divendres, 19 de desembre del 2014

Víctimes ciutats precioses


Les ciutats precioses i víctimes

Arreu de la Mediterrània, que és el tros de món que conec una mica, hi ha ciutats, grans i petites, que han llegat una meravella. Palma mateix, en el seu nucli històric, és una de les trames urbanes més precioses, malgrat l'abandonament que va patir durant dècades. La monumentalitat de Roma, la joia del turó de Girona, l'artística Florència, la preservada Urbino, la perla d'Avinyó, i l'adorable Venècia, i Istambul, Atenes, Barcelona i València, la patrimonial Eivissa, la petita meravella de Cefalú, i les polides ciutats de les illes gregues. I tantes altres, hereves d'una rica tradició. Hi afegiré Ciutadella de Menorca, una agradable sorpresa per a qui no la coneixia.

Totes aquestes ciutats han esdevingut reclams turístics justament per la seva bellesa i monumentalitat. Si per un costat el turisme ha afavorit la preservació i revalorització dels nuclis antics d'aquestes ciutats, per l'altre és el mateix turisme que ara en resulta un problema. S'ha parlat molt del cas de Barcelona, que no és res més que la saturació de l'espai públic. Talment passa amb les platges verges: l'afluència massiva de gent transforma aquelles meravelles en llocs insuportables.

Se'ns presenta un dilema. El governs es troben entre l'espasa i la paret: entre els comerciants i els residents. Els primers demanen atenció a la principal font d'ingressos de la ciutat i mesures que en facilitin l'arribada. Els altres reclamen drets fonamentals: silenci per dormir, netedat, lloguers assequibles, botigues de proximitat... El reclam de les ciutats històriques foragiten els seus habitants. ¿Quina decisió ha de prendre un ajuntament davant la petició de l'ús dels patis interiors per muntar terrasses de bars i l'oposició dels veïns perquè aquestes terrasses provoquen malestar? Jo som un dels usuaris d'aquests agradables patis en les nits d'estiu, i em seria difícil de renunciar a aquest privilegi. Però he viscut durant molts anys en un carrer de la ciutat antiga i és molt molest que et despertin amb crits o que no puguis obrir la finestra perquè passi l'oratge fresquet de la nit.

Entenc que la solució passa, una altra vegada, per l'educació. El mal és que la gent en general no es comporta com pertoca en una comunitat civilitzada. El crit i l'incivisme campa a les totes. I tanmateix no hi veig solució immediata. D'altra banda compaginar els interessos d'uns amb els drets dels altres no és fàcil. Una de les raons del conflicte rau en el fet que tenim governs que en general creuen més als empresaris que no als ciutadans; tot i que els empresaris també són ciutadans, encara que no pensin amb la mentalitat del bé públic sinó amb la mentalitat del benefici privat. És l'economia privada que se sobreposa a la política pública, com passa en tants d'altres afers del país.

Les precioses ciutats històriques, patrimonials, han de fer front a la degradació i a l'especulació que provoca el seu reclam. Les mesures municipals encaminades a fer ciutats turístiques són un error. L'error consisteix a fer polítiques per a ciutats de visita i no ciutats per a viure-hi. Molts dels centres històrics, convertits en centres comercials són també centres turístics. Malament. Aquestes ciutats deixen de complir amb les funcions diverses per a les quals van ser creades durant segles i en prendre un camí d'especialització, acaben morint.

Un exemple ben concret. La notícia deia que Endesa pagarà un sistema d'il·luminació de la catedral de Ciutadella que, literalment «permetrà un enllumenat artístic i una major lluminositat de l'edifici, cosa que suposarà un embelliment de la ciutat». Ho pos en dubte. Encara pos més en dubte que aquesta il·luminació nadalenca permanent «reforça el compromís d'Endesa amb projectes de gran impacte social i cultural i de preservació del medi ambient». Potser sigui de gran impacte lumínic, però en tindrà poc de social i de cultural i molt manco de mediambiental. No sé a qui creuen que enganyen. L'Església està encantada i oblidarem una mica els pobres. Açò sí, la il·luminació de la catedral contribuirà a fer de Ciutadella una ciutat emblema, digna de ser visitada, i una mica menys per ser habitada. La idea és pensada per als turistes, no per als ciutadans. La idea no farà altra cosa que desvirtuar l'aspecte autèntic de l'edifici construït arran de la conquesta catalana. Mira'm i no hi visquis, seria el lema de la ciutat emblema. És el destí de les ciutats històriques que han estat okupades per la indústria turística per a benefici privats de comerciants i hotelers a canvi de res. No hi ha cosa més flaca que els llocs turístics: tots són iguals d'avorrits. Ja ho vaig dir en una altra ocasió: el turisme mata allò que estima. Les precioses ciutats patrimonials són víctimes del seu èxit. Tanmateix hi ha moltes maneres de gestionar aquesta contradicció. Hi ha ciutats que han sabut trobar els límits i l'equilibri entre el reclam turístic, la pervivència patrimonial i l'habitabilitat dels ciutadans.

dijous, 4 de desembre del 2014

Poètica de la vellesa


Poètica de la vellesa






La vellesa és lletja, m'ha dit ma mare. Té mal aquí, té mal allà, però està contenta. Malgrat que hi veu poc, li agrada veure els vídeos casolans on surten els néts. Al seu voltant, al geriàtric on s'està els dies feiners, el paisatge resulta entre divertit i trist, una rara mixtura del bo i millor de la vida. Els vells, entre la queixa i el somriure, deixen passar les hores, es fan bromes entre ells i s'animen. Alguns ho passen molt malament. Uns perquè no saben on són, altres perquè les malures són greus. Ara tenim tres cuidadors més, els que els usuaris i els familiars reclamaven perquè estiguin ben atesos. Va costar, però la pressió, la feina i sobretot la raó han acabat doblegant la consellera de la cosa. Al geriàtric hi ha un ambient reconfortant a pesar de tot. Els familiars entren i surten a visitar els avis i els petits de cada casa donen la mà a l'àvia que ja no hi és. Els interns -així els anomena l'administració, són molts feiners: sempre tenen coses a mostrar, com fan els escolars dins les seves aules. No tots, és clar, perquè n'hi ha d'altres que, rendits al llit, tan sols esperen el final del dia. Una vegada hi van anar els joves del Fotoclub a mostrar-los fotografies antigues de la ciutat, de quan eren jovenets i els cotxes no feien por. També n'hi ha que hi van a cantar les cançons més conegudes. Entre tonada i tonada, els records s'esfumen, desdibuixats. Enyoren el menjar de casa.

La vellesa no és lletja, mare, sinó més tost trista. Trista i poètica. És el que ens va representar Mö Teatre diumenge passat al Principal de Maó. Dos àngels vells distrets i una princesa que perd la memòria escenifiquen els dies desvalguts del final de la vida. Va ser un espectacle deliciós, tendre, que emanava una profunda comprensió del cicle del temps: ens tornam infants, tancam el cercle allà d'on vam partir. L'obra última de Mö Teatre és delicada, divertida a estones, a estones trista també, una rara mixtura del bo i millor de la vida. El títol, La comunió va ser ahir, indica com el temps, relatiu, s'esmuny com l'aigua entre les mans. La vida que és un buf. Però també ens fa pensar com en fer-nos majors els anys es confonen, les etapes s'intercalen i els records desorienten l'ordre cronològic dels fets evocats. Els tres actors, Matilde Muñiz, Jordi Odrí i Miquel Plana, parlen d'ells mateixos en un exercici de prospecció dels anys que han de venir. Rescaten els records de la infantesa d'aquella Espanya grisa del franquisme en ple domini, de la usurpació de les vides lliures, del noticiari mentider, dels carrers bruts on pixaven els homes i jugaven els nens. Tot té un aire de Fellini, d'una humanitat senzilla, de veritats elementals i necessàries. L'escenografia és austera: una caixa, una tauleta, dues cadires, un penjador... res de superflu, tot mesurat per atreure l'atenció als personatges i a les seves paraules. Unes imatges projectades completen l'evocació, alguna nostàlgia, qualque ràbia i una bona dosi d'acontentament per un costat i d'afliccions de l'altre. La comunió va ser ahir és feta de breus escenes muntades com un mosaic, on cada tessel·la correspon a la petita crònica d'un succés trivial. Com si fos el gènere de revista teatral però que en lloc simplement de divertir-nos, ens deixa el regust d'una reflexió amarga i tanmateix ineludible. El drama escampa espurnes de lucidesa juntament amb flocs de les facècies més còmiques, que sovint veig els dimarts al geriàtric on s'està ma mare.

La vellesa no és lletja, mare. Però pot ser molt poètica quan es mira amb els ulls d'una comprensió generosa. La vellesa com la infantesa inspiren als homes de bon cor els sentiments de l'estima. Per açò es diu que els pobles que tenen cura dels infants i dels avis són les societats més avançades. Que les ciutats que són pensades per als nens i per als ancians són les més amables. I, diguem-ho clar, que els governs que no tenen l'educació i els serveis socials com la prioritat no són els governs que mereixin la confiança dels ciutadans.

