dilluns, 21 de juliol del 2014

Polítics i pagesos


La vida il·luminada

Algunes coses són ineludibles. S'han de fer perquè en sents la necessitat de fer-les. I no em referesc a les necessitats biològiques, ja m'entenen. Algunes d'aquestes necessitats es presenten en la vida en forma de vocació. Una vocació és una benedicció. Açò porta a alguns a ser feliços. A les entrevistes que el naturalista Jaume Adrover fa a pagesos i pescadors, interessants, instructives i que tenen la virtud d'anar a l'arrel de l'existència, apareix ben sovint aquesta necessitat ineludible. Molts pagesos i pescadors, tot i la duresa de la vida que han duit, se senten agraïts perquè han fet allò que els estirava. Les entrevistes d'Ones i Terrossos reflecteixen el seny i la saviesa de gent treballadora del camp i de la mar. En gairebé tots es traspua la sensatesa, la veritat de les coses elementals i concretes, amb una riquesa de l'experiència que no només es veu amb el vocabulari emprat sinó també per la mirada neta i fins i tot il·luminada sobre les coses i la gent. Tota aquesta gent sent la seva feina amb la pasió d'un missioner, sense el proselitisme que tot ho embruta.

Hi ha algunes professions que es presten a la vocació. Sovint les relacionam amb les de prestigi o que tenen una certa èpica, una aureola mitificada: capellans, militars, artistes de tota espècie, metges, mestres, i totes aquelles que hem amanit amb la salsa de la moral. Totes tenen l'ingredient del sentit de servei i del treball més enllà de l'obligació estrictament contractual, més enllà del compliment professional. Però quan la vocació es realitza en una activitat que als ulls de la modernitat i del glamur són feines anodines, aleshores el sentit és realment fondo. Tenir vocació de pagès és alguna cosa més que una vocació. Les persones que la senten parlen en termes de lligam emocional, com una pulsió estimulant. Reben el glapir de la terra a les seves mans i això deu ser com mamar la llet materna. Són vides il·luminades.

Tanmateix de totes les ocupacions, feines, professions, dedicacions... n'hi ha una que virtualment és la més ineludible, que té més tirada des del punt de vista de la vocació: la de polític. Virtualment, perquè a la pràctica s'ha tornat una de les més desvirtuades. I és per això que tenim alguns polítics amb un perfil tan desfilat que fan vergonya. I açò és trist i perillós, pel descrèdit que provoca en una de les feines virtualment més nobles que és la política. Però, el sentit de servei, la crida de la generositat, i la dedicació amb cos i ment han desaparegut (amb excepcions). En tenim exemples paradigmàtics arreu arreu. A tothom li ve al cap algun d'aquests polítics desvirtuats. No té cap tipus de formació en la seva àrea de gestió i de decisió, i per açò mostra el llautó cada vegada que obre la boca. El pitjor però no és que no sap res, sinó que no en vol aprendre. Tot sembla indicar que és allí perquè li van demanar i, sense tenir cap mena d'idea ni de projecte ni de plans, executa allò que li diuen des de les altes esferes sense contemplacions. Exerceix allò que se'n diu obediència deguda, com un soldat al general peti qui peti. No sap què significa negociar, no sap conjugar els verbs consensuar i acordar. És un autèntic incapacitat, una nosa incontestable per al país. Un vertader trasto. És la cara inversa dels homes de la terra entrevistats per Jaume Adrover, homes que estimen la terra, gent senzilla que ha dedicat la vida a la passió per la feina. El polític desvirtuat en canvi sembla només que hi és per entorpir les relacions i aprofitar el seu càrrec per acumular amb subterfugis tantes dietes com pugui per engreixar el sou que no s'ha guanyat. Es mostra a més intransigent, a vegades maleducat, intempestiu, provocador. Ho repetirem, és una llàstima, perquè els ineptes ocupen els llocs més importants i que mereixerien ocupar aquells pagesos amb seny i vocació.

