dimarts, 2 de juny de 2020

La pandèmia és un avís de Gaia


Aquesta és l'entrevista que Carles Jiménez m'ha fet per al diari Menorca, apareguda el diumenge  31 de maig de 2020

Fotografia d'Antxon Castraneda

DIÀLEGS MENORQUINS EN LA DISTÀNCIA (MÍNIMA DE 2 METRES)

LES ARTS EN TEMPS INCERTS. FRANCESC FLORIT NIN, PINTOR I POETA

La cultura està demostrant en aquest confinament ser un bé de primera necessitat. En ella estem trobant benestar, alleujament i consol. Un llibre, una música, un quadre, un poema és, per a molts ciutadans, un motiu de felicitat, d'unió amb els altres. Què en diuen els seus creadors?

Com has viscut el confinament i com vius aquests temps d'incertesa?
De manera ambivalent. El confinament és una situació antinatural a l’animal social que som. Ens priva de llibertats, ens engabia, ens limita i ens atrofia les relacions, ens estressa i ens emmalalteix. Però també ens ha servit com a toc d’alarma, ens obre els ulls a les coses realment importants. A mi m’ha servit per concentrar-me i poder treballar de forma més pausada i atenta. Jo em solec confinar habitualment i voluntària. És una necessitat per poder pintar i escriure. Certament que vivim temps interessants, de grans canvis, que comporten també sofriment de moltes persones.

De sobte la globalització ens ha mostrat la seva cara més fosca. Una pandèmia s'ha escampat a una velocitat vertiginosa. Som molt més vulnerables del que creiem!
Sempre hem estat vulnerables, però ara suportam pitjor la nostra fragilitat. En el món desenvolupat hem creat les seguretats i ens hem volgut amos del planeta. Però el planeta ja no aguanta més la nostra prepotència. Hem arribat al límit. Aquesta pandèmia i d’altres catàstrofes “naturals” són avisos de Gaia, com a símptomes d’una malaltia que si no la curam amb més humilitat com a espècie, ens matarà. No només tenim una crisi sanitària i econòmica, sinó també una crisi de l’antropocè.

Cristóbal Gastó, psiquiatre, digué que la felicitat es troba en la capacitat de dur a terme una activitat creativa, per petita que sigui (un hobby, per exemple). Hi estàs d'acord?
Hi estic d’acord. Tanmateix hem d’entendre que la creativitat no se circumscriu a les activitats artístiques o als hobbys. La creativitat és una manera de procedir innovadora que aporta solucions i des d’aquest punt de vista es pot ser creatiu en les relacions socials o en política o en  ciència. Crec que avui és molt més necessària la creativitat en aquestes esferes que dic, i, la veritat, anem mancats. Des del punt de vista personal, la creativitat fa una vida més plena, no sé si més feliç. Me’n fa dubtar el fet que algunes personalitats creatives han estat profundament infelices. És el cas de Kafka, de Van Gogh...

Les distintes manifestacions culturals sembla que han jugat un paper destacat en les activitats de la població confinada. Aquest benefici sembla estar en contradicció amb la precarietat en què la cultura es mou habitualment. Penses que això canviarà en veure la importància que està tenint?
És difícil predir què passarà. De moment es reforça la cultura de l’entreteniment. També que es tendeix cap a la virtualitat i cap a un consum cada vegada més “confinat” als espais individuals. M’agradaria que es valorés més la feina dels creadors.

Quines mesures se t'acut que caldria prendre per a potenciar el sector cultural?
Difícil pregunta. Resposta llarga. Cal més professionalització per part dels creadors; cal un tractament fiscal més beneficiós i ajudes públiques; caldria crear circuïts de consum cultural i de nous públics. És difícil parlar en general perquè cada àmbit té la seva idiosincràsia: teatre i literatura, arts visuals, música i dansa... Però crec que cal valorar el productes i que aquests siguin de qualitat, que la gent estigui disposada a pagar per una cosa que val la pena. L’administració pública ha de vehicular-ho per mitjà d’equipaments i programes d’incentivació. Per suposat que cal omplir de continguts artístics l’educació dels infants. I crec que els canvis seran llargs. Els mitjans de comunicació hi tenen un paper divulgador important que no poden eludir. A Espanya mai s’ha entès la cultura com un servei públic com ho és la sanitat o l’educació.

Com afirma Yuval Harari, historiador i filòsof, la història s'està accelerant i ens trobem en una cruïlla on hem d'escollir, d'una banda, entre la vigilància totalitària i l'empoderament ciutadà, i de l'altra entre l'aïllament nacionalista i la solidaritat mundial. Què en penses?

