, aleshores el sentit és realment fondo. Tenir vocació de pagès és alguna cosa més que una vocació. Les persones que la senten parlen en termes de lligam emocional, com una pulsió estimulant. Reben el glapir de la terra a les seves mans i això deu ser com mamar la llet materna. Són vides il·luminades.

Tanmateix de totes les ocupacions, feines, professions, dedicacions... n'hi ha una que virtualment és la més ineludible, que té més tirada des del punt de vista de la vocació: la de polític. Virtualment, perquè a la pràctica s'ha tornat una de les més desvirtuades. I és per això que tenim alguns polítics amb un perfil tan desfilat que fan vergonya. I açò és trist i perillós, pel descrèdit que provoca en una de les feines virtualment més nobles que és la política. Però, el sentit de servei, la crida de la generositat, i la dedicació amb cos i ment han desaparegut (amb excepcions). En tenim exemples paradigmàtics arreu arreu. A tothom li ve al cap algun d'aquests polítics desvirtuats. No té cap tipus de formació en la seva àrea de gestió i de decisió, i per açò mostra el llautó cada vegada que obre la boca. El pitjor però no és que no sap res, sinó que no en vol aprendre. Tot sembla indicar que és allí perquè li van demanar i, sense tenir cap mena d'idea ni de projecte ni de plans, executa allò que li diuen des de les altes esferes sense contemplacions. Exerceix allò que se'n diu obediència deguda, com un soldat al general peti qui peti. No sap què significa negociar, no sap conjugar els verbs consensuar i acordar. És un autèntic incapacitat, una nosa incontestable per al país. Un vertader trasto. És la cara inversa dels homes de la terra entrevistats per Jaume Adrover, homes que estimen la terra, gent senzilla que ha dedicat la vida a la passió per la feina. El polític desvirtuat en canvi sembla només que hi és per entorpir les relacions i aprofitar el seu càrrec per acumular amb subterfugis tantes dietes com pugui per engreixar el sou que no s'ha guanyat. Es mostra a més intransigent, a vegades maleducat, intempestiu, provocador. Ho repetirem, és una llàstima, perquè els ineptes ocupen els llocs més importants i que mereixerien ocupar aquells pagesos amb seny i vocació.

I si enviam aquests polítics desvirtuats a treballar al camp durant una bona temporada per aprendre les coses elementals de la vida, com sembrar per després collir? Tal vegada també s'empeltaran de la parla més genuïna de la terra i deixen de dir disbarats. Tal vegada aprendran a ser pacients i a esforçar-se davant les adversitats. També podrien aprendre a ser austers, a valorar les coses per petites que siguin, a ser humils i acceptar que l'honradesa és la millor eina per estimar la feina que fan. Potser coneixerien i estimarien una mica més aquesta terra amb els fruits que ha donat. Polítics com pagesos, vet aquí una solució. Vocacions que il·luminin.