I si enviam aquests polítics desvirtuats a treballar al camp durant una bona temporada per aprendre les coses elementals de la vida, com sembrar per després collir? Tal vegada també s'empeltaran de la parla més genuïna de la terra i deixen de dir disbarats. Tal vegada aprendran a ser pacients i a esforçar-se davant les adversitats. També podrien aprendre a ser austers, a valorar les coses per petites que siguin, a ser humils i acceptar que l'honradesa és la millor eina per estimar la feina que fan. Potser coneixerien i estimarien una mica més aquesta terra amb els fruits que ha donat. Polítics com pagesos, vet aquí una solució. Vocacions que il·luminin.

dimarts, 15 de juliol del 2014

Llibre Arran de lectura


Un llibre muntat sobre una cadira. El podeu veure a la llibreria VaDllibres de Ciutadella. Si no hi podeu anar-hi per veure'l en directe, el podeu veure online en l'enllaç de sota.

http://issuu.com/francescflorit/docs/arran_de_lectura

dijous, 10 de juliol del 2014

El cavall de Sant Joan es desboca


El cavall de Sant Joan es desboca




Quan jo era al·lot, Sant Joan era la festa del meu poble. Ara s'ha convertit en l'espectacle més multitudinari de les Balears. Del pas de festa a espectacle han succeït molts canvis, canvis que han empitjorat una de les millors festes tradicionals de la Mediterrània. A mitjan segle passat les festes de Sant Joan de Ciutadella eren locals, senzilles i pausades. D'una manera gradual però imparable, i sobretot a partir del 2000, les festes s'han fet més complicades, més males de gestionar, més incòmodes, i, malauradament també més deplorables. Sap greu reconèixer-ho perquè Sant Joan és una de les expressions més autèntiques de la nostra tradició i identitat. No hi deu haver a Europa celebració més meravellosa i participativa com aquesta. És un gaudi dels sentits, arrelada en la història i profundament sentida com a alegria popular.

Fa uns anys es parlava de les festes de Sant Joan per ser declarades Patrimoni Immaterial de la UNESCO. En té tots els ingredients per ser-ho, però em pens que no ens convé gens. Igualment es parlava d'una hipotètica declaració de Festa dels Països Catalans, atès que la festivitat se celebra arreu. Però crec que tampoc no ens interessa ni mica per l'efecte reclam que pot tenir, que ja en té prou. Cap d'aquestes “distincions” no resoldrien el problema que tenim. Sant Joan té mala ferida i no veig clares les cures a fer.

He llegit aquests dies algunes opinions als mitjans que coincideixen que Sant Joan es desboca, les festes se'ns en va de les mans, que els problemes s'hi acumulen i que ens hi haurem d'arromangar per posar-hi remei. L'èxit s'ha convertit en el seu problema, perquè boni bé tot el conflicte actual ve de la massificació. El poble triplica la població durant tres dies i, malgrat els esforços que fa l'ajuntament per organitzar aquest allau de 90 mil ànimes, la veritat és que no basta. Al problema de la massificació s'afegeix la ingesta abusiva d'alcohol, que amb els cavalls corrents fan un còctel perillós i sovint tràgic. És cert que totes les festes van acompanyades d'alcohol. Ara bé, l'ús que en fa avui per avui la joventut va més enllà d'estar content i esdevé una qüestió sanitària.

