divendres, 13 de juny del 2008

Festa viva de Sant Joan


Quan un festa és viva

Francesc Florit Nin

Quan un fenomen és viu, no se’l pot tancar dins unes vitrines, ni es pot enllaunar com si fos un animal mort. Quan una peça d’art entra dins el museu, deixa de ser en certa manera contemporània, perquè els museus es caracteritzen per ser justament el lloc de la memòria. És per aquest motiu que molts centres d’art defugen el nom de museu i es designen com a centre d’interpretació, centres de cultura viva, hangars de producció i difusió, qualsevol altre nom per no caure en la momificació que connoten els museus. Però un fenomen viu també té la seva història i ha sofert les seves transformacions per actualitzar-se dia rera dia segons les noves necessitats i les noves sensibilitats. Avui en dia qualsevol fenomen pot ser museïtzat, en el sentit més ample de la paraula. Es museïtza fins i tot la natura, el paisatge. I les festes? També. Moltes festes tradicionals i populars també es museïtzen, és a dir, diposen d’un lloc en el qual es mostren i s’expliquen de forma perenne.

Fa poc va ser declarada Patrimoni Mundial la festa de la Patum de Berga. Les festes de Sant Joan de Ciutadella també va optar a tal distinció però no ho va aconseguir. No estic segur que tal cosa fóra bona. Tant una festa com l’altra tenen tots els ingredients per ser declarat Patrimoni Mundial perquè són totes dues riques en tradició, distintives i ben pròpies de cultures locals i a més molt participatives. Berga, arran d’aquesta declaració per part de la UNESCO, té un projecte preciós, ubicat enmig del seu centre històric urbà, en el qual es guardaran gelosament i es donarà entenent del què és la festa de la Patum, del seu sentit i de les circumstàncies històriques i sociològiques que l’han determinada.

Fa anys i panys que a Menorca es parla de crear un centre (o un museu?) sobre les festes de cavalls, especialment de Sant Joan. Però com en tantes altres qüestions som incapaços d’engegar res de similar, alguna cosa que valgui la pena des del punt de vista del nostre patrimoni immaterial. Tothom està d’acord que Sant Joan es mereix un museu. O no. Però és segur que mentre no es disposi d’un lloc digne en el qual guardar la memòria dels objectes materials i dels fets ocorreguts i dels sentits que anam atorgant a la festa per ser explicada, perdem temps i oportunitats.

Potser no és pròpiament un museu el que explicaria millor la Festa de Ciutadella. El nostre malaguanyat Eduard Delgado, que venia cada any a celebrar entre nosaltres les seues estimades festes, ens ho deia i repetia: Sant Joan és una memòria viva tan espectacular que es mereix més atenció. És per aquest motiu que la feina que l’Ajuntament li va encarregar sobre un Pla d’equipaments culturals contemplava un museu de la ciutat a Can Saura en el qual una part important havien de ser per a les Festes de Sant Joan. Però aquest projecte, i tants d’altres que els ciutadellencs es miraven amb il·lusió, va ser fàcilment decapitat i oblidat per la dreat governant local del PP. Sense cap explicació racional.

Tanmateix, Ciutadella té tres coses de les quals se n’ha de sentir orgullosa: la part antiga de la ciutat, les platgetes verges i les Festes de Sant Joan. Hem de salvaguardar més la ciutat antiga dels atropells a què la sotmet un creixement abusiu del model turístic que tenim; hem de salvaguardar les platges de tot intent de convertir-les en urbanitzacions (finalment sembla que açò sí que la dreta especuladora ho ha entès) i haurem de pensar en algun centre que salvaguardi la memòria viva d’unes festes com no n’hi ha cap al món. Bon Sant Joan.

dilluns, 9 de juny del 2008

Posats a imaginar

L’objectiu de tota utopia no és assolir-la, sinó imaginar possibilitats i esperonar a avançar. Ítaca és el camí. I posats a imaginar que no quedi, ja que habitualment ens lamentam de l’estat de coses. Fa un capvespre dolç que invita a fer volar els estels dels sentits. Ens traslladam en un futur immediat en el qual les institucions públiques i les associacions de la vida cívica es posen d’acord en un pla d’equipaments culturals per a la Menorca d’aquest segle que acabam d’inaugurar. De l’acord en surt un decàleg de primeres actuacions que es porten a terme amb la participació de tots els nivells de l’administració atès el dèficit d’inversions que l’illa ha patit en dècades i segles.

