diumenge, 9 de desembre de 2018

expectatives entorn de Cicatriz de Sara Mesa

Aquest dissabte ens trobam de nou el club ( o grup) de lectura de la llibreria VaDllibres. Vaig comprar l'exemplar amb la típica faixa on l'editor reprodueix les frases d'elogi a l'obra per part de reconeguts crítics o escriptors. "literatura de alto voltaje trabajada con precisión de orfebre» (Rafael Chirbes)"; "atrapados por esta fascinante escritura, que es a un mismo tiempo, oscura y luminosa» (J.A. Masoliver Ródenas)"; "Hay mucha belleza en Cicatriz, y yo diría que se trata de una belleza de concepción, de inteligencia narrativa…(Martín Schifino)"

En fi, com moltes d'altres novetats, el llibre ve precedit de una notable feina de publicitat i propaganda que fa grans promeses avalades per autoritats literàries. Serà una molt bona lectura. Però ja portava una cinquantena de pàgines i ja em deixava d'interessar, i quan portava la meitat del llibre estava per deixar-lo... però vaig continuar llegint fins acabar-lo. Hi ha un cert pudor encara a deixar les lectures a mitjan astre, com el plat que és servit a taula que la bona educació et reclama que t'acabis encara que no t'agradi.

Idò en contra de totes aquells elogis dels grans crítics, em sap greu de dir-vos que, pobre de mi i temerari com som, Cicatriz no m'ha agradat en general tot i que hi reconec qualitats. Vagi en primer lloc una excusa. És possible que la meva formació literària hagi quedat encallada al s. XX i que em costi reconèixer en les ficcions del s. XXI. Potser.

La història d'una estranya atracció entre els dos protagonistes no m'ha enganxat. Tot i que hi ha una clara progressió, cada vegada més perversa entre ell i ella, em donava la sensació que tot era voltar la mateixa mata, amb variables, o amb ingredients una mica més picants, una mica més atrevits o una mica més neuròtic. El llibre crea a l'inici moltes expectatives que llavors decepciona. Els salts de temps, envant i enrere, que cada capítol fa no veig que hi aporti gaire cosa d'interès. Igualment l'alternança de capítols breus amb títols i els més llargs amb referències temporals no crec que estigui prou justificat. Sembla que els breus indiquen com un resum del que passarà i llavors es van desgranant els detalls de la relació. Però açò realment és significatiu? hi té prou rellevància?

A part de la subtilitat i l'aprofundiment en la mena de relació morbosa entre ell i ella, no hi vaig cap altra tema que consideri desenvolupat. La crítica parla de la crítica al consumisme. Jo no l'hi veig. També de la reflexió sobre la literatura. Sincerament es donen quatre noms i quatre vaguetats sobre l'art d'escriure. Es parla de la incomunicació, però no fan altra cosa que comunicar-se. Açò sí, rarament s'entenen i la relació el que sí provoca és aïllament amb els tercers.

Una altra cosa que, perdonau la meua inaptesa lectora, és la mania de destriar amb la lletra cursiva un suposat estil directe. Se suposa que és el text dels mails? Però tanmateix quan no és cursiva, i reprèn l'estil indirecte lliure aleshores continuen parlant els personatges. Aleshores de què serveix aquesta diferenciació?

Els personatges tenen el seu interès. Knut és incomprensible, continua tot el relat en la mateixa obsessió, no hi ha cap canvi en tot el temps. Sonia és insubstancial, supòs que és presa de la situació i per descomptat que resulta poc convincent. Però com que són tant raros, tant de ficció, que no reparam gaire en la seva versemblança...

En canvi m'ha agradat el llenguatge ràpid, les frases breus i concises, té ritme i fluïdesa i, per acabar, la notable capacitat de crear una atmosfera asfixiant. Tot està com a envoltat d'una boira, res es concreta

Però la novel·la enganya, crea expectatives inútils, al final no passa res de substancial en la vida humana. Crec que l'autora ha caigut en aquesta moda d'avui en dia de ficcionar rareses, com més estrambòtiques millor, com més anòmales millor. Crec que el motiu que m'ha mogut a acabar-la de llegir no ha estat la curiositat sinó el voyeurisme. Tal vegada aquesta sigui la gràcia i el poder últim de Cicatriz: que converteix els seus lectors en Sonias i Knuts i els atrapa en la seva xarxa d'obsessió i repulsió. Tot el relat es converteix en un relantiment, en una contínua espera que passi alguna cosa per la qual valgui la pena seguir llegint... però no passa gran cosa.

Diuen que la gran literatura posa a prova els humans, els porta als límits de la seva naturalesa. No és el cas de Sara Mesa. Perdó: d'aquesta obra seva. Les altes no les he llegides. Sincerament crec que hem caigut en les trames de la publicitat comercial. Però tot són gustos.


dimarts, 4 de desembre de 2018

Pintar és una expansió de l'ànima. Entrevista a EL TEMPS

En Carles Jiménez ha fet per a la revista EL TEMPS, una bona entrevista. Gràcies pel vostre interès. Per mi ha estat una oportunitat de parlar en públic les coses que en privat em vaig dictant al diari de l'obrador.
Aquest és l'enllaç per qui la vulgui llegir.
Pintar és una expansió de l'ànima

https://www.eltempsdelesarts.cat/delesarts/5713/pintar-es-una-expansio-de-lanima




diumenge, 28 d’octubre de 2018

Valors plàstics i estètics del paisatge de pedra en sec


XVI Congrés Internacional de la Pedra en sec
COMUNICACIÓ: Valors plàstics del paisatge de pedra en sec  (26.10.18)
AUTOR: Francesc Florit Nin


