divendres, 19 de desembre del 2014

Víctimes ciutats precioses


Les ciutats precioses i víctimes

Arreu de la Mediterrània, que és el tros de món que conec una mica, hi ha ciutats, grans i petites, que han llegat una meravella. Palma mateix, en el seu nucli històric, és una de les trames urbanes més precioses, malgrat l'abandonament que va patir durant dècades. La monumentalitat de Roma, la joia del turó de Girona, l'artística Florència, la preservada Urbino, la perla d'Avinyó, i l'adorable Venècia, i Istambul, Atenes, Barcelona i València, la patrimonial Eivissa, la petita meravella de Cefalú, i les polides ciutats de les illes gregues. I tantes altres, hereves d'una rica tradició. Hi afegiré Ciutadella de Menorca, una agradable sorpresa per a qui no la coneixia.

Totes aquestes ciutats han esdevingut reclams turístics justament per la seva bellesa i monumentalitat. Si per un costat el turisme ha afavorit la preservació i revalorització dels nuclis antics d'aquestes ciutats, per l'altre és el mateix turisme que ara en resulta un problema. S'ha parlat molt del cas de Barcelona, que no és res més que la saturació de l'espai públic. Talment passa amb les platges verges: l'afluència massiva de gent transforma aquelles meravelles en llocs insuportables.

Se'ns presenta un dilema. El governs es troben entre l'espasa i la paret: entre els comerciants i els residents. Els primers demanen atenció a la principal font d'ingressos de la ciutat i mesures que en facilitin l'arribada. Els altres reclamen drets fonamentals: silenci per dormir, netedat, lloguers assequibles, botigues de proximitat... El reclam de les ciutats històriques foragiten els seus habitants. ¿Quina decisió ha de prendre un ajuntament davant la petició de l'ús dels patis interiors per muntar terrasses de bars i l'oposició dels veïns perquè aquestes terrasses provoquen malestar? Jo som un dels usuaris d'aquests agradables patis en les nits d'estiu, i em seria difícil de renunciar a aquest privilegi. Però he viscut durant molts anys en un carrer de la ciutat antiga i és molt molest que et despertin amb crits o que no puguis obrir la finestra perquè passi l'oratge fresquet de la nit.

Entenc que la solució passa, una altra vegada, per l'educació. El mal és que la gent en general no es comporta com pertoca en una comunitat civilitzada. El crit i l'incivisme campa a les totes. I tanmateix no hi veig solució immediata. D'altra banda compaginar els interessos d'uns amb els drets dels altres no és fàcil. Una de les raons del conflicte rau en el fet que tenim governs que en general creuen més als empresaris que no als ciutadans; tot i que els empresaris també són ciutadans, encara que no pensin amb la mentalitat del bé públic sinó amb la mentalitat del benefici privat. És l'economia privada que se sobreposa a la política pública, com passa en tants d'altres afers del país.

Les precioses ciutats històriques, patrimonials, han de fer front a la degradació i a l'especulació que provoca el seu reclam. Les mesures municipals encaminades a fer ciutats turístiques són un error. L'error consisteix a fer polítiques per a ciutats de visita i no ciutats per a viure-hi. Molts dels centres històrics, convertits en centres comercials són també centres turístics. Malament. Aquestes ciutats deixen de complir amb les funcions diverses per a les quals van ser creades durant segles i en prendre un camí d'especialització, acaben morint.

Un exemple ben concret. La notícia deia que Endesa pagarà un sistema d'il·luminació de la catedral de Ciutadella que, literalment «permetrà un enllumenat artístic i una major lluminositat de l'edifici, cosa que suposarà un embelliment de la ciutat». Ho pos en dubte. Encara pos més en dubte que aquesta il·luminació nadalenca permanent «reforça el compromís d'Endesa amb projectes de gran impacte social i cultural i de preservació del medi ambient». Potser sigui de gran impacte lumínic, però en tindrà poc de social i de cultural i molt manco de mediambiental. No sé a qui creuen que enganyen. L'Església està encantada i oblidarem una mica els pobres. Açò sí, la il·luminació de la catedral contribuirà a fer de Ciutadella una ciutat emblema, digna de ser visitada, i una mica menys per ser habitada. La idea és pensada per als turistes, no per als ciutadans. La idea no farà altra cosa que desvirtuar l'aspecte autèntic de l'edifici construït arran de la conquesta catalana. Mira'm i no hi visquis, seria el lema de la ciutat emblema. És el destí de les ciutats històriques que han estat okupades per la indústria turística per a benefici privats de comerciants i hotelers a canvi de res. No hi ha cosa més flaca que els llocs turístics: tots són iguals d'avorrits. Ja ho vaig dir en una altra ocasió: el turisme mata allò que estima. Les precioses ciutats patrimonials són víctimes del seu èxit. Tanmateix hi ha moltes maneres de gestionar aquesta contradicció. Hi ha ciutats que han sabut trobar els límits i l'equilibri entre el reclam turístic, la pervivència patrimonial i l'habitabilitat dels ciutadans.

