25 anys de la Galeria d'art Artara

25 anys d'Artara

Francesc Florit, pintor

El proppassat dissabte 29 de setembre ha tancat les portes la galeria d'art Artara,  la gran casa que les ha mantingut obertes des del 1993, tot i que la família Moll feia molts més anys que estava vinculada amb el món de l'art i dels artistes amb la botiga de material d'art Argos. Llavors a Menorca s'obria una galeria dedicada exclusivament a la mostra i a la venda d'obres d'art. Artara ha estat compromesa i bolcada als artistes locals de l'illa, per naixement, residència o vincles.

Faig aquest escrit d’agraïment a Artara per tots els serveis prestats, no només a títol personal com a artista sinó també com a ciutadà. Com a artista perquè a les seves parets hi he exposat nombroses vegades i hi he celebrat fins a sis exposicions individuals. M’ha ofert la possibilitat com l’han ofert també a moltíssims artistes de l’illa. Però també és d’agrair-ho per la seva tasca cultural, per mostrar a la ciutadania de forma gratuïta i generosa les diverses manifestacions de les arts plàstiques actuals. Ja que han estat innumerables les exposicions de pintura i escultura que s’han duit a terme durant els 30 anys de vida. Per les seves sales han passat molts si no gairebé tots dels artistes de Menorca. Han donat el punt de sortida a joves promeses, han programat els pintors més reconeguts i han donat cabuda a alguns artistes residents a l’illa i els de fora de l’illa, la qual cosa enriquia el panorama artístic local.

Record la primera vegada que hi vaig entrar i vaig pensar que ja era hora que tinguéssim una galeria amb unes sales esplèndides per a exposar-hi obres d’art. Llavors les galeries a Menorca eren botigues que venien quadros i altres materials. Artara estava dedicada exclusivament a l’exposició. El casal senyorial disposava de tres espais expositius que permetien una gran i variada oferta, i en algunes ocasions s’hi feien fins a tres exposicions simultànies. Eren espais grans que permetien un discurs expositiu ric i ample, on hi podies muntar des de les delicadeses arrecerades fins a la grandiositat dels grans formats. Ben mirat, durant molt de temps la galeria Artara ha estat un focus de difusió cultural de primer ordre a Menorca, més actiu i dinàmic que altres equipaments públics i privats. La seva oferta ha estat àmplia perquè totes les tendències i estètiques hi eren representades sota el criteri primordial de la qualitat, i per tant els clients hi podien trobar allò que cercaven. Jo he xalat molt tant com a creador com a contemplador amb la feina feta per la galeria. I crec que com jo molta altra gent li ho hem de reconèixer.

Tanmateix, Andrés Moll continuarà com a galerista en l’espai que també fa anys que funciona com a sala d’exposicions, més modesta, a Argos. Certament que vivim uns temps complicats per les galeries d'art. Ja abans de la crisi econòmica però sobretot a partir de la crisi s’ha provocada un canvi de tendències i de consum cultural que travessen tots els altres sectors culturals. Amb la crisi del 2008 ha sobrevingut la revolució tecnològica digital, els temps de les incerteses i una lenta desaparició de la classe mitjana, consumidora fa unes dècades de l'art local, més assequible. Les necessitats d'adaptació als nous models culturals i de consum no resulten fàcils. Diguem-ho clar: costa vendre obres d'art.

La classe mitjana amb un cert sentit artístic i amb alguna formació era la destinatària de la gran majoria de les obres creades per la majoria dels artistes a uns preus més o menys raonables. Ara l'art és o molt car o molt barat. El molt car és el que se sustenta en una minoria de consumidors d'alt poder adquisitiu i que només (no sempre) compra l'art de les primeres figures internacionals (i quatre nacionals). L'art molt barat provoca que la resta dels artistes que componen el gruix de qui es dedica a l'art no pugui treure's un sou per viure. I açò provoca alhora que molts joves no puguin créixer, que molts talents no puguin desenvolupar-se i que moltes promeses quedin malauradament pel camí, desaprofitats, i engreixant la idea d'un país d'esquena als seus millors valors, empobrint-se.

Però una galeria és més que un negoci. És molt interessant la relació que estableix la galeria amb els ciutadans: ofereixen un servei cultural i no demanen res a canvi. Xocant. Els museus demanen una entrada per gaudir-ne, les galeries no. És clar que són botigues per vendre i per tant la seva raó de ser és bàsicament la de fer negoci. Però també és cert que ofereixen una visita, a vegades guiada i personal, a canvi de res, només amb l'expectativa de fer un client. Sabem però que la majoria de la gent que entra a la galeria no és per comprar i la galeria els obre les portes igualment. Amb això vull dir que les galeries d’art haurien de ser tractades per l’administració pública amb una certa deferència, perquè elles també omplen l’agenda cultural de la ciutat.