dimarts, 30 d’agost de 2016

Dilema entorn de Punta Nati





Laetitia Lara. Presidenta de Líthica
Francesc Florit, soci d’Amics de Punta Nati

Es plantegen dilemes difícils que són causats sobretot per la manca de planificació en les polítiques energètiques. Quan fa dos any es van celebrar els 20 anys de la declaració reserva de la biosfera de Menorca, l’OBSAM, entitat encarregada de recollir, analitzar  i avaluar els indicadors, constatava que durant les dues dècades s’havien avançat molt poc i en alguns casos retrocedit en la bona gestió d’una política sostenible, d’acord amb aquella declaració. Les conclusions de les jornades dels 20 anys de la Reserva deien: “El sentir general de les trenta-set comunicacions posa de manifest que l’experiment de la reserva de biosfera de Menorca, iniciat l’any 1993, no sembla anar pel bon camí. Es tractava d’una aposta forta per la sostenibilitat del desenvolupament humà a l’illa, però les deliberacions de les jornades ens porten a expressar que no s’han portat a terme suficients actuacions en el bon sentit, i ni la societat, ni les administracions, ni el sector empresarial sembla que avancin prou en la bona direcció.” En concret un dels aspectes a millorar ja abans (octubre 2010) s’indicava “la ràpida extinció que està patint el patrimoni etnogràfic, encara poc valorat i estudiat”. El tren se’ns escapa i ens passa per sobre: en aigua, en residus, en energia, en dependència turística, en estacionalitat, en mobilitat, en contaminació, etc. Els indicadors mostren com l’etiqueta no s’ha fet servir per avançar de forma seriosa cap a un desenvolupament mediambiental, econòmic i social sostenible.

Tant l’aposta per les energies renovables com la protecció del paisatge natural i cultural són dos objectius que una Reserva de la biosfera hauria de fer compatibles i ho serien si s’apliquessin les mesures polítiques necessàries i es fes la previsió suficient. No ha estat així i ara ens veiem abocats a dilemes que ens trenquen el cor, com va expressar bé la directora de l’agència de la Reserva de la Biosfera Irene Estaún. L’actual govern del Consell ha rebut una herència enverinada. I tanmateix seu és el repte.

El problema de fons té dues cares: la sobredimensió i la ubicació. En primer lloc la ubicació perquè no s’ha “escollit” l’indret pel simple fet que no tenim un pla que ordeni de forma racional les instal·lacions d’energies renovables. És molt probable que un molí gegant dalt de El Toro seria denegat. La ubicació a Punta Nati desvirtua un dels paisatges culturals singulars de reconeixement mundial. L’únic criteri de la ubicació és l’interès de la propietat. És evident que Menorca disposa d’altres ubicacions molt més idònies i molt manco sensibles. Què s’ha fet per trobar una alternativa? No ens cansarem de repetir que el paisatge rural de Punta Nati és dels més importants de tota la Mediterrània pel que fa a l’art de la pedra en sec. Ara  sis països europeus promouen perquè sigui declarat patrimoni immaterial universal davant la UNESCO. Mentre promovem aquesta iniciativa no podem alhora promoure un parc que hipoteca i amaga aquest patrimoni. Tampoc no ens cansarem de repetir que la nostra postura no és contrària a les energies renovables i sabem de la necessitat urgent que Menorca s’hi encamini, però no per vestir un sant n’hem de desvestir un altre. Cal cercar un equilibri.

L’altra cara del problema és la dimensió. Les 187 hectàrees faran d’aquest parc un dels més grans d’Europa, la qual cosa com a mínim sorprèn en una illa petita com Menorca. Les dimensions són tan extraordinàries que, efectivament, serà visible des dels satèl·lits i dibuixarà una gran taca blanca damunt el territori del Google Earth. De la mateixa manera que hi va haver una extraordinària contestació a la reforma de la carretera Me1 pel seu plantejament desmesurat per l’illa i que l’actual equip de govern del Consell vol reconduir, ara caldria que la ciutadania també s’oposi i que el Consell actués d’acord amb les recomanacions fetes per l’IME a través de l’OBSAM. La nostra proposta és que l’ampliació de l’actual parc augmenti fins a un màxim de 50 hectàrees, una mida raonable. I com fan molts d’altres països amb polítiques energètiques més equitatives, promoure les petites empreses i repartir les instal·lacions.

Un dels greus dèficits d’aquest projecte és que el debat social no ha existit. Ara es comença arran de la preocupació i les accions fetes per l’associació Martí Bella, Líthica i la recent creada Amics de Punta Nati. Però dóna la sensació que s’ha fet tard, quan ja s’han pres unes decisions irreversibles. Tanmateix fa molts anys que ja es va incidir en la importància de preservar Punta Nati. Aleshores l’administració pública no en va fer cas, no va actuar, no va preveure ni va planificar.

