diumenge, 29 de novembre del 2015

Francesc Calvet, la carta que no t'arribarà


Presentació del llibre-catàleg. Ca n'Oliver. Maó. 27 de novembre de 2015
Francesc Calvet. Fins aquí. Catàleg de l'exposició al Museu Menorca. Ed. Família Calvet Pomés. Menorca 2015


Estimat Quico,
t'escric aquesta carta que no t'arribarà, però que tanmateix esper que faci present el teu esperit. Serà com una invocació. He acceptat amb gust la petició que m'ha fet na Montse i els teus fills de presentar el llibre que resumeix la teua creació plàstica.
El catàleg arriba amb un any i mig de retard. Ja saps que els catàlegs solen presentar-se just en la inauguració de l'exposició, de la qual n'és una derivació. Però esperar haurà valgut la pena perquè el resultat és excel·lent. Crec que tu n'estaries ben satisfet, perquè més enllà de la catalogació que fa un catàleg, ara tenim un llibre, el teu llibre. És un bon llibre-catàleg. Ja es nota que qui hi ha anat al seu darrere ho ha fet amb el gust de les coses ben fetes. N'Hèctor i en Jordi han fet una bona feina, s'hi han dedicat a fons. No podia ser d'altra manera: aquest llibre reprèn l'homenatge que la teua dona i els fills reten a l'espòs, al seu pare, quan et van organitzar una exposició antològica juntament amb el Museu de Menorca, deu anys després de la teua mort. Ens vas deixar massa prest, punyetero. Aquest homenatge que es va fer extensiu llavors per molta altra gent. Tu no ho vas veure, però jo hi era i et puc assegurar que en aquella exposició va participar un bon grapat de persones que d'una manera o altra estaven lligades amb tu, o millor dit que tu va lligar: músics, poetes, actors, gent de la faràndula que miren de fer girar el món amb pessigolles al cos i al cervell. Gent que estimaves i que t'estimava.
Aquella va ser una exposició que et mereixies, la retrospectiva d'una llarga trajectòria amb una evolució de recerca contínua, segmentada en deu etapes, les giragonses i els canvis que la teua rebel·lia i la teua inquietud et van portar a transitar, sense permisos, què és açò de demanar permís? Et guiaves per l'única llei que regeix l'activitat artística que no és altra que la seva pròpia dinàmica interna, sense excuses, sense motivacions que no siguin les raons intuïtives de la sensibilitat personal, però atenta alhora al batec de la vida comuna. I punt. Perquè l'art és l'àmbit de la màxima llibertat. Jo crec que eres artista perquè estimaves la llibertat. O a la inversa: com que volies llibertat ets vas fer artista. En el reialme de l'art, cadascú es fa les regles del joc, res no ens impedeix, i manco en tu, de dir, de fer, d'imaginar, de configurar el món a la mida del desig, a la mesura dels somnis.
El llibre catàleg per tant recull l'exposició inaugurada l'estiu del 2014 al Museu de Menorca i uns mesos més tard va omplir la Sala d'exposicions El Roser de Ciutadella. Et deman disculpes, perquè a la inauguració de Ciutadella no hi vaig poder anar. M'hauria agradat que la teua retrospectiva rodés també per Mallorca i per Catalunya. Però ja saps prou bé en quina mena de país a mig fer vivim. Aquest era un dels temes teus més preferits. Excurs: per què costa tant de travessar la mar per fer circular els nostres productes a Palma i a Barcelona? Dic jo que tot allò que produeix el Museu de Menorca hauria de ser exportat als altres museus i sales d'exposicions, hi deus estar d'acord, no?
