Presentació El dia i la nit de Pau Faner

Presentació El dia i la nit de Pau Faner

Francesc Florit Nin

Cercle Artístic  de Ciutadella 28.09.18

Pau Faner és l’escriptor menorquí més prolífic, el més premiat i el més publicat que mai no hi ha hagut en tota la història de Menorca. Pau Faner ha assolit una gran rellevància en el panorama de la literatura catalana actual feta, en gran mesura, des de la singularitat dels seus textos i des particularitat de l’illa de Menorca.

Una novel·la és una història amb una trama i aleshores resulta difícil parlar d’una novel·la sense parlar d’allò que n’és la part més essencial d’una novel·la. És com si a un cirurgià bisturí en mà li demanessin que operi sense obrir. Perquè realment quan una persona ha llegit una novel·la o ha vist una pel·lícula i ens la vol recomanar, quina és la primera pregunta que fem? La pregunta bàsica és “de què va?” “tracta d’un fill bord d’un noble ric a la Menorca del s. XVIII que se’n va de viatge...” Per tant és la pregunta que demana sobre l’argument i la trama, sobre la història que s’hi explica. Si responem fem açò que avui s’anomena spoiler. Mercè Rodoreda va dir que una novel·la són paraules. Ben cert però no només. Tota presentació hauria de parlar doncs de les paraules i de tot allò que envolta el discurs literari: gènere, estructura, estil, o sigui els aspectes probablement més avorrits, però també són els que donen la talla de la qualitat.

No es poden anticipar aquelles informacions que devaluarien un dels ingredients substanciosos de l’obra: la sorpresa, les giragonses que fa el protagonista i els enamoraments i els morts, que n’hi ha uns quants. No faré la malcriança de filtrar informació clau per xalar de la lectura. Una solució seria que només es permetés l’entrada a qui ja hagi llegit el text i per tant això es convertiria en un seminari.

Si abans Pau Faner escrivia molt i portava un ritme de publicació d’obres considerable, en aquests darrers anys la producció s’ha accelerat a quasi una obra cada any, a part de les traduccions a d’altres idiomes d’obres escrites en català. El seu currículum literari ja acumula més de 40 llibres de contes i novel·les. D’ençà del primer llibre publicat, els ja mítics Contes menorquins a l’Editorial Moll l’any 1972, han passat 46 anys d’una carrera literària fecunda, coronada per molts i prestigiosos premis. Tot plegat ha fet que l’any passat l’IME i la UIB dediquessin a Pau Faner un col·loqui internacional en el qual es va analitzar el conjunt de la seva obra literària i pictòrica, que va donar molt de si.

La narrativa de Faner en la seva globalitat es mou entre realitat i fantasia. En gairebé totes les seves obres l’element màgic hi té una presència en graus diferents. Tracti el gènere narratiu que tracti (narracions d’aire costumista, relats més o manco fantasiosos, novel·la històrica i d’aventures, contes de recreació de la memòria personal, etc.) en tots els casos s’hi produeix un fet, una escena, un personatge, una ubicació que participa de la meravella o del prodigi. S’ha qualificat l’estil de Faner de maneres diverses, potser el més habitual és el de realisme màgic. Tal com ha dit en Joan López Casasnovas “La fantasia és el mitjà creador: Faner l’assumeix amb tota la profunditat de les seves conseqüències”. I les conseqüències últimes a què pot arribar Pau Faner en les seves fabulacions poden ser tan radicals que alguns lectors les perceben com a extremes i de difícil acceptació. Poden arribar fins a l’absurd, fins a l’al·lucinació i fins a la paradoxa. Perquè el fil narratiu ens mena cap a viaranys surrealistes, a vegades incomprensibles i per tant de digestió difícil si no s’accepta d’antuvi que la llei que comanda en el món de la ficció de Pau Faner no és la versemblança, ni la coherència racional, ni la raó intel·lectual ni l’esdeveniment possible de la història sinó la fascinació, el somni i a vegades el deliri. Si tot açò es contextualitza en uns referents històrics coneguts i ubicats en uns espais ben concrets com succeeix en la novel·la El dia i la nit, aleshores produeix un xoc en el lectors que només s’explica per la capacitat fabuladora de l’home de crear una realitat de paraules fora de la realitat. Si no s’assumeix aquesta premissa, el lector de Pau Faner va venut.