Tenim eines per fer reconduir el megaprojecte de parc fotovoltaic. La llei 2/2014 de 25 de març art. 69 b assenyala que no es poden permetre murs que limitin el camp visual dels camins que tenen perspectiva de paisatges singulars. Pot ser aquesta una, de les moltes raons, per oposar-se al projecte d’ampliació excessiva del parc. D’altra banda el Comité Español del Consejo Internacional de Monumentos y Sitios Histórico-Artísticos (ICOMOS) ha emès un informe desfavorable: “las instalaciones de aerogeneradores y placas fotovoltaicas implicaría un impacto muy negativo, tanto en la imagen, como en la deriva hacia el futuro de las actividades que, si bien mermadas, aún perviven. En consecuencia, la principal recomendación es evitar la total instalación de tales infraestructuras energéticas que están proyectadas en el paraje de Punta Nati”.

El dilema és o bé guanyar un 20% d’energies renovables a Menorca en el negoci d’una empresa privada o bé preservar el paisatge cultural de Punta Nati, un dels llegats que ens identifiquen i ens singularitzen com a menorquins. Per a nosaltres el paisatge és únic i prioritari.

divendres, 5 d’agost de 2016

Catalanitat vs Catalafonia vs Catalanisme


Catalanofonia vs. Catalanisme vs. Catalanitat
Francesc Florit. Acció Cultural de Menorca

Espesses vegades sentim demanar disculpes dels nostres interlocutors perquè no parlen bé un idioma que han après. “Sorry, my english is very bad”. O bé se sol recriminar quan una persona té un marcat accent català quan parla castellà o un marcat accent castellà quan parla català. És cert que quan s’aprèn una llengua i s’és capaç d’adoptar no només la precisió lèxica i la varietat, els modismes i la complexitat sintàctica sinó també la fonètica matisada d’un parlant local, és per congratular-se i donar-li la més sincera enhorabona perquè la cosa no resulta gens fàcil, especialment si has après la llengua altra passats els 12 anys. Perquè passats els 12 anys, l’adopció de la fonètica exacta és gairebé impossible, diuen els experts.

Ara bé, no els podem demanar el mateix grau de competència a un cambrer que a un periodista, per exemple. Que el cambrer tengui accent castellà quan s’adreça amb esforç a parlar català no és ni de molt cap problema, ans al contrari és una benedicció, ja que allò que resulta important en aquest cas és l’actitud de la persona i per tant la seva disponibilitat a aprendre, a millorar, a entendre la situació sociolingüística en què viu i sobretot compartir la llengua que és pròpia de la terra on treballa. Fantàstic. Dic jo que aquest cambrer no perdi el seu accent perquè per mi no és un inconvenient sinó un indicador de qui és i no té per què renunciar-hi. Forma part de la riquesa i de la diversitat de la nostra realitat comunicativa a Menorca. En canvi, si un locutor de ràdio o televisió no és capaç de pronunciar la fricativa palatal sonora de paraules com “ajuda”, i pronuncia “aiuda”, aleshores açò per mi resulta injustificat i injustificable. És un professional de la comunicació i per tant ha d’aprendre a parlar correctament, independentment de la llengua personal pròpia o habitual o llengua 1.

És evident que la llengua o les llengües ens identifiquen. També ens identifiquen els accents i els mils matisos que assenyalen la particular manera personal d’expressar-se, l’idiolecte. Que cadascú tengui el seu, el mantengui i el disfruti. Al centre de salut del Canal Salt hi ha dues metgesses. Una és gallega i l’altra no sé d’on deu provenir però té la fesomia d’una dona de la Índia, de pell bruna, cabells molt morenos, baixeta i guapa. La gallega no em va deixar parlar en català, perquè segons les seves paraules “si cada uno hablara su llengua no se entendería nadie”. Vaig complaure la doctora perquè tenia el meu genoll amb prou mal i la meva militància lingüística té els seus límits, naturalment. L’altra doctora baixeta i morena em va atendre a urgències i em va parlar en un català molt entenedor, de la qual cosa em vaig alegrar atesa la meva militància, i li ho vaig agrair sincerament. Em va respondre que tan sols el sabia parlar “una miqueta”, però suficient, vaig pensar jo, perquè donés a entendre que respectava la llengua pròpia d’on treballava i s’hi esforçava a aprendre-la. Enhorabona.

Cas molt diferent d’un metge que segons notícies de El Mundo vol abandonar Mallorca “por la exigencia del catalán”. L’oftalmòleg Jorge Skibinsky, argentí, treballa a l’hospital d’Inca com a interí d’ençà fa 18 anys. Diu que també parla francès i anglès i que ha après el mallorquí del carrer. Però no està disposat a treure un títol de català per fer-se metge titular. Una llàstima. El seu col·lega Manuel de Timoteo, delegat balear de la Societat Espanyola d’Oftalmologia, assegura que “algunos [medicos] prefieren aprender francès e inglés y marchar a vivir a Francia o Inglaterra donde cobraran el triple”. És una opció. Però per què volen aprendre qualsevol altra llengua que no sigui el català? Sota la resposta a aquesta pregunta hi ha un prejudici d’identitat.

Caldria aclarir que catalanofonia no és catalanitat, ni manco catalanisme. Aprendre i dominar la llengua pròpia d’un país no implica necessàriament combregar amb les idees de defensa d’una identitat nacional, ni ser-ne o sentir-s’hi. Parlar català a la consulta del Canal Salat no converteix les persones en catalanistes, de la mateixa manera que parlar castellà no et converteix en espanyolista. La metgessa morena segur que no és catalanista, però és educada i intel·ligent.