La comunicació pretén indagar sobre els valors plàstics del paisatge que ha configurat l’art de la construcció de pedra en sec. Aquests valors es troben perfectament manifestats en el paratge de Punta Nati, en ser aquest paratge un exemple magnífic de l’art de la construcció de pedra en sec. La revalorització d’aquest paisatge que s’ha produït en aquestes últimes dècades, a causa en bona part de projectar-hi una mirada estètica, més enllà o més ençà dels valors etnològics i dels agrícoles-ramaders.
Va ser la nova sensibilitat romàntica de finals del XVIII i inicis del XIX, una autèntica revolució estètica que encara perdura, que va atorgar a la natura uns valors plàstics i emotius. Així va néixer el paisatge com a motiu artístic. Hereus d’aquella sensibilitat, ara miram el paisatge com encarnacions d’uns estats anímics que s’apropen o s’assimilen a l’experiència estètica de la contemplació gratuïta de l’art. La natura com a quadre. Aquest text és el desenvolupament d’uns apunts que vaig escriure fa temps. Eren una mena de reflexió emotiva que em despertava el paratge de Punta Nati i que llavors es va convertir en un llibre d’artista amb uns dibuixos senzills.
Punta Nati és un paisatge que amalgama natura i artifici. És una paratge fortament humanitzat, com ho és gairebé tota Menorca. Un paratge podríem dir “construït” sobre una base mineral. I aquesta construcció és feta bàsicament per l’artesanat de la pedra en sec, amb una gran diversitat d’elements, però marcat sobretot per tres: la paret seca, les barraques i els ponts. Es tracta per tant d’una paisatge molt sotmès a l’acció humana sobre la terra que perdura durant segles.
Podríem afirmar que l’interès de tota aquella zona ha passat de la mà a l’ull. Dècades enrere eren uns llocs d’intensa activitat agrícola. Alguns com Ses Truqueries considerat llavors com una de les millors finques d’explotació. Però actualment ja són en gran part terres abandonades improductives, només dedicades a la ramaderia de bens. Això ha causat una erosió del sol i que per contra ha generat un panorama que deixa contemplar tota la trama de paret seca i de construccions d’interès etnològic. Si abans hi havia un interès d’ús per a la sustentació vital dels homes, ara podem dir que Punta Nati s’ha desplaçat cap a l’interès contemplatiu, com experiència visual i com a camp d’estudi del patrimoni etnològic.
Així es presenta avui el paratge de Punta Nati com un paisatge singular, digne de ser preservat pels seus valors de patrimoni etnològic i paisatgístic. Aquesta transferència de la ma a l’ull és avalada per l’interès de ser plasmat pel llenguatge de l’art visual. El seu atractiu es constata per ser objecte d’atenció d’estudiosos i d’artistes i punt de focalització turística. La celebració d’aquest congrés també n’és una prova.
Quan repassam la mica de bibliografia sobre el tema ens adonam que el llenguatge es carrega de connotacions. Per exemple, i només és un exemple, Tomàs Vibot al llibre Menorca. Per la passa i la mirada (El Gall Editor. 2017) en referir-se al paratge de Punta Nati usa uns termes que són més propis de la creació literària que no de la descripció geogràfica: “oceà de pedra”, “territori primari i colpidor”, “silenciosa cadència que fa fins al més insensible tornar a l’origen de les coses”. Aquestes paraules ens remeten a l’ús de metàfores, i la metàfora, com sabem, és el recurs usat per a l’expressió de l’inefable, el camp en el qual es manifesten les experiències estètiques.
Quins són els valors estètics que produeix el camp construït per la pedra en sec? Aquests valors contrasten amb la imatge més comuna de Menorca, la Menorca blanca i blava de platges i pinars ubicats a les costes, sobretot de migjorn. Ha estat més recentment que s’ha “descobert” una altra Menorca, una Menorca més interior, podríem dir més íntima, formada per parets i tanques llaurades, amb construccions de l’arquitectura popular més austera i senzilla.
Com a pintor i com a poeta he fixat l’atenció a aquesta Menorca interior i he fet una reflexió pels motius pels quals l’atracció d’aquest paisatge ha inspirat artistes i poetes. Els valors d’aquesta estètica es caracteritzen per l’austeritat, la geometria trencada i el buit, valors que connecten amb  la sensibilitat del wabi-sabi japonès.
Es tracta d’un paisatge amb ànima perquè alberga una sedimentació humana molt profunda i carregada d’història, diríem que és un lloc ple de memòria. Cada pam d’aquest paratge parla de l’esforç humà i de la tragèdia de sa costa. En ser un paisatge molt despullat d’anècdotes, és susceptible d’expressar l’essencialitat. No és un paisatge amable i això força l’espectador a ser més subtil i més sensible a la seva comprensió, demana per això un esforç d’entesa. Aquestes condicions lliguen amb la idea de sublim, categoria estètica desenvolupada per expressar els límits dels sentits i properes a les ànimes desolades, desvalgudes, solitàries. Els adjectius que ens venen al cap són auster, pobre, humà, abandonat, ample, castigat, obert, historiat, naufragat. Fruit d’una emoció continguda, Punta Nati es mostra tot ple de presències latents malgrat ser alhora tan despullat perquè és un paisatge que acumula sofriment i tristesa amb un punt de llarga desesperació, perquè darrera la majestuositat de la seva grandesa, hi alena la mort. La impressió que produeix és la d’admiració que sentim pel savi pobre de pertinences i tanmateix ric d’experiències interiors.
Des d’un punt de vista més formal, el paratge de Punta Nati té una coloració gastada com de pàtina del temps. Hi predominen els tons grisos i sienes, amb el contrast blau d la mar i del cel. Sovint queda emboirat per la calitja de l’aire o la boirina de la mar de manera que sembla un dibuix difuminat. El format és molt horitzontal, és tota una planura amb lleugeres ondulacions en la llunyania. Aquesta planura és trencada ara i adés per aquestes petites construccions piramidals o rectangulars de barraques i ponts. Tot el conjunt és estructurat per línies que dibuixen un laberint de parets seques com una geometria infinita digna de Borges
Un paisatge humà però sense concessions, sever però afectuós, evident i difuminat al mateix temps, que traspua una solitud extrema i una atmosfera neta, de geografia pelada, de terra eixuta, esmaperduda i exprimida, d’una regularitat gairebé minimalista, de llunyanes distàncies i amb properes sintonies de línies tènues. Una plàstica de la nuesa, de pocs recursos retòrics, sense anècdota. Una plàstica d’aproximació abstracta, d’estructura horitzontal, una planícia coronada de llum imponent. Una textura ruda, gastada com les mans de llaurador, callades, un codolar de temps i d’esforç. L’aire lluminós i net, l’harmonia ocre, llunyana presència de la mar. Paisatge sense figura i amb moltes mirades.
Tots aquests valors es vinculen si fa no fa amb l’estètica japonesa anomenada wabi-sabi que valora les coses imperfectes, inacabades i impermanents, els processos naturals i la senzillesa, els objectes rústics i gastats per l’ús, les sensacions de calidesa íntima, connotades de melangia i d’una certa elegància discreta. Parla d’autenticitat i de naturalitat. Parla, doncs, de Punta Nati.
Tot i que aquesta comunicació s’aparta dels continguts centrals del congrés, l’autor creu que una aproximació als valor plàstics i estètics del paisatge de pedra en sec pot aportar una perspectiva interessant al seu estudi perquè tanmateix avui valoram aquest patrimoni com un llegat que ens enriqueix la nostra experiència estètica. En certa manera diria que avui som aquí perquè ens lliga una relació emotiva amb aquest patrimoni.

dimecres, 10 d’octubre de 2018


Benvolgut Miquel, estimat poeta,

ara fa just deus anys que ens vas deixar. Com passa el temps! Aleshores vam recitar els teus poemes i els vam cantar i vam celebrar la teva paraula tot deplorant la teva mort. Però la mort, ja ho deies tu, és aquest hoste insòlit amb qui convivim cada dia, tan present, i ara et dignifica com mai.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Ara tornam a tu, com sempre tornam a la teva obra, perquè des de la teva senzillesa ens dónes arguments per viure i a més ens esperones a ser rebels amb moltes causes. Amb els teus llibres, més de trenta llibres de poesia, has esdevingut el poeta més llegit de les nostres lletres, i el més musicat pels nostres músics. Ens has llegat uns versos preciosos, la paraula viva de qui estima la vida. Ens has donat la paraula que acompanya els enamorats i els rebels, els que s’han sentit traïts i també d'aquells que tenen intacte la capacitat de meravellar-se.

