Valors plàstics i estètics del paisatge de pedra en sec

XVI Congrés Internacional de la Pedra en sec

COMUNICACIÓ: Valors plàstics del paisatge de pedra en sec  (26.10.18)

AUTOR: Francesc Florit Nin

La comunicació pretén indagar sobre els valors plàstics del paisatge que ha configurat l’art de la construcció de pedra en sec. Aquests valors es troben perfectament manifestats en el paratge de Punta Nati, en ser aquest paratge un exemple magnífic de l’art de la construcció de pedra en sec. La revalorització d’aquest paisatge que s’ha produït en aquestes últimes dècades, a causa en bona part de projectar-hi una mirada estètica, més enllà o més ençà dels valors etnològics i dels agrícoles-ramaders.

Va ser la nova sensibilitat romàntica de finals del XVIII i inicis del XIX, una autèntica revolució estètica que encara perdura, que va atorgar a la natura uns valors plàstics i emotius. Així va néixer el paisatge com a motiu artístic. Hereus d’aquella sensibilitat, ara miram el paisatge com encarnacions d’uns estats anímics que s’apropen o s’assimilen a l’experiència estètica de la contemplació gratuïta de l’art. La natura com a quadre. Aquest text és el desenvolupament d’uns apunts que vaig escriure fa temps. Eren una mena de reflexió emotiva que em despertava el paratge de Punta Nati i que llavors es va convertir en un llibre d’artista amb uns dibuixos senzills.

Punta Nati és un paisatge que amalgama natura i artifici. És una paratge fortament humanitzat, com ho és gairebé tota Menorca. Un paratge podríem dir “construït” sobre una base mineral. I aquesta construcció és feta bàsicament per l’artesanat de la pedra en sec, amb una gran diversitat d’elements, però marcat sobretot per tres: la paret seca, les barraques i els ponts. Es tracta per tant d’una paisatge molt sotmès a l’acció humana sobre la terra que perdura durant segles.

Podríem afirmar que l’interès de tota aquella zona ha passat de la mà a l’ull. Dècades enrere eren uns llocs d’intensa activitat agrícola. Alguns com Ses Truqueries considerat llavors com una de les millors finques d’explotació. Però actualment ja són en gran part terres abandonades improductives, només dedicades a la ramaderia de bens. Això ha causat una erosió del sol i que per contra ha generat un panorama que deixa contemplar tota la trama de paret seca i de construccions d’interès etnològic. Si abans hi havia un interès d’ús per a la sustentació vital dels homes, ara podem dir que Punta Nati s’ha desplaçat cap a l’interès contemplatiu, com experiència visual i com a camp d’estudi del patrimoni etnològic.

Així es presenta avui el paratge de Punta Nati com un paisatge singular, digne de ser preservat pels seus valors de patrimoni etnològic i paisatgístic. Aquesta transferència de la ma a l’ull és avalada per l’interès de ser plasmat pel llenguatge de l’art visual. El seu atractiu es constata per ser objecte d’atenció d’estudiosos i d’artistes i punt de focalització turística. La celebració d’aquest congrés també n’és una prova.

Quan repassam la mica de bibliografia sobre el tema ens adonam que el llenguatge es carrega de connotacions. Per exemple, i només és un exemple, Tomàs Vibot al llibre Menorca. Per la passa i la mirada (El Gall Editor. 2017) en referir-se al paratge de Punta Nati usa uns termes que són més propis de la creació literària que no de la descripció geogràfica: “oceà de pedra”, “territori primari i colpidor”, “silenciosa cadència que fa fins al més insensible tornar a l’origen de les coses”. Aquestes paraules ens remeten a l’ús de metàfores, i la metàfora, com sabem, és el recurs usat per a l’expressió de l’inefable, el camp en el qual es manifesten les experiències estètiques.