Em fa l'efecte que l'envergadura del problema ens transpassa com a poble i com a ajuntament. Una festa com la de Ciutadella ja demana la implicació de tots els nivells de l'administració, perquè s'ha convertit en la festa més concorreguda de les Illes Balears. La gestió de l'ajuntament local s'ha mostrat enguany poc operativa. No crec que sigui dessídia, però sí una manca de previsió i de capacitat. Any rera any tenim el mateix problema d'aparcament perquè no s'habiliten prou espais temporals per a l'afluència de cotxes i autobusos. Any rera any s'agreuja el transport públic perquè no es posen els serveis que calen i la imatge de poble desorganitzat és lamentable: joves que han d'esperar 4 hores per tornar a casa, turistes que no troben el bus o el taxi per anar del port a la ciutat. Aquets dies també hem tingut polèmiques (i no són noves) sobre si els serveis d'urgències i d'ambulàncies han estat suficients. No parlem de la manca d'escrúpols de molts bars que tanquen els lavabos i impedeixen a la gent poder satisfer les seves necessitats. I la brutor, les empentes, el renou excessiu, les baralles, etc. Una part dels visitants no coneixen la festa i vénen només a fer discoteca a l'aire lliure. I altres aspectes que no caben en l'espai d'un article.

El més greu ha estat l'accident (mai no seran del tot evitables) als Jocs del Pla, enguany amb final terrible. Però resulta clar que alguna mesura més s'haurà d'establir per evitar tragèdies. Tot plegat fa que alguns joves de Ciutadella cantin la trista cançó “no en volem cap que no sigui d'aquí”, quan els seus pares cantaven la benvinguda. En el discurs de convidada als Jocs des Pla el batle no dedica ni mitja paraula a la gent que ens visita, que deu ser la meitat de qui l'escolta a la plaça del Born. Malgrat els problemes que tenim, no podem tolerar actituds tancades i excloents perquè van en contra de l'esperit de la festa. Com a experiència emocional, les festes de Sant Joan de Ciutadella no ens ha de fer perdre la raó (previsió, organització, experiència, coneixement, eficiència). Hem de ser capaços de donar resposta als reptes sense renunciar a allò que més identifica la nostra celebració que és la participació i les portes obertes. Hem de fer cas a l'abadessa de Santa Clara que en el seu bell discurs va parlar de l'art del diàleg.

Associació Fra Roger de gastronomia de Menorca


El bull gastronòmic de Fra Roger




Hi ha una efervescència en el món de la gastronomia d'ençà ja fa uns anys. Alguns eleven la cuina al vuitè art. Al s. XVI s'editaven llibres de receptes amb el nom genèric de l'art de la cuina. Fins arribar avui al paroxisme de l'avanguàrdia de Ferran Adrià, una autèntica experiència dels sentits. Entre tanta curiositat culinària, es redescobreixen les cuines tradicionals i les receptes locals. Les graelles televisives s'omplen de programes de cuina per mostrar-ne, per concursar-hi, fins a fer-ne espectacle. Tothom parla de cuina. A Menorca també.

Acaba de nèixer l'associació Fra Roger, Gastronomia i Cultura. Tant el títol com el subtítol tenen suc. Fra Roger era un franciscà de Ciutadella que ens llegà el receptari Art de la cuina, escrit a mitjans s. XVIII publicat per l'IME el 1993, ara reimprès. Redactat en registe formal del català de l'illa, ell llibre s'inscriu en la tradició de la literatura culinària catalana. També té interès històrico-cultural i filològic per la riquesa documental i lingüística. Mostra una cuina en transició entre la cultura medieval i la modernitat, just en el moment que Menorca incorporarà altres tradicions culinàries, angleses i franceses primer, espanyoles més tard. Per açò el llibre ve a ser l'arrencada de la cuina menorquina actual. A partir d'aquest llibre, l'associació engega un projecte de recuperació i de reinterpretació de les receptes. Però els membres fundadors van més enfora. També es proposen la recerca, l'experimentació i la divulgació, tot atorgant-hi els valors culturals i antropològics.