En fi... T'explic que el catàleg es divideix en tres parts. Per un costat tenim els dos textos de presentació: el primer de Cristina Andreu, que va fer de comissària, en el qual fa una explicació sumària de la teua trajectòria artística. Segons Andreu, et vas s'inicia amb el realisme social, ple d'ironia i de denúncia crítica; una segona etapa marcada pel surrealisme que es caracteritza per paisatges simbòlics i poètics; més tard arribes a l'informalisme i l'art pobre amb incorporació d'objectes i tractament matèric; finalment una última etapa que podríem anomenar existencialista, en què les obres transmeten tensió i angoixa, fins a les obres darreres que vas pintar, que són pròpiament metàfores del teu món interior. Tota una evolució que, si t'hi fixes bé, és un camí cap a la introspecció.
El segon text és del teu amic d'Emili de Balanzó, en el qual et fa un retrat íntim i emotiu, tot rememorant les tecles que com a artista vas tocar durant la vida fins a configurar la melodia del teu pas per la Terra: «ésser polièdric, net de cor, compromès amb el seu país, enamorat de la poesia...». Si el poguessis llegir complet t'adonaries, almanco a mi m'ho ha semblat, que fa una evocació entranyable, fruit d'un sincerament del cor. Estimat Quico, ell també t'invoca.
La segona part important és la reproducció fotogràfica de les obres seleccionades per a l'exposició, una antologia de 108 obres, la gran majoria quadres, que permeten visualitzar un recorregut pels teus motius, les tècniques, els procediments i els sentits, les preocupacions i les dèries que tenies com artista. Vas pintar molt més, ben cert. La reproducció dels colors és excel·lent, cosa difícil d'aconseguir. Li demanaré a en Jordi com ho ha fet. Entremig se citen alguns fragments de comentaris d'una desena d'escriptors i crítics d'art que valoren i qualifiquen la teua feina. No estic segur que compartiries el seu parer, però t'hauràs d'aguantar. Resulta curiós comprovar com aquests fragments ressalten uns mateixos valors de la teua obra, com si hi hagués un cert acord que bascula entre la reflexió, la poesia i la denúncia. Escolta: Rafael Santos parla de crítica social; Àngel Marsà diu que eres un enamorat de l'impossible; Dabiel Giralt-Miracle parla de lirisme i ironia, d'una afany d'escorcollament; Josefina Salord sobre la condició humana de l'ànima profunda; Josep Maresma descriu l'obra com d'una solitud poètica; el teu amic Pere Gomila pensa que és plena de poesia; Francesc Galí Duffour hi observa la denúncia de la contaminació de l'ànima; Dorothy Roatz hi constata la intensitat del sentiment; i Guillem Asensio parla de tu també com un poeta. Tota aquesta coincidència només pot dir una cosa: que la teua obra, Quico, parla sola. La resta, tu diries que són collonades.
Finalment el llibre es completa amb la catalogació tècnica de les obres i un currículum d'exposicions i d'altres activitats que vas portar a terme: professor d'art, escenògraf, cartellista. Només paraves per fumar una pipa.
Del 1966, quan comences la teva carrera artística, just tenies 19 anys, fins a la teva mort prematura el 2004, amb les darreres teles pintades, hi van prop de quaranta anys de producció. Tota una vida dedicada a pintar. Amb tot, no vull fer-te una anàlisi de la producció ni de resseguir la teva trajectòria, perquè açò mateix és el que explica el catàleg de forma excel·lent amb els textos de na Cristina Andreu, que en va ordenar els materials i en va redactar una interpretació. I també amb el text de n'Emili, que, com t'he dit, en fa un retrat de la teua persona i les teves circumstàncies. Els ho agrairé de part teua. Gràcies a tots dos ens faciliten la comprensió dels quadres d'una manera més profunda i encertada.