dijous, 4 de desembre del 2014

Poètica de la vellesa


Poètica de la vellesa






La vellesa és lletja, m'ha dit ma mare. Té mal aquí, té mal allà, però està contenta. Malgrat que hi veu poc, li agrada veure els vídeos casolans on surten els néts. Al seu voltant, al geriàtric on s'està els dies feiners, el paisatge resulta entre divertit i trist, una rara mixtura del bo i millor de la vida. Els vells, entre la queixa i el somriure, deixen passar les hores, es fan bromes entre ells i s'animen. Alguns ho passen molt malament. Uns perquè no saben on són, altres perquè les malures són greus. Ara tenim tres cuidadors més, els que els usuaris i els familiars reclamaven perquè estiguin ben atesos. Va costar, però la pressió, la feina i sobretot la raó han acabat doblegant la consellera de la cosa. Al geriàtric hi ha un ambient reconfortant a pesar de tot. Els familiars entren i surten a visitar els avis i els petits de cada casa donen la mà a l'àvia que ja no hi és. Els interns -així els anomena l'administració, són molts feiners: sempre tenen coses a mostrar, com fan els escolars dins les seves aules. No tots, és clar, perquè n'hi ha d'altres que, rendits al llit, tan sols esperen el final del dia. Una vegada hi van anar els joves del Fotoclub a mostrar-los fotografies antigues de la ciutat, de quan eren jovenets i els cotxes no feien por. També n'hi ha que hi van a cantar les cançons més conegudes. Entre tonada i tonada, els records s'esfumen, desdibuixats. Enyoren el menjar de casa.

La vellesa no és lletja, mare, sinó més tost trista. Trista i poètica. És el que ens va representar Mö Teatre diumenge passat al Principal de Maó. Dos àngels vells distrets i una princesa que perd la memòria escenifiquen els dies desvalguts del final de la vida. Va ser un espectacle deliciós, tendre, que emanava una profunda comprensió del cicle del temps: ens tornam infants, tancam el cercle allà d'on vam partir. L'obra última de Mö Teatre és delicada, divertida a estones, a estones trista també, una rara mixtura del bo i millor de la vida. El títol, La comunió va ser ahir, indica com el temps, relatiu, s'esmuny com l'aigua entre les mans. La vida que és un buf. Però també ens fa pensar com en fer-nos majors els anys es confonen, les etapes s'intercalen i els records desorienten l'ordre cronològic dels fets evocats. Els tres actors, Matilde Muñiz, Jordi Odrí i Miquel Plana, parlen d'ells mateixos en un exercici de prospecció dels anys que han de venir. Rescaten els records de la infantesa d'aquella Espanya grisa del franquisme en ple domini, de la usurpació de les vides lliures, del noticiari mentider, dels carrers bruts on pixaven els homes i jugaven els nens. Tot té un aire de Fellini, d'una humanitat senzilla, de veritats elementals i necessàries. L'escenografia és austera: una caixa, una tauleta, dues cadires, un penjador... res de superflu, tot mesurat per atreure l'atenció als personatges i a les seves paraules. Unes imatges projectades completen l'evocació, alguna nostàlgia, qualque ràbia i una bona dosi d'acontentament per un costat i d'afliccions de l'altre. La comunió va ser ahir és feta de breus escenes muntades com un mosaic, on cada tessel·la correspon a la petita crònica d'un succés trivial. Com si fos el gènere de revista teatral però que en lloc simplement de divertir-nos, ens deixa el regust d'una reflexió amarga i tanmateix ineludible. El drama escampa espurnes de lucidesa juntament amb flocs de les facècies més còmiques, que sovint veig els dimarts al geriàtric on s'està ma mare.

La vellesa no és lletja, mare. Però pot ser molt poètica quan es mira amb els ulls d'una comprensió generosa. La vellesa com la infantesa inspiren als homes de bon cor els sentiments de l'estima. Per açò es diu que els pobles que tenen cura dels infants i dels avis són les societats més avançades. Que les ciutats que són pensades per als nens i per als ancians són les més amables. I, diguem-ho clar, que els governs que no tenen l'educació i els serveis socials com la prioritat no són els governs que mereixin la confiança dels ciutadans.

Infància i vellesa van de la mà, més del que ens pensam. Ho veig cada dimarts quan visit ma mare. M'ho van mostrar els actors de Mö Teatre amb la seva obra delicada. Què comparteixen els vells i els infants? No ho sé ben bé. Però tothom veu que fan bo, s'entenen, sovint sense paraules, se cerquen, es necessiten i miren de trobar els espais per compartir la innocència d'uns i la saviesa dels altres. A vegades pens que els desgavells d'avui són en part causats perquè els nens i els avis no es troben prou, no es troben gens.