Miquel Àngel Pradilla proposa el terme catalanofonia per referir-se a una comunitat lingüística catalana que en ple segle XXI malda per aconseguir la normalitat. Pradilla es qüestiona si aquesta catalanofonia, que està escapçada administrativament i desconnectada mediàticament, viu com una veritable comunitat lingüística. A l’hora de recrear aquesta comunitat, Pradilla recomana defugir els criteris identitaris, que només són garantia de conflictes, i centrar-se més en interessos reals al voltant de la llengua que ajudin a crear vincles. Amb tot, no es pot defugir la complexitat de les coses complexes.

dilluns, 13 de juny de 2016

Dia internacional de l'arxiu: el servei a la memòria




Can Mercadal alberga la Biblioteca de Maó i l’Arxiu històric. El conjunt dels documents configura un patrimoni valuós, material i immaterial. Es tracta de la memòria escrita conservada al llarg dels segles. Tot i que és un arxiu força extens, no és complet a causa de la pèrdua de documentació que s’ha patit arran sobretot de saquejos, guerres i altres calamitats pròpiament humanes i tristes.

La celebració d’un Dia Internacional dels Arxius es va fixar el 9 de juny, coincidint amb la data de creació del Consell Internacional d'Arxius (ICA/CIA) el 1948 sota els auspicis de la UNESCO. L'objectiu del Dia Internacional dels Arxius és posar en valor la importància dels arxius i posar-los a disposició dels investigadors i de la ciutadania en general per tal de preservar la memòria documental. Ja sabem que comprendre el passat és tasca imprescindible per configurar el futur, tal com s'expressa en la Declaració Universal sobre els Arxius, aprovada per la UNESCO a la seva 36a Conferència General a París, el 10 de novembre de 2011. No cal insistir més en els motius ni en la rellevància d’aquesta celebració. Però sí que convé de saber l’estat en què es troba l’arxiu històric de Maó i quines serien les mesures que des del meu parer cal prendre per millorar el servei a la memòria col·lectiva.

Tenim la necessitat de disposar de més espai, (cal recordar que una part és emmagatzemada en un local llogat en unes condicions que no són les idònies). Per açò, entre altres raons hem posat a consideració una proposta a llarg termini per desvincular la Biblioteca Pública de l’Arxiu, de manera que l’Arxiu Històric esdevengui un centre autònom, amb entitat i edifici propi. Talment es va fer l’any 1984 quan es van deslligar el Museu de la Biblioteca, i tal com es va fer fa anys a Palma on hi ha la Biblioteca Can Sales per un costat i l’Arxiu del Regne de Mallorca per l’altre. Aquesta segregació ve motivada perquè les funcions que exerceixen són de naturalesa diferent i per tant s’han de contemplar com a dues entitats diferents per respondre millor a la seva naturalesa. Queden aspectes a solucionar de l’Arxiu causats en bona part pel plantejament que ha tingut. Caldrà tanmateix trobar la manera que les diverses instàncies i organismes que es dediquen a la preservació documental es vinculin en un mateix projecte, en una mena d’Arxiu General de Menorca, gestionat per professionals especialistes i amb un programa integral de gestió, preservació, recerca, informatització i difusió segons els paràmetres actuals.

De totes les funcions que es requereixen a un arxiu històric, el de Maó presenta deficiències en gairebé totes (catalogació, assessorament, consulta, reprografia, restauració, programa d’accions, comunicació i difusió, vinculació a altres arxius...) En primer lloc perquè no ha disposat d’un arxiver fix. La feina feta per M. Lluïsa Serra i continuada després per Juan Francisco Sánchez d’ordenació, catalogació i administració del fons haurien de tenir continuïtat. Cal que es faci també un treball de recerca i adquisició de documents patrimonials de prou interès perquè formin part del nostre arxiu i tenir-los a disposició pública. Una altra és la feina, la feinada, de digitalització perquè el programa engegat pel Ministeri de Cultura és molt minvat. Igualment la feina de restauració es va fent a un ritme molt lent ateses les necessitats. Tenim la sort que la feina d’atenció als investigadors i als usuaris interessats és assumida per una auxiliar administrativa, cosa que sobrepassa les seves obligacions. I més enllà encara queden dues tasques que ben poques vegades es fan: unes actuacions de programa cultural per a la difusió d’aquest patrimoni documental i un servei didàctic que el posi a l’abast dels centres d’ensenyament dels diferents nivells escolars, perquè el valorin, se l’estimin i el preservin en el futur

L’activitat que hem organitzat amb motiu del Dia Internacional de l’Arxiu l’hem titulada “La recerca genealògica. Xerrada i visita”, per al proper 13 de juny a les 18h. Per què la genealogia? Perquè hi ha un bon nombre de persones atretes per aquesta matèria que vénen de forma assídua a consultar els documents del nostre arxiu. L'interès per la genealogia ha augmentat en els últims anys. Comptam amb persones expertes com Antoni Guasch, Antoni Tudurí i Octavi Pons, ponents de l’activitat que han treballat a fons el tema i disposen d'eines i recursos per al seu coneixement. S'exposaran els documents emprats amb més freqüència com els índexs i llibres de naixements, matrimonis i defuncions i els padrons d'habitants.



