dimarts, 30 d’agost del 2016

Dilema entorn de Punta Nati





Laetitia Lara. Presidenta de Líthica
Francesc Florit, soci d’Amics de Punta Nati

Es plantegen dilemes difícils que són causats sobretot per la manca de planificació en les polítiques energètiques. Quan fa dos any es van celebrar els 20 anys de la declaració reserva de la biosfera de Menorca, l’OBSAM, entitat encarregada de recollir, analitzar  i avaluar els indicadors, constatava que durant les dues dècades s’havien avançat molt poc i en alguns casos retrocedit en la bona gestió d’una política sostenible, d’acord amb aquella declaració. Les conclusions de les jornades dels 20 anys de la Reserva deien: “El sentir general de les trenta-set comunicacions posa de manifest que l’experiment de la reserva de biosfera de Menorca, iniciat l’any 1993, no sembla anar pel bon camí. Es tractava d’una aposta forta per la sostenibilitat del desenvolupament humà a l’illa, però les deliberacions de les jornades ens porten a expressar que no s’han portat a terme suficients actuacions en el bon sentit, i ni la societat, ni les administracions, ni el sector empresarial sembla que avancin prou en la bona direcció.” En concret un dels aspectes a millorar ja abans (octubre 2010) s’indicava “la ràpida extinció que està patint el patrimoni etnogràfic, encara poc valorat i estudiat”. El tren se’ns escapa i ens passa per sobre: en aigua, en residus, en energia, en dependència turística, en estacionalitat, en mobilitat, en contaminació, etc. Els indicadors mostren com l’etiqueta no s’ha fet servir per avançar de forma seriosa cap a un desenvolupament mediambiental, econòmic i social sostenible.

Tant l’aposta per les energies renovables com la protecció del paisatge natural i cultural són dos objectius que una Reserva de la biosfera hauria de fer compatibles i ho serien si s’apliquessin les mesures polítiques necessàries i es fes la previsió suficient. No ha estat així i ara ens veiem abocats a dilemes que ens trenquen el cor, com va expressar bé la directora de l’agència de la Reserva de la Biosfera Irene Estaún. L’actual govern del Consell ha rebut una herència enverinada. I tanmateix seu és el repte.

El problema de fons té dues cares: la sobredimensió i la ubicació. En primer lloc la ubicació perquè no s’ha “escollit” l’indret pel simple fet que no tenim un pla que ordeni de forma racional les instal·lacions d’energies renovables. És molt probable que un molí gegant dalt de El Toro seria denegat. La ubicació a Punta Nati desvirtua un dels paisatges culturals singulars de reconeixement mundial. L’únic criteri de la ubicació és l’interès de la propietat. És evident que Menorca disposa d’altres ubicacions molt més idònies i molt manco sensibles. Què s’ha fet per trobar una alternativa? No ens cansarem de repetir que el paisatge rural de Punta Nati és dels més importants de tota la Mediterrània pel que fa a l’art de la pedra en sec. Ara  sis països europeus promouen perquè sigui declarat patrimoni immaterial universal davant la UNESCO. Mentre promovem aquesta iniciativa no podem alhora promoure un parc que hipoteca i amaga aquest patrimoni. Tampoc no ens cansarem de repetir que la nostra postura no és contrària a les energies renovables i sabem de la necessitat urgent que Menorca s’hi encamini, però no per vestir un sant n’hem de desvestir un altre. Cal cercar un equilibri.

L’altra cara del problema és la dimensió. Les 187 hectàrees faran d’aquest parc un dels més grans d’Europa, la qual cosa com a mínim sorprèn en una illa petita com Menorca. Les dimensions són tan extraordinàries que, efectivament, serà visible des dels satèl·lits i dibuixarà una gran taca blanca damunt el territori del Google Earth. De la mateixa manera que hi va haver una extraordinària contestació a la reforma de la carretera Me1 pel seu plantejament desmesurat per l’illa i que l’actual equip de govern del Consell vol reconduir, ara caldria que la ciutadania també s’oposi i que el Consell actués d’acord amb les recomanacions fetes per l’IME a través de l’OBSAM. La nostra proposta és que l’ampliació de l’actual parc augmenti fins a un màxim de 50 hectàrees, una mida raonable. I com fan molts d’altres països amb polítiques energètiques més equitatives, promoure les petites empreses i repartir les instal·lacions.

Un dels greus dèficits d’aquest projecte és que el debat social no ha existit. Ara es comença arran de la preocupació i les accions fetes per l’associació Martí Bella, Líthica i la recent creada Amics de Punta Nati. Però dóna la sensació que s’ha fet tard, quan ja s’han pres unes decisions irreversibles. Tanmateix fa molts anys que ja es va incidir en la importància de preservar Punta Nati. Aleshores l’administració pública no en va fer cas, no va actuar, no va preveure ni va planificar.

Tenim eines per fer reconduir el megaprojecte de parc fotovoltaic. La llei 2/2014 de 25 de març art. 69 b assenyala que no es poden permetre murs que limitin el camp visual dels camins que tenen perspectiva de paisatges singulars. Pot ser aquesta una, de les moltes raons, per oposar-se al projecte d’ampliació excessiva del parc. D’altra banda el Comité Español del Consejo Internacional de Monumentos y Sitios Histórico-Artísticos (ICOMOS) ha emès un informe desfavorable: “las instalaciones de aerogeneradores y placas fotovoltaicas implicaría un impacto muy negativo, tanto en la imagen, como en la deriva hacia el futuro de las actividades que, si bien mermadas, aún perviven. En consecuencia, la principal recomendación es evitar la total instalación de tales infraestructuras energéticas que están proyectadas en el paraje de Punta Nati”.