Deu anys després de la teva mort, et recordam amb tanta fruïció com aleshores, potser encara amb més força perquè la teva poesia ens és ara més necessària en aquests temps convulsos, plens d'angoixes i d'esperances. Tal vegada les limitacions a què t’obligà la malaltia crònica va fer possible aquesta poesia reflexiva i sensitiva alhora. Les limitacions van ser per tu com un repte que fa avançar, d'anar més enllà, de cercar les possibilitats de l’esperit, el guany de les fronteres, el caminar pels marges sorprenents de les descobertes. Llegir i escoltar la teua poesia és sentir el profund enigma de la vida.

Benvolgut Miquel, estimat poeta, tornam a tu com qui torna als consells dels savis, carregats de l'experiència i del seny. Sovint sentim a dir que només es pot atendre una gran qualitat literària si abans s’ha viscut intensament. Viu i llavors escriu, en seria el lema. I pensam que l’experiència vital ha d’anar plena de riscos, d’aventures, de rutes incertes, de viatges, de mil i una passes arreu del món. Una visió certament romàntica. Però tu, Miquel, no en tens res de romàntic, més tost ets un realista sense remei i la teva vida és certament plena d’experiència. No de l’experiència dels trotadors de mons, sinó la vivència d’aquell que sense moure’s gaire del seu racó de casa, ha emprès l’aventura de la comprensió, de la interrogació sobre les raons humanes, des de la pròpia persona, amb generositat i valentia.

La malaltia greu, l’esclerosi múltiple que et va diagnosticar amb tan sols 37 anys, i que et minvava cada cop més les funcions del cos fins a impedir-te als darrers anys la parla, no et va impedir malgrat tot viure amb la certitud de l’esperança, de la confiança i del goig. Una actitud exemplar. La malaltia el va fermar prest a una cadira de rodes. Però, com més lligat de cos, més lliure era la seua ment. No vas poder veure gaire món (aquesta dèria postmoderna de traslladar-nos constantment i frenèticament d’un lloc a un altre), ans al contrari: el món et visitava.

Benvolgut Miquel, estimat poeta, ara sabem que no ens deixaràs mai. Tenim aquesta sort. Ara sabem que et tindrem sempre al costat, per molts anys que passin. En els teus versos hi ets complet i magnífic i ens acompanyes en cada lectura per fer-nos més una mica més tendres i una mica més rebels. Aquesta és la teva saviesa i el teu compromís, un enteniment profund i una sensualitat triomfant. Poesia de la reflexió i de les ganes de viure que eixamplen enormement els nostres horitzons. Quina sort tenir-te sempre al teu costat.

Els camins de l'escriptor són inescrutables

Discurs de presentació del lliurament Premis Illa de Menorca 2016 de narrativa breu  i poesia