dimarts, 8 de març de 2016

Mollisme


(article aparegut dia 5 de març al Diario Menorca, com a Acció Cultural de Menorca)


Permeteu-nos aquest derivat, un neologisme que algun dia podria bé formar part dels ismes que alimenten les tendències, les ideologies, afectes i afinitats que marquen les persones insignes i els seus pensaments força. Mollisme, derivat de Moll, seria el corrent d'acció que continua les passes de l'obra i l'actitud de constància i rigorositat en la defensa de la llengua i la cultura catalanes a les Illes Balears que va emprendre l'il·lustre filòleg menorquí Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella 1903-Palma 1991). Creiem que els menorquins encara no som prou conscients de la transcendència de l'obra d'en Moll. És cert que l'hem nomenat fill il·lustre a l'ajuntament de Maó, Medalla d'Or de Ciutadella i una infinitat de títols i reconeixements d'arreu. Però ara Menorca té una nova oportunitat per ampliar la seva admiració envers un dels homes més decisius per al redreçament lingüístic i cultural del nostre poble.

S'acaba de crear la Institució Francesc de Borja Moll, una nova entitat fundada per continuar amb la tasca del nostre filòleg, una iniciativa de la societat civil de les Illes Balears per preservar el seu llegat, com és la riquesa patrimonial de l'Editorial Moll que es trobava en greu perill, la continuïtat de la magna obra del Diccionari català-valencià-balear que ha de cercar els formats que responguin a la societat de la informació actual, l'actualització i renovació en la recerca filològica, i sobretot l'esperit incansable i amorós del qual sempre va fer gala, fins i tot en els moments més terribles del franquisme que ens liquidava com a poble. El mollisme així es definiria com el posicionament ferm en la defensa del nom i del sentit d'un dels pares fundadors del poble que ara som.

Un dels propòsits de la Institució nounada és la de crear a la ciutat natal de Borja Moll un centre d'interpretació de la seva obra. Binissalem té la Casa Llorenç Villalonga, Santanyí té el Centre de Poesia Contemporània Bali Bonet, Deià té la Casa Robert Graves, Manacor té la Institució Pública Antoni M. Alcover, Pollença per Costa i Llobera,... Ciutadella per Borja Moll. Ja és hora que, després de quinze anys de la mort de Francesc de B. Moll, disposem d'un centre memorial que difongui la seva immensa tasca. Ciutadella ha de figurar en el mapa del mollisme, i convertir-se en alguna cosa més que la ciutat natal de Moll.

En paraules d'un dels fundadors de la Institució F. de B. Moll, Miquel Àngel Lleuger: «El grup de gent que ha constituït l’entitat privada i sense afany de lucre Institució Francesc de Borja Moll renovam els vots ovidians de tenacitat. Volem ser la gota que forada la roca de l’atzucac a què, malauradament, havia arribat el llegat de can Moll. Ens anima la voluntat de preservar aquest patrimoni de valor incalculable i de donar-li nova vida. Volem que obres com les Rondalles d’en Jordi des Racó continuïn editant-se i circulant, volem que el Diccionari trobi els millors mitjans de difusió, i volem que els centenars de milers de llibres de can Moll continuïn a l’abast dels lectors. Volem, també, honorar la figura del nostre lingüista més il·lustre. Només ho podrem fer si tenim l’ajuda i la complicitat de les persones que estimen el país i la llengua»

El mollisme que propugnam està fet de la mateixa pasta bonhomiosa del ciutadellenc. Amb un somriure sempre als llavis perquè va carregat de raó i de convicció. Amb la feineria de sempre ja que els propòsits són nobles i plens de dignitat; perquè la matèria amb què es treballa és l'essència mateixa de poble, el vehicle que condueix la identitat de qui som. Però més enllà d'aquestes paraules grandiloqüents, fàcils de dir, comportem-nos com el mestre: fets i obres. La ciutadania, a través de la societat organitzada i amb el suport de les institucions ha de fer possible l'empresa de salvar aquest patrimoni i donar continuïtat al llegat. Aquells que ara es postulen com els grans defensors de la parla menorquina i que la volen segregada de la llengua catalana, farien bo de llegir l'obra de Francesc de B. Moll per deixar de dir disbarats. No cal dir que el gonellisme, que ell tant va combatre, ha pres una nova careta, però que continuen amb la mateixa ofuscació contra la unitat idiomàtica de la llengua catalana, basada en els prejudicis i la ignorància i, cosa encara pitjor en la mala idea de fer perillar la pervivència de la nostra singularitat. Francesc de Borja Moll els diria el mateix que va dir-los el 1972.

dimarts, 16 de febrer de 2016

Esperança, desesperança

Tot  abraçat d'esperança, tot envoltat de desesperança, retrec ara els dos poemes que aleshores vaig escriure:


Inventari primer


Parlen les pedres el seu pes de gràcia.
La font sempre riu amb un fil de plata.
No hi ha res tancat, tot despunta ara,
com la figa dolça, la magrana oberta,
el llavi molsut, el pler de l’espatla.
Què us puc dir més de la pluja fina?
Verdegen els camps per valls i muntanyes,
quan tot és ben xop, sentim molt estranyes
la llum del matí, la dansa de l’aire,
una densa flaire de terra mullada,
misteri de vida, veler de mar ampla.
Què més us puc dir de la veu alada
si tenc la vinjola posada als meus dits,
festa dels sentits, goig de la mirada,
sentir-te tan prop, no demanar gaire,
prendre un glop de vi, conversar amb l’amic,
encendre el foc de records i projectes,
dibuixar la corba vibrant del desig.
Què més us puc dir d’un arbre fruiter
si tota cançó s’enfila a la branca,
com sembrar un amor i collir-ne d’altres.
Passen les hores, els dies s’emporten
les ombres lleugeres de cada vesprada.
Què puc dir-vos més de coses que importen?
Que un tel de claror s’aixeca a l’albada.





 Inventari darrer


Callen les pedres el seu pes feixuc
i la bardissa xiscla de verd esclatat.
La font que no plora s’asseca aviat
per més que el capvespe s’abrigui de blau.
No sé d’on em ve aquest viure cansat,
si les taronges brillen i el vent va dansant.
S’atura un instant l’alè de l’hivern
quan el cos pateix, ferit d’un greu mal,
va esquivant esculls, van palpant els ulls.
Toquen les campanes l’hora de la sal.
No sé on aniré amb un corb de pena,
si encara sent cantar l’alosa de la nit.
Qui vetla els malalts, qui recorda els difunts,
qui mai no ha sofert consol i neguit junts.
Tanca l’horitzó un estol de planys,
un cruixir de dol, un gebrat capot.
No sé què en faré de la claror de mar
que prenc com a hoste endins del meu pit.
A l’hort ja ha florit l’espígol menut,
així un violí esqueixa el matí.
Passa un cavall i un altre i un altre
com una cadena de foscos timbals
m’arriba la mort sense demanar-la.
No sé què en serà del tapís de llum.
No sé què en faré, no sé on aniré.

diumenge, 29 de novembre de 2015

Francesc Calvet, la carta que no t'arribarà


Presentació del llibre-catàleg. Ca n'Oliver. Maó. 27 de novembre de 2015
Francesc Calvet. Fins aquí. Catàleg de l'exposició al Museu Menorca. Ed. Família Calvet Pomés. Menorca 2015