M’agrada molt Harari. Té tant d’interessant com d’inquietant. És ric, crític però també agosarat. Ara necessitam més que mai poders públics compromesos amb el benestar comunitari i una ciutadania atenta i crítica. Alguns polítics estan encara al s. XX. Què hi feien els militars en la gestió de la pandèmia? No és una guerra! És una urgència sanitària que reclama la col·laboració internacional. Es tracta de fer exactament el contrari del que diu Trump. No necessitam despeses militars, sinó inversions en sanitat pública, en recerca científica, en educació i en atenció als sectors vulnerables: majors, pobres, aturats... Cal deixar de banda d’una vegada el masclisme que tot ho destrossa i tenir cura dels altres. Això tan necessari que hem relegat a les dones, idò ara és essencial. No ens equivoquem d’enemic: l’enemic és a casa amb el model de vida que portam. Tenim virus perquè som immunodeficients a causa del maltractament de la natura. Em fa més por el virus de Vox que el covid-19, perquè és una veu cega que crida molt, pensa poc i s’equivoca. A veure si som capaços d’aprendre la lliçó: més raonament, més ciència, més educació i més art.


Les empreses tecnològiques estan aprofitant la crisi per a accelerar el procés de digitalització de les societats promovent la teleeducació, el teletreball, la telesanitat... Què en penses?
No oblidem que la tecnologia és una eina i com a tal ha d’estar al servei de les persones. Les grans corporacions i alguns poders estan temptats a posar les persones al servei de les seves tecnologies per així consolidar el seu domini, que no és altra cosa que el seu negoci. La teleeducació (o el teletreball) té els seus avantatges i els seus inconvenients i obre oportunitats. Tanmateix no hem de permetre que faci augmentar la desigualtat o que desincentivi la participació crítica. Quan els gurús de la tecnologia parlen d’educació virtual, a distància, tot lloant els avantatges obliden la funció primordial de l’educació: la socialització, l’aprenentatge de la convivència i dels valors de viure en societats democràtiques i açò només s’aprèn compartint l’espai i interactuant amb la diversitat. Aquests dies que hem fet l’educació des de casa he pogut comprovar que els meus alumnes amb més necessitats han estat els que més ho han patit. De moment l’educació per Internet produeix més desigualtat, provoca marginació i destrueix el coneixement de l’altre.

En la teva obra, tant pictòrica com poètica, la metàfora juga un paper destacat i està associada a la llibertat i a la vida. Vivim temps en el que les associacions entre sentiments, experiències, formes i sentits determinaran la gestió que en fem d'aquests temps d'incertesa.
Probablement aquets temps incerts ens demana de ser més creatius i a estar més atents a les emotivitats. Si bona part de les tasques mecàniques es poden delegar a la tecnologia, cal centrar-nos en allò que ens caracteritza com a humans: la intel·ligència emocional, la capacitat de crear comunitats solidàries. I en aquest camí l’art hi té un paper formador important perquè ens afina la sensibilitat. Jo reivindic l’experiència concreta, la materialitat, el contacte. L’art apel·la als sentits i dels sentits a les emocions i d’aquestes a la comprensió de la vida.

En les teves pintures de dones-arrel i homes-fulla la natura i el silenci són un clam. Els necessitem ara especialment?
Mir que la meva obra sigui un lloc de trobada per a la comprensió. Fa poc em van dir que una senyora havia comprat un quadre meu perquè s’hi va sentir reflectida, no perquè el rostre pintat s’hi assemblava, sinó perquè li recordava l’experiència profunda i dolorosa d’una malaltia que havia superat. La meva obra vol ser un antídot contra la cridòria del món.


dimecres, 12 de febrer de 2020

Ocell a l'ampit de la finestra, pròleg a Desaillant l'art


                Heus aquí el pròleg que he escrit per al magnífic llibre Desaillant l'art de Carles Jiménez. Ed. IME.  



Ocell a l’ampit de la finestra
                  Art a Menorca, entre l’illa i el món
                   
Francesc Florit Nin


Desaillar l’art per a illar-lo. Sembla un joc de paraules, però deixau-me explicar. És habitual que els articles que es publiquen a la premsa periòdica prenguin el format de llibres quan l'interès del seu contingut va més enllà de la immediatesa informativa. Aquest és el cas de Desaïllant l'art de Carles Jiménez, talment s’ha fet amb Al temps de les formes de J.F. Yvars, Crítica en acto de José Jiménez o La gana de l’artista d’Antoni Llena.
Carles Jiménez recull alguns dels escrits publicats al diari Menorca durant els cinc últims anys (2014-2018). És una selecció ordenada, no necessàriament cronològica, i que abasten un gran ventall de temes, observacions i preocupacions. Són en total 59 articles dividits en dues parts: la primera tracta aspectes generals de l'art i la segona se centra en l'art a Menorca. La primera és de caire universal, amb reflexions sobre la naturalesa de l'art, dels condicionants i dels entorns, de l'educació artística i dels valors estètics; la segona és de caire local amb ressenyes d’algunes de les exposicions rellevants a Menorca i d'altres manifestacions de l'art en l'àmbit menorquí, així com valoracions d'alguns artistes de l'illa.