En Pau Faner creu al peu de la lletra aquell vers de Shakespeare:

[La vida] és un conte explicat per un dement,

ple de soroll i fúria, i sense cap sentit

paraules de Macbeth, obra que com també a la novel·la de Pau Faner apareixen bruixes que interactuen amb els personatges.

I aleshores tot és possible i el lector si vol xalar ha d’acceptar-ho. Uns lectors que des dels temps remots que es van avesar a escoltar històries inventades, sempre han acceptat la ficció i tot els graus de mentides per creure i recrear. L’èxit de les rondalles meravelloses que perduren al llarg de mil·lennis, l’extraordinària rebuda de la literatura d’aventures tan grata a Pau Faner de la mà de Defoe, Stevenson, Kipling, Salgari, o la popularitat de lectures com El senyor dels anells o Harry Potter, i també tot el món de la ciència-ficció, les novel·les gòtiques i de terror, etc.,  tots es regeixen per la mateixa atracció del prodigi i la meravella. I tanmateix, encara que ens sembli una contradicció, aquestes mentides assumides, aquests “disbarats” literaris que només són producte de la incontinència verbal i imaginativa que permet la paraula creada, tot aquestes quimeres i falòrnies, tots aquets enganys ens ajuden a entendre el món, a comprendre les persones i a eixamplar la vida. Ens obren a l’experiència de la vida. És una paradoxa que funciona. És el que Harari a Sàpiens explica com el progrés de la humanitat: és possible gràcies a la nostra capacitat de creure en els relats (religiosos, polítics...)

La novel·la El dia i la nit és un clar exponent del Pau Faner que coneixem, aquell que mescla sense cap prejudici la realitat i la ficció, la llegenda i la història, la veritat i la il·lusió. Sempre ha estat així l’art de la paraula: des de l’Odissea on Ulisses sent el cant de les sirenes fins ara i aquí on el protagonista Florià escolta la mussa Azhar. És justament aquest personatge, la musa Azhar, la porta que obre la fantasia. La musa intervé en els moments més delicats i compromesos del protagonista Florià, quan la seva ajuda màgica resulta imprescindible per sortir del mal pas en què es troba. Aquesta ajuda es presenta com la força de la bellesa i de la seducció perquè les persones canviïn de parer, ens estovin el caràcter i així el curs de la història afavoreixi el desig i el bé. Més endavant altres personatges que han mort en mans del mal esdevenen també fantasmes que es trasmuden en la consciència del protagonista, que apareixen en somnis i en deliris tot formant part de la trama, de manera que la “solució màgica” forma part natural de la realitat que viuen els personatges, tal com passa amb les rondalles. El nom de la musa Azhar pot llegir-se crec com una metàfora de l’atzar, allò que succeeix sense causes conegudes. També els noms de Florià i Severià no són convencionals, responen a la manera de ser de cadascun.

D’altra banda El dia i la nit incorpora elements propis de la novel·la històrica, com ha fet en altres obres Pau Faner amb molt bons resultats, com Flor de sal, obra que també recrea la Menorca del s. XVIII al llarg de les diverses dominacions angleses, francesa i espanyola. Incorpora també pinzellades de la situació política i cultural d’Europa: l’expansió colonial de l’Imperi Britànic, la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Guerra de Successió, etc. Són pinzellades breus just per emmarcar l’acció dels personatges en el seu lloc i temps.  En aquest sentit Flor de sal i El dia i la nit comparteixen la mateixa concepció novel·lesca i tenen ambdues obres molts aspectes comuns. En concret la novel·la abasta des del 1757 amb Menorca sota dominació francesa fins el 1818 poc després de la revolta dels menorquins contra la dominació espanyola. Són una seixantena d’anys en una Menorca i una Europa en plena ebullició cap a la modernitat. Els continus viatges del protagonista el porten a París, Montpeller, Londres, Dublín, Lisbona, Amsterdam, Milà, Roma, Nàpols i fins a la Índia. Deu n’hi do. Es tracta per tant d’una estructura cronològica del seguiment dels viatges del protagonista.