Infància i vellesa van de la mà, més del que ens pensam. Ho veig cada dimarts quan visit ma mare. M'ho van mostrar els actors de Mö Teatre amb la seva obra delicada. Què comparteixen els vells i els infants? No ho sé ben bé. Però tothom veu que fan bo, s'entenen, sovint sense paraules, se cerquen, es necessiten i miren de trobar els espais per compartir la innocència d'uns i la saviesa dels altres. A vegades pens que els desgavells d'avui són en part causats perquè els nens i els avis no es troben prou, no es troben gens.


dimecres, 26 de novembre del 2014

Dissabte em vaig emocionar



Amb les paraules, i tota la càrrega que porten. Va ser un acte senzill però molt entranyable, de les entranyes. A estones tendre, a estones dolgut, a estones trist i compungit i sempre amb un fil d'esperança per estirar cap a la llum enmig de tanta foscor. Va ser al recital per la llibertat, que sota el nom de Rompre barrots van organitzar cinc entitats de Menorca, compromeses en la defensa dels drets humans, lingüístics i culturals: el PEN Català, Amnistia Internacional, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Justícia i Pau i Acció Cultural de Menorca. Ha ajuntat esforços per fer present a Menorca la tasca de protecció dels escriptors que arreu del món han patit o actualment pateixen persecució i a vegades presó pel simple fet d'opinar.

L'acte és el mateix que se celebra arreu del món, també a Mallorca, perquè el PEN Internacional va declarar dia 15 de novembre el Dia Internacional de l'Escriptor Perseguit amb l'objectiu de donar suport a tots aquells escriptors i periodistes amenaçats o empresonats. Els escriptors de les Illes Balears no podien quedar al marge dels greus actes que es cometen i van mostrar d'aquesta manera la seva preocupació i solidaritat envers aquells escriptors perseguits, tot sensibilitzant la nostra societat sobre la vulneració d'un dels drets elementals dels homes, el dret a la llibertat d'expressió.

A vegades les coses més llunyanes ens afecten de ben a prop. Llegim notícies de casos, com que un periodista d'una revista d'humor és empresonat al Marroc perquè ha publicat una tira còmica sobre la Monarquia i l'acusen d'atemptar contra la seguretat de l'Estat. O que un escriptor palestí passa quatre anys a les presons israelianes i llavors pateix atemptats de grups islamistes radicals. O el cas d'un escriptor d'Eritrea que es veu forçat a un exili europeu per protegir la seva vida i viu per denunciar arreu d'Europa la situació dels seus companys que han quedat al seu país, molts dels quals són desapareguts d'ençà fa molts anys i molts d'altres empresonats d'ençà el 2009 sense cap tipus d'acusació ni de judici. De l'altra punta del món ens arriben aquestes tristes històries i coneixes en persona algun d'aquests escriptors i la història pren una dimensió encara més colpidora. Ells són Ali Lmrabet, Bàssem an-Nabrís, Dessale Berekhet, entre tants d'altres.

I tants d'altres com ells. L'informe Case list del PEN Internacional inclou el llistat i la descripció d’escriptors perseguits. Entre el gener i el desembre 2012 aquestes són les xifres escandaloses: 14 morts, 31 assassinats , 9 desapareguts, 157 empresonats, 133 empresonats sota investigació, 170 a judici (no empresonats), 30 amb sentència de custòdia, 107 en detenció breu, 33 amenaçats de mort, 85 amb altres amenaces o assetjats, 106 atacats o maltractats. La xifra tota és de 878 escriptors. Només se'n van alliberar 36.

A qualcú li va tremolar la veu. Qui llegia sentia com els ulls li picaven i es feien vidriosos. Una lleugera sensació de gargamella escanyada, constreta. Carregats de raons contra la intolerància, retrem homenatge als escriptors perseguits llegint els seus textos, poemes, cartes, narracions que bateguen per ser escoltats allà on són silenciats. Els donam la nostra veu. Tot i ser un acte simbòlic, les seves paraules a través de les nostres veus volen arribar a l'ànima. Perquè si un sol escriptor és perseguit onsevulla que sigui, ens sentim tots perseguits; si un sol periodista és tancat a qualsevol presó del món, tota la premsa és empresonada. Només que un poeta al món és amenaçat, tots en sentim la por. Per això cal fer presents tots els casos, siguin d'on siguin, i clamar contra aquests atropellaments, contra la censura, contra el maltractament, l'assetjament i l'extorsió dels drets més elementals de la democràcia i la convivència.

Les paraules ens torben quan brollen de la veritat i la veritat fa mal a molts racons del món, però arriben a la plàcida comoditat de les illes ajagudes per sostreure'ns del son dels justos, colpejar-nos i acaronar-nos alhora, fins que tenim les galtes roges de vergonya i d'emoció.




dimecres, 5 de novembre del 2014

El corc






En Miquel Maria Ballester i un servidor som els articulistes que miram de donar veu a Menorca en
aquestes pàgines de l'ARA. I com que tenim prou afinitats i ens preocupen més o manco els mateixos problemes, sovint coincidim en els temes i en les visions dels nostres escrits. Em passa a vegades que el meu admirat amic em treu les paraules de la boca perquè diu allò que tenc pensat de dir en el meu article. Així ha passat ara.
Parlava jo d'un corc, d'un corc que ens rosega les entranyes. És un corc insaciable, tot s'ho menja, mai descansa, ens corseca i ens buida l'ànima. Insistent i poderós, cada vegada es fa més gros, amb les dents més afilades i el ventre més triturador. Menjam per ell com si fos el cuc paràsit que ens provoca moltes molèsties, mals, malalties, dependències, però no ens mata. Ens estaborneix lentament. Sense adonar-nos-en, depenem d'ell fins al punt que no concebem la nostra vida sense la seva lamentable presència. És un paràsit massiu, barat, de temporada. Cada any durant tres mesos no ens deixa pensar en res més. Les pàgines dels diaris i les televisions van plens de notícies i de xifres de la seva activitat frenètica. Omple els espais i els ofega, omple les platges i les satura, omple les carreteres i les col·lapsa, omple les botigues i encareix els preus. També embruta molt i no paga res a canvi. Tot el contrari, cada vegada deixa manco beneficis als pocs que abans els en deixava. Als altres, com sempre, cada vegada els deixa en pitjors condicions sociolaborals, socioeconòmiques, socioambientals, sociolingüístiques... El nostre omnipresent paràsit provoca que ens paguin menys sou i que facem més hores de feina en jornades esgotadores just tres mesos perquè els altres nou els hem de pagar entre tots perquè no hi ha feina. El corc consumeix molts recursos, dels quals anam minvats: territoris verges, aigua potable, prades de posidònia, biodiversitat, trets idiosincràtics, llengua i cultura.
És el corc anomenat MEB, el model econòmic balear basat en la indústria turística de masses, una estafa que en Miquel Maria ha retratat a partir de la trobada a Menorca amb l'economista Miquel Puig, on va donar una conferència sobre el corc que ens rosega l'ànima. Ens volen fer creure que no ens en podem sortir, que aquest és el corc que ens convé, que sort tenim del corc que ens rosega l'ànima, perquè si no, no tindríem ni cos amb què plorar les miques que ens deixa per menjar. Bé, res de nou diré que no hagin dit ja Miquel Puig i en Miquel Maria en els seus magnífics articles. Ventura d'ells que ens obren els ulls.
El paràsit MEB provoca símptomes com per exemple que alguns alumnes meus agafin vacances durant el període de curs lectiu perquè és quan els seus pares poden fer vacances! Fa molts anys venien a Menorca famílies angleses amb fills amb edat escolar als mesos d'abril i maig i per tant aquests al·lots perdien classes. Fins que una normativa va fixar multes a les famílies si no portaven els fills a escola. Des de llavors ja no han vingut més famílies angleses amb fills durant aquells mesos. Ara açò ens passa a nosaltres.
Un altre símptoma de la malaltia que provoca el MEB és que bona part de la programació cultural produïda a l'illa menor es concentri als mesos de temporada alta turística. La resta de temporada baixa, la major part de l'any patim una mena d'hibernació i poc pressupost. Tot queda supeditat al corc. Sense corc no hi ha cultura. Quan una entitat presenta alguna proposta cultural, el primer que demana l'administració pública per rebre una micona de suport és si tindrà efectes turístics. Per exemple, tota la moguda de la Menorca Talaiòtica, projecte que cerca la declaració com a Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco, es justifica bàsicament com a atractiu turístic. Els valors patrimonials de recerca i conservació queden relegats a un segon lloc.
Un tercer símptoma. Arreu dels pobles de Menorca se celebren aquelles agradoses rutes d'art. Les cases particulars obren les seves portes i es converteixen per uns dies en petites galeries d'art on la gent pot gaudir de la producció última dels artistes, a més de la morbositat afegida de penetrar en la intimitat domèstica de les cases d'altri, com un intrús. Idò, totes se celebren en plena temporada turística i es venen com a oferta complementària per a la diversió. I tanmateix la gent que hi assisteix és, gairebé tothom, gent oriünda, i qualque català. No sol haver-hi ni un sol 'turista', entre altres raons perquè al nostre turista estàndard l'importa un rave l'art que feim a l'illa. Passa igual als concerts dels festivals d'arreu: qui els manté vius som els menorquins. Els turistes que solen fer una estada de poc més o menys una setmana no assisteix als esdeveniments culturals. I en canvi tota la política gira entorn del turisme.
El periodista Iñaki Gabilondo va dir una frase que els altaveus mediàtics van celebrar com una gran troballa: "els menorquins volen turisme sense turistes". El Sr. Gabilondo volia indicar una contradicció dels illencs, però s'equivocava. Diuen que vivim del turisme, però més aviat diria que patim del turisme, i bona part dels menorquins així ho perceben. Jo particularment crec que és una estafa, i cada vegada més ruïnosa per als interessos comuns, perquè el turisme de masses, el MEB com a corc, destrueix allò que el fa viure.