El llibre és una autèntica novetat bibliogràfica dins la nodrida activitat editora menorquina. Cal recordar que Menorca és rica en publicacions, «l'illa estudiada» que deia Josep Pla, profundament investigada des de tots els àmbits del coneixement, amb l'Enciclopèdia de Menorca com a estendard d'aquest fet. Però, ai, l'art contemporani semblava quedar al marge d'aquest interès. És clar que s'han editat catàlegs d'exposicions i edicions molt estimables com Menorca. Pintors d’avui i que el segon tom de la Història de l'art de l'Enciclopèdia estudia l'art menorquí fins a l'actualitat amb la generació d'artistes nascuts abans del 1950. Però si ho comparam amb altres disciplines, crec poder afirmar que l'art contemporani a Menorca ha rebut poca atenció. Ja s'entén que cal una mica de perspectiva temporal i que la contemporaneïtat fa de mal resseguir mentre s'està produint, almenys des del punt de vista acadèmic. Crec que per primera vegada a Menorca es publica un llibre de crítica d'art actual. Aquesta és la novetat. En una comunitat petita com Menorca difícilment pot subsistir una publicació especialitzada en l’art que s’hi produeix, de manera que la poca crítica que es fa surt al Menorca, el diari de l’illa. Les revistes d’art s’editen a les grans ciutats i gairebé mai no es fan ressò de l’activitat artística de la perifèria de la perifèria. Si qualque artista vol aixecar el cap i fer-se visible ha d’optar a traslladar-se als centres generadors de les grans ciutats; entre altres raons perquè un artista s’alimenta de l’art dels altres, antics, moderns i coetanis i Menorca ofereix en aquest sentit un aliment escàs. Per tot plegat, els articles de Desaïllant l’art fan una feina impagable al món cultural de l’illa.

No és tasca fàcil escriure sobre art. Només amb una formació rigorosa com a bagatge i proveït d’una sensibilitat afinada hom pot enfrontar-se als reptes de la crítica d'art. Exercir de crític d'art és una activitat exigent. Cal posar en joc tot un seguit d'habilitats, de capacitats i d'aptituds complexes: descriure i exposar, explicar i comparar, sintetitzar i interpretar, opinar i argumentar, educar, comprendre, valorar i saber transmetre, és a dir, saber expressar amb precisió amb una llengua entenedora tot un seguit de conceptes, sentits i emotivitats. Si aquesta tasca s'aplica a l'art d'ara mateix, com ho fa Carles Jiménez en la majoria dels seus articles, la valentia és doble. Perquè la crítica artística és un metallenguatge amb tots els perills que comporta l'aprofundiment d'una producció que és viva, batec de l'actualitat que sovint no té la perspectiva segura que dona el sedàs de la història. La crítica d’art és també un art que s’alimenta d’intuïcions i conjectures.

El risc de traduir en paraules allò que s'ha manifestat com una experiència essencialment visual té molts d'inconvenients. Qui sap fer-ho i se'n surt és digne d'elogi, perquè la crítica d'art forma part de la nostra modernitat. De fet neix amb la modernitat de la mà de Baudelaire com a capdavanter. Sorgeix la necessitat de reflexió i de comprensió d'un art, el modern i el contemporani que s'ha fet complex i, cal dir-ho també, problemàtic, de la qual cosa Carles Jiménez en dona plenament compte en aquestes pàgines. Amb tot, necessitam de les paraules per comprendre el que diem, el que fem, el que produïm en altres llenguatges no verbals. La crítica d'art s'ha fet imprescindible com a ingredient de l'art actual, fins arribar als extrems de l'art conceptual que substitueix l'obra pel discurs. I encara una altra derivació perversa que ha pres en algunes ocasions la crítica d’art: aquella que ha passat de facilitadora de la comprensió a la de reclam  publicitari com una estratègia més del conjunt de mecanismes de la propaganda mercantil. Però sovint la crítica d'art dota de sentit i transcendència l'obra a la qual es refereix i avui art i discurs van en paral·lel, íntimament lligats. En conseqüència qualsevol exhibició artística que es vulgui respectable ha de contemplar el text d’un catàleg i de conferències al seu voltant.
            En l'estètica de la recepció, l'obra no és obra fins que algú no la contempla amb una mirada significativa, vull dir, fins que uns ulls proveeixen de sentit una obra que per a altres ulls ha restat muda, hermètica, impenetrable. Aquesta nova mirada ve mediatitzada per una sensibilitat i un grau de comprensió alt, per una ment desperta i un cervell informat. Així la crítica d'art intervé doncs en la gestació creativa de l'obra. Per açò consideram la crítica com un acte creatiu en si mateix, com ho és la feina d'un comissari d'art. Carles Jiménez fa justament això: dialogar amb els artistes i la seva obra i servir-se de l'escriptura com a pont que permet el traspàs de les experiències estètiques i la comprensió de les diverses poètiques. Allò que l'artista ha fet per coneixement intuïtiu, el crític ho explicita amb coneixement formal amb la seva capacitat d'anàlisi, interpretació, penetració, síntesi i valoració.