Estimat Quico,
t'escric aquesta carta que no t'arribarà, però que tanmateix esper que faci present el teu esperit. Serà com una invocació. He acceptat amb gust la petició que m'ha fet na Montse i els teus fills de presentar el llibre que resumeix la teua creació plàstica.
El catàleg arriba amb un any i mig de retard. Ja saps que els catàlegs solen presentar-se just en la inauguració de l'exposició, de la qual n'és una derivació. Però esperar haurà valgut la pena perquè el resultat és excel·lent. Crec que tu n'estaries ben satisfet, perquè més enllà de la catalogació que fa un catàleg, ara tenim un llibre, el teu llibre. És un bon llibre-catàleg. Ja es nota que qui hi ha anat al seu darrere ho ha fet amb el gust de les coses ben fetes. N'Hèctor i en Jordi han fet una bona feina, s'hi han dedicat a fons. No podia ser d'altra manera: aquest llibre reprèn l'homenatge que la teua dona i els fills reten a l'espòs, al seu pare, quan et van organitzar una exposició antològica juntament amb el Museu de Menorca, deu anys després de la teua mort. Ens vas deixar massa prest, punyetero. Aquest homenatge que es va fer extensiu llavors per molta altra gent. Tu no ho vas veure, però jo hi era i et puc assegurar que en aquella exposició va participar un bon grapat de persones que d'una manera o altra estaven lligades amb tu, o millor dit que tu va lligar: músics, poetes, actors, gent de la faràndula que miren de fer girar el món amb pessigolles al cos i al cervell. Gent que estimaves i que t'estimava.
Aquella va ser una exposició que et mereixies, la retrospectiva d'una llarga trajectòria amb una evolució de recerca contínua, segmentada en deu etapes, les giragonses i els canvis que la teua rebel·lia i la teua inquietud et van portar a transitar, sense permisos, què és açò de demanar permís? Et guiaves per l'única llei que regeix l'activitat artística que no és altra que la seva pròpia dinàmica interna, sense excuses, sense motivacions que no siguin les raons intuïtives de la sensibilitat personal, però atenta alhora al batec de la vida comuna. I punt. Perquè l'art és l'àmbit de la màxima llibertat. Jo crec que eres artista perquè estimaves la llibertat. O a la inversa: com que volies llibertat ets vas fer artista. En el reialme de l'art, cadascú es fa les regles del joc, res no ens impedeix, i manco en tu, de dir, de fer, d'imaginar, de configurar el món a la mida del desig, a la mesura dels somnis.
El llibre catàleg per tant recull l'exposició inaugurada l'estiu del 2014 al Museu de Menorca i uns mesos més tard va omplir la Sala d'exposicions El Roser de Ciutadella. Et deman disculpes, perquè a la inauguració de Ciutadella no hi vaig poder anar. M'hauria agradat que la teua retrospectiva rodés també per Mallorca i per Catalunya. Però ja saps prou bé en quina mena de país a mig fer vivim. Aquest era un dels temes teus més preferits. Excurs: per què costa tant de travessar la mar per fer circular els nostres productes a Palma i a Barcelona? Dic jo que tot allò que produeix el Museu de Menorca hauria de ser exportat als altres museus i sales d'exposicions, hi deus estar d'acord, no?
En fi... T'explic que el catàleg es divideix en tres parts. Per un costat tenim els dos textos de presentació: el primer de Cristina Andreu, que va fer de comissària, en el qual fa una explicació sumària de la teua trajectòria artística. Segons Andreu, et vas s'inicia amb el realisme social, ple d'ironia i de denúncia crítica; una segona etapa marcada pel surrealisme que es caracteritza per paisatges simbòlics i poètics; més tard arribes a l'informalisme i l'art pobre amb incorporació d'objectes i tractament matèric; finalment una última etapa que podríem anomenar existencialista, en què les obres transmeten tensió i angoixa, fins a les obres darreres que vas pintar, que són pròpiament metàfores del teu món interior. Tota una evolució que, si t'hi fixes bé, és un camí cap a la introspecció.
El segon text és del teu amic d'Emili de Balanzó, en el qual et fa un retrat íntim i emotiu, tot rememorant les tecles que com a artista vas tocar durant la vida fins a configurar la melodia del teu pas per la Terra: «ésser polièdric, net de cor, compromès amb el seu país, enamorat de la poesia...». Si el poguessis llegir complet t'adonaries, almanco a mi m'ho ha semblat, que fa una evocació entranyable, fruit d'un sincerament del cor. Estimat Quico, ell també t'invoca.
La segona part important és la reproducció fotogràfica de les obres seleccionades per a l'exposició, una antologia de 108 obres, la gran majoria quadres, que permeten visualitzar un recorregut pels teus motius, les tècniques, els procediments i els sentits, les preocupacions i les dèries que tenies com artista. Vas pintar molt més, ben cert. La reproducció dels colors és excel·lent, cosa difícil d'aconseguir. Li demanaré a en Jordi com ho ha fet. Entremig se citen alguns fragments de comentaris d'una desena d'escriptors i crítics d'art que valoren i qualifiquen la teua feina. No estic segur que compartiries el seu parer, però t'hauràs d'aguantar. Resulta curiós comprovar com aquests fragments ressalten uns mateixos valors de la teua obra, com si hi hagués un cert acord que bascula entre la reflexió, la poesia i la denúncia. Escolta: Rafael Santos parla de crítica social; Àngel Marsà diu que eres un enamorat de l'impossible; Dabiel Giralt-Miracle parla de lirisme i ironia, d'una afany d'escorcollament; Josefina Salord sobre la condició humana de l'ànima profunda; Josep Maresma descriu l'obra com d'una solitud poètica; el teu amic Pere Gomila pensa que és plena de poesia; Francesc Galí Duffour hi observa la denúncia de la contaminació de l'ànima; Dorothy Roatz hi constata la intensitat del sentiment; i Guillem Asensio parla de tu també com un poeta. Tota aquesta coincidència només pot dir una cosa: que la teua obra, Quico, parla sola. La resta, tu diries que són collonades.
