dijous, 26 de febrer del 2009

veus incòmodes


Incòmoda veu

Hi ha gent que a tot s’acomoda i d’altres tenen sempre el no a la boca per sistema. Encara n’hi ha d’altres que ni sí ni no, que depèn tal vegada i segons com, i potser. A la majoria ja els va bé que els contin rondalles o que directament els ensabonin. I així vivim en un continu engoleix-t’ho i no t’ofeguis. Tan feliç com ximplet. Quan enmig d’aquesta maregassa d’indiferència que campa a les totes i de banalitat imperant, entre l’estupidesa i la imbecil·litat, surt una veu que posa el punt sobre la i i els accents allà on toca, aleshores tot d’una les forces superiors remenen Cel i Terra per fer callar aquesta veu dissident i en conseqüència neutralitzar la seva opinió. Et pur si move.

No ens podem permetre el luxe de tenir un cervell que pensa per ell mateix i no s’avé al consentiment general del ramat! És un perill perquè posa a prova el son profund de la població que dorm plàcida per l’amnèsia i el somnífer degudament subministrats en píndoles als noticiaris i altres divertiments. Oh escàndol! Quina pocavergonya! No cal despertar ningú perquè ja vigilen prou els poderosos amb els seus mitjans servils, els seus diaris, les seves empreses d’observació mercantil.

Les veus crítiques i intel·ligents, les veus informades i lliures, les veus del desvetllament no poden de cap manera aparèixer a l’opinió pública, ni ser convidades a la ràdio. No es donés el cas que desemmascaressin falòrnies, desfessin boles, desmenteixin mentides. Són veus vedades perquè poden fer mal al negoci de la Gran Ensarronada. Com a màxim seran convidades a parlar d’altres coses més de color de rosa. Parlar per exemple de les fulletes dels arbres però mai de les arrels.

Els profetes a casa tenen aquests inconvenients: fan polit com a gerros damunt la tauleta de l’entrada. Les profecies millor deixar-les a qui manegen els fils de tot plegat, que ells ja en saben. Si, per una d’aquelles coses de la vida, ets una veu crítica, prepara’t a sucumbir a la maregassa. La incomoditat que suposes et farà ballar pels racons, et faran ballar amb la més lletja. I així en el dolç somni virtual tots serem feliços.

dijous, 12 de febrer del 2009

entrefulles

quando em silêncio passas entre as folhas
uma ave renasce da sua morte
e agita as asas de repente;
tremem maduras todas as espigas
como se o próprio dia as inclinasse,
e gravemente, comedidas
param as fontes a beber-te a face.

Eugénio de Andrade










dimecres, 11 de febrer del 2009

festa futbol i llengua per a nous menorquins


Integració escolar, integració social

El gran repte de Menorca no és l’ampliació de carreteres i dics, ni perdurar en la categoria ACB. El desafiament és assegurar un futur de convivència entre la cada vegada més diversa societat menorquina, capgirada en la composició social i ètnica per l’allau immigratòria. Tenim l’oportunitat de configurar un model capaç de preservar la identitat i acollir alhora la diversitat de cultures i llengües, una mena de nova menorquinitat feta a base de confluència i reconeixement de la nova situació.

Quan es parla d’integració de persones nouvingudes el primer que passa pel cap és la integració escolar. Imprescindible. És la primera pedra del gran edifici. Ben mirat és a partir de la integració dels alumnes a la vida escolar com sovint és possible la integració per carambola dels pares a la vida cívica. I a l’escola, una de les millors maneres d’integrar un nou alumne és jugar amb ell. Allò que funciona a l’escola, potser també funciona amb els adults, em dic.

Fa uns anys vaig assistir a unes jornades sobre immigració. Hi vaig exposar un parell de consideracions que van xocar una mica, i no en van fer gaire cas. Deia que la integració passava pel futbol i per les festes. Deia que les eines més potents no eren els Plans municipals ni les jornades d’estudi, sinó els partits d’esports on hi jugaven els nous ciutadans i també la seua participació a les festes locals. On hi ha alegria, hi ha ganes d’esser-hi.

Malauradament açò passa poc. Els equatorians fan la seva lliga particular. Cosa que em sembla bé, però no em sembla el millor. Els ciutadans “històrics” acullen poc els recents, els recents són reticents, tot i voler-ho, a incorporar-se. Tanmateix hi ha bones pràctiques i exemples exemplars. Crec, disculpau-me, que només l’escola és l’àmbit on conflueixen cultures i llengües diverses que han de conviure. Però l’escola no és suficient. Cal aprofitar l’atapeïda xarxa associativa de Menorca, i fer-ho en activitats que eixamplen el cos i l’esperit, l’esport i la festa. Cal trobades lúdiques i lliures amb dimensió intercultural, on la gent es mescli i que cadascú tengui cosa a dir, un paper a fer. I, per suposat fer-ho en català, en el bon català menorquí, perquè no s’entendria una integració social sense una integració lingüística, com no s’entén una barba sense pèls, o una mar sense aigua, o una mà sense dits.