1. Es construeix un auditori d’una singular arquitectura per als esdeveniments de gran format i alhora exerceix les funcions de centre de convencions i congressos, a més de centre de formació de música, dansa i teatre. 2. Atents al patrimoni marítim de l’illa, s’elabora un pla museogràfic per a un Centre de la Cultura Marítima. 3. Gelosos del que aportam a la cultura universal des de la nostra idiosincràsia, la festa dels cavalls, especialment Sant Joan, té un institut de recerca, preservació i interpretació en el qual la gent participa, visibilitza i entén la festa. 4. A laMenorca Reserva de la Biosfera, es crea el centre on la relació menorquins-Menorca sigui explicada com un dels exemples del desenvolupament sostenible. 5. Els grups de creadors disposen de bucs d’assaig per tots els pobles per tal que els seus productes puguin adquirir qualitat. 6. S’instal·la una infrastructura equipada per a concerts a l’aire lliure de gran extensió i allunyada de la vida tranquil·la dels pobles. 7. S’adeqüen o es rehabiliten espais-tallers-obradors per a artistes plàstics i de nous llenguatges visuals. 8. Es crea el museu d’art contemporani. 9. Cada població ofereix un casal d’associacions per facilitar la xarxa de cohesió social i cultural de què Menorca és rica. 10.El desè el posen els lectors.

dimarts, 3 de juny del 2008

S'Esplanada amenaçada


S’Esplanada des Pins, de cop amenaçada

Francesc Florit Nin

És tot un indicador, la presa de temperatura de la societat civil. Una altra vegada els ciutadans es tornen a enfrontar a projectes municipals que no responen a la sensibilitat de protecció del patrimoni històric i natural. M’apunt a totes aquestes mogudes. Hi vaig anar. A s’Esplanada des Pins érem ben prou. A la plaça del Born encara vam ser més. Molt comptades vegades succeeixen episodis així. Són fets excepcionals. Normalment aquestes manifestacions es preparen a consciència. Però aquesta vegada l’acte espontani va convocar a la correguda una gentada. La vida civil no és tan morta com ens pensàvem. A la manifestació de dijous passat hi havia des d’infants, al·lots i joves, majors i àvies, que són les que van donar el toc d’alerta.

Però n’Antònia Salord té tota la raó del món. Als concentrats a la sala de plens de l’ajuntament els va dir que tenien els vots per fer els projectes que ells creuen. En altres paraules els va dir que si no volien l’aparcament a la Plaça dels Pins que no haurien d’haver votat el PP. És el que hi ha, és el que tenim, és el que ens mereixem. Fi de la discussió. N’Antònia Salord té tota la raó del món quan diu que representa la majoria social i silenciosa que va votar el partit governant. Fóra d’aquesta evidència, la resta és un estira i amolla de poques conseqüències pràctiques, a excepció de les mostres irades de disconformitat. Tal vegada la majoria silenciosa està d’acord a tallar els pins de s’Esplanada per construir-hi un aparcament soterrat. La gentada que es va manifestar el dijous passat potser representi una minoria. És l’argument reiterat del PP per defensar els encerts i els errors. Les paraules de la regidora popular van sonar més com una amenaça o com una advertència que no com una raó. Semblava dir: com que comandava, ara podia fer el que volgués. Però amb una mica d’exercici reflexiu, la regidora també pot pensar que no tots els que van votar PP (més UPCM, que surt de la mateixa matriu política) estarien d’acord amb la idea de tallar els pins. És per aquest motiu, probablement que el programa electoral del PP es va guardar molt de dir on farien l’aparcament soterrani, que és com dir que van amagar la intenció que ja tenien presa. Van enganyar l’electorat i així es guanyen les eleccions. Pura enginyeria electoralista. En tots els 30 anys de democràcia no record ni una sola consulta ciutadana sobre afers municipals. Els polítics – en general- els fa por aquesta democràcia tan directa. Potser seria hora.