diumenge, 26 d’octubre del 2014

Escriptors a la recerca de lectors


Escriptors a la recerca de lectors

Dibuix del llibre Diàleg
De moment encara es manté la cita anual de la Fira del llibre en català a Menorca. Encara? Malgrat la política lingüicida empresa pel govern del PP al Consell Insular de l'illa, aquesta deu ser l'única, la darrera?, actuació que fa a favor de la llengua i la cultura pròpia. Es farà els dies 7 i 8 de novembre a la Plaça del Born de Ciutadella per més senyes. M'han enviat el programa perquè com a professor hi pugui anar amb les classes del meu institut. Per anar-hi faig una pregunta als alumnes: per quins motius creus que se celebra una fira d'aquestes característiques? La resposta correcta és que es tracta d'un suport genèric que fa la màxima institució pública a la lectura en català perquè l'edició en llengua catalana es troba en una situació de desavantatge a causa de la minorització sociolingüística. Efectivament fa prop de 40 anys que esteim batallant per fer de la nostra llengua una llengua normal, d'ençà que vam recobrar les llibertats democràtiques. No han bastat ni fer-hi prop. També els faig una altra pregunta: coneixes cap editorial menorquina? La pregunta és difícil, perquè n'hi ha poques i d'una activitat més aviat escassa. Tal vegada els hauria de demanar si saben res de l'Editorial Moll, ja que va ser fundada per un ciutadellenc. De la visita a la fira en podem aprendre moltes coses. M'han encarregat que faci el pregó amb els alumnes d'Arts Escèniques. Encantats de fer-ho, amb el compromís que el Consell ens pagui els tiquets del bus que necessitam per fer la visita que tenim programada al Teatre Principal de Maó. A veure.

El tríptic divulgatiu del Consell parla de Menorca com “una terra rica en literats, escriptors i divulgadors de la nostra història i cultura, com es podrà veure a través de les presentacions de llibres que oferim, i voldríem que també ho fos en lectors”. Certament, durant dos dies es faran concretament una quinzena de presentacions de llibres menorquins. No està gens malament, diria jo. Una quinzena de llibres com a novetats editorials per una illa tan petita és un nombre considerable. Per suposat que se n'editen més, però en tot cas el fet demostra la vitalitat de la creació en la nostra llengua catalana. El més significatiu és que hi ha representats gairebé tots els gèneres: narrativa, poesia, assaig, cultura popular, gastronomia, divulgació històrica, literatura infantil...

Tanmateix, mentre tenim bones notícies pel que fa a la cultura formal o alta, en canvi la cultura informal és cada dia més pobra i d'expressió castellana. Com una mena de distròfia. Ara passa exactament a l'inrevés del que succeïa en el franquisme. Però açò és un altre tema. El que vull ressenyar avui és la cara polida, l'extraordinari moment literari que viu Menorca, a pesar de tots els inconvenients d'una cultura amb greus dificultats de subsistència, intervinguda per un Estat que es mostra descaradament a la seva contra, i amb impediments per ocupar el seu espai comunicatiu natural, els Països Catalans, que el nostre Parlament ens ha prohibit d'existir. A pesar de tot vivim un moment dolç en literatura catalana a Menorca, especialment en la narrativa.

Fa uns dies vaig acabar de llegir la darrera novel·la de Maite Salord, L'alè de les cendres. De títol suggerent, l'obra és un tour de force d'una jove escriptora que ha madurat a base d'ambició literària, tenacitat i veracitat. L'obra de Maite Salord és crua i poètica alhora. Mentre que Josep Maria Quintana amb Els Clark engalana una nova saga, al fil conductor de les seves altres novel·les històriques, ubicades en moments cronològics diversos de cruïlla i d'intensitat. Són dues obres d'una volada excel·lent, i que se sumen a la magnífica producció de Pau Faner, a la creativitat de Joan Pons, a la modernitat d'Esperança Camps...

Tenim escriptors, ens falten lectors. A les aules bé miram de fer-ne, entre altres raons perquè és un dels plaers relativament barats que tenim, dic als meus alumnes. Tenim altres raons, però la principal és la manera com la bona lectura et pessigolleja tan la intel·ligència com la sensibilitat. En el pregó els alumnes explicaran els motius pels quals cal llegir, i entre altres coses diuen que hi ha llibres bons i llibres no tan bons, com hi ha llibres que fan bé i llibres que fan mal. Que els llibres no arreglen el món, tanmateix. Michèle Petit, reflexionant sobre aquesta idea, pensa que una persona lectora no la fa més demòcrata que una altra no lectora, encara que la lectura, diu, sigui un factor necessari però no suficient per a la democratització d'una societat. Per als temps actuals de crisi i d'incerteses, la lectura aporta el valor de l'alteralitat, de l'empatia, de posar-se en la pell de l'altre. La lectura amplia els horitzons, en definitiva. Nosaltres creiem que la lectura transforma el món i les persones. Marcel Proust també va qüestionar el valor absolut de la lectura. Convé relativitzar-la. Per a l'escriptor francès la lectura no és més que l'entrada, una entrada, al món espiritual, però no n'és l'element constitutiu. I tanmateix Proust dóna encara un valor més suprem: la lectura és una medicina contra la peresa intel·lectual, com qui exercita la intel·ligència i la sensibilitat.

dilluns, 13 d’octubre del 2014

El triple esforç del Premi Born de Teatre


El triple esforç del Premi Born de teatre


El Premi Born de teatre arriba a la XXXIX convocatòria. És un premi a un text escrit, per tant a la dramatúrgia, prestigiós i dels més veterans que es donen a Espanya. També és el premi millor dotat en quantia econòmica, enguany amb 14.000 euros, però que en convocatòries anteriors havia arribat a la xifra de 18.500 euros. Té un palmarès envejable perquè tots els grans dramaturgs actuals s'han fet amb el guardó. La nòmina és llarga: des dels històrics Joan Mas, Alexandre Ballester i el xilè Jorge Díaz fins a les firmes més actuals de la renovació escènica com Sergi Belbel, Jordi Galceran, Lluïsa Cunillé i l'actualíssim Josep M. Miró, que passeja la seva obra El principi d'Arquimedes, premi Born del 2011, pels escenaris de mitja Europa. Creat el 1970, amb el seguiment del premiats es podria fer la crònica de la dramatúrgia espanyola, en llengua catalana i castellana, de les darreres dècades.

Durant tot aquest mes d'octubre Menorca lluïrà les gales del teatre: tallers per a joves i adults, teatre familiar, lectures dramatitzades, tertúlies i grups de lectura, jornades formatives per a professorat, conferències, representacions i cerimònia de lliurament del premi. Finalment dia 25 es posa en escena una obra triada entre les més valorades de la temporada que enguany serà Pulmons, de Ducan Macmillan, produït per la Sala Becket i sota la direcció de Marilia Samper. Tot un programa ambiciós fet des d'un entitat cultural, el Cercle Artístic de Ciutadella, que és tot voluntat i tenacitat per manternir la flama encesa d'aquesta expressió artística complexa, enriquidora i vivencial que és el teatre.

És clar que el millor premi per a un dramaturg és veure que un director es fa càrrec del text i l'eleva als escenaris, perquè només així aquella obra que va ser cuinada en la intimitat i en la sensibilitat d'un home pren la seva potència autèntica, originària i plena, la de ser una obra compartida amb el públic. Però açò voldria dir un major esforç per l'equip que porta a terme la feinada del Premi Born. Només una major implicació institucional ho podria fer realitat. Però no és el cas, perquè les ajudes rebudes són minses, a vegades arriben molt tard i, cosa encara més dolorosa, són escandalosament agreujants en comparació a les ajudes rebudes per altres entitats que també celebren el teatre arreu de Mallorca i d'Espanya. Les xifres: el Festival de Manacor té un pressupost de 135.000 ; el d'Alcúdia, de 150.000 ; el de Ciutadella, 30.000 ; però el d'Almagro, una ciutat de nou mil habitants, perquè deu ser propera a Madrid maneja un pressupost de 1.312.763 .

Com moltes altres iniciatives, el Premi Born de Teatre ha hagut d'ingeniar-se per trobar fórmules per suplir el poc suport institucional que amb l'excusa de la crisi han desviat els doblers públics cap a altres interessos. Una d'aquestes fórmules ha estat el micromecenatge, fet a través de les xarxes socials sota el nom de Crec en el Premi Born. Tanmateix açò entraria dins l'anormal normalitat d'un país carregat d'urgències i d'inconsciències, gairebé oblidat fins a la indecència del pressupost general de l'Estat per a les Balears, del pressupost autonòmic per a Menorca i del pressupost illenc per a la ciutat que cau a l'altre costat. Misèria i companyia. Encara més anormal és lluitar per la pervivència de la cultura en general i del teatre en particular en una ciutat que llueix una política municipal raquítica en l'àmbit cultural. Pitjor encara: treballar en una ciutat que, malgrat el dinamisme associatiu, presenta unes deficiències d'equipaments culturals intolerables. En fi, que el Cercle Artístic a Ciutadella de Menorca fa un esforç triple.