Tanmateix la crítica d'art no es vol unànime i objectiva, cosa impossible en els afers humans que treballen sobre emotivitats i sentiments. En la trama de cada escrit s'hi barreja el gust personal, una concepció de l'art, unes idees particulars. Avui la crítica d'art s'enfronta als mateixos problemes a què estan sotmeses totes les àrees del saber: destriar el gra de la palla, discernir entre informació i renou, sobreposar-se a la saturació i a l'estandardització... a extreure els diamants d'entre l'escòria, cada vegada més abundosa. Alhora la crítica d’art ha d’encarar-se a les incerteses i al desconcert dels temps líquids (Zygunt Bauman) i al temps de l’estupefacció icònica (Paul Virilio).

La tesi central del llibre s’explicita al títol. Desaïllar, deixar d'estar aïllat i per tant això ens remet a la idea de connectar amb les realitats artístiques d’enllà de la mar. Però també, en un sentit més general, la de connectar l'art amb els ciutadans, la de tornar a relligar el llenguatge artístic de la contemporaneïtat a la comprensió del públic, notòriament allunyat de les revolucions estètiques que s'han produït d'ençà les avantguardes dels inicis del s. XX. Desaïllar l’art implica trencar amb la invisibilitat, la incomunicació i la perifèria que sovint (però no necessàriament) comporta crear des de Menorca.
Desaïllar l'art també ens remet, -almenys a mi m'hi remet- a les condicions amb què s'ha desenvolupat l'art a Menorca: amb un clar retard respecte a l'evolució general de l'art i, en conseqüència de l'evolució i els canvis en els gustos. Poc moviment renovador, llenguatges molt encastats en el passat, pervivències de gustos històrics, una tradició de lenta maduració en els llenguatges estètics, tant des de la producció com des del consum. Podem dir, i qualcú ho trobarà exagerat, que els artistes menorquins més innovadors han tingut serioses dificultats per fer el seu camí i trobar el seu lloc en el panorama illenc. Crec que Desaïllant l'art es proposa per una part posar en relació l’art interior illenc amb l’art de l’exterior. I per l’altra salvar la bretxa que separa els públics, en plural, de les manifestacions artístiques de la plàstica actual, per acostar-los-hi.
Sovint la crítica d'art és confusa, el que popularment en diem afegir més llenya al foc. Un dels motius d'aquesta confusió ha estat el problema de l'autoreferència, l'art com a crítica de l'art, la filosofia com a tema de la filosofia... en un exercici de circuit tancat que no porta enlloc ni aporta gaire res. L'autoreferència dels llenguatges tancats són propis de la nostra condició pòstuma, en expressió de Marina Garcés. El circuit tancat aparenta moviment, però és aigua estancada. Un dels principis, en canvi, que guia Desaïllant l'art és justament el contrari: el d'obrir els camins de l'art cap a noves vies, cap a altres àmbits. Carles Jiménez surt del cercle de l'art i el relaciona amb la pràctica concreta, amb la filosofia, amb l'ètica i l'estètica, amb l'economia i la indústria cultural, amb les polítiques públiques, i, en definitiva, amb la condició humana (pòstuma, però humana tanmateix). I així fa derivar el centre d'atenció de l'art envers els valors i els sentits de l'experiència estètica, en experiència de llibertat, de dignitat, de recerca, d'emancipació de les persones. L'interès d'aquestes pàgines no s'esgota en l'art, tot i ser-ne el centre. No podia ser d'altra manera si es té en compte la franquesa i el sentit crític amb què enquadra les obres artístiques. Una visió que en diríem integral o holística, d'horitzons amplis, ambiciosament extensa.
Els articles de Carles Jiménez es relacionen directament amb la seva feina de comissari d'exposicions a Menorca. Cosa que és d'agrair en el panorama cultural illenc. El seu compromís el mena a exercir la professió una passa més enllà de l'estricta organització expositiva (concepció, documentació, materialització i muntatge) i es desplega en la comunicació i la difusió, i endemés a muntar actes entorn de l'exposició: xerrades, visites guiades, tallers, col·loquis... Aquest és el cas de les exposicions "L'emancipació del paper", "Matias Quetglas, la pintura nua", Toni Vidal, des de dins", Mongofra, la col·lecció de les meravelles" i l'última dedicada a Francesc Hernández Mora. “Inèdit”.
La varietat de temes de Desaïllant l'art no dispersa l'atenció ni li resta coherència al conjunt. Hi ha unes constants que perfilen tot el discurs, que travessen els articles com una diagonal que els trava. Una d'elles és la reprovació i condemna d'algunes formes fraudulentes de la pràctica de l'art, des del mercantilisme fins a la folklorització, des de la futilitat fins a la superficialitat d'algunes obres. N'és exemple la crítica a les franquícies o l'especulació de les subhastes d'art. Una altra constant és que vertebra el discurs des d’uns principis generals que es concreten més tard en els resultats tangibles de les obres, de manera que l'estructura deductiva del contingut genera una lectura ordenada. Una tercera constant és la de partir d'una experiència personal, una vivència subjectiva que es realitza en un moment i un temps ben concret davant d'obres singulars, sovint d’una exposició. D'aquesta experiència llavors es construeix el sentit, o els sentits de les obres o del fenomen que és objecte de l'article. I això, encara que sembli obvi, és rellevant perquè les paraules de Carles Jiménez brollen directament dels seus propis ulls arran de la visita a una exposició o, millor encara, del comissariat. Les obres d’una exposició esdevenen motiu, és a dir, motor del discurs. La quarta constant és el tractament territorial dels temes, especialment, és clar, a la segona part. Quan Carles Jiménez parla de l'art de Menorca, ho fa des d'una perspectiva de la singularitat del territori, i per tant relaciona l'obra o l'artista amb les característiques de l'illa com a lloc de creació i del gaudi de l’art. I encara una cinquena constant que hi veig és la voluntat didàctica, pròpia certament d'aquest gènere periodístic, amb què impregna Carles Jiménez els seus articles. Per açò uns quants dels seus escrits parlen directament d'educació artística.