Fa dues setmanes en aquesta mateixa sala ens vam trobar el Clubs de lectura de Menorca, una comunitat de persones que ens agrada llegir i sobretot compartir la lectura. En aquella trobada, els lectors van expressar els motius pels quals formaven part d'un club de lectura, i els escriptors van expressar els motius pels quals escriuen. Ara amb aquesta trobada d'avui, arran de la concessió dels Premis Illa de Menorca, voldria aprofundir en aquests motius. I farem un recorregut per algunes de les veus més celebrades de la literatura.
Quan hom es presenta a un premi literari és perquè alguna cosa l'ha mogut a escriure. Els qui heu participat teniu cadascú la seva particular explicació. Per què escrius sembla una pregunta banal. Però recordem que Newton també es va fer una pregunta banal, per què queia una poma del pomer? Pregunta banal que va donar lloc a la llei de la gravitació universal. Aleshores la pregunta és: per què escriviu, homes i dones presents en aquesta sala. Per a la vostra informació us he d'advertir que escriure és fàcil. Tothom avui sap escriure per poc que hagi anat a escola. Una altra cosa és fer-ho bé, però açò sempre serà relatiu. Els escriptors -escriptors són un de cada deu mil. La immensa majoria dels que escriuen són periodistes, professors, policies, tertulians de televisió, molts funcionaris, capellans, metges, controladors aeris, etc.
Només a Espanya es publiquen més de 90.000 títols anuals, dels quals 18.000 són de literatura, és a dir que cada dia cada dia es publiquen uns 50 llibres de narrativa poesia teatre... No sé si sobren llibres, probablement. Del que estic segur és que manquen lectors, en aquest país, i sobretot manquen lectors en llengua catalana, que treu el cap tímidament enmig de la magnífica i abassegadora potència de la literatura en castellà.
Si us voleu fer rics, no us poseu a escriure. L'escriptura tampoc us farà famosos. Que potser té un cert prestigi? Sembla que açò s'acaba. A més, escriure és una activitat de la qual no reps una resposta emotiva, que té per exemple un músic o un actor o un futbolista. Més aviat és solitària, propícia al mal d'esquena i a l'augment de la miopia. En fi, per què escriviu? Cerquem altres raons que no siguin la riquesa, la fama o la salut. Descartem-ho. Si encara no heu trobat la raó pròpia de la vostra escriptura, deixau-me que us expliqui quines són les raons que han confessat alguns dels grans i bons escriptors als quals ens agradaria emular.
Parlem només dels motius de l'escriptura creativa o literària i per tant deixem de banda tota la resta, la gran majoria dels llibres que tenen una funció ben predeterminada: un llibre de text, un manual de Flors de Bach, una guia de viatges, o el quadern d'Alfons Méndez Vidal. El gin de Menorca. De la llegenda a la història (1717-2013).
L'escriptor italià, que ens ha deixat un dels testimonis més esfereïdors de l'Holocaust nazi, Primo Levi, ( Si això és un home) tenia també motius ben clars per escriure. Però fent-ne una abstracció els va resumir en 9: 1. el desig o necessitat, 2. per ensenyar quelcom a qualcú, 3. per divertir o divertir-se, 4. per millorar el món, 5. per comunicar idees i pensaments, 6. per alliberar-se de l'angoixa, 7. per ser famós, 8. per ser ric, 9. per costum. Cadascun d'aquests 9 motius es poden desglossar, o especificar o personalitzar. Per exemple n'hi ha que escriuen per aclarir-se, per ordenar les idees i regular una certa forma de pensament. O per:
-per respondre les preguntes que ens feim i expressar els nostres dubtes
-per ser una altra persona, transformar-nos
-per viatjar al país dels mais i dels enllocs
-per mudar d'època, passades o futures
-per somniar desperts o per despertar-nos en somnis
-per comprovar fins on arriba la nostra imaginació
-per comprovar on acaba la nostra fantasia
-per dir l'amor a qui no l'hi podem dir -t'estim, sobre el paper.
-perquè si no ho escrit, rebentarem
-per dir-ho de la manera més bella,
-per dir-ho de la manera més justa o perfecta
-per dir-ho de la millor manera o per dir-ho d'una altra manera
-per dir el nom del porc i el nom de la delícia
-per fer les paus amb el món que ens aterra
-per recordar, especialment la infantesa
-per jugar amb les paraules, els sentits i la sintaxi
-per viure aventures que mai no viuríem
-perquè no ho sabria dir de veu o no en seria capaç de dir-ho de paraula
-perquè els néts se'n recordin de mi i posin a la làpida: ESCRIPTOR
-perquè som vanitosos i creim que a qualcú li encantarà allò que escrivim
-perquè hem estimat molt
-perquè l'escriptura és una segona vida
-i, sobretot, guardar memòria del temps que s'ha fugit.
N'he dites 25. Qualcú hi vol afegir un altre perquè? Tants com vulgueu perquè els camins de l'escriptor són inescrutables. Ara, amants com som de la síntesi, per sobre la diversitat de respostes a la pregunta per què escrivim, hi ha una base comuna, inevitable, d'obligat compliment: escrivim per comunicar-nos. Som animals de relació, socials, basats en la paraula, som en relació als altres i per als altres existim. Perquè som animals comunicatius. Escrivim perquè ens llegeixin, encara que només sigui l'àvia. A vegades aquesta comunicació es fa del jo al jo, com una auto-confessió.
Jo confesso, l'extraordinària novel·la de Jaume Cabré és una llarga carta de confessió. Comunicar-nos idò amb nosaltres mateixos i amb el món. A l'assaig El sentit de la ficció, Jaume Cabré diu «És un gran misteri i és la pregunta que em fan sovint però que no sé respondre. Normalment ho soluciono dient que escric perquè, si no, rebentaria. Aquesta resposta no és una boutade; és una manera d'explicar aproximadament que les raons per posar-me a escriure són profundes, íntimes i desesperadament inexplicables. És clar que també escric per explicar-me. I escric per mirar d'entendre'm. En secret també sé que quan escric no penso mai en cap lector concret a qui pugui agradar allò que escric. Confesso que escric perquè m'agradi a mi (...). Per tant, m'imagino que escriure amb la intenció de mirar d'entendre'm, usar l'escriptura com a eina d'autoconeixement pertany a l'àrea de l'inefable: la creació, entre altres coses suposa arrencar sentiments, vida, pensaments del no-res verbal i fer-los sorgir en forma i força de paraules i de sintaxi. D'on véns, on vas, qui ets, són les preguntes que et fa el policia i que es fa el filòsof. Però no són els únics: entre d'altres, l'escriptor també se les fa.»
Tanmateix, abans d'escriure cal llegir. I tots els escriptors reconeixen que es van fer escriptors perquè eren lectors, bons lectors. I com el fillet que imita l'adult, el lector imita l'escriptor. L'experiència d'una lectura fecunda ens invita a crear allò que ens ha provocat aquella experiència de lector, que és una experiència estètica, amb els mateixos fonaments que provoca l'obra artística: una sonata de Beethoven, una pintura de Caravaggio, una pel·lícula de Kurosawa...