Quins són els valors estètics que produeix el camp construït per la pedra en sec? Aquests valors contrasten amb la imatge més comuna de Menorca, la Menorca blanca i blava de platges i pinars ubicats a les costes, sobretot de migjorn. Ha estat més recentment que s’ha “descobert” una altra Menorca, una Menorca més interior, podríem dir més íntima, formada per parets i tanques llaurades, amb construccions de l’arquitectura popular més austera i senzilla.

Com a pintor i com a poeta he fixat l’atenció a aquesta Menorca interior i he fet una reflexió pels motius pels quals l’atracció d’aquest paisatge ha inspirat artistes i poetes. Els valors d’aquesta estètica es caracteritzen per l’austeritat, la geometria trencada i el buit, valors que connecten amb  la sensibilitat del wabi-sabi japonès.

Es tracta d’un paisatge amb ànima perquè alberga una sedimentació humana molt profunda i carregada d’història, diríem que és un lloc ple de memòria. Cada pam d’aquest paratge parla de l’esforç humà i de la tragèdia de sa costa. En ser un paisatge molt despullat d’anècdotes, és susceptible d’expressar l’essencialitat. No és un paisatge amable i això força l’espectador a ser més subtil i més sensible a la seva comprensió, demana per això un esforç d’entesa. Aquestes condicions lliguen amb la idea de sublim, categoria estètica desenvolupada per expressar els límits dels sentits i properes a les ànimes desolades, desvalgudes, solitàries. Els adjectius que ens venen al cap són auster, pobre, humà, abandonat, ample, castigat, obert, historiat, naufragat. Fruit d’una emoció continguda, Punta Nati es mostra tot ple de presències latents malgrat ser alhora tan despullat perquè és un paisatge que acumula sofriment i tristesa amb un punt de llarga desesperació, perquè darrera la majestuositat de la seva grandesa, hi alena la mort. La impressió que produeix és la d’admiració que sentim pel savi pobre de pertinences i tanmateix ric d’experiències interiors.

Des d’un punt de vista més formal, el paratge de Punta Nati té una coloració gastada com de pàtina del temps. Hi predominen els tons grisos i sienes, amb el contrast blau d la mar i del cel. Sovint queda emboirat per la calitja de l’aire o la boirina de la mar de manera que sembla un dibuix difuminat. El format és molt horitzontal, és tota una planura amb lleugeres ondulacions en la llunyania. Aquesta planura és trencada ara i adés per aquestes petites construccions piramidals o rectangulars de barraques i ponts. Tot el conjunt és estructurat per línies que dibuixen un laberint de parets seques com una geometria infinita digna de Borges

Un paisatge humà però sense concessions, sever però afectuós, evident i difuminat al mateix temps, que traspua una solitud extrema i una atmosfera neta, de geografia pelada, de terra eixuta, esmaperduda i exprimida, d’una regularitat gairebé minimalista, de llunyanes distàncies i amb properes sintonies de línies tènues. Una plàstica de la nuesa, de pocs recursos retòrics, sense anècdota. Una plàstica d’aproximació abstracta, d’estructura horitzontal, una planícia coronada de llum imponent. Una textura ruda, gastada com les mans de llaurador, callades, un codolar de temps i d’esforç. L’aire lluminós i net, l’harmonia ocre, llunyana presència de la mar. Paisatge sense figura i amb moltes mirades.

Tots aquests valors es vinculen si fa no fa amb l’estètica japonesa anomenada wabi-sabi que valora les coses imperfectes, inacabades i impermanents, els processos naturals i la senzillesa, els objectes rústics i gastats per l’ús, les sensacions de calidesa íntima, connotades de melangia i d’una certa elegància discreta. Parla d’autenticitat i de naturalitat. Parla, doncs, de Punta Nati.

Tot i que aquesta comunicació s’aparta dels continguts centrals del congrés, l’autor creu que una aproximació als valor plàstics i estètics del paisatge de pedra en sec pot aportar una perspectiva interessant al seu estudi perquè tanmateix avui valoram aquest patrimoni com un llegat que ens enriqueix la nostra experiència estètica. En certa manera diria que avui som aquí perquè ens lliga una relació emotiva amb aquest patrimoni.