La lectura de Desaïllant l'art suscita preguntes que són recurrents en els àmbits de la cultura menorquina: què vol dir crear des d'una illa? Què implica per als artistes treballar des de Menorca? Si, com diuen, l'ambient i l'entorn de Menorca és propici per a la creació, en què consisteixen aquests beneficis? Donam per fet que a Menorca l'art està en un grau o altre "aïllat"? Ho va estar en èpoques passades? Quina és l'aportació menorquina a l'art en general? Guillem Frontera a L'art i la vasa (Ed. Moll) explica que hi ha hagut un endarreriment secular i per tant una asincronia de l'art de les illes Balears respecte els successius moviments artístics d'Espanya i d'Europa, i n'apunta dos factors: la geografia (la llunyania dels centres generadors de cultura) i una "tenaç resistència de la societat illenca a incorporar tot allò que signifiqui alterar els seus ritmes o de renovar les fonts de la tradició". Si parla sobretot de Mallorca, crec que amb més motius ho podem dir de Menorca. I és que quan es vol innovar dins societats prou recloses com una illa (ara no tant, cada vegada menys i tanmateix amb èpoques prou connectada com el s. XVIII), d'altra banda, com arreu del món, es paga car amb la incomprensió i amb la indiferència. La renovació radical de Hans Hartung i més tard del Grup Menorca no van deixar cap estela en els artistes locals i l'art menorquí va continuar el seu plàcid estancament en la bassa del postimpressionisme, ja estantís, i que arriba fins ben entrat el s. XXI, dedicat quasi exclusivament al paisatgisme, i amb plena acceptació popular. A diferència de Mallorca i sobretot d'Eivissa, a Menorca ha costat molt més assumir la influència d'artistes forasters/estrangers que s'hi estableixen, fins i tot alguns de renom hi passen completament desapercebuts. Hi han estat, pocs, però no s'han imbricat en el món artístic local. Mentre a Eivissa s'obria a nous llenguatges i emprenia una dinàmica que va donar com a fruit el Museu d'Art Contemporani, magnífic, Menorca resta durant dècades del s. XX capficada, retreta, com si el món no l’afectés, sense gaires connexions exteriors, i en conseqüència sense donar lloc a un centre d'art similar al d'Eivissa.
Els marges cronològics que abasten els articles de Carles Jiménez són amplis. Van des de figures com Pasqual Calbó (1752-1817), passa per Joan Font i Vidal (1811-1885), Hernández Sanz (1863-1949), Vives Llull (1901- 1982), Hernández Mora (1905-1980) fins arribar al temps actuals amb els artistes d’ara mateix que són en plena producció. Ben mirat, les pàgines de Desaïllant l'art articulen una breu història de l'art modern i contemporani de Menorca. En total són tractats gairebé una seixantena d'artistes (una dotzena d'històrics i una cinquantena d'actuals) i per tant el panorama és ampli i divers. Igualment són amplis els marges geogràfics: van dels més internacionals a les expressions més locals, des de la Bienale de Venècia a la Migjornale des Migjorn Gran, des del Metropolitan de Nova York a la galeria Artara de Maó, des del Musée d’Orsay de París al Roser de Ciutadella.
Una de les propostes que més m'han agradat de Desaïllant l'art és la idea subjacent a l'article "Un Guggenheim a Menorca?", amb interrogant, com pertoca a una visió crítica de la situació. Idò bé, per a Menorca Carles Jiménez, i li don tota la raó, suggereix que cerqui el seu propi model, un model que situa en la intersecció d'un triangle format per Natura, Patrimoni i Cultura, al centre del qual es trobaria l'art, amb la complicitat i el compromís del sector públic i privat. Tot un debat. Igualment voldria ressaltar pel seu interès els articles “Radiografia d’una cultura” i “Els museus en xifres de visitants”, ambdós sobre dades de consum cultural a Menorca comparades amb les que es donen a Espanya, com per exemple un botó: la sala municipal d’exposicions del Roser de Ciutadella rep el doble de visitants per habitant que el MNAC de Barcelona segons la respectiva població. El que se sol dir sobre la gran activitat cultural de l’illa pren aquí una cara empírica. “Menorca és doncs un bullidor de cultura” –conclou Carles Jiménez. I tanmateix aquest fet no el deixa cofoi, ans al contrari: hi constata mancances i amenaces, com la qualitat de l’oferta i l’obertura a nous públics.
Pensem tanmateix que una bona part dels articles aquí recollits versen sobre un artista, o sobre una exposició que ha fet un artista. En aquests articles és on podem copsar de forma més clara la penetració analítica i la finor en la comprensió i gaudi de l'art. En citaré només un cas que podria servir per a altres atès la precisió amb què observa les obres plàstiques fins a donar-nos una imatge molt definida de l'estètica específica d'un artista o d'una obra. En la ressenya dedicada a Carlos Roters, Carles Jiménez posa en valor l'estètica que la sosté i la relaciona amb altres artistes de reconegut prestigi universal (Kandiski, Miró, Torres García) amb els quals hi troba afinitats i llavors deriva cap a una crítica i a una reivindicació: la millora en la conservació d'una obra de Roters i el seu entorn públic amb la suggerència afegida de divulgar la seva obra. Així en un breu article, de forma sintètica, Carles Jiménez aglutina tot un seguit de funcions de la crítica: coneixement, descripció, valoració, difusió, en el context del seu temps i en l'espai específic, tot establint lligams amb la història sense renunciar a una proposta de futur per a polir el gaudi de l'experiència estètica.