Consultar el poble és una de les millors medecines per a la salut democràtica. Sembla tanmateix que l’actual govern municipal actuï no en contra del poble (no ho sabem) sinó d’esquena al poble. Un cert despotisme il·lustrat s’ha instal·lat a l’equip de govern i enduts pel messianisme sap què convé al poble encara que el poble no ho sapi. La millora del poble, el progrés del poble, assegurar la prosperitat del poble, modernitzar el poble són les frases més sentides per justificar macroprojectes a l’estil del PP. Es creuen posseïts d’una alta missió que els portarà a la glòria eterna gràcies a la seva visió de futur. La gent de carrer no entén d’aquestes coses i n’ignoren la transcendència. Nosaltres ho aclarirem, sembla que pensen.

El mal és que la idea del seu progrés que representen va contra les tendències actuals. El seu progrés i les seves plataformes no són altra cosa que plantejament decimonònics, passats de rosca. I tu què saps? o tornes a jugar a fer d’urbanista? em diran per desqualificar la meva opinió com han fet altres vegades. Jo sé poca cosa i sospit que el govern conservador en sap massa. Els qui seguim un poc l’escenari polític local –no n’hi ha cap altre de més mogut – esteim acostumats a presentacions de projectes que han servit sobretot per desviar l’atenció d’altres problemes o que han estat bufs sense cap consistència. Són els casos desafortunats de desvirtuar Es Pinaret amb l’astronomia recreativa, és el cas de l’edifici a Sa Punta Prima, és el cas de l’Escola de Música a la plaça del Príncep, és el cas de l’antic edifici del bisbat al carrer Sant Sebastià, és l’institut de secundària a Son Blanc, és la piscina a Sa Cetària. N’hi ha més. Tot obra dels dos Casasnovas, com si encara continuessin al comandament de la nau pirata.

La plaça dels Pins, s’Esplanada, costa de creure que vulgui ser transformada amb un aparcament soterrat. La meva incredulitat, compartida per milers de ciutadellencs, topa però amb les gestions fetes per l’actual govern municipal. Molta gent creu que és una barbaritat i no s’acaba de fer-se a la idea de les pretensions municipals. Per què ha de clapir s’Esplanada des Pins si hi ha alternatives? Què té s’Esplanada perquè el PP-UPCM hi vulgui l’aparcament? Què té perquè molts ciutadans s’hi oposin? Els ciutadans que es van manifestar dijous veuen en s’Esplanada des Pins més que una simple plaça gran. Hi veuen una plaça emblemàtica, identificativa, que personalitza l’espai públic perquè places com aquestes n’hi ha ben poques. Tenir enmig del poble una esplanada arbrada de 8o anys no és gens fàcil d’aconseguir. Molts pobles la voldrien i aquí la volen pelar. Té gairebé una hectàrea de superfície agradable que permet una diversificació d’usos i una connectivitat com cap altra. Era l’antiga zona d’hort del convent de Sant Francesc, hi van caure les bombes del dictador Franco, tenia fins ahir una font d’inspiració modernista, hi té pins vinclats pels temporals de tramuntana. Té història, és molt oberta, és propera, és plena de referències i de records. I té unes magnífiques ombres, males de trobar a les ciutats. El motiu de la destrossa de la font (per restaura-la? com la font de ferro de la plaça d’Artrutx?) va encendre el foc. La bona voluntat municipal d’evitar mals majors amb el perill que suposava una font abandonada durant anys s’ha capgirat en contra. L’alarma dels vesins no era per la font sinó pel que ells van creure l’inici de les obres de l’aparcament soterrani.