El cas és que l'acte de lliurament del Premi Born, del qual se'n fa ressò totes les revistes d'arts escèniques d'Espanya, se celebra en una mena de cotxeria que el nostre ajuntament anomena Sala Multifuncional del Canal Salat, que a l'hivern fa un fred terrible i a l'estiu t'ofegues de calor. El van batejar així perquè allí s'hi ha de fer de tot i ha de servir per tot però que en realitat no serveix bé per res. Cada vegada que s'hi ha de muntar una obra dramàtica és un drama per les dificultats, les incomoditats i els inconvenients d'una sala sense equipament escènic, per tota la despesa que açò ocasiona cada cop. Mentrestant hem tingut el teatre del Born, just al costat de la seu del Cercle Artístic, tancat durant 10 anys en unes eternes reformes. Era una petita joia que al 1873 es va construir amb tres anys. Diuen les fonts ben informades que la reforma actual del teatre del Born ha estat una endemesa. Tenc la sospita, i la por, que la petita joia hagi quedat malbaratada.

Però no vull acabar l'article amb mal gust de boca. El Cercle Artístic fa una feina admirable i amb l'organització del Premi Born ens regala uns dies d'atapeïda activitat al voltant del teatre, aquesta magnífica trobada d'actors i espectadors per celebrar el goig de la paraula, la meravella de la ficció, el misteri de la creació, el plaer de l'espectacle, la delícia dels sentits. Aplaudiments.

dijous, 25 de setembre del 2014

Excel·lències, malgrat tot


Excel·lències malgrat tot

Immergits en el tupit de la informació crítica, astorats de la situació malaltissa, desanimats amb els projectes malaguanyats, desenganyats de tantes trampes i travetes, sovint perdem el nord i ens rebolcam en el miserable present. Els doctors de les ciències mèdiques no es posen d'acord si l'actitud influeix o no en el procés de les malalties i la seva sanació. Hem sentit a dir que els malalts de càncer tenen una recuperació més ràpida si tenen la predisposició a curar-se. També hem sentit a dir que les coses passen quan s'esperen que passi. No ho sé. I tanmateix sovint es fa difícil de veure-hi clar. Escoltar la ràdio, llegir la premsa i mirar la televisió només ens porta a una desesperació continguda. Hi ha res que vagi bé? Tot i que els governs ens volen fer creure que sortim del forat negre, la veritat és que la percepció al carrer no és aquesta. Hem perdut qualitat de vida, ha augmentat la població de risc, d'exclusió, de pobresa, hem perdut drets i ara els treballadors són més explotats, les manifestacions culturals funcionen sota mínims, molts creadors en la indigència. La sanitat empitjora, l'educació empitjora, la gestió pública empitjora, la confiança també. En fi, la llista és llarga.

Avui un amic m'ha dit que totes les crisis són bones. Són el símptoma previ de grans canvis i els canvis seran per millorar. Que som davant grans canvis no hi ha cap dubte, el dubte és si seran positius. Les crisis, ha continuat l'amic, serveixen perquè la gent s'espavili, massa acomodada pel benestar, massa depenent de les ajudes estatals. Potser. Però aquesta és la visió de qui no té problemes greus com ara tu i jo, però no et passi pel cap amollar aquesta observació a qui amb cinquanta anys no té feina i en fa tres que en cerca. Tampoc no li expliquis aquesta teoria a qui pateix una malaltia crònica i ha deixat per rebre l'atenció que necessita. I per suposat no li ho diguis als joves que es veuen forçats a deixar el país per trobar una ocupació digna de la seva formació. Hi ha gent que cobra tres euros l'hora, contracte temporal, fora conveni. Hi ha gent que, esperant atenció hospitalària, ha empitjorat el seu diagnòstic. No et vull ni contar del 29% de la infància en risc de pobresa a Espanya, la segona més alta d'Europa. La teoria del meu amic tampoc serveix de gaire a les persones immigrades que es troben en una situació d'exclusió social i sanitària. I que me'n dius dels afectats pels desnonaments, enganyats i desesperats. En fi, aquesta llista també és llarga.

El meu amic pensa, i jo també ho crec així, que vivim un temps emocionants, una mena de daltabaix en la civilització. Els canvis que es produeixen són de tal profunditat que configuraran una nova humanitat. Tal com diuen, no estem en un temps de canvi sinó en un canvi de temps. Arreu es veu com es transformen a ritme accelerat totes les dimensions socials, culturals i econòmiques. I també les polítiques. Però mentre es produeixen aquestes transformacions hi ha un patiment injust que sofreixen els més desfavorits. El futur de la gran majoria és molt precari. Davant tantes calamitats, el més important, diuen, és tenir una actitud positiva. Cal ser optimistes, proclamen. Potser. Però no m'ho crec. Fa uns dies vaig anar a veure una exposició-instal·lació de Clara Bañon, una al·lota ciutadellenca, llicenciada en belles arts que munta la seva primera exposició entorn de la malaltia d'Alzeimer. En una de les obres minimalistes i tanmateix emocionants també hi dóna cabuda a la ironia: un full, d'aquells que es fan servir per oferir serveis de qui cerca feina, amb el telèfon i una foto de l'escriptor Paulo Coelho, amb una de les seves màximes: “Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla” i una nota de l'artista que diu: Però tu en quin món vius? Molta gent no viu en aquest món. Els nostres ppresidents d'aquí i d'allà en són paradigmàtics.

Hi ha res que malgrat tot vagi bé? I tant. Tenim experiències que a pesar dels moments difícils són excel·lents. La majoria surten d'iniciatives cíviques. El sector públic, farcit de polítics molt mediocres, no aporta res de nou. Davant les dificultats, s'innova, es recerca. La banca ètica n'és un exemple. També ho són les economies col·laboratives i les vies alternatives de comunicació, les organitzacions cooperatives i les moltes entitats culturals voluntarioses que a pesar dels vents adversos de la política esmolen la intel·ligència i disparen la imaginació per mantenir encesa la flama de l'ànima. N'és un exemple el teatre de butxaca que hem xalat de veure a les cases particulars amb la implicació de l'associació de vesins de Ciutadella Antiga. Són excel·lències malgrat tot. Enhorabona. Per açò també serveix la crisi, amic meu.


diumenge, 14 de setembre del 2014

A Ciutadella el PP no vol governar


Sense ganes de governar

La vida és una paradoxa. Té sentit, però és plena de contradiccions, aparents o flagrants. Una d'aquestes contradiccions em causa tribulacions: per què ens governa una gent que no creu en el govern? La ideologia neoliberal imperant al país (posau-li l'adjectiu escaient) es caracteritza per desconfiar de la gestió pública i té tendència a privatitzar tot allò que ha estat mancomunat pels ciutadans en èpoques més glorioses. Si la política és l'art de conduir la vida pública, aleshores per què dimonis el PP es presenta a les eleccions? Per què vol governar un partit si no creu en la política? Em direu, és clar, que el PP vol governar precisament per fer minvar l'àmbit d'actuació de la política. Hi té tot el dret. Però no em direu que no és contradictori i sospitós.

En unes passades eleccions el PP presentava als programes electorals una idea central: volien dur el nostre ajuntament com es du un negoci i per tant apel·laven a l'eficiència econòmica, a l'emprenedoria, a l'estalvi de recursos, a l'administració ràpida, a la direcció enèrgica i totes aquelles altres “virtuts” que serveixen per fer doblers, doblers privats. Van aconseguir la majoria absoluta. Era l'era Matas. Al meu ajuntament de Ciutadella també tenim imputats encara per resoldre fa un munt d'anys i també tenim condemnats, un a la presó i altres amb multes. Al meu poble tothom diu que encara se n'han sortit bé. Van gestionar l'ajuntament com un negoci, certament. Mai no van dir que el negoci era per a ells i no per als ciutadans. Va ser una legislatura d'abusos, de corrupcions i de mala gestió pública fins al fàstic. I tanmateix el PP al meu poble va tornar a guanyar les eleccions (sense majoria absoluta). I encara governa. Contradiccions de la vida.

Al meu poble, per exemple, governa el PP però no vol governar. Han renunciat a fer res. El motiu que donen és el mateix, la crisi, o sigui l'estafa. No hi ha doblers, diuen. No poden donar la culpa a l'herència perquè l'herència ve d'ells. Al meu poble, per exemple, governa una gent que ha demostrat per davant i per darrera que és un desastre per a la simple gestió. Són, diguem-ho d'una manera clara, uns trastos. Se'ls convida a un acte i el regidor del ram no sap què dir. Què hi fa allà? dic jo. I no són percepcions d'un esquerranot com jo. Us en posaré uns exemples.