Però deixa'm dir almanco que la teua personalitat polifacètica s'explica perquè vas viure la vida i l'art de la manera com únicament la pot entendre un artista, amb passió, abocant-t'hi totes les forces. Entrar en els teus interessos és adonar-se de la riquesa interior que estotjaves, no per cultivar-la com qui té cura d'un jardí privat, particular, sinó per treure-la de dedins i llaurar el camp per donar fruits i compartir-los. Tu eres així de generós. Perquè una cosa és ben certa, i que crec que tothom s'hi avindrà i tu n'eres prou conscient: la teua obra té sempre una dimensió d'inconformista, tendent a la denúncia, amb esperit crític i sovint burleta, irònic moltes vegades, juganer sempre i tanmateix amb un deix d'inquietud existencialista. T'emprenyaves a vegades, t'excitaves a estones per les mil punyides i estupideses que ens regala la vida. Una excepció tal vegada són les obres més del 99 i les que vas pintar els darrers anys, ja malalt, entre el 2003 i el 2004, obres que es tornen molt abstractes, però que tanmateix, per la paleta obscura i opaca que vas emprar ens remet a temor, a estupor, a neguit. Plena de gestos, de grafismes dramàtics, d'escriptures epitàfiques. Trobar el pòsit que queda en totes les obres no és fàcil, ja que en vas atendre diverses curiositat, diversos afanys, un esperit inquiet el teu que donava via lliure a l'expressió en pintura, escultura, il·lustració, escenografies, mestratge i pedagogia, en música, poesia i literatura, en fi, en compromís cultural i identitari. Què ho lliga tot? Jo hi veig l'ànsia de llibertat i l'ànima lúdica. Ara ja pots riure sota el nas. No te'n fotis. Aquestes paraules et sonarien un pèl grandiloqüents, ja ho sé.
Probablement et burlaries de mi si em sentissis dir aquestes parafrasejades esparracades espaventades espaterrants. Què vols que et digui, amic, si no en sé més. Ja m'ho perdonaràs.
Et llegiré una cita teua que recull el catàleg i que manifesta la teua actitud vital:
No he perdut mai el sentit de revolta. Procuro mantenir-lo sempre viu, perquè em sembla que sense la capacitat d’emprenyar-te d’una manera radical, i fins i tot a vegades violenta, no es pot viure”.
Et deia que havia valgut la pena d'esperar perquè el catàleg està molt ben editat. Acompanyar una exposició amb catàleg sembla avui com una d'obligació, entre altres coses perquè d'alguna manera democratitza, o socialitza l'obra original, sempre difícil de veure i de cara de comprar. Jo som especialment fervent dels catàlegs. Sort tenim dels catàlegs que ens fan arribar l'obra dels grans mestres. Tu mateix a ca teua en tenies una bona col·lecció. És clar que podem anar als museus i a les galeries, però el catàleg, amb totes les distàncies, ens aproxima a l'obra.
En llegir, repassar la teua trajectòria vital, m'he sentit com al·ludit, com si jo seguís els teus mateixos passos, amb uns anys de retard per part meva. Mira, jo també pint com tu, he confeccionat escenografies com tu, tenc un compromís cultural semblant, col·labor amb associacions com el GOB, Amnistia, etc., com tu; organitz recitals de poesia, com tu, com tu m'agrada molt llegir, igualment som professor com ho vas ser tu, i una cosa que encara ens unia més és la passió per la llengua catalana i de rebot la preocupació pel país. Per acabar-ho de rematar, com tu som del Barça. Bé, una cosa sí que ens «distanciava»: la teua alçada feia dos Xecs. I és que el món està mal repartit. Per cert, t'inform que el Barça juga en estat de gràcia. Fa quatre dies 0 a 4 contra el Madrid. Força Barça. I el país, una part del país està revoltat: aquella minoria que reclamava independència ara no és minoria. Com no havíem de connectar tu i jo? De fet va ser arran de ser el professor de català dels teus fills a l'institut Ramis que vam establir amistat.
Et comprenc molt bé, Quico, perquè a mi em passa igual: la vida és tan refotudament fotuda que sols ens queden dues opcions: una és inventar una vida millor, o diferent o simplement una altra vida, en el reialme de la llibertat, recollida en l'art. L'altra és treure el cap i donar cops de rebel·lia contra les foteses i les desgraciades experiències humanes. No tenim per què renunciar a cap de les dues. Tu no ho vas fer i seguiré el teu exemple. La intel·ligència, ja ho saps, és pessimista, i la compensam amb l'òptima voluntat, regada amb la ironia i un pessic d'indignitat.