Alguns diuen que Menorca inspira. En realitat això ho diu qui ve de fora, pel contrast que li suposa la tranquil·litat, la qualitat de la llum, el silenci, les distàncies curtes… Diuen que l’illa és un bon lloc que permet la concentració i la creació. Pot ser. No vull negar una percepció perquè no en tenc evidències ni a favor ni en contra. La imatge del creador “aïllat” produint la seva obra, completament lliurat a la tasca, sense destorbs ni interrupcions, amb l’a-illa-ment necessari per al treball intel·lectual, és una imatge molt atractiva, romàntica, que és reforçada a una illa. Però poca cosa més. També és ben atractiva la imatge contrària, la de l’artista congregat al cos social,  participat del bull cultural de la gran ciutat, que s’hi connecta, s’hi estimula i s’hi aliança, com quan s’anava a París o es va a Nova York o a Berlín. Ideal seria potser una meitat de cada: mig entorn serè, mig entorn animat. Els articles de Desaïllar l’art diría que formen part d’aquesta segona meitat pel fet que ens enriqueix en el debat, en la confrontació d’idees i d’estímuls. Un exercici necessari. Tot plegat, de la seva lectura es desprèn la impressió que Menorca, malgrat la seva petitesa, reuneix un bon grapat de bons artistes i que l’interès per l’art hi és de forma notable, agombolada per una activitat cultural més que destacable.
Com de necessari, diria que urgent, és l’esperit crític com el que impregna aquest llibre. Marina Garcés parla de la “nova il·lustració radical” com a condició per “exercir la llibertat, de sotmetre qualsevol saber i qualsevol creença a examen”. La finalitat última de la crítica (il·lustrada radical) és desemmascarar les credulitats, que en art n’hi ha unes quantes, i contribuir a la dignitat humana. Aquestes pàgines ens remeten justament a aquesta actitud, i en concret a exercir el refinament de l’experiència estètica per la via de l’apropiació íntima de les obres d’art i, en últim terme, a enriquir la condició humana en la lluita per l’emancipació i la dignitat. Mala cosa seria que aquesta crítica quedés reclosa al món de la cultura i prou. Conscient d’això Carles Jiménez en parlar d’una obra, d’una exposició, d’un pintor, traspassa l’objecte immediat de les seves reflexions i ens condueix a consideracions de tipus èticosocials. I en aquestes consideracions apareix de forma reiterada la relació entre art i poder, art i educació, art i globalització, art i domini econòmic, art i institucions… Això obre portes i obre ulls: desaïlla. Extrapolant les paraules de Marina Garcés, bé les podem aplicar a aquest tramat articles: “ens retorna la capacitat d’elaborar el sentit i el valor de l’experiència humana des de l’afirmació de la seva llibertat i dignitat”.
Reprenc l'inici per desembarbussar el joc de paraules. Illar no és aïllar. Singularitzar l'illa en l'àmbit de la cultura i de l'art no és fer-la més illa. El "desaïllament" de què parla Carles Jiménez té com a contrapartida o com a complement, en l'altra cara de la moneda, la idea també expressada en aquestes pàgines de l'illament, la idea que l’activitat artística (per extensió cultural i medioambiental, econòmica i social...) dels menorquins aprofundiria en l'arrelament a l'illa, en la seva singularitat tot incorporant la condició d'illenc en el mapa conceptual de la seva estètica, tot aportant-hi la seva excepcionalitat mundial, allò irrepetible, allò únic; tot assumint els trets didentitat i de personalitat que l'illa de Menorca pot oferir de la plàstica autòctona al món, en la línia propugnada per la UNESCO d’afavorir la diversitat cultural i el pluralisme democràtic en un món cada cop més globalitzat i uniforme. "Illament" entès així significa l'altra cara d'una obertura: volta el món i torna al born, beu de les possibilitats de l'exterior per enriquir la realitat interior.