Al meu poble per exemple no es pot iniciar el curs de l'escola d'art perquè l'ajuntament no ha fet els tràmits per al concurs d'adjudicació del servei. Fa més de set anys que tenim un observatori astronòmic que es fa malbé perquè l'ajuntament no s'ha dignat a signar un conveni. Al meu poble, per exemple, tenim un edifici preciós, Can Saura, que va costar uns 5 milions d'euros i el tenen tancat mentre els ciutadans reclamen que s'obri per a activitats culturals, la seva finalitat. Per exemple al meu poble la gent es torra al sol no a la platja sinó esperant els autobusos perquè no tenim ni una mínima estació que fa dècades que es reclama. Al meu poble, per exemple, pagam el doble el servei de grua perquè l'ajuntament no va fer la mínima feina d'elaborar un contracte amb el concessionari. També tenim un flicot gros amb la piscina municipal a causa sobretot de la deixadesa de la gestió i han abundat les desavinences amb l'empresa. Per exemple enguany no s'ha celebrat la diada de la cultura que feia dos anys s'organitzava un dia d'agost, només un dia, perquè la funcionària que ho duia estava de baixa. Per exemple un dels carrers més transitats del poble, el c/ Mallorca, és una cursa de clots i bonys, no en parlem dels carrers de la perifèria. El meu ajuntament, per exemple, té els camins rurals ben abandonats, amb mots enderrossals, herbes sense eixarmar i més clots. Al meu poble, les terrasses dels bars poden posar-se ben enmig del carrer a fi i efecte que la gent no pugui passar perquè els informes diuen que així ho permet la normativa. Tenim també un port nou que dóna més maldecaps que no solucions i per acabar-ho d'adobar l'antiga terminal portuària es mor d'oi esperant nous usos. També havíem de revertir a usos municipals una antiga bateria militar, Son Olivaret, i allà és que es podreix. M'atur perquè no tenc més paper, però la llista és tan llarga que fa empegueir. Ja no demanam grans iniciatives creatives, sinó una mica de feina.

Totes aquestes coseues queden camuflades per sota d'una informació esbiaixada al servei del seu amo. La gent ho veu, és clar, però ja comença a ser natural aquest desastre municipal. I és que governen sense ganes de governar, no creuen en l'administració pública. Passa igual al teu poble?

divendres, 12 de setembre del 2014

Inuguració del LABERINT a les pedreres de s'Hostal


Text de presentació en la inauguració del laberint de Líthica
Francesc Florit Nin


Semblava un somni, però finalment el somni ens ha atrapat en plena vigília, ben desperts. Parlàvem com qui parla de les coses impossibles i tanmateix entre tots ho hem fet realitat.

Quan els trencadors d'antany a cops d'escoda i de suor arrancaven els cantons de la roca, no s'adonaven que molt lentament, a més de provocar un gran buit a la terra, també creaven una rara estructura al sòl del paisatge. A vista d'ocell, i gràcies a les tecnologies del Google Earth, les pedreres de s'Hostal apareixen com un trenclaclosques de peces inexplicables, amb l'aspecte d'un laberint, d'un laberint inconscient, modelat pe anys i anys d'activitat penosa i constant. Avui ens miram les pedreres antigues com si fossin les restes esbucades d'una construcció, millor dit d'una desconstrucció, ja que sempre hem dit que les pedreres són arquitectura inversa. Mai del món els trencadors veien les pedreres com la veiem nosaltres. Per a ells era un lloc detreball dur, el lloc on es patia per treure's el sou. La nostra mirada en canvi és lúdica i vivim les pedreres com un lloc per a l'eixamplament de l'ànima, per al gaudi dels sentits. Sobre aquell laberint inconscient dels trencadors, Líthica hi ha sobreposat dos laberints més. Ni la ment més imaginativa, com la de Jorge Luís Borges, podria sospitar un joc més complex, un laberint sobre un laberint.

Diuen que els laberints tenen una llarga simbologia i una llarga tradició en les diverses cultures. Una de les seves funcions és la de perdre-s'hi; però una latra ben oposada és la de trobar-nos-hi, de trobar-se a un mateix. Els camins entrecreuats, les cruïlles, les bifurcacions, els culdesacs, les falses parets, la il·lusió òptica, la sorpresa d'una sortida, en fi, l'estructura mateixa del laberint ens demana contínuament que prenguem decisions i açò ens confronta amb el propi pensament. Un laberint per tant serveix també per pensar, per reflexionar, per meditar... fets per cercar el centre del nostre interior. I pensant hom s'adona de l'estranya similitud, de l'analogia, que el laberint té amb la vida. Finalment del laberint n'extreim una lliçó, la d'encertar o no el camí correcte. Enntrer i sortir-ne significa entendre el camí que hem fet i en aquesta peregrinació l'experiència ens ha fet més savis. Hem après.

Per veure el sentit profund basta observar com els al·lots recorren el laberint. Els agrada, hi troben la fruïció ben pròpia del joc, intrínsec amb el sentit lúdic de la infància. Per a ells endinsar-se en els passadissos del laberint és un exercici que mescla el risc i la sorpresa. Així també ho hem de fer els adults si volem gaudir-ne, per no perdre la sal i la mel d'una actitud vital que viu atenta als estímuls i que es deixa endur per la imaginació.

En el nostre laberint, matàfora de la vida, aprenem a ser qui som.

dilluns, 1 de setembre del 2014

El laberint de Líthica


Líthica com exemple



Líthica farà prest 20 anys, una joveneta que encara té molta vida per endavant. Va néixer la tardor del 1994 de l'amor d'uns entusiastes per recuperar un dels patrimonis aleshores més oblidat. Per celebrar-ho, s'inaugurarà dia 5 de setembre la construcció d'un laberint, una de les velles idees que des de l'inici ja s'havia proposat. Pels menorquins tot això no els vindrà de nou, perquè coneixen Líthica, l'han visitada i molts han contribuït al seu desenvolupament. Però per als mallorquins i eivissencs, Líthica és una perfecta desconeguda. Però farien bé de conèixer-la perquè per mi és un dels projectes i una de les realitats més atractives que ha sabut engendrar la societat civil d'aquestes illes.
És una associació creada per la voluntat de recuperar i rehabilitar les pedreres de marès de Menorca. Com que la tasca és ingent, Líthica ha centrat els seus esforços a les pedreres de s'Hostal, un conjunt gran de pedreres antigues i modernes situades a 2 km de Ciutadella. Com moltes altres pedreres de marès, s'Hostal estava abandonat i condemnat a ser un abocador. L'associació, amb molta il·lusió i molta feina, ha aconseguit convertir-lo en el segon lloc més visitat de l'illa, després de la naveta del Tudons. Ha calgut certament la implicació de l'administració pública, però crec que ha estat insuficient pel potencial que el projecte té.
Tanmateix Líthica no es conforma només a preservar les pedreres com a patrimoni etnològic. Més enllà de la preservació, les pedreres de s'Hostal necessiten trobar una nova vida ajustada a les necessitats contemporànies, una volta ja no són productives per a l'extracció de la pedra. Aquesta nova vida es tradueix en activitat, per un costat en la visita com a lloc d'especial interès pel caràcter de paisatge excavat a la terra que configura un indret espectacular amb alts valors plàstics i històrics, però també com a zona de protecció paisatgística, d'interès ecològic. Per un altre costat a les pedreres de Líthica també s'hi fan tallers d'atesania del marès i intervencions artístiques. I per últim lloc, s'Hostal s'ha convertit en un dels escenaris amb més encant de Menorca, on s'han duit a terme actuacions de teatre, música, dansa i cinema. Avui mateix s'hi representa El cor d'un boxejador de Lutz Hübner a càrrec de Jordi Odrí i Joan Taltavull. Durant aquest estiu s'hi han fet una dotzena d'actes culturals. És un recinte magnífic, de bona acústica i una impressionant escenografia natural.
La feina de Líthica, actualment amb uns 280 socis, ha estat reconeguda pels menorquins quan, just dos anys de la seva fundació, va ser declarada Bé d'Interès Social. El 2000 va rebre el premi a la millor iniciativa turística i actualment les pedreres de s'Hostal formen part de la Xarxa Menorca Monumental, un circuït pels millors indrets patrimonials de l'illa. El valor afegit a aquelles pedreres abandonades ha estat dotar-les d'una nova mirada i d'un nou ús. Vint anys després es pot observar com guanya un espai menystingut quan s'hi aplica una consciència cívica de recuperació. El mateix passaria amb molts d'altres espais industrials obsolets.
Després d'aquests 20 anys, ara s'inaugura una part, important, del projecte del Gran Laberint. Semblava aleshores una cosa utòpica. Però ja teníem el laberint dels vergers que formen el conjunt de les pedreres antigues, com una xarxa d'espais orgànics, excavats a la terra, provocats de forma involuntària per l'activitat centenària dels trencadors, els qui tallaven la pedra. Fa deu anys es va crear el jardí medieval, i enguany al costat s'ha construït un laberint en forma de cervell que juga amb la composició de plantes autòctones aromàtiques. El proper 5 de setembre s'inaugurarà el laberint del Tòtem, a les pedreres modernes, amb una superfície total de 800 m2,, finançat amb participació popular i algunes ajudes públiques. I encara hi ha en ment una proposta agosarada de fer un laberint subterrani de túnels que connecti les diferents espais de s'Hostal i lligui les pedreres antigues amb les modernes.