M'has de permetre que faci una reflexió entorn del sentit del catàleg i d'algunes altres ocurrències que vénen al cas.
Un catàleg serveix per millorar la comprensió de l'obra material feta per un artista, o un grup d'artistes, o d'un conjunt d'obres d'una època, o bé d'obres que essent de distintes èpoques i distints artistes tenen un denominador comú que les entrelliga. Sigui com sigui un catàleg és una explicació, verbal i gràfica, sempre pitjor, ben cert, que l'experiència directa de la contemplació de l'obra original. De la mateixa manera que no és el mateix besar la persona estimada que besar la foto de la persona estimada, perquè no tens res més a mà. Un catàleg és una semblança, una cosa que vol ser una altra, una mena de recurs versemblant, un com si fos però no és... Un catàleg mai no farà justícia a l'obra original i tanmateix resulten imprescindibles i molt útils. Tan imprescindibles que avui no s'entén cap exposició, cap gran exposició, sense l'aval d'un catàleg. Què tenen els catàlegs que revolucionen les exposicions? No basten les exposicions? Quin és el valor afegit d'un catàleg? Tu, Quico deus tenir la teva opinió, la teua teoria. La meua és molt senzilla: els llibres catàlegs ordenen l'obra, la justifiquen, l'amplien a vegades. És el que m'ha succeït amb el teu catàleg: he pogut veure unes línies de força al llarg de la teva experiència artística que sense el catàleg hauria estat més difícil de copsar. Però, i ara ve una opinió que no t'agradarà: la funció més remarcable de totes és que el catàleg serveix per a la promoció. És una eina de màrqueting. On va un comerciant sense catàleg. La primera idea d'un catàleg que ens ve a la ment és el d'IKEA, que com tants d'altres només té el propòsit de mostrar productes per ser comprats. Però un catàleg d'art, a part dels catàlegs de les subhastes, no són perquè es comprin les obres que s'hi mostren. Tant de bo, no? Però tanmateix alguna cosa hi ha en tota aquesta intenció. La promoció, l'exhibició, la validació; l'oferta en definitiva per comercialitzar l'obra. Sí Quico, mal que et pesi. Em pens que ens sortiràs per l'escala i, com Jesús enfurismat, tot ofès ens trauràs del temple de l'art a fuetades.
També és cert que el catàleg és un invent recent, modern. En tota la història de l'art, de més de 35.000 anys, només apareixen fa poc més de 100 anys. És un producte històric i és possible que així com va aparèixer també desapareixerà.
Ben entès però, un catàleg ens rescata de l'oblit i aquesta sí que és una gràcia admirable: deixar constància de l'esdeveniment de l'exposició. Com una memòria selectiva, classificada i diferida, en no poder anar a casa dels Calvet-Pomés i fer una ruta per les altres cases dels amics i col·leccionistes que tenen el privilegi de penjar una obra teua a la paret, (ei, jo en tenc una i ara em sap greu de no haver fet un parell d'intercanvi d'obres). Els altres mortals ens conformarem amb la besada al paper de la fotografia. I gràcies. Fèlix d'Azúa, sarcàstic ell, diu que el catàleg és un monument funerari, que funciona com una làpida en record del difunt. Ara, cada vegada que obrim el catàleg és com si et fessis present. Ben mirat començam a fer catàlegs quan ens feim vells i quan abandonam aquest món.
En els papers que han escrit sobre tu, s'empren una rècula d'adjectius per qualificar la teua obra: irònica, compromesa, surrealista, emotiva, simbòlica, matèrica, poètica, abstracte, complexa, crítica, ingènua, pobra, cal·ligràfica, informal, expressiva, objectual, rebel... ja tornes a riure sota el bigotis. Però a mi me'n falta un altre d'adjectiu: lúdica. Hi veig indicis (indicis, els senyals que indiquen...). Alguns dels teus motius són jocs, però sobretot hi ha una actitud lúdica, un sentit del joc, no en l'accepció infantil. El teu amic Emili en parla una mica d'aquesta dimensió. No sé d'on et ve aquest caire juganer i que es tradueix en la teva obra de maneres diverses. En el mateix catàleg apareixen bitlles, cartes de joc, titelles, mèrvols, (mèrvils a Maó), peces d'escacs, de dòmino, llapis de colors, el TBO, la família Ulisses i Doña Urraca, Meliton Pérez... oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum...