Escrivim per viure més? Heus aquí la resposta de Javier Cercas: «Así funcionan las novelas; tanto para quienes las escriben como para quienes las leen, eso son: vidas hipotéticas, caminos que nuestra existencia pudo seguir y no siguió o aún no ha seguido. Y para eso necesitamos las novelas: para vivir de mentira lo que no pudimos o no quisimos vivir de verdad, para enriquecer nuestras vidas, para ensayar el futuro y prepararnos para él o protegernos de él, para vivir del todo
Ara, per mi la resposta més sincera i més senzilla i més autèntica és la donada per Umberto Eco: «per què escriu? Perquè m'agrada. Per a què més?». Per què més? El professor ens indica que no cal justificar-se tant ni calen grans explicacions.
Amb paraules de Susanna Rafart, autora d'un relats preciosos (Les tombes blanques) : "Som el que llegim. Tenim el que vivim. Per això emprenem viatges que altres ja han dut a terme abans, per això volem gaudir dels mateixos indrets, d'idèntiques passejades, de projectes semblants. No ens val la Grècia contada, la volem habitar. Com volem habitar la cambra negra de la poesia, pensant tal vegada que per a nosaltres sí que serà acollidora. I ens equivoquem com els altres s'equivocaren. Però insistim en les rutes, com els coloms. I perseguim les icones retopades. Si bé el que retenim després no és mai la visió fulgurant del millor temple, ni la pàgina magistral. Sol ser, més aviat, un revolt de carretera en què el sol ens encegà i on fórem obligats a deturar-nos. Un racó on vam sentir-nos molestos per aquesta adversitat. Allí on vam baixar del cotxe, en un quilòmetre imprecís, lluny de qualsevol recomanació turística. Allí, precisament allí, on hi havia el xiprer solitari i esquerp, que feia segles que ens esperava." L'escriptura és una vivència molt semblant a la del viatge, amb les seves sorpreses i riscos.
Diuen que l'escriptura és una necessitat, com respirar. I diuen també que qui escriu és perquè té un problema. Vicent Pagès (Un tramvia anomenat text) explica: «El que escriu ho fa perquè té algun problema. Normalment, és un problema d’integració en la societat. L’escriptor acostuma a sentir-se incòmode davant la societat. Una manera de solucionar aquesta incomoditat és practicant l’escriptura o qualsevol altre tipus d’art. L’escriptor es pot sentir estranger o pot tenir alguna diferència psicològica, fisiològica, moral, sexual o religiosa amb relació als altres ciutadans. Hi ha hagut molts escriptors jueus en societats no jueves, o molts autors que vivien en societats que s’expressaven en una llengua diferent de la seva, com és el cas de Kafka. Hi ha hagut molts escriptors amb orientacions sexuals diferents de les tradicionals, per dir-ho tal com es diu ara. En general, l’escriptura neix d’una inadequació de l’escriptor en relació amb el seu entorn.» I continua: «Escriure, pintar o compondre sempre significa aturar-se, situar-se al marge del camí i mirar les coses des de fora. Per aquesta raó el que escriu se situa i se sent fora de la cadena. El seu lloc és estar fora de lloc. Julia Kristeva diu que el que no està enamorat, no es psicoanalitza o no escriu, està mort. Per entendre’ns, podríem afirmar que al llarg de la història l’escriptor químicament pur ha estat jueu, homosexual, tuberculós i comunista. Escriure és una manera d’enfrontar-se a la realitat creant una realitat paral·lela. Secundàriament, l’escriptor també pot escriure per guanyar-se la vida, conèixer gent, crear-se un prestigi... Essencialment, però, un autor escriu per defensar-se de la vida.» L'escriptura contra la vida, al marge de la vida, més enllà de la vida perquè la vida no ens basta i ens ultrapassa i ens arrossega.
I açò em fa pensar en un assaig esplèndid de Vargas Llosa sobre García Márquez: historia de un deicidio. La tesi és que els escriptors juguen a ser déu i creen el seu propi univers. I per açò necessiten aturar el temps, donar una alternativa que s'adigui a la mesura de la seva ànima, per sobreviure. La realitat és massa feixuga per no inventar-la de bell nou.
L'escriptura és una eina per perllongar la memòria, aquest va ser el seu primer encàrrec. L'escriptura que neix per no oblidar, per açò el primer escrit que es conserva de la història és un contracte comercial: «tu em deus açò». Va néixer amb aquesta simple intenció, per recordar més i millor. Una mena de disc extern, diríem ara.
Però no només açò. Molts d'altres escriptors han dit la seva:
Montserrat Roig: «Escrius per escapar del tedi, del guió que t’han escrit, per recuperar el «jo» perdut.» Heus aquí una bona raó, talment com dir que s'escriu per afirmar-se en la pròpia persona.
Samuel Beckett: «Les paraules és tot el que tenim». Només tenim les paraules. Som paraules.
Martin Amis: «Tot escriptor sap que la veritat es troba en la ficció». Uf la recerca de la veritat ens portaria per camins més inescrutables encara. Aquesta idea s'ha expressat de formes distintes, com que una mentida ben dita ens pot obrir els ulls a la veritat...
Italo Calvino: «L’acte d’escriure té una funció, esdevé eficaç, només si permet expressar la pròpia interioritat.» Una nit d'hivern un viatger, l'escriptura de la interioritat. Passa sovint que el fet d'escriure, en lloc de parlar, ens fa tornar més sincers, ens mostram més com som, com si l'escriptura tingués el poder de la revelació, com si l'escriptura ens despullés. Ens exposa.
Amb tota la ironia Jean de la Bruyère: «La glòria o el mèrit de certs homes consisteix a escriure bé; el d’altres consisteix a no escriure.» Però qui gosa de dir-te que com a escriptor ets un fracàs que ni els amics més amics ho fan: no ho fas malament i t'animen a talar més boscos.
Mercè Rodoreda: «Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials.» Certament, escriure és un exercici intel·lectual de primer ordre. Molts metges prescriuen escriure un diari. L'escriptura és terapèutica. Algú escriu per curar-se d'alguna dolença. No deu curar el dolor, però el deu apaivagar de ben segur.
Un jove aprenent d'escriptor va demanar l'opinió a Samuel Johnson: «El seu manuscrit és bo i original, però la part que és bona no és original i la part original no és bona.» Catacrac. No sabem si el jove escriptor es va dedicar a sembrar cols.
Baltasar Porcel: «Escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc.» És a dir que també escrivim perquè vivim. La vida escrita és una vida doblement viscuda? I si mentre escrius no vius? Com ens ho agafam a tot plegat?
Un dels nostres referents, Josep Pla: «L’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba.» I aquesta és la funció primigènia, ser cronista del temps. El gran mural memorialista de Pla (30.000 pàgines escrites, poca broma) no és altra cosa que deixar constància del que hem vist. I això mateix és el que fa l'últim Premi Nobel Svetlana Aleksiévitx amb les cròniques dels que no tenen veu en la història. Llegiu sinó el magnífic reportatge Les veus de Txèrnobil.
Us citaré ara dos poetes, cadascun d'ells va dir a la seva manera una de les constants de la literatura catalana moderna: la pervivència de la llengua amenaçada:

Vicent Andrés Estellés: «Procure acomplir el meu deure
escrivint per aquells que no escriuen
parlant pels qui no parlen encara.»

Salvador Espriu: «Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa»


José Luis Sampedro (La vieja sirena) «Els escriptors joves, si poden, que ho deixin. L’única raó per escriure és no poder-ho deixar.» amb les capacitats i unes ganes terribles d'escriure hom es pot fer escriptor-escriptor. Si t'hi guanyes les garroves ja ho veurem quan hagis liquidat el 21% d'IVA i els pagaments com a treballador autònom que ofeguen qualsevol autonomia econòmica. Ets autònom? No! Som esclau fiscal. I no en parlem si et jubiles d'escriptor...
És clar que alguns pocs escriptors van deixar d'escriure tot contradint la sentència que afirma que qui comença a escriure ho fa tota la vida. Mentida. Shakespeare va deixar el teatre per dedicar-se a altres negocis més lucratius, i mira que era bo!. Rossini va deixar l'òpera per fer-se pastisser. Rimbaud deixa la poesia per traficar amb les armes. Si deixau l'escriptura, idò, formareu part d'aquest elenc insigne d'escriptors universals.
Carme Riera: «Vàrem inventar la literatura per escriure sobre allò que hem perdut.» Exacte, mirem les grans novel·les, són sovint recreacions de mons que s'han perdut o que estan a punt de ser oblidats: El París de Proust, la Mallorca aristòcrata de Vilallonga, la Rússia d'abans de la Revolució d'octubre de Tolstoi,
Franz Kafka: «Quan dic una cosa, aquesta cosa perd immediatament, definitivament, la seva importància; quan l’escric, també la perd, però a vegades en guanya una altra.» Enigmàtic Kafka, paradigma de l'escriptor modern, que escriu per la necessitat imperiosa de treure el seu món interior, per sobre de tot, fins i tot de la seva estimada.
Juan Carlos Onetti: «Escribir me hace feliz» Hi pot haver una raó més convincent que aquesta?
García Márquez: «L’escriptura se’m va fer aleshores tan fluida que a estones em sentia escrivint pel pur plaer de narrar, que és potser l’estat humà que més s’assembla a la levitació.» Crec que, ja ho hem dit, escrivim perquè ens agrada escriure. Respondre per què ens agrada ens portaria a tota la resta de les respostes.
J.M.G. Le Clézio: És molt difícil parlar del que escrius, perquè escrius per una raó que no comprens. Si ho comprenguéssim, potser pararíem...» o encara allò que diu Philip Roth quan li van demanar per què escrivia: «No respondré. Necessitaria la vida completa per respondre». Deixem-ho idò així, no sabem per què escrivim tot i que en tenim moltes raons, com heu pogut llegir. Entre totes aquestes raons o motivacions per escriure només me'n falta una, que només he dit de passada: escrivim per crear bellesa amb les paraules, per forçar l'expressivitat de la llengua i així fer-nos vibrar les cordes sensibles de l'ànima.
Per acabar: la pregunta per què escrivim és una pregunta improcedent de la mateixa forma que és improcedent la pregunta per què estimes. Per què estim? Perquè estim! Només es pot donar per bona la resposta amb la mateixa pregunta. Si la resposta és una altra, aleshores es desvirtua completament el sentit, és a dir que deixes d'estimar. Si estimam per alguna altra raó que no sigui la raó gratuïta i injustificable, ja no és amor sinó una altra cosa potser inconfessable.
Estimau-vos idò i si us queden forces, escriviu sobre l'amor que heu gaudit o sobre l'amor que heu patit. La resta són històries.

poema per a Toni Vidal

Aquest és el poema dedicat a l'obra fotogràfica de Toni Vidal que apareix al Catàleg de l'exposició Des de dins



Què ens deixareu?
Francesc Florit Nin

Qui viu en llibres, qui en fotografies,
i qui, en lloc d'aigua, cerca la set.
Un home es capfica rere el visor
amb un deix de dolçor i de tristesa.
Sereu talment testimoni i epíleg
dels ulls del demà forçats a l'oblit.
Qui escriu en clarobscurs la llum del dia
sense el consol de l'esclat del matí.
Potser sereu la guia dels records,
la memòria plena de nostàlgies,
la nostàlgia plena d'instantànies,
un panorama d'adeus saturat.
Éreu Tot just ahir mirada inquieta,
una renglera de pedres i núvols,
casals i barques, tanques i camins,
d’arades, nanses i xarxes al port.
El temps parat només ens porta enyor
i el desencís del pas sense retorn.
Proclama la vida un goig encès
més bell que el raig de sol esmorteït
sobre la pàgina d'aquesta illa.
Que és tendra i punyent la solitud
dels dies passats, de tants d’anys caiguts,
de la fatalitat dels temps perduts.
Ens deixareu una calma estancada
al fons del cor, un poal d'aigua fosca
pouat arran de les emocions,
xops de fragilitats i de silencis.
Les fotos confessen allò que callen,
geloses d'un tresor de porta oberta,
de camp llaurat i de canya calada,
atenta a pescar la parla i la gesta.
També ens deixareu la nostra conversa
pels costers de la vida que s'enfila
entre blancs de calç i ombres de figuera,
d'ullastres vinclats, de la mar cenyida.
Es colga la conversa de remors,
d'un brogit que torna a enfilar la vida.
Acceptem de grat aquestes llavors
que germinaran en dies venidors.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Presentació El dia i la nit de Pau Faner

Presentació El dia i la nit de Pau Faner
Francesc Florit Nin
Cercle Artístic  de Ciutadella 28.09.18

Pau Faner és l’escriptor menorquí més prolífic, el més premiat i el més publicat que mai no hi ha hagut en tota la història de Menorca. Pau Faner ha assolit una gran rellevància en el panorama de la literatura catalana actual feta, en gran mesura, des de la singularitat dels seus textos i des particularitat de l’illa de Menorca.

Una novel·la és una història amb una trama i aleshores resulta difícil parlar d’una novel·la sense parlar d’allò que n’és la part més essencial d’una novel·la. És com si a un cirurgià bisturí en mà li demanessin que operi sense obrir. Perquè realment quan una persona ha llegit una novel·la o ha vist una pel·lícula i ens la vol recomanar, quina és la primera pregunta que fem? La pregunta bàsica és “de què va?” “tracta d’un fill bord d’un noble ric a la Menorca del s. XVIII que se’n va de viatge...” Per tant és la pregunta que demana sobre l’argument i la trama, sobre la història que s’hi explica. Si responem fem açò que avui s’anomena spoiler. Mercè Rodoreda va dir que una novel·la són paraules. Ben cert però no només. Tota presentació hauria de parlar doncs de les paraules i de tot allò que envolta el discurs literari: gènere, estructura, estil, o sigui els aspectes probablement més avorrits, però també són els que donen la talla de la qualitat.

No es poden anticipar aquelles informacions que devaluarien un dels ingredients substanciosos de l’obra: la sorpresa, les giragonses que fa el protagonista i els enamoraments i els morts, que n’hi ha uns quants. No faré la malcriança de filtrar informació clau per xalar de la lectura. Una solució seria que només es permetés l’entrada a qui ja hagi llegit el text i per tant això es convertiria en un seminari.

Si abans Pau Faner escrivia molt i portava un ritme de publicació d’obres considerable, en aquests darrers anys la producció s’ha accelerat a quasi una obra cada any, a part de les traduccions a d’altres idiomes d’obres escrites en català. El seu currículum literari ja acumula més de 40 llibres de contes i novel·les. D’ençà del primer llibre publicat, els ja mítics Contes menorquins a l’Editorial Moll l’any 1972, han passat 46 anys d’una carrera literària fecunda, coronada per molts i prestigiosos premis. Tot plegat ha fet que l’any passat l’IME i la UIB dediquessin a Pau Faner un col·loqui internacional en el qual es va analitzar el conjunt de la seva obra literària i pictòrica, que va donar molt de si.