Finalment el llibre es completa amb la catalogació tècnica de les obres i un currículum d'exposicions i d'altres activitats que vas portar a terme: professor d'art, escenògraf, cartellista. Només paraves per fumar una pipa.
Del 1966, quan comences la teva carrera artística, just tenies 19 anys, fins a la teva mort prematura el 2004, amb les darreres teles pintades, hi van prop de quaranta anys de producció. Tota una vida dedicada a pintar. Amb tot, no vull fer-te una anàlisi de la producció ni de resseguir la teva trajectòria, perquè açò mateix és el que explica el catàleg de forma excel·lent amb els textos de na Cristina Andreu, que en va ordenar els materials i en va redactar una interpretació. I també amb el text de n'Emili, que, com t'he dit, en fa un retrat de la teua persona i les teves circumstàncies. Els ho agrairé de part teua. Gràcies a tots dos ens faciliten la comprensió dels quadres d'una manera més profunda i encertada.
Però deixa'm dir almanco que la teua personalitat polifacètica s'explica perquè vas viure la vida i l'art de la manera com únicament la pot entendre un artista, amb passió, abocant-t'hi totes les forces. Entrar en els teus interessos és adonar-se de la riquesa interior que estotjaves, no per cultivar-la com qui té cura d'un jardí privat, particular, sinó per treure-la de dedins i llaurar el camp per donar fruits i compartir-los. Tu eres així de generós. Perquè una cosa és ben certa, i que crec que tothom s'hi avindrà i tu n'eres prou conscient: la teua obra té sempre una dimensió d'inconformista, tendent a la denúncia, amb esperit crític i sovint burleta, irònic moltes vegades, juganer sempre i tanmateix amb un deix d'inquietud existencialista. T'emprenyaves a vegades, t'excitaves a estones per les mil punyides i estupideses que ens regala la vida. Una excepció tal vegada són les obres més del 99 i les que vas pintar els darrers anys, ja malalt, entre el 2003 i el 2004, obres que es tornen molt abstractes, però que tanmateix, per la paleta obscura i opaca que vas emprar ens remet a temor, a estupor, a neguit. Plena de gestos, de grafismes dramàtics, d'escriptures epitàfiques. Trobar el pòsit que queda en totes les obres no és fàcil, ja que en vas atendre diverses curiositat, diversos afanys, un esperit inquiet el teu que donava via lliure a l'expressió en pintura, escultura, il·lustració, escenografies, mestratge i pedagogia, en música, poesia i literatura, en fi, en compromís cultural i identitari. Què ho lliga tot? Jo hi veig l'ànsia de llibertat i l'ànima lúdica. Ara ja pots riure sota el nas. No te'n fotis. Aquestes paraules et sonarien un pèl grandiloqüents, ja ho sé.
Probablement et burlaries de mi si em sentissis dir aquestes parafrasejades esparracades espaventades espaterrants. Què vols que et digui, amic, si no en sé més. Ja m'ho perdonaràs.
Et llegiré una cita teua que recull el catàleg i que manifesta la teua actitud vital:
No he perdut mai el sentit de revolta. Procuro mantenir-lo sempre viu, perquè em sembla que sense la capacitat d’emprenyar-te d’una manera radical, i fins i tot a vegades violenta, no es pot viure”.
Et deia que havia valgut la pena d'esperar perquè el catàleg està molt ben editat. Acompanyar una exposició amb catàleg sembla avui com una d'obligació, entre altres coses perquè d'alguna manera democratitza, o socialitza l'obra original, sempre difícil de veure i de cara de comprar. Jo som especialment fervent dels catàlegs. Sort tenim dels catàlegs que ens fan arribar l'obra dels grans mestres. Tu mateix a ca teua en tenies una bona col·lecció. És clar que podem anar als museus i a les galeries, però el catàleg, amb totes les distàncies, ens aproxima a l'obra.
En llegir, repassar la teua trajectòria vital, m'he sentit com al·ludit, com si jo seguís els teus mateixos passos, amb uns anys de retard per part meva. Mira, jo també pint com tu, he confeccionat escenografies com tu, tenc un compromís cultural semblant, col·labor amb associacions com el GOB, Amnistia, etc., com tu; organitz recitals de poesia, com tu, com tu m'agrada molt llegir, igualment som professor com ho vas ser tu, i una cosa que encara ens unia més és la passió per la llengua catalana i de rebot la preocupació pel país. Per acabar-ho de rematar, com tu som del Barça. Bé, una cosa sí que ens «distanciava»: la teua alçada feia dos Xecs. I és que el món està mal repartit. Per cert, t'inform que el Barça juga en estat de gràcia. Fa quatre dies 0 a 4 contra el Madrid. Força Barça. I el país, una part del país està revoltat: aquella minoria que reclamava independència ara no és minoria. Com no havíem de connectar tu i jo? De fet va ser arran de ser el professor de català dels teus fills a l'institut Ramis que vam establir amistat.
Et comprenc molt bé, Quico, perquè a mi em passa igual: la vida és tan refotudament fotuda que sols ens queden dues opcions: una és inventar una vida millor, o diferent o simplement una altra vida, en el reialme de la llibertat, recollida en l'art. L'altra és treure el cap i donar cops de rebel·lia contra les foteses i les desgraciades experiències humanes. No tenim per què renunciar a cap de les dues. Tu no ho vas fer i seguiré el teu exemple. La intel·ligència, ja ho saps, és pessimista, i la compensam amb l'òptima voluntat, regada amb la ironia i un pessic d'indignitat.
M'has de permetre que faci una reflexió entorn del sentit del catàleg i d'algunes altres ocurrències que vénen al cas.