A tota Menorca hi ha centenars de pedreres de marès, com també a Mallorca i arreu de la Mediterrània. Totes són significativament similars i singulars alhora. Algunes de les pedreres menorquines són realment interessants, tant que reclamen una rehabilitaió com Líthica ha fet amb s'Hostal. Una d'elles és la de Robadones de Es Castell, una joia etnològica que caldria rehabilitar. Aquestes són les atencions que demanaria una política seriosa, atenta a la cultura, respectuosa amb l'entorn i capaç de crear riquesa i valor patrimonial.




dimecres, 13 d’agost del 2014

Sentiment de pèrdua


Sentiment de pèrdua

A ple estiu, tota cuca viu, especialment els al·lots, que la campen. És el seu temps, com ho va ser el meu quan trescàvem les tanques rostides i arribàvem a la mar, ben prop de casa. Els estius llavors eren llargs. Nedàvem tot lo dia. Cada dia arribàvem tard a dinar. Ningú no ens cridava, només quan la calor era insoportable i la gana ens menava cap a casa. Ara tot passa depressa, ara són dos mesos precipitats. La platja, al final d'una cala estreta i llarga, era plena de gent. L'aigua era transparent i l'arena fina. Hi havia molts peixos, i vogamarins, vergamanses, cornets, i estrelles d'un vermell llampant. Fins que les autoritats van decidir construir un emissari submarí d'aigües fecals i tot es va empastifar. La contaminació de la mar era tan visible, que no va quedar més remei que prohibir el bany a la platja, la més propera del poble, la més concorreguda. I això va durar un parell de dècades. Ens van robar la nostra platja per la deixadesa, per la inconsciència, per l'estupidesa de les autoritats. Encara ara, després de 40 anys, quan hi ha una mica de mar, l'empastifada del fons es remou i l'aigua es fa tèrbola. Fa poc que una avaria de l'estació de bombeig de les aigües residuals va tornar a contaminar la platja, en plena temporada turística. Jo ja no hi vaig. Hem perdut la platja

Anàvem a les festes ben mudats, sabates noves i pentinats amb clenxa. Els cavalls passaven arran i els al·lots els tocàvem l'estrella ornada al front. Amb els anys la festa dels pagesos i dels cavalls s'ha fet en bona part la festa dels altres. Enguany hem passat un altre Sant Joan accidentat, també tèrbol, ple d'acusacions, excuses i mala gestió de les autoritats. Ara sembla que patim les festes més que no la vivim. Potser l'hem mal venuda i ara ens sobrepassa per la brutor, les trifulques, la massificació i jo què sé més. Hem perdut la festa.

Sèiem a la fresca perquè el carrer era nostre. Les portes obertes perquè no teníem por dels vesins i tampoc dels estranys. Érem una colla molt gran, la plaça era tan plena que era un goig sortir perquè sempre trobaves amb els amics. Passava algun cotxe que aixecava tal polseguera que emboirava l'aire per uns moments. Sempre jugàvem a jocs on tots hi cabíem. El carrer ara és dels cotxes, no aixequen pols però no han deixat espai per als jocs de la colla. Les colles han acabat. Hi ha pocs al·lots, tots són a casa estojats. Hem perdut els jocs en què tots cabíem.

Anàvem d'acampada a qualsevol racó de l'illa. Ara està prohibit. Caminàvem i arribàvem a tots els paratges del nostre paisatge. Alguns propietaris, sense encomanar-se a ningú, van tancar camins que no són seus. La incompetència de les autoritats ho van permetre. Éren dels seus i no s'hi volien posar de cul. Van fer un estudi, d'açò sí que en fan molts, per esbrinar quins camins són públics o tenen dret de pas públic. Van aparèixer molts antics camins rurals abandonats. L'estudi es va desar al fons d'un calaix. Hem perdut els camins.

Teníem les botigues de les necessitats, ara tenim els centres comercials de les ofertes inútils. Els botiguers, llavors gent senzilla del poble, ara s'han convertit en assalariats de franquícies i grans magatzems que es volen fer rics en dos dies. Els botiguers tenen els ulls posats només en els turistes. Tot el dia es queixen de “la temporada”. Els sabaters s'han hagut de reconvertir en cambrers. Treballen molt dos o tres mesos i la resta de l'any els paguem entre tots l'atur. Hem perdut les botigues. Hem perdut els treballadors.

També hem perdut les paraules. N'hem après d'altres, però no són de la llengua del país. Els vesins abandonen les paraules pròpies. Les botigues ara són tendes, les tempestes són tormentes, ja no fa oi sinó asco. No és la llengua dels padrins que diu el president sinó la llengua desvirtuada del manual d'estil en forma de document intern. La rehabilitació es fa en castellà perquè a una senyora no li dóna la gana entendre la llengua d'allà on viu fa dècades. Anam perdent la llengua.

He perdut tantes coses. Ben cert que n'hem guanyades d'altres, ben valuoses. Hem guanyat el sentiment de pèrdua. Tal vegada sembli un descàrrec de nostàlgia però no en som gaire amic. Naturalment anem perdent certes coses, la vida ja ho porta això. Tanmateix no em vull resignar a perdre l'aigua neta, les festes sentides, els carrers dels jocs, els camins oberts, les botigues properes, la feina de tot l'any i la llengua nostra perquè aquestes coses no formen part de les coses que es perden naturalment sinó de les que ens les feim perdre políticament.


divendres, 1 d’agost del 2014

Tres vegades no


Tres vegades no

Votar tres vegades el mateix. Amb tants anys de docent mai un director no m'havia convocat a un claustre de professors per votar per tercera vegada el mateix document. A finals de juliol els docents s'han hagut de reunir per tractar l'aprovació (o no) del Tractament Integrat de Llengües, el nyap que la Conselleria vol imposar al sistema educatiu de les Balears. En el nostre cas, a l'IES J.M. Quadrado de Ciutadella, la inspecció educativa ha remès al director un correu en el qual diu que el nostre PTIL s'adequa a la normativa dictada però que cal l'aprovació dels aspectes curriculars i pedagògics per part del claustre de professors. Per una immensa majoria el nostre claustre ja va dir dues vegades en anteriors dues reunions que no aprovava aquell document. La Conselleria insisteix que l'hem d'aprovar. Tal vegada els seus caps pensen que l'aprovarem per cansament. Hem tornat votar i el resultat ha estat el mateix.

Ningú, ni tan sols la inefable consellera de la cosa, pot obligar el sentit d'un vot. Ja pot pregar a la Mare de Déu dels Desemparats o a Maria Auxiliadora, patrona de Ciutadella, de la qual sembla ser devota segons consta en document oficial per les dietes cobrades. Hem votat no tres vegades el mateix. D'ençà que vam comunicar a la inspecció el resultat de la primera votació, la conselleria no ha modificat res ni ha acordat res, ni ha millorat res de res perquè puguem canviar d'opinió i aleshores variar el vot. Si la Conselleria té la gran majoria del professorat en contra del TIL i si no compta amb qui ha de portar a terme el TIL, quin futur té el TIL?

D'altra banda, malgrat que la LOMCE (LOMQE en català) ha decapitat el Consell Escolar com a òrgan de decisió i de participació de la comunitat educativa de cada centre, i malgrat que hagi estat suprimida la potestat del Consell Escolar d'aprovar (o no) els documents educatius, en canvi sí que és presciptiu que aquest organ emeti una valoració del TIL, cosa que no ha succeït. Per tant, la Conselleria s'ha saltat un procediment legal en el tràmit d'aprovacó i posada en marxa del TIL. Ells que diuen ser tan legalistes són els primers a incomplir la llei. Ho han fet així, perquè saben que els consells escolars també faran un valoració negativa. Els pares d'alumnes igualment s'oposen al TIL.

Així, les coses no poden anar pitjor. La Conselleria demostra no només poca flexibilitat, sinó també un tarannà ben poc democràtic. Vol imposar les seves decisions amparant-se en la majoria parlamantària de què disposa actualment. No hi ha dubte que en té tota la legitimitat. Però tenir legitimitat no vol dir tenir la raó. Un cas semblant ha passat amb la imposició de serveis mínims durant els dies de vaga dels docents, que ara (ara és hora!) el Tribunal Superior de Justícia ha considerat il·legals. Com es pot rescabalar avui un dret que ha estat trepitjat (mai més ben dit)? Quan el mal ja està fet, com es recompensarà? Recordem que aquest mateix tribunal va suspendre l'aplicació del TIL i que una malifeta del Govern Bauzá va saltar-se el dictamen de la sentència.

Ara fa igual amb les votacions als claustres. Vol imposar un projecte pedagògic sense l'aval dels professionals del sector. Què passarà amb aquesta tercera votació? No ho sabem. Tampoc no ho sap la Conselleria ni la Inspecció Educativa. Cada vegada que des dels centres hem demanat per escrit oficial una resposta, la Conselleria no ha cotestat, simplement perquè no saben què fer. El nostre director de l'IES Quadrado, farà com va fer les altres vegades, és a dir complir per manament legal allò que li demanen i trametre la voluntat del centre, el nostre tercer rotund no al disbarat del TIL. N'hi ha que fan la broma que el PP convocarà tantes votacions com facin falta fins que tenguin la majoria absoluta que necessita per tornar a governar. És absurd, com absurda és la política educativa del PP ( i lingüística, que és el mateix). És absurd que la Conselleria vulgui forçar una votació a favor del seu TIL quan tothom sap que és una estratègia camuflada per arraconar la llengua pròpia, la catalana, com a llengua de l'ensenyament. Quantes vegades més haurem de dir no? Esperam que la nostra insistència sigui més tossuda que la seva fins el maig de 2015.