I és que la cuina de Menorca, com la de totes les Balears, bé s'ho mereix. Perquè, a pesar del tòpic, més enllà de la caldereta de llagosta (que no surt al llibre), la varietat i les possibilitats són extraordinàries. Sembla mentida que un poble com el nostre, tan abocat al turisme, l'autèntica cuina pròpia estigui massa desapareguda de l'hostaleria. Una paradoxa que només s'explica per l'abandonament de la cultura autòctona, pel menyspreu d'allò que ens és genuí. Ara potser no tant, però fa uns anys costava de trobar a la carta dels restaurants les albergínies plenes, una delícia estranyament bandejada. Ara costa de trobar un oliaigua, i en canvi arreu trobarem el gaspatxo, que és si fa no fa el mateix fet de manera diferent. Ens manca amor propi. Els cinc xefs convocats al debat de presentació de Fra Roger van reclamar més atenció per a la cuina tradicional de Menorca, la gran absent en l’oferta culinària. També van remarcar que entre cuina tradicional i cuina innovadora no hi ha incompatibilitat sinó harmonia. Per tot açò m'agrada la perspectiva que ha adoptat Fra Roger, perquè parlen del nostre menjar per la seua dimensió cultural, parlen de la tradició des de la indiosincràsia del lloc concret, parlen de la cuina com un ingredient de la identitat, sense renunciar a la innovació ni girar l'esquena a la creativitat. Fra Roger neix lligat a la màxima institució científica de l'illa, l'IME, la qual cosa suposa un plus de seriositat i rigor.

Es mouen altres iniciatives del món de la gastronomia i l'alimentació. Es comencen a produir vins de bona qualitat que guanyen premis internacionals. Es publica bibliografia. Els Quaderns de Folklore treu Talaiots i formatjades. Apunts per a una història de la gastronomia de Menorca, l'autor del qual és una de les persones més actives en la recerca i la refundació de la cuina illenca, el metge Pep Pelfort, del Centre d'Estudis Gastronòmics de Menorca. I el que és més important, les cases continuen cuinant els plats de sempre, tot i les amenaces dels canvis brutals en les dietes i la pèrdua de transmissió de la saviesa de la taula de les nostres àvies. En fi, sembla que els restaurants s'adonen que cal reivindicar la nostra tradició de guisats, calderons, perols i grixeres. I en aquesta feina s'hi sumen alguns cuiners joves, amb una formació esplèndida que fan plats que, partint dels ingredients acostumats, reinventen receptes per fer-ne delícies. Perquè sabem que res no es renova sense el bagatge de la tradició, lligada als aliments locals i de temporada.

Probablement les influències diverses han produït a Menorca una cuina singular. Si hi afegim la necessitat d'aprofitar-ho tot a causa de les mancances, tenim una singularitat intel·ligent, austera i rica alhora que s'alimenta tant de la terra i com de la mar. Menorca necessita conservar aquest patrimoni culinari i alhora modernitzar-lo amb imaginació. Bon profit.

Jaume Sastre, la radicalitat necessària


La radicalitat necessària

Just quan anava a escriure aquest article per demanar a Jaume Sastre que abandonés la vaga de fam, vaig llegir que l'havia deixada. Vaig fer un alè, com tots els que hem donat mostres de solidaritat envers el seu gest. També em vaig afegir a les manifestacions com a reconeixement a la seva actitud radical. Però endins del meu cor no hi podia donar suport. Reconec la seva postura, estic absolutament d'acord amb la raó que l'ha impulsat a un acte tan extrem, però de cap manera podia aprovar-ho. Fa molts dies que ho vaig dir a un col·lega de l'institut, el mateix que ha votat en contra del TIL, una altra vegada. Li vaig dir que no em semblava bé que una persona usés la vaga de fam per a un tema i una situació que sincerament no ho requereixen. És la meva opinió, que estic segur que no agradarà a molts del meu entorn. Però deixeu-me explicar.

La vaga de fam només es justifica quan són conculcats els drets fonamentals, la privació de llibertat, la persecució política, l'ús de la violència extrema contra la qual es protesta. Més enllà d'aquests extrems, crec que les eines d'oposició i de pressió en una societat democràtica com la que tenim, són unes altres. Que la nostra democràcia és molt feble, que està desvirtuada i que necessita amb urgència una regeneració, no lleva que no es disposin de mesures per a l'exercici dels drets. Certament que les decisions que pren el govern Bauzá en educació són molt injustes, del tot desencaminades, barroeres i fins i tot abusives. Però té legitimitat per fer-ho, malgrat que ens desagrada. La feina de qui ens manifestam en contra de la política educativa del PP a les Balears és justament la pressió social, mitjançant la veu i sobretot la raó.