El dilema és o bé guanyar un 20% d’energies renovables a Menorca en el negoci d’una empresa privada o bé preservar el paisatge cultural de Punta Nati, un dels llegats que ens identifiquen i ens singularitzen com a menorquins. Per a nosaltres el paisatge és únic i prioritari.

divendres, 5 d’agost del 2016

Catalanitat vs Catalafonia vs Catalanisme


Catalanofonia vs. Catalanisme vs. Catalanitat
Francesc Florit. Acció Cultural de Menorca

Espesses vegades sentim demanar disculpes dels nostres interlocutors perquè no parlen bé un idioma que han après. “Sorry, my english is very bad”. O bé se sol recriminar quan una persona té un marcat accent català quan parla castellà o un marcat accent castellà quan parla català. És cert que quan s’aprèn una llengua i s’és capaç d’adoptar no només la precisió lèxica i la varietat, els modismes i la complexitat sintàctica sinó també la fonètica matisada d’un parlant local, és per congratular-se i donar-li la més sincera enhorabona perquè la cosa no resulta gens fàcil, especialment si has après la llengua altra passats els 12 anys. Perquè passats els 12 anys, l’adopció de la fonètica exacta és gairebé impossible, diuen els experts.

Ara bé, no els podem demanar el mateix grau de competència a un cambrer que a un periodista, per exemple. Que el cambrer tengui accent castellà quan s’adreça amb esforç a parlar català no és ni de molt cap problema, ans al contrari és una benedicció, ja que allò que resulta important en aquest cas és l’actitud de la persona i per tant la seva disponibilitat a aprendre, a millorar, a entendre la situació sociolingüística en què viu i sobretot compartir la llengua que és pròpia de la terra on treballa. Fantàstic. Dic jo que aquest cambrer no perdi el seu accent perquè per mi no és un inconvenient sinó un indicador de qui és i no té per què renunciar-hi. Forma part de la riquesa i de la diversitat de la nostra realitat comunicativa a Menorca. En canvi, si un locutor de ràdio o televisió no és capaç de pronunciar la fricativa palatal sonora de paraules com “ajuda”, i pronuncia “aiuda”, aleshores açò per mi resulta injustificat i injustificable. És un professional de la comunicació i per tant ha d’aprendre a parlar correctament, independentment de la llengua personal pròpia o habitual o llengua 1.

És evident que la llengua o les llengües ens identifiquen. També ens identifiquen els accents i els mils matisos que assenyalen la particular manera personal d’expressar-se, l’idiolecte. Que cadascú tengui el seu, el mantengui i el disfruti. Al centre de salut del Canal Salt hi ha dues metgesses. Una és gallega i l’altra no sé d’on deu provenir però té la fesomia d’una dona de la Índia, de pell bruna, cabells molt morenos, baixeta i guapa. La gallega no em va deixar parlar en català, perquè segons les seves paraules “si cada uno hablara su llengua no se entendería nadie”. Vaig complaure la doctora perquè tenia el meu genoll amb prou mal i la meva militància lingüística té els seus límits, naturalment. L’altra doctora baixeta i morena em va atendre a urgències i em va parlar en un català molt entenedor, de la qual cosa em vaig alegrar atesa la meva militància, i li ho vaig agrair sincerament. Em va respondre que tan sols el sabia parlar “una miqueta”, però suficient, vaig pensar jo, perquè donés a entendre que respectava la llengua pròpia d’on treballava i s’hi esforçava a aprendre-la. Enhorabona.

Cas molt diferent d’un metge que segons notícies de El Mundo vol abandonar Mallorca “por la exigencia del catalán”. L’oftalmòleg Jorge Skibinsky, argentí, treballa a l’hospital d’Inca com a interí d’ençà fa 18 anys. Diu que també parla francès i anglès i que ha après el mallorquí del carrer. Però no està disposat a treure un títol de català per fer-se metge titular. Una llàstima. El seu col·lega Manuel de Timoteo, delegat balear de la Societat Espanyola d’Oftalmologia, assegura que “algunos [medicos] prefieren aprender francès e inglés y marchar a vivir a Francia o Inglaterra donde cobraran el triple”. És una opció. Però per què volen aprendre qualsevol altra llengua que no sigui el català? Sota la resposta a aquesta pregunta hi ha un prejudici d’identitat.

Caldria aclarir que catalanofonia no és catalanitat, ni manco catalanisme. Aprendre i dominar la llengua pròpia d’un país no implica necessàriament combregar amb les idees de defensa d’una identitat nacional, ni ser-ne o sentir-s’hi. Parlar català a la consulta del Canal Salat no converteix les persones en catalanistes, de la mateixa manera que parlar castellà no et converteix en espanyolista. La metgessa morena segur que no és catalanista, però és educada i intel·ligent.

Miquel Àngel Pradilla proposa el terme catalanofonia per referir-se a una comunitat lingüística catalana que en ple segle XXI malda per aconseguir la normalitat. Pradilla es qüestiona si aquesta catalanofonia, que està escapçada administrativament i desconnectada mediàticament, viu com una veritable comunitat lingüística. A l’hora de recrear aquesta comunitat, Pradilla recomana defugir els criteris identitaris, que només són garantia de conflictes, i centrar-se més en interessos reals al voltant de la llengua que ajudin a crear vincles. Amb tot, no es pot defugir la complexitat de les coses complexes.