Joan Mas i Vives en un article de diari on ressenyava el recull de narracions Amb la mort al darrera publicat el 1980, parla d’autobiografia al·lucinada en detectar en aquell llibre de Pau Faner referències explícites al mateix autor. Diria que una cosa similar passa a El dia i la nit ja que el protagonista de la novel·la podria interpretar-se com un Pau Faner absolutament fantasiós: viatger, escriptor internacional de reconegut prestigi, bondadós fins a la innocència, carregat d’experiències i ens mans de les dones més precioses de la terra, amb l’ajuda inestimable de la musa inspiradora de la vida imaginada... és com si Pau Faner projectés els seus ideals de vida sobre el protagonista. Com si diguéssim, “mirau, si jo fos fet de paraules sobre un paper seria en Florià...” Pensem que l’obra escrita pel protagonista Florià és qualificada per alguns intel·lectuals d’aleshores –enciclopedistes revolucionaris- com un “símbol de la llibertat d’imaginació i fantasia”. Es refereixen a la segona obra publicada per Florià titulada Les ombres de la place du Dam. No sembla parlar de l’obra de Pau Faner? És justament allò que diríem de l’estil de Pau Faner, amb obres plenes de la llibertat de la imaginació i de la fantasia.

El to dominant de la novel·la és l’aventura. És de fet una novel·la d’aventures i tanmateix també podríem qualificar alguns dels capítols com de novel·la eròtica, a estones com de novel·la fantàstica, o com de novel·la d’amor, millor dit d’amors i, si estiram el fil també la qualificaríem de novel·la popular per tots els ingredients propis de best-sellers. Que sigui sobretot una novel·la d’aventures ens ho demostra el fet que les parts descriptives i les dialogades es redueixen al mínim. Predomina la narració dels fets. Els personatges i els espais són descrits de forma ràpida, com si Faner ens volgués estalviar als lectors tant com pot allò que podríem anomenar reble, o el que els alumnes en diuen palla. Fins al punt que moltes vegades el diàleg entre personatges és encastat dins la narració, tot seguit. L’aventura del protagonista al llarg de la vida i a l’ample de tot Europa fa que les pàgines siguin una successió contínua de fets i d’accions. La novel·la d’aventures, amb un heroi que va superant amb el seu bon caràcter les mil trampes i putades del seu adversari, el seu germanastre, amb viatges continus i en contacte directe amb els esdeveniments més rellevants de la història, es fonamenta en el desig humà de viure altres vides interessants, és la il·lusió de la virtualitat.

Pau Faner estima les novel·les d’aventures, de ritme ràpid, gosaria a dir que accelerat. Les accions s’encadenen una rere l’altra: una pura narració talment fan els gèneres populars de la tradició oral (rondalles, llegendes) però també com fan molts dels gèneres moderns que s’han fet populars com la novel·la negra, la policíaca, el western, i per suposat la novel·la d’aventures. Alguns d’aquests gèneres han patit una certa desacreditació per part de la crítica més o menys intel·lectualoide, amb certse prejudicis, com si fossin formes degradades de l’alta literatura culta. És igual: el deure de tot novel·lista és fer-se llegir i jo crec que en Pau Faner té, en aquest sentit, una dèria ben fonda: ell escriu per tenir milions de lectors.

El títol El dia i la nit es refereix al caràcter diametralment oposats entre protagonista i antagonista, entre els dos germans amb dues sensibilitats inverses, contràries però ambdues extremes i molt capacitades. Per sota de les diverses aventures de la novel·la, n’hi ha una de latent que és la lluita entre la bondat i la maldat personificats en els dos germans. La nit i el dia es van succeint com se succeeixen la serietat i la comicitat, les alegries i les tragèdies, les tendreses i les crueltats. Aquest tema de fons em fa pensar que el motiu de la novel·la és la persistència del mal.  L’exploració d’aquets extrems és un dels filons de la literatura, com ho va ser a El mal de la guerra: fins a quin punt l’home és capaç de...