La vaga de fam de Sastre no m'ha agradat com a mesura de pressió. Crec que és un xantatge emocional fora de lloc, que només ha servit per conprovar fins a quin punt el nostre president és una persona tancada, inflexible i poc sensible, cosa que ja sabíem. També s'ha de reconèixer que la vaga de Jaume Sastre ha mantingut viu el moviment de l'Assemblea de docents. Però també ha servit per posar en perill una vida i una vida, digueu el que volgueu, és la màxima expressió de la dignitat humana. Una vaga de fam és un acte de violència voluntària contra el propi cos. I a mi em repugna tot acte de violència per subtil que sigui. No es pot posar així la vida en perill. No ho puc admetre de cap manera. És cert que tenim exemples històrics en els quals la vaga de fam ha fet canviar el curs de la història. D'acord. Però recordem que les vagues de fam sorgeixen de situacions molt més delicades que la nostra protesta per la política educativa que patim en aquestes illes. El cas més paradigmàtic que coneixem és Gandhi, que va fer diverses vagues de fam, una de les quals quan la seva esposa va morir mentre era tancada a la presó.

Cal desbancar Bauzà i tota la règula de polítics incompetents que l'acompanyen. Tanmateix s'ha de fer des de la política. Amb això no vull dir, com diu el PP, que per fer política hom s'ha de presentar a les eleccions, que si no que callem. Res d'açò: estic per les postures de pressió de tota mena, des de qualsevol àmbit de participació ciutadana, amb tota la força i la contundència dels fets, amb la persistència i la desobediència necessàries, amb l'energia de la veritat i el vigor de la raó. Crec que hi ha motius suficients per a la indignació. Però la cosa més indignant seria perdre una vida.

Gràcies Jaume pel teu exemple. Gràcies sobretot per haver dessistit de la vaga. 41 dies sense menjar deixen el cos en una extrema delicadesa, que segur que tindran seqüeles per a la salut. Tenia el cor encongit i la consciència em tronava. Tot i la teva valentia, la radicalitat del teu gest no podia caure sobre les consciències de qui et donava suport (no pot caure sobre qui no té consciència!). Encara que no aprovi la vaga de fam d'en Jaume, cal que aprovem en canvi l'esperit lluitador i la seva radicalitat. Sovint ens diuen que ser radical és un extrem dolent. En un sentit etimològic, la radicalitat és necessària. Cal anar a l'arrel, al radical, dels problemes. Han estat les radicalitats d'uns pocs homes i dones que han fet canviar el món. En un món d'incerteses, en augment de desigualtats i pèrdua de drets, cal ser radical. Ara és hora de noves radicalitats, sense pors, perquè primer és la vida, i la vida no és altra cosa que aprofundir les arrels per enlairar-nos. Que en Jaume es recuperi, que el necessitam.