Mentrestant a Menorca es treballa d'ençà fa dos anys en un document esperançador, el Pacte per l'Educació. Serà presentat a les Jornades d'agost de dia 26 i 27. Tant de bo que la Conselleria sigui present a l'acte. Tant de bo que el document faci de full de ruta de la política educativa a les properes eleccions.

dilluns, 21 de juliol del 2014

Polítics i pagesos


La vida il·luminada

Algunes coses són ineludibles. S'han de fer perquè en sents la necessitat de fer-les. I no em referesc a les necessitats biològiques, ja m'entenen. Algunes d'aquestes necessitats es presenten en la vida en forma de vocació. Una vocació és una benedicció. Açò porta a alguns a ser feliços. A les entrevistes que el naturalista Jaume Adrover fa a pagesos i pescadors, interessants, instructives i que tenen la virtud d'anar a l'arrel de l'existència, apareix ben sovint aquesta necessitat ineludible. Molts pagesos i pescadors, tot i la duresa de la vida que han duit, se senten agraïts perquè han fet allò que els estirava. Les entrevistes d'Ones i Terrossos reflecteixen el seny i la saviesa de gent treballadora del camp i de la mar. En gairebé tots es traspua la sensatesa, la veritat de les coses elementals i concretes, amb una riquesa de l'experiència que no només es veu amb el vocabulari emprat sinó també per la mirada neta i fins i tot il·luminada sobre les coses i la gent. Tota aquesta gent sent la seva feina amb la pasió d'un missioner, sense el proselitisme que tot ho embruta.

Hi ha algunes professions que es presten a la vocació. Sovint les relacionam amb les de prestigi o que tenen una certa èpica, una aureola mitificada: capellans, militars, artistes de tota espècie, metges, mestres, i totes aquelles que hem amanit amb la salsa de la moral. Totes tenen l'ingredient del sentit de servei i del treball més enllà de l'obligació estrictament contractual, més enllà del compliment professional. Però quan la vocació es realitza en una activitat que als ulls de la modernitat i del glamur són feines anodines, aleshores el sentit és realment fondo. Tenir vocació de pagès és alguna cosa més que una vocació. Les persones que la senten parlen en termes de lligam emocional, com una pulsió estimulant. Reben el glapir de la terra a les seves mans i això deu ser com mamar la llet materna. Són vides il·luminades.

Tanmateix de totes les ocupacions, feines, professions, dedicacions... n'hi ha una que virtualment és la més ineludible, que té més tirada des del punt de vista de la vocació: la de polític. Virtualment, perquè a la pràctica s'ha tornat una de les més desvirtuades. I és per això que tenim alguns polítics amb un perfil tan desfilat que fan vergonya. I açò és trist i perillós, pel descrèdit que provoca en una de les feines virtualment més nobles que és la política. Però, el sentit de servei, la crida de la generositat, i la dedicació amb cos i ment han desaparegut (amb excepcions). En tenim exemples paradigmàtics arreu arreu. A tothom li ve al cap algun d'aquests polítics desvirtuats. No té cap tipus de formació en la seva àrea de gestió i de decisió, i per açò mostra el llautó cada vegada que obre la boca. El pitjor però no és que no sap res, sinó que no en vol aprendre. Tot sembla indicar que és allí perquè li van demanar i, sense tenir cap mena d'idea ni de projecte ni de plans, executa allò que li diuen des de les altes esferes sense contemplacions. Exerceix allò que se'n diu obediència deguda, com un soldat al general peti qui peti. No sap què significa negociar, no sap conjugar els verbs consensuar i acordar. És un autèntic incapacitat, una nosa incontestable per al país. Un vertader trasto. És la cara inversa dels homes de la terra entrevistats per Jaume Adrover, homes que estimen la terra, gent senzilla que ha dedicat la vida a la passió per la feina. El polític desvirtuat en canvi sembla només que hi és per entorpir les relacions i aprofitar el seu càrrec per acumular amb subterfugis tantes dietes com pugui per engreixar el sou que no s'ha guanyat. Es mostra a més intransigent, a vegades maleducat, intempestiu, provocador. Ho repetirem, és una llàstima, perquè els ineptes ocupen els llocs més importants i que mereixerien ocupar aquells pagesos amb seny i vocació.

I si enviam aquests polítics desvirtuats a treballar al camp durant una bona temporada per aprendre les coses elementals de la vida, com sembrar per després collir? Tal vegada també s'empeltaran de la parla més genuïna de la terra i deixen de dir disbarats. Tal vegada aprendran a ser pacients i a esforçar-se davant les adversitats. També podrien aprendre a ser austers, a valorar les coses per petites que siguin, a ser humils i acceptar que l'honradesa és la millor eina per estimar la feina que fan. Potser coneixerien i estimarien una mica més aquesta terra amb els fruits que ha donat. Polítics com pagesos, vet aquí una solució. Vocacions que il·luminin.

dimarts, 15 de juliol del 2014

Llibre Arran de lectura


Un llibre muntat sobre una cadira. El podeu veure a la llibreria VaDllibres de Ciutadella. Si no hi podeu anar-hi per veure'l en directe, el podeu veure online en l'enllaç de sota.

http://issuu.com/francescflorit/docs/arran_de_lectura

dijous, 10 de juliol del 2014

El cavall de Sant Joan es desboca


El cavall de Sant Joan es desboca




Quan jo era al·lot, Sant Joan era la festa del meu poble. Ara s'ha convertit en l'espectacle més multitudinari de les Balears. Del pas de festa a espectacle han succeït molts canvis, canvis que han empitjorat una de les millors festes tradicionals de la Mediterrània. A mitjan segle passat les festes de Sant Joan de Ciutadella eren locals, senzilles i pausades. D'una manera gradual però imparable, i sobretot a partir del 2000, les festes s'han fet més complicades, més males de gestionar, més incòmodes, i, malauradament també més deplorables. Sap greu reconèixer-ho perquè Sant Joan és una de les expressions més autèntiques de la nostra tradició i identitat. No hi deu haver a Europa celebració més meravellosa i participativa com aquesta. És un gaudi dels sentits, arrelada en la història i profundament sentida com a alegria popular.

Fa uns anys es parlava de les festes de Sant Joan per ser declarades Patrimoni Immaterial de la UNESCO. En té tots els ingredients per ser-ho, però em pens que no ens convé gens. Igualment es parlava d'una hipotètica declaració de Festa dels Països Catalans, atès que la festivitat se celebra arreu. Però crec que tampoc no ens interessa ni mica per l'efecte reclam que pot tenir, que ja en té prou. Cap d'aquestes “distincions” no resoldrien el problema que tenim. Sant Joan té mala ferida i no veig clares les cures a fer.

He llegit aquests dies algunes opinions als mitjans que coincideixen que Sant Joan es desboca, les festes se'ns en va de les mans, que els problemes s'hi acumulen i que ens hi haurem d'arromangar per posar-hi remei. L'èxit s'ha convertit en el seu problema, perquè boni bé tot el conflicte actual ve de la massificació. El poble triplica la població durant tres dies i, malgrat els esforços que fa l'ajuntament per organitzar aquest allau de 90 mil ànimes, la veritat és que no basta. Al problema de la massificació s'afegeix la ingesta abusiva d'alcohol, que amb els cavalls corrents fan un còctel perillós i sovint tràgic. És cert que totes les festes van acompanyades d'alcohol. Ara bé, l'ús que en fa avui per avui la joventut va més enllà d'estar content i esdevé una qüestió sanitària.

Em fa l'efecte que l'envergadura del problema ens transpassa com a poble i com a ajuntament. Una festa com la de Ciutadella ja demana la implicació de tots els nivells de l'administració, perquè s'ha convertit en la festa més concorreguda de les Illes Balears. La gestió de l'ajuntament local s'ha mostrat enguany poc operativa. No crec que sigui dessídia, però sí una manca de previsió i de capacitat. Any rera any tenim el mateix problema d'aparcament perquè no s'habiliten prou espais temporals per a l'afluència de cotxes i autobusos. Any rera any s'agreuja el transport públic perquè no es posen els serveis que calen i la imatge de poble desorganitzat és lamentable: joves que han d'esperar 4 hores per tornar a casa, turistes que no troben el bus o el taxi per anar del port a la ciutat. Aquets dies també hem tingut polèmiques (i no són noves) sobre si els serveis d'urgències i d'ambulàncies han estat suficients. No parlem de la manca d'escrúpols de molts bars que tanquen els lavabos i impedeixen a la gent poder satisfer les seves necessitats. I la brutor, les empentes, el renou excessiu, les baralles, etc. Una part dels visitants no coneixen la festa i vénen només a fer discoteca a l'aire lliure. I altres aspectes que no caben en l'espai d'un article.

El més greu ha estat l'accident (mai no seran del tot evitables) als Jocs del Pla, enguany amb final terrible. Però resulta clar que alguna mesura més s'haurà d'establir per evitar tragèdies. Tot plegat fa que alguns joves de Ciutadella cantin la trista cançó “no en volem cap que no sigui d'aquí”, quan els seus pares cantaven la benvinguda. En el discurs de convidada als Jocs des Pla el batle no dedica ni mitja paraula a la gent que ens visita, que deu ser la meitat de qui l'escolta a la plaça del Born. Malgrat els problemes que tenim, no podem tolerar actituds tancades i excloents perquè van en contra de l'esperit de la festa. Com a experiència emocional, les festes de Sant Joan de Ciutadella no ens ha de fer perdre la raó (previsió, organització, experiència, coneixement, eficiència). Hem de ser capaços de donar resposta als reptes sense renunciar a allò que més identifica la nostra celebració que és la participació i les portes obertes. Hem de fer cas a l'abadessa de Santa Clara que en el seu bell discurs va parlar de l'art del diàleg.