Havent com hi ha alternatives, com s’explica la caparrutada de l’ajuntament per ubicar un aparcament a s’Esplanada des Pins? A Ciutadella només hi ha problemes seriosos durant els dos mesos d’estiu. Sembla que l’aparcament a Es Pins és una qüestió més turística que ciutadana. Si hem de fer aparcaments per a visitants, per què s’ha de concentrar al centre de la ciutat? Si hi ha saturació de cotxes particulars, per què no s’ha promogut una política d’ús alternatiu als cotxes? No sembla preocupar gaire als nostres responsables polítics allò que anomenam mobilitat sostenible, perquè no s’ha realitzat ni una sola acció per incentivar l’ús de la bicicleta i gravar o limitar l’ús del cotxe. Si tenim problemes de trànsit i aparcament, per què no se soluciona d’una vegada l’estació d’autobusos que tanta falta fa? Si mal pensam, l’aparcament de es Pins no va tant a solucionar els problemes de mobilitat i aparcament, com de promoure un negoci de concessió privada i de dubtosa rendibilitat. És raonable suposar que un aparcament de tres plantes per a mil cotxes al centre de la ciutat atraurà per les vies properes d’accés i sortida una densitat de circulació que provocaria més problemes que solucions. Perquè la qüestió no és tant aparcar sinó com arribar a l’aparcament. Entre la plaça de la Pau, la plaça del Príncep i l’aparcament de la zona perimetral a l’avinguda J. Mascaró Passarius, sumats tenim dues Esplanades de Pins (20.000 m²). Les distàncies de l’actual Ciutadella són ridícules per justificar l’aparcament a Es Pins en lloc de les tres alternatives de la perifèria urbana, que caminant són a 3, 2 i 10 minuts respectivament. D’altra banda, el projecte entra en contradicció amb els compromisos que l’Ajuntament va adquirir amb l’aprovació del Pla Educatiu de ciutat i les recomanacions de l’Agenda 21. Amb tantes altres coses que hi ha a aclarir i amb tantes altres demandes que els ciutadans reclamen insistentment, els governants locals, legitimats al poder, viuen la seua pròpia miopia.

La gent no es mobilitza gaire, si no és per a qüestions puntuals, com ha passat ara. La concentració de dijous va ser espontània, cosa que diu molt d’aquest moviment que crec que es prepara. La societat civil s’organitzarà prest contra aquest projecte i contra aquestes maneres de fer. Aquesta és la meva opinió, amb permís del PP, que es veu que no li agrada gens ni mica. És certament una opinió crítica, però respectuosa i gens ofensiva cap a cap persona. Cosa que també esper de les rèpliques, si n’hi ha. I així m’abric abans de ploure, perquè he suportat xàfecs inclements de verinoses llengües populars. Ja ho veis: jo tampoc no puc estar callat.

dilluns, 2 de juny del 2008

Prioritat del bàsquet professional

Bàsquet i altres prioritats de l’espectacle

Ho ha dit a les clares en Josep Portella, en un dels seus escrits al diari Menorca. També ho vaig dir jo fa temps i igualment a lesclares: no hi veig cap justificació raonable perquè el Vive Menorca, aquest club professional de bàsquet reclami - i obtengui- una subvenció milionària de les institucions públiques. No és justificable, en una societat que tan mancada estàd'altres prioritats, des del meu punt de vgista, of course!

Siguem francs. Si a Menorca tenim deficiències en equipaments culturals és perquè els menorquins no n’han sentit la necessitat. La demanda social i la mediàtica és la que fa moure les actuacions polítiques. Si la pressió que es va fer per a la construcció d’un pavelló per al bàsquet professional afegida a la campanya dels mitjans de comunicació, s’hagués produït també per a la construcció de l’auditori a Ciutadella, ara ja estaria aixecat. La passió que exalta el bàsquet no és la mateixa que s’alça per a la música i el teatre. Per aquest motiu els polítics d’un costat i altre (a excepció dels minoritaris) es van posar d’acord ràpidament, no fos cas que perdessin un bon feix de vots.

La decisió per al pavelló a Binitaufa, va ser absolutament precipitada, injustificada i populista. Però qui és el valent que gosa contradir aquesta majoria de cinc mil seguidors que cada setmana s’esgatinyen durant el partit. No gosis de posar en dubte els beneficis “socials” i “esportius” per a la població en general de tanta despesa pública. Les inversions fetes al pavelló tal vegada tindran una mica de repercussió en la promoció del bàsquet com a esport. Però no ho crec. Poca cosa té a veure la política de promoció de l’esport amb l’espectacle esportiu. La majoria dels espectadors són butzes satisfetes que s’escarxofen al sofà de casa.

La gent que prefereix una obra de teatre o un concert és minoritària, i per aquest motiu no és cap prioritat invertir en equipaments culturals. No és que estigui en contra de l’esport ni dels espectacles esportius, que també m’agraden, no em malinterpreteu. Dic que no hi ha hagut la mateixa sensibilitat política per a la pràctica de la cultura que per a la pràctica esportiva. Cada poble té un pavelló esportiu i camps de futbol, uns quants. No cada poble té un equipament cultural equivalent. I no caigueu en la demagàgia barata de titllar aqueta posició d'elitista o cultureta. No és això, companys, no és això.