Pilar Benejam, la lliçó de la mestra


Pilar Benejam, la lliçó de la mestra

Na Pilar Benejam és una d'aquelles àvies sàvies que tenim a les Illes. Dijous passat va repetir una conferència que la setmana anterior va donar a l'Ateneu de Maó. El títol és explícit, com ho és ella, “La penetració de les idees neoliberals a l'escola”. La xerrada va ser magnífica perquè va posar noms i llinatges a la desfeta paulatina de l'escola pública per part de les forces polítiques conservadores a les Balears i a Espanya. És un luxe tenir a mà, sempre a disposada, la veu clara i el pensament penetrant de Pilar Benejam. Sempre crítica, lúcida i d'un humor envejable. Amb 77 anys que té, xalesta, ens podem adonar que l'actitud jove, insubornable al poder, no té res a veure amb l'edat. No deixam que na Pilar es jubili, perquè quan la requerim sempre diu que sí ja que és una persona compromesa que comparteix els seus ideals. Persones com ella, amb la seva experiència i la seva formació ens són imprescindibles en moments com aquests, convulsos, difícils que ens fan estar en trasquiló. Perquè la seva mirada ens obre els ulls per veure més enllà de les aparences i desvelar la cara oculta de les polítiques inconfessables. Doctora en pedagogia i autora de nombrosos llibres i articles, s'ha dedicat a la formació del professorat. Amb una profunda vocació de mestra, ha treballat al peu del canó a les escoles Talitha i Costa i Llobera i a la Universitat Autònoma de Barcelona. Creu de San Jordi, Premi Ramon Llull i Premi Emili Darder. Aquest estiu l'ajuntament de Ciutadella, el seu poble natal, li va retre un merescut homenatge. I tanmateix cap autoritat municipal va tenir la cortesia d'assistir a la conferència. Les medalles serveixen per això, fer-se la foto i oblidar la resta.

La seva opinió és escoltada pels docents, almenys els docents que es preocupen per l'escola pública de qualitat, integrada, laica i participada per a tothom, com la va qualificar Pilar Benejam. La xerrada va anar a l'arrel de les inquietuds de l'educació d'avui. Perquè a vegades passam per alt les preguntes més fonamentals, les que justifiquen el sentit de la docència, el sentit de l'escola: per què serveix? com han de sortir els alumnes en acabar l'escolarització? què els hem d'ensenyar o què han d'aprendre?

L'escola socialitza, ens fa persones, és a dir, ensenya a viure amb els altres. I per tant el gran objectiu és l'aprenentatge de la convivència. Per viure millor junts es necessita una actitud d'obertura i crítica i un pensament despert. Perquè conviure millor té dues cares: educar per a la igualtat i educar per al respecte a la diversitat. Són, han de ser, haurien de ser les coordenades. En aquest sentit, més enllà dels continguts, de les matèries, de les normatives i les lleis, hi ha aspectes de la feina d'educar que són de gran rellevància. La feina de docents i pares ha d'estar encaminada a la cohesió social, a desenvolupar la solidaritat, a aprendre a resoldre conflictes de forma pacífica i col·laborativa i, en definitiva, de forma democràtica. Educar per a la democràcia, vet aquí. És la conclusió a què arriba el filòsof de l'educació John Dewey: “l'educació implica la socialització de l'infant en la democràcia”.

És per aquesta raó bàsica que l'escola no pot ser mai un mercat. Educar per a la democràcia implica que els nostres alumnes, els nostres fills, han d'aprendre a ser ciutadans de ple dret i a saber exercir, amb responsabilitat i amb intel·ligència, la participació a la vida pública, a ser éssers polítics en el sentit noble de la paraula, tenir una “vida activa” en expressió de Hannah Arendt. Però els corrents ideològics dominants d'aquest inici de segle XXI són ben bé uns altres. Els governs Bauzá i Rajoy apliquen la llei del més fort en un àmbit que ha d'assumir la diversitat i ha de compensar les desigualtats. Si no fóra així, l'escola les accentuaria encara més.

De les dues actituds vitals que conferim a l'organització social, la competitivitat i la cooperació, l'escola ha d'apostar sempre per la segona. Amdues actituds poden donar bons resultats. Però només la cooperació, a més de resultats, aporta el valor de la justícia. La política actual implanta una altra manera de veure les coses. Pilar Benejam parla de com la ideologia neoliberal ha penetrat a l'escola, a la qual demana eficiència mercantil, preparació per a la competitivitat, l'utilitarisme i la privatització. Tot plegat desvirtua l'educació de la persona com a ser social. Desvirtua l'essència mateixa de l'escola. Desvirtua la democràcia.