La narrativa de Faner en la seva globalitat es mou entre realitat i fantasia. En gairebé totes les seves obres l’element màgic hi té una presència en graus diferents. Tracti el gènere narratiu que tracti (narracions d’aire costumista, relats més o manco fantasiosos, novel·la històrica i d’aventures, contes de recreació de la memòria personal, etc.) en tots els casos s’hi produeix un fet, una escena, un personatge, una ubicació que participa de la meravella o del prodigi. S’ha qualificat l’estil de Faner de maneres diverses, potser el més habitual és el de realisme màgic. Tal com ha dit en Joan López Casasnovas “La fantasia és el mitjà creador: Faner l’assumeix amb tota la profunditat de les seves conseqüències”. I les conseqüències últimes a què pot arribar Pau Faner en les seves fabulacions poden ser tan radicals que alguns lectors les perceben com a extremes i de difícil acceptació. Poden arribar fins a l’absurd, fins a l’al·lucinació i fins a la paradoxa. Perquè el fil narratiu ens mena cap a viaranys surrealistes, a vegades incomprensibles i per tant de digestió difícil si no s’accepta d’antuvi que la llei que comanda en el món de la ficció de Pau Faner no és la versemblança, ni la coherència racional, ni la raó intel·lectual ni l’esdeveniment possible de la història sinó la fascinació, el somni i a vegades el deliri. Si tot açò es contextualitza en uns referents històrics coneguts i ubicats en uns espais ben concrets com succeeix en la novel·la El dia i la nit, aleshores produeix un xoc en el lectors que només s’explica per la capacitat fabuladora de l’home de crear una realitat de paraules fora de la realitat. Si no s’assumeix aquesta premissa, el lector de Pau Faner va venut.

En Pau Faner creu al peu de la lletra aquell vers de Shakespeare:
[La vida] és un conte explicat per un dement,
ple de soroll i fúria, i sense cap sentit

paraules de Macbeth, obra que com també a la novel·la de Pau Faner apareixen bruixes que interactuen amb els personatges.

I aleshores tot és possible i el lector si vol xalar ha d’acceptar-ho. Uns lectors que des dels temps remots que es van avesar a escoltar històries inventades, sempre han acceptat la ficció i tot els graus de mentides per creure i recrear. L’èxit de les rondalles meravelloses que perduren al llarg de mil·lennis, l’extraordinària rebuda de la literatura d’aventures tan grata a Pau Faner de la mà de Defoe, Stevenson, Kipling, Salgari, o la popularitat de lectures com El senyor dels anells o Harry Potter, i també tot el món de la ciència-ficció, les novel·les gòtiques i de terror, etc.,  tots es regeixen per la mateixa atracció del prodigi i la meravella. I tanmateix, encara que ens sembli una contradicció, aquestes mentides assumides, aquests “disbarats” literaris que només són producte de la incontinència verbal i imaginativa que permet la paraula creada, tot aquestes quimeres i falòrnies, tots aquets enganys ens ajuden a entendre el món, a comprendre les persones i a eixamplar la vida. Ens obren a l’experiència de la vida. És una paradoxa que funciona. És el que Harari a Sàpiens explica com el progrés de la humanitat: és possible gràcies a la nostra capacitat de creure en els relats (religiosos, polítics...)

La novel·la El dia i la nit és un clar exponent del Pau Faner que coneixem, aquell que mescla sense cap prejudici la realitat i la ficció, la llegenda i la història, la veritat i la il·lusió. Sempre ha estat així l’art de la paraula: des de l’Odissea on Ulisses sent el cant de les sirenes fins ara i aquí on el protagonista Florià escolta la mussa Azhar. És justament aquest personatge, la musa Azhar, la porta que obre la fantasia. La musa intervé en els moments més delicats i compromesos del protagonista Florià, quan la seva ajuda màgica resulta imprescindible per sortir del mal pas en què es troba. Aquesta ajuda es presenta com la força de la bellesa i de la seducció perquè les persones canviïn de parer, ens estovin el caràcter i així el curs de la història afavoreixi el desig i el bé. Més endavant altres personatges que han mort en mans del mal esdevenen també fantasmes que es trasmuden en la consciència del protagonista, que apareixen en somnis i en deliris tot formant part de la trama, de manera que la “solució màgica” forma part natural de la realitat que viuen els personatges, tal com passa amb les rondalles. El nom de la musa Azhar pot llegir-se crec com una metàfora de l’atzar, allò que succeeix sense causes conegudes. També els noms de Florià i Severià no són convencionals, responen a la manera de ser de cadascun.

D’altra banda El dia i la nit incorpora elements propis de la novel·la històrica, com ha fet en altres obres Pau Faner amb molt bons resultats, com Flor de sal, obra que també recrea la Menorca del s. XVIII al llarg de les diverses dominacions angleses, francesa i espanyola. Incorpora també pinzellades de la situació política i cultural d’Europa: l’expansió colonial de l’Imperi Britànic, la Il·lustració, la Revolució Francesa, la Guerra de Successió, etc. Són pinzellades breus just per emmarcar l’acció dels personatges en el seu lloc i temps.  En aquest sentit Flor de sal i El dia i la nit comparteixen la mateixa concepció novel·lesca i tenen ambdues obres molts aspectes comuns. En concret la novel·la abasta des del 1757 amb Menorca sota dominació francesa fins el 1818 poc després de la revolta dels menorquins contra la dominació espanyola. Són una seixantena d’anys en una Menorca i una Europa en plena ebullició cap a la modernitat. Els continus viatges del protagonista el porten a París, Montpeller, Londres, Dublín, Lisbona, Amsterdam, Milà, Roma, Nàpols i fins a la Índia. Deu n’hi do. Es tracta per tant d’una estructura cronològica del seguiment dels viatges del protagonista.

Joan Mas i Vives en un article de diari on ressenyava el recull de narracions Amb la mort al darrera publicat el 1980, parla d’autobiografia al·lucinada en detectar en aquell llibre de Pau Faner referències explícites al mateix autor. Diria que una cosa similar passa a El dia i la nit ja que el protagonista de la novel·la podria interpretar-se com un Pau Faner absolutament fantasiós: viatger, escriptor internacional de reconegut prestigi, bondadós fins a la innocència, carregat d’experiències i ens mans de les dones més precioses de la terra, amb l’ajuda inestimable de la musa inspiradora de la vida imaginada... és com si Pau Faner projectés els seus ideals de vida sobre el protagonista. Com si diguéssim, “mirau, si jo fos fet de paraules sobre un paper seria en Florià...” Pensem que l’obra escrita pel protagonista Florià és qualificada per alguns intel·lectuals d’aleshores –enciclopedistes revolucionaris- com un “símbol de la llibertat d’imaginació i fantasia”. Es refereixen a la segona obra publicada per Florià titulada Les ombres de la place du Dam. No sembla parlar de l’obra de Pau Faner? És justament allò que diríem de l’estil de Pau Faner, amb obres plenes de la llibertat de la imaginació i de la fantasia.