Un catàleg serveix per millorar la comprensió de l'obra material feta per un artista, o un grup d'artistes, o d'un conjunt d'obres d'una època, o bé d'obres que essent de distintes èpoques i distints artistes tenen un denominador comú que les entrelliga. Sigui com sigui un catàleg és una explicació, verbal i gràfica, sempre pitjor, ben cert, que l'experiència directa de la contemplació de l'obra original. De la mateixa manera que no és el mateix besar la persona estimada que besar la foto de la persona estimada, perquè no tens res més a mà. Un catàleg és una semblança, una cosa que vol ser una altra, una mena de recurs versemblant, un com si fos però no és... Un catàleg mai no farà justícia a l'obra original i tanmateix resulten imprescindibles i molt útils. Tan imprescindibles que avui no s'entén cap exposició, cap gran exposició, sense l'aval d'un catàleg. Què tenen els catàlegs que revolucionen les exposicions? No basten les exposicions? Quin és el valor afegit d'un catàleg? Tu, Quico deus tenir la teva opinió, la teua teoria. La meua és molt senzilla: els llibres catàlegs ordenen l'obra, la justifiquen, l'amplien a vegades. És el que m'ha succeït amb el teu catàleg: he pogut veure unes línies de força al llarg de la teva experiència artística que sense el catàleg hauria estat més difícil de copsar. Però, i ara ve una opinió que no t'agradarà: la funció més remarcable de totes és que el catàleg serveix per a la promoció. És una eina de màrqueting. On va un comerciant sense catàleg. La primera idea d'un catàleg que ens ve a la ment és el d'IKEA, que com tants d'altres només té el propòsit de mostrar productes per ser comprats. Però un catàleg d'art, a part dels catàlegs de les subhastes, no són perquè es comprin les obres que s'hi mostren. Tant de bo, no? Però tanmateix alguna cosa hi ha en tota aquesta intenció. La promoció, l'exhibició, la validació; l'oferta en definitiva per comercialitzar l'obra. Sí Quico, mal que et pesi. Em pens que ens sortiràs per l'escala i, com Jesús enfurismat, tot ofès ens trauràs del temple de l'art a fuetades.
També és cert que el catàleg és un invent recent, modern. En tota la història de l'art, de més de 35.000 anys, només apareixen fa poc més de 100 anys. És un producte històric i és possible que així com va aparèixer també desapareixerà.
Ben entès però, un catàleg ens rescata de l'oblit i aquesta sí que és una gràcia admirable: deixar constància de l'esdeveniment de l'exposició. Com una memòria selectiva, classificada i diferida, en no poder anar a casa dels Calvet-Pomés i fer una ruta per les altres cases dels amics i col·leccionistes que tenen el privilegi de penjar una obra teua a la paret, (ei, jo en tenc una i ara em sap greu de no haver fet un parell d'intercanvi d'obres). Els altres mortals ens conformarem amb la besada al paper de la fotografia. I gràcies. Fèlix d'Azúa, sarcàstic ell, diu que el catàleg és un monument funerari, que funciona com una làpida en record del difunt. Ara, cada vegada que obrim el catàleg és com si et fessis present. Ben mirat començam a fer catàlegs quan ens feim vells i quan abandonam aquest món.
En els papers que han escrit sobre tu, s'empren una rècula d'adjectius per qualificar la teua obra: irònica, compromesa, surrealista, emotiva, simbòlica, matèrica, poètica, abstracte, complexa, crítica, ingènua, pobra, cal·ligràfica, informal, expressiva, objectual, rebel... ja tornes a riure sota el bigotis. Però a mi me'n falta un altre d'adjectiu: lúdica. Hi veig indicis (indicis, els senyals que indiquen...). Alguns dels teus motius són jocs, però sobretot hi ha una actitud lúdica, un sentit del joc, no en l'accepció infantil. El teu amic Emili en parla una mica d'aquesta dimensió. No sé d'on et ve aquest caire juganer i que es tradueix en la teva obra de maneres diverses. En el mateix catàleg apareixen bitlles, cartes de joc, titelles, mèrvols, (mèrvils a Maó), peces d'escacs, de dòmino, llapis de colors, el TBO, la família Ulisses i Doña Urraca, Meliton Pérez... oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum...
L'actitud lúdica és un dels components de la creació i tu no només la tenies, sinó que la manifestaves i la concretaves en les teues pintures. Jugar és innat a l'home. Però molts homes abandonen aquest instint en fer-se adults. Tu el vas mantenir intacte durant tota la vida. El joc compateix amb l'art l'autonomia, jugam perquè ens agrada jugar; i el desinterès, jugam sense cap altra finalitat, perquè ens surt de l'ànima. Però el joc artístic, a diferència dels altres jocs, cerca la permanència, allò d'essencial que hi ha en el tumultuós riu de la vida. Hans-George Gadamer, en un llibre preciós que porta el títol de La actualidad de lo bello, explica que per entendre l'art actual cal anar a cercar en les experiències humanes més fonamentals, en allò que ell anomena la base antropològica de l'experiència estètica. I en aquesta experiència fonamental hi trobam el joc com expressió del moviment de tot allò que viu. El joc és una prolongació de la vida i l'art també.
Diuen que ser artista és en certa manera no deixar de mirar el món amb ulls d'infant. Açò casa malament amb els adjectius que alguns crítics t'han posat: consciència crítica, denúncia social, reflexió de la condició social... No sé què en penses. Tan se val, la teua obra no fa altra cosa que confirmar la complexitat humana. Llibertat, joc i poesia, amb aquesta tríada, a què més podem aspirar?
En fi, Quico, que ens tens ben divertits. Estaria bé de parlar una llarga estona. Avui ho deixarem aquí, que aquesta carta que mai t'arribarà ja s'ha fet prou llarga. Avui et celebram, t'invocam en un centre d'art que fa poc s'ha obert a Maó i que esperam que sigui capaç de donar joc als artistes inquiets com tu.
El teu amic Xec, que a pesar de la distància que ara ens separa, tresca les mateixes tanques que tu vas trescar.
Salut i pintura i poesia i llengua i país. Visca el Barça.