dimecres, 29 de gener de 2020

in ment: què hi tens al cap?

de pinzellada més o menys ràpida, d'execució més aviat intuïtiva, sense pensar-hi gaire, un llibres de dibuixos i, després, una vintena de petites teles, com sempre amb pintura acrílica i grafit. Prou. Poc color, tons terres d'habitud.


dimarts, 19 de febrer de 2019

Biblioteca: socialitzar els bens culturals

Biblioteca significa, etimològicament, casa dels llibres. I aquest és el seu origen. Però qui entri
avui en una biblioteca hi trobarà tot d’altres coses i serveis que no són pròpiament llibres. Al
llarg dels anys s’han anat incorporant altres “productes” i altres serveis culturals. No pot ser
d’altra manera si volem que la biblioteca sigui una entitat de profit per als ciutadans i açò
implica que s’ha d’anar adaptant a les necessitats de cada moment i a les circumstàncies de
cada època. Si una entitat no s’adapta, es momifica, perd el sentit de la seva existència i mor.
Cal entendre idò les biblioteques actuals no tant com a casa de llibres sinó com a centre
d’intercanvi cultural. En aquesta línia, al seu moment les biblioteques van afegir al fons altres
documents amb altres suports (música i audiovisuals) i últimament tot de productes digitals i
dels serveis que presta Internet. A partir del s. XXI moltes biblioteques deixen de centrar-se en
la col·lecció que alberga i s’encaminen cap a una funcionalitat de serveis digitals. Altres també
integren serveis d’aprenentatge de molt diversa índole: tallers específics, laboratoris de
pràctiques, intercanvis de coneixements, banc de recursos educatius, formació digital, grups
col·laboratius, seminaris temàtics, etc. La biblioteca d’Oakland presten eines de ferreteria, la
de Surrey del Canadà presta persones amb habilitats, la d’Annecy a França presten
instruments musicals, la de Hamilton a Anglaterra presten bicicletes, la de Toronto presta
ormejos de pesca, i algunes presten els propis espais: les històriques per fer-hi noces, les
sensibles per a refugi dels sensesostre com la d’Edmonton als EEUU.
Si miram l’evolució que han tingut les biblioteques en els últims anys, ens podem adonar que
es tracta de llocs on se socialitzen els bens, productes i serveis culturals. Entenem la biblioteca
com un servei públic bàsic, que com l’educació i la sanitat, són d’accés universal i gratuït,
gestionat pels fons de l’administració pública (ajuntaments, diputacions, governs). Tots hi
aportam perquè tots ho aprofitem.
Amb l’objectiu d’obrir-la a les noves funcions, la Biblioteca Pública de Maó engega a partir de
setembre una nova modalitat de préstec, la d’obres d’art original d’artistes de Menorca. La
idea és molt senzilla: de la mateixa manera que els usuaris es poden emportar a casa un llibre,
una revista, un disc de música o una pel·lícula en dvd, ara també se’n pot endur una obra d’art
en préstec. Hem elaborat una normativa per a aquesta nova modalitat per regular-ne el
préstec. Tots som conscients que prestar obres d’art és una forma especial de préstec.
L’objectiu és que la gent amb carnet de la biblioteca majors d’edat puguin disfrutar de l’art a
ca seva de la mateixa manera que disfruten d’una lectura o d’una pel·lícula.
Tenim la sort que els artistes que hi participen han acollit de bon grat la iniciativa i tots han
expressat que la troben innovadora i atractiva. Els agraïm el seu entusiasme. Amb ells o amb
les galeries que els representen la biblioteca ha signat un contracte complint amb el conveni
signat entre l’Associació d’artistes Visuals de les Illes Balears i el Consell Insular que estipula
que els artistes rebran en mínim del 15 % del cost de l’activitat a què van destinades les obres.
I de retop donam una mica més de visibilitat a la seva producció artística. La llista inicial és de
18 artistes i la selecció s’ha regit per criteris de diversitat: de totes les tendències i estètiques,
amb tècniques diverses, de joves i consagrats... perquè la nostra intenció és que responguin als
gustos també diferents dels nostres usuaris. En total són prop de 100 obres. Per a la millor
gestió i facilitat hem acotat les obres en formats petits i en suports en paper. Hem catalogat

totes les obres i seran mostrades en un expositor perquè els usuaris les puguin veure i triar.
Igualment hem fet un blog on es poden també visionar totes les imatges amb les seves
característiques a https://obresartmenorca.wordpress.com/ . Una volta escollida l’obra, la
biblioteca hi posaria el marc que prèviament ja tenim `preparat i l’obra ja està llesta per ser
penjada a la paret de casa i gaudir-ne per un període de 2 mesos. Aquets són els artistes
disponibles: Joan Brotons,Pacífic, Commeleran, Pau Faner, Jaume Fedelich, Alan Florit, Paca
Florit, Blas Garcia, Hutchinson, Marc Jesús, Kodomos, Adolf Lloveras, Pol Marban, Carles Moll,
Matias Quetglas, Xavier Salvador, Tomeu Sánchez i Mitico Shiraiva.