    La novel·la és plena d’ironies i sarcasmes amb algunes escenes com a paròdies. Per exemple, el protagonista quan és estudiant de medicina necessiten cadàvers per fer les pràctiques d’anatomia i aleshores cerquen “un mort prou sofert com per deixar-se estudiar minuciosament”. N’hi ha molts d’altres exemples de situacions còmiques:

La narrativa de Faner és molt sui generis, és un cas especial dins la narrativa catalana contemporània, com ho han fet notar alguns crítics. La de Pau Faner es resisteix a ser encofrada en una etiqueta. No n’hi cap que li faci prou justícia perquè és una obra expansiva, desmesurada, incontinent, que no hi cap en un contenidor que és una etiqueta. I en aquest sentit són obres difícils de qualificar. Pau Faner és un artista de la hibridació de gèneres diversos: una mixtura de novel·la històrica, fantàstica, eròtica, d’aventures, d’amor, i d’elements de la literatura popular i tradicional. Pot ser, amb permís seu, gosaria d’anomenar-la “rondalla d’autor”. Així com hi ha una cuina d’autor que partint de l’herència culinària d’un país, en reinventa les receptes, Pau Faner reinventa amb una enorme dosi de creativitat els plats de cada dia. A diferència de la rondalla tradicional, aquí en canvi tenim un llenguatge elaborat, una producció personal, ubicada en un espai i un temps moderns ben concrets i un aprofundiment en la trama i en els personatges. I els ingredients comuns entre la rondalla i l’obra de Faner és primer els recursos meravellosos com alguns personatges fantàstics, les formes lingüístiques col·loquials i les fórmules màgiques, la fixació de personatges amb funcions ben clares i diferenciades, l’estructura del viatge...

Jo crec que el conjunt de la narrativa de Pau Faner bascula entre dues memòries: la memòria personal i la memòria col·lectiva (històrica). De la primera memòria crea textos com els Contes menorquins que inaugura tot un seguit de narracions i novel·les com El cant de l’alosa, Lady Valentine, La núvia del vent, Per una mica d’amor, i un dels darrers Com s’assembla la vida als somnis. De la segona memòria hi trobam obres emmarcades en períodes històrics diferents com Flor de sal, Moro de rei, L’amor del capità Gavina, Les bodes del diable i aquesta última El dia i la nit.

Aquesta novel·la té tots els ingredients de les últimes obres de Pau Faner. El món de Menorca lligada a Europa per un costat, l’amor com a motor de la narració, les accions trepidants d’aventures, la gran varietat de registres lingüístics, que va del lirisme al col·loquialisme, l’estil fabulador ple de sorpreses de caràcter meravellós, una imaginació fantasiosa. I aquesta llibertat creativa d’escriure sense traves ni prejudicis que té Pau Faner, que és una de les seves marques d’identitat.

Deixau-me acabar amb una cita d’un crític literari de gran prestigi, Víctor Manual Aguilar e Silva, diu una cosa molt interessant: “Es molt reveladora l’oposició que es dona entre Balzac, el gran mestre de la novel·la tradicional, i Stendhal, el genial eixarmador de molts camins de la novel·la moderna: el primer creia en l’eficàcia d’una “poètica de la novel·la”, en l’art de presentar amb mètode els personatges i els esdeveniments, i de construir una trama rigorosament ordenada; el segon confessava que mai no havia pensat en l’art de fer una novel·la, i, en les seves obres, els personatges apareixen i desapareixen, les aventures s’acumulen, domina el gust de la improvisació i de la sorpresa. Docs bé, la novel·la moderna deu molt a Stendhal, i no a Balzac”

Pau Faner s’alinea amb la concepció stenhaliana de la novel·la: més atenta a la intuïció, a la improvisació, a la sorpresa i a l’aventura. Perquè allò que és rellevant en una novel·la no és que sigui creïble perquè les accions, els fets, les situacions i els personatges siguin versemblants, sinó perquè fa el lector crèdul. No és igual. Pot ser increïble com a ciutadà però creïble com a lector. Seduir el lector amb les mentides més meravelloses és la principal feina de l’escriptor.