El to dominant de la novel·la és l’aventura. És de fet una novel·la d’aventures i tanmateix també podríem qualificar alguns dels capítols com de novel·la eròtica, a estones com de novel·la fantàstica, o com de novel·la d’amor, millor dit d’amors i, si estiram el fil també la qualificaríem de novel·la popular per tots els ingredients propis de best-sellers. Que sigui sobretot una novel·la d’aventures ens ho demostra el fet que les parts descriptives i les dialogades es redueixen al mínim. Predomina la narració dels fets. Els personatges i els espais són descrits de forma ràpida, com si Faner ens volgués estalviar als lectors tant com pot allò que podríem anomenar reble, o el que els alumnes en diuen palla. Fins al punt que moltes vegades el diàleg entre personatges és encastat dins la narració, tot seguit. L’aventura del protagonista al llarg de la vida i a l’ample de tot Europa fa que les pàgines siguin una successió contínua de fets i d’accions. La novel·la d’aventures, amb un heroi que va superant amb el seu bon caràcter les mil trampes i putades del seu adversari, el seu germanastre, amb viatges continus i en contacte directe amb els esdeveniments més rellevants de la història, es fonamenta en el desig humà de viure altres vides interessants, és la il·lusió de la virtualitat.

Pau Faner estima les novel·les d’aventures, de ritme ràpid, gosaria a dir que accelerat. Les accions s’encadenen una rere l’altra: una pura narració talment fan els gèneres populars de la tradició oral (rondalles, llegendes) però també com fan molts dels gèneres moderns que s’han fet populars com la novel·la negra, la policíaca, el western, i per suposat la novel·la d’aventures. Alguns d’aquests gèneres han patit una certa desacreditació per part de la crítica més o menys intel·lectualoide, amb certse prejudicis, com si fossin formes degradades de l’alta literatura culta. És igual: el deure de tot novel·lista és fer-se llegir i jo crec que en Pau Faner té, en aquest sentit, una dèria ben fonda: ell escriu per tenir milions de lectors.

El títol El dia i la nit es refereix al caràcter diametralment oposats entre protagonista i antagonista, entre els dos germans amb dues sensibilitats inverses, contràries però ambdues extremes i molt capacitades. Per sota de les diverses aventures de la novel·la, n’hi ha una de latent que és la lluita entre la bondat i la maldat personificats en els dos germans. La nit i el dia es van succeint com se succeeixen la serietat i la comicitat, les alegries i les tragèdies, les tendreses i les crueltats. Aquest tema de fons em fa pensar que el motiu de la novel·la és la persistència del mal.  L’exploració d’aquets extrems és un dels filons de la literatura, com ho va ser a El mal de la guerra: fins a quin punt l’home és capaç de...

    La novel·la és plena d’ironies i sarcasmes amb algunes escenes com a paròdies. Per exemple, el protagonista quan és estudiant de medicina necessiten cadàvers per fer les pràctiques d’anatomia i aleshores cerquen “un mort prou sofert com per deixar-se estudiar minuciosament”. N’hi ha molts d’altres exemples de situacions còmiques:

La narrativa de Faner és molt sui generis, és un cas especial dins la narrativa catalana contemporània, com ho han fet notar alguns crítics. La de Pau Faner es resisteix a ser encofrada en una etiqueta. No n’hi cap que li faci prou justícia perquè és una obra expansiva, desmesurada, incontinent, que no hi cap en un contenidor que és una etiqueta. I en aquest sentit són obres difícils de qualificar. Pau Faner és un artista de la hibridació de gèneres diversos: una mixtura de novel·la històrica, fantàstica, eròtica, d’aventures, d’amor, i d’elements de la literatura popular i tradicional. Pot ser, amb permís seu, gosaria d’anomenar-la “rondalla d’autor”. Així com hi ha una cuina d’autor que partint de l’herència culinària d’un país, en reinventa les receptes, Pau Faner reinventa amb una enorme dosi de creativitat els plats de cada dia. A diferència de la rondalla tradicional, aquí en canvi tenim un llenguatge elaborat, una producció personal, ubicada en un espai i un temps moderns ben concrets i un aprofundiment en la trama i en els personatges. I els ingredients comuns entre la rondalla i l’obra de Faner és primer els recursos meravellosos com alguns personatges fantàstics, les formes lingüístiques col·loquials i les fórmules màgiques, la fixació de personatges amb funcions ben clares i diferenciades, l’estructura del viatge...

Jo crec que el conjunt de la narrativa de Pau Faner bascula entre dues memòries: la memòria personal i la memòria col·lectiva (històrica). De la primera memòria crea textos com els Contes menorquins que inaugura tot un seguit de narracions i novel·les com El cant de l’alosa, Lady Valentine, La núvia del vent, Per una mica d’amor, i un dels darrers Com s’assembla la vida als somnis. De la segona memòria hi trobam obres emmarcades en períodes històrics diferents com Flor de sal, Moro de rei, L’amor del capità Gavina, Les bodes del diable i aquesta última El dia i la nit.

Aquesta novel·la té tots els ingredients de les últimes obres de Pau Faner. El món de Menorca lligada a Europa per un costat, l’amor com a motor de la narració, les accions trepidants d’aventures, la gran varietat de registres lingüístics, que va del lirisme al col·loquialisme, l’estil fabulador ple de sorpreses de caràcter meravellós, una imaginació fantasiosa. I aquesta llibertat creativa d’escriure sense traves ni prejudicis que té Pau Faner, que és una de les seves marques d’identitat.

Deixau-me acabar amb una cita d’un crític literari de gran prestigi, Víctor Manual Aguilar e Silva, diu una cosa molt interessant: “Es molt reveladora l’oposició que es dona entre Balzac, el gran mestre de la novel·la tradicional, i Stendhal, el genial eixarmador de molts camins de la novel·la moderna: el primer creia en l’eficàcia d’una “poètica de la novel·la”, en l’art de presentar amb mètode els personatges i els esdeveniments, i de construir una trama rigorosament ordenada; el segon confessava que mai no havia pensat en l’art de fer una novel·la, i, en les seves obres, els personatges apareixen i desapareixen, les aventures s’acumulen, domina el gust de la improvisació i de la sorpresa. Docs bé, la novel·la moderna deu molt a Stendhal, i no a Balzac”

Pau Faner s’alinea amb la concepció stenhaliana de la novel·la: més atenta a la intuïció, a la improvisació, a la sorpresa i a l’aventura. Perquè allò que és rellevant en una novel·la no és que sigui creïble perquè les accions, els fets, les situacions i els personatges siguin versemblants, sinó perquè fa el lector crèdul. No és igual. Pot ser increïble com a ciutadà però creïble com a lector. Seduir el lector amb les mentides més meravelloses és la principal feina de l’escriptor.