Ara es tracta d’una experiència pilot que si es consolida s’haurà d’ampliar amb noves obres de
nous artistes i també es podria estendre a tota la Xarxa de biblioteques de Menorca.

diumenge, 9 de desembre de 2018

expectatives entorn de Cicatriz de Sara Mesa

Aquest dissabte ens trobam de nou el club ( o grup) de lectura de la llibreria VaDllibres. Vaig comprar l'exemplar amb la típica faixa on l'editor reprodueix les frases d'elogi a l'obra per part de reconeguts crítics o escriptors. "literatura de alto voltaje trabajada con precisión de orfebre» (Rafael Chirbes)"; "atrapados por esta fascinante escritura, que es a un mismo tiempo, oscura y luminosa» (J.A. Masoliver Ródenas)"; "Hay mucha belleza en Cicatriz, y yo diría que se trata de una belleza de concepción, de inteligencia narrativa…(Martín Schifino)"

En fi, com moltes d'altres novetats, el llibre ve precedit de una notable feina de publicitat i propaganda que fa grans promeses avalades per autoritats literàries. Serà una molt bona lectura. Però ja portava una cinquantena de pàgines i ja em deixava d'interessar, i quan portava la meitat del llibre estava per deixar-lo... però vaig continuar llegint fins acabar-lo. Hi ha un cert pudor encara a deixar les lectures a mitjan astre, com el plat que és servit a taula que la bona educació et reclama que t'acabis encara que no t'agradi.

Idò en contra de totes aquells elogis dels grans crítics, em sap greu de dir-vos que, pobre de mi i temerari com som, Cicatriz no m'ha agradat en general tot i que hi reconec qualitats. Vagi en primer lloc una excusa. És possible que la meva formació literària hagi quedat encallada al s. XX i que em costi reconèixer en les ficcions del s. XXI. Potser.

La història d'una estranya atracció entre els dos protagonistes no m'ha enganxat. Tot i que hi ha una clara progressió, cada vegada més perversa entre ell i ella, em donava la sensació que tot era voltar la mateixa mata, amb variables, o amb ingredients una mica més picants, una mica més atrevits o una mica més neuròtic. El llibre crea a l'inici moltes expectatives que llavors decepciona. Els salts de temps, envant i enrere, que cada capítol fa no veig que hi aporti gaire cosa d'interès. Igualment l'alternança de capítols breus amb títols i els més llargs amb referències temporals no crec que estigui prou justificat. Sembla que els breus indiquen com un resum del que passarà i llavors es van desgranant els detalls de la relació. Però açò realment és significatiu? hi té prou rellevància?

A part de la subtilitat i l'aprofundiment en la mena de relació morbosa entre ell i ella, no hi vaig cap altra tema que consideri desenvolupat. La crítica parla de la crítica al consumisme. Jo no l'hi veig. També de la reflexió sobre la literatura. Sincerament es donen quatre noms i quatre vaguetats sobre l'art d'escriure. Es parla de la incomunicació, però no fan altra cosa que comunicar-se. Açò sí, rarament s'entenen i la relació el que sí provoca és aïllament amb els tercers.

Una altra cosa que, perdonau la meua inaptesa lectora, és la mania de destriar amb la lletra cursiva un suposat estil directe. Se suposa que és el text dels mails? Però tanmateix quan no és cursiva, i reprèn l'estil indirecte lliure aleshores continuen parlant els personatges. Aleshores de què serveix aquesta diferenciació?

Els personatges tenen el seu interès. Knut és incomprensible, continua tot el relat en la mateixa obsessió, no hi ha cap canvi en tot el temps. Sonia és insubstancial, supòs que és presa de la situació i per descomptat que resulta poc convincent. Però com que són tan raros, tan de ficció, que no reparam gaire en la seva versemblança...

En canvi m'ha agradat el llenguatge ràpid, les frases breus i concises, té ritme i fluïdesa i, per acabar, la notable capacitat de crear una atmosfera asfixiant. Tot està com envoltat d'una boira, res es concreta

Però la novel·la enganya, crea expectatives inútils, al final no passa res de substancial en la vida humana. Crec que l'autora ha caigut en aquesta moda d'avui en dia de ficcionar rareses, com més estrambòtiques millor, com més anòmales millor. Crec que el motiu que m'ha mogut a acabar-la de llegir no ha estat la curiositat sinó el voyeurisme. Tal vegada aquesta sigui la gràcia i el poder últim de Cicatriz: que converteix els seus lectors en Sonias i Knuts i els atrapa en la seva xarxa d'obsessió i repulsió. Tot el relat es converteix en un relentiment, en una contínua espera que passi alguna cosa per la qual valgui la pena seguir llegint... però no passa gran cosa.

Diuen que la gran literatura posa a prova els humans, els porta als límits de la seva naturalesa. No és el cas de Sara Mesa. Perdó: d'aquesta obra seva. Les altes no les he llegides. Sincerament crec que hem caigut en les trames de la publicitat comercial. Però tot són gustos.