Associació Fra Roger de gastronomia de Menorca


El bull gastronòmic de Fra Roger




Hi ha una efervescència en el món de la gastronomia d'ençà ja fa uns anys. Alguns eleven la cuina al vuitè art. Al s. XVI s'editaven llibres de receptes amb el nom genèric de l'art de la cuina. Fins arribar avui al paroxisme de l'avanguàrdia de Ferran Adrià, una autèntica experiència dels sentits. Entre tanta curiositat culinària, es redescobreixen les cuines tradicionals i les receptes locals. Les graelles televisives s'omplen de programes de cuina per mostrar-ne, per concursar-hi, fins a fer-ne espectacle. Tothom parla de cuina. A Menorca també.

Acaba de nèixer l'associació Fra Roger, Gastronomia i Cultura. Tant el títol com el subtítol tenen suc. Fra Roger era un franciscà de Ciutadella que ens llegà el receptari Art de la cuina, escrit a mitjans s. XVIII publicat per l'IME el 1993, ara reimprès. Redactat en registe formal del català de l'illa, ell llibre s'inscriu en la tradició de la literatura culinària catalana. També té interès històrico-cultural i filològic per la riquesa documental i lingüística. Mostra una cuina en transició entre la cultura medieval i la modernitat, just en el moment que Menorca incorporarà altres tradicions culinàries, angleses i franceses primer, espanyoles més tard. Per açò el llibre ve a ser l'arrencada de la cuina menorquina actual. A partir d'aquest llibre, l'associació engega un projecte de recuperació i de reinterpretació de les receptes. Però els membres fundadors van més enfora. També es proposen la recerca, l'experimentació i la divulgació, tot atorgant-hi els valors culturals i antropològics.

I és que la cuina de Menorca, com la de totes les Balears, bé s'ho mereix. Perquè, a pesar del tòpic, més enllà de la caldereta de llagosta (que no surt al llibre), la varietat i les possibilitats són extraordinàries. Sembla mentida que un poble com el nostre, tan abocat al turisme, l'autèntica cuina pròpia estigui massa desapareguda de l'hostaleria. Una paradoxa que només s'explica per l'abandonament de la cultura autòctona, pel menyspreu d'allò que ens és genuí. Ara potser no tant, però fa uns anys costava de trobar a la carta dels restaurants les albergínies plenes, una delícia estranyament bandejada. Ara costa de trobar un oliaigua, i en canvi arreu trobarem el gaspatxo, que és si fa no fa el mateix fet de manera diferent. Ens manca amor propi. Els cinc xefs convocats al debat de presentació de Fra Roger van reclamar més atenció per a la cuina tradicional de Menorca, la gran absent en l’oferta culinària. També van remarcar que entre cuina tradicional i cuina innovadora no hi ha incompatibilitat sinó harmonia. Per tot açò m'agrada la perspectiva que ha adoptat Fra Roger, perquè parlen del nostre menjar per la seua dimensió cultural, parlen de la tradició des de la indiosincràsia del lloc concret, parlen de la cuina com un ingredient de la identitat, sense renunciar a la innovació ni girar l'esquena a la creativitat. Fra Roger neix lligat a la màxima institució científica de l'illa, l'IME, la qual cosa suposa un plus de seriositat i rigor.

Es mouen altres iniciatives del món de la gastronomia i l'alimentació. Es comencen a produir vins de bona qualitat que guanyen premis internacionals. Es publica bibliografia. Els Quaderns de Folklore treu Talaiots i formatjades. Apunts per a una història de la gastronomia de Menorca, l'autor del qual és una de les persones més actives en la recerca i la refundació de la cuina illenca, el metge Pep Pelfort, del Centre d'Estudis Gastronòmics de Menorca. I el que és més important, les cases continuen cuinant els plats de sempre, tot i les amenaces dels canvis brutals en les dietes i la pèrdua de transmissió de la saviesa de la taula de les nostres àvies. En fi, sembla que els restaurants s'adonen que cal reivindicar la nostra tradició de guisats, calderons, perols i grixeres. I en aquesta feina s'hi sumen alguns cuiners joves, amb una formació esplèndida que fan plats que, partint dels ingredients acostumats, reinventen receptes per fer-ne delícies. Perquè sabem que res no es renova sense el bagatge de la tradició, lligada als aliments locals i de temporada.

Probablement les influències diverses han produït a Menorca una cuina singular. Si hi afegim la necessitat d'aprofitar-ho tot a causa de les mancances, tenim una singularitat intel·ligent, austera i rica alhora que s'alimenta tant de la terra i com de la mar. Menorca necessita conservar aquest patrimoni culinari i alhora modernitzar-lo amb imaginació. Bon profit.

Jaume Sastre, la radicalitat necessària


La radicalitat necessària

Just quan anava a escriure aquest article per demanar a Jaume Sastre que abandonés la vaga de fam, vaig llegir que l'havia deixada. Vaig fer un alè, com tots els que hem donat mostres de solidaritat envers el seu gest. També em vaig afegir a les manifestacions com a reconeixement a la seva actitud radical. Però endins del meu cor no hi podia donar suport. Reconec la seva postura, estic absolutament d'acord amb la raó que l'ha impulsat a un acte tan extrem, però de cap manera podia aprovar-ho. Fa molts dies que ho vaig dir a un col·lega de l'institut, el mateix que ha votat en contra del TIL, una altra vegada. Li vaig dir que no em semblava bé que una persona usés la vaga de fam per a un tema i una situació que sincerament no ho requereixen. És la meva opinió, que estic segur que no agradarà a molts del meu entorn. Però deixeu-me explicar.

La vaga de fam només es justifica quan són conculcats els drets fonamentals, la privació de llibertat, la persecució política, l'ús de la violència extrema contra la qual es protesta. Més enllà d'aquests extrems, crec que les eines d'oposició i de pressió en una societat democràtica com la que tenim, són unes altres. Que la nostra democràcia és molt feble, que està desvirtuada i que necessita amb urgència una regeneració, no lleva que no es disposin de mesures per a l'exercici dels drets. Certament que les decisions que pren el govern Bauzá en educació són molt injustes, del tot desencaminades, barroeres i fins i tot abusives. Però té legitimitat per fer-ho, malgrat que ens desagrada. La feina de qui ens manifestam en contra de la política educativa del PP a les Balears és justament la pressió social, mitjançant la veu i sobretot la raó.

La vaga de fam de Sastre no m'ha agradat com a mesura de pressió. Crec que és un xantatge emocional fora de lloc, que només ha servit per conprovar fins a quin punt el nostre president és una persona tancada, inflexible i poc sensible, cosa que ja sabíem. També s'ha de reconèixer que la vaga de Jaume Sastre ha mantingut viu el moviment de l'Assemblea de docents. Però també ha servit per posar en perill una vida i una vida, digueu el que volgueu, és la màxima expressió de la dignitat humana. Una vaga de fam és un acte de violència voluntària contra el propi cos. I a mi em repugna tot acte de violència per subtil que sigui. No es pot posar així la vida en perill. No ho puc admetre de cap manera. És cert que tenim exemples històrics en els quals la vaga de fam ha fet canviar el curs de la història. D'acord. Però recordem que les vagues de fam sorgeixen de situacions molt més delicades que la nostra protesta per la política educativa que patim en aquestes illes. El cas més paradigmàtic que coneixem és Gandhi, que va fer diverses vagues de fam, una de les quals quan la seva esposa va morir mentre era tancada a la presó.

Cal desbancar Bauzà i tota la règula de polítics incompetents que l'acompanyen. Tanmateix s'ha de fer des de la política. Amb això no vull dir, com diu el PP, que per fer política hom s'ha de presentar a les eleccions, que si no que callem. Res d'açò: estic per les postures de pressió de tota mena, des de qualsevol àmbit de participació ciutadana, amb tota la força i la contundència dels fets, amb la persistència i la desobediència necessàries, amb l'energia de la veritat i el vigor de la raó. Crec que hi ha motius suficients per a la indignació. Però la cosa més indignant seria perdre una vida.

Gràcies Jaume pel teu exemple. Gràcies sobretot per haver dessistit de la vaga. 41 dies sense menjar deixen el cos en una extrema delicadesa, que segur que tindran seqüeles per a la salut. Tenia el cor encongit i la consciència em tronava. Tot i la teva valentia, la radicalitat del teu gest no podia caure sobre les consciències de qui et donava suport (no pot caure sobre qui no té consciència!). Encara que no aprovi la vaga de fam d'en Jaume, cal que aprovem en canvi l'esperit lluitador i la seva radicalitat. Sovint ens diuen que ser radical és un extrem dolent. En un sentit etimològic, la radicalitat és necessària. Cal anar a l'arrel, al radical, dels problemes. Han estat les radicalitats d'uns pocs homes i dones que han fet canviar el món. En un món d'incerteses, en augment de desigualtats i pèrdua de drets, cal ser radical. Ara és hora de noves radicalitats, sense pors, perquè primer és la vida, i la vida no és altra cosa que aprofundir les arrels per enlairar-nos. Que en Jaume es recuperi, que el necessitam.