L'actitud lúdica és un dels components de la creació i tu no només la tenies, sinó que la manifestaves i la concretaves en les teues pintures. Jugar és innat a l'home. Però molts homes abandonen aquest instint en fer-se adults. Tu el vas mantenir intacte durant tota la vida. El joc compateix amb l'art l'autonomia, jugam perquè ens agrada jugar; i el desinterès, jugam sense cap altra finalitat, perquè ens surt de l'ànima. Però el joc artístic, a diferència dels altres jocs, cerca la permanència, allò d'essencial que hi ha en el tumultuós riu de la vida. Hans-George Gadamer, en un llibre preciós que porta el títol de La actualidad de lo bello, explica que per entendre l'art actual cal anar a cercar en les experiències humanes més fonamentals, en allò que ell anomena la base antropològica de l'experiència estètica. I en aquesta experiència fonamental hi trobam el joc com expressió del moviment de tot allò que viu. El joc és una prolongació de la vida i l'art també.
Diuen que ser artista és en certa manera no deixar de mirar el món amb ulls d'infant. Açò casa malament amb els adjectius que alguns crítics t'han posat: consciència crítica, denúncia social, reflexió de la condició social... No sé què en penses. Tan se val, la teua obra no fa altra cosa que confirmar la complexitat humana. Llibertat, joc i poesia, amb aquesta tríada, a què més podem aspirar?
En fi, Quico, que ens tens ben divertits. Estaria bé de parlar una llarga estona. Avui ho deixarem aquí, que aquesta carta que mai t'arribarà ja s'ha fet prou llarga. Avui et celebram, t'invocam en un centre d'art que fa poc s'ha obert a Maó i que esperam que sigui capaç de donar joc als artistes inquiets com tu.
El teu amic Xec, que a pesar de la distància que ara ens separa, tresca les mateixes tanques que tu vas trescar.
Salut i pintura i poesia i llengua i país. Visca el Barça.

dijous, 5 de novembre del 2015

La biblioteca en anys propers

La biblioteca en anys propers
Francesc Florit Nin, Director de la Biblioteca Pública de Maó 




El canvi de mil·lenni ha transformat profundament la realitat social. La composició multicultural, les noves tecnologies, les convulsions polítiques i econòmiques, etc. ens mostren canvis profunds. Les biblioteques han de donar respostes a aquests nous reptes i s'han d'adaptar a les noves realitats. Moltes biblioteques d'arreu d'Europa han iniciat un camí de transformació i han engegat plans estratègics per donar-hi resposta. La Biblioteca Pública de Maó també està en aquesta senda.
Amb motiu del Dia de la Biblioteca, que celebram cada 24 d'octubre per rememorar la crema de la biblioteca de Sarajevo arran del conflicte balcànic, la Biblioteca Pública de Maó va organitzar un debat entorn del futur de les biblioteques / les biblioteques del futur i de com ens imaginam la biblioteca ideal. Hi van participar tant responsables com usuaris, amb la idea d'intercanviar idees i impressions. Vam reflexionar sobre les necessitats de les biblioteques actuals. Vam debatre sobre el model de biblioteca en un context de transformació de canvi de paradigma, dels canvis que Internet i la digitalització de continguts ha suposat. La biblioteca va néixer vinculada al llibre, però s’ha adaptat als canvis de l’entorn de manera que, sense oblidar el llibre, ha ampliat els seus suports i, amb això, els sectors culturals amb els que està vinculada. La música, el cinema i tot allò que es difon i s’expressa a través de la xarxa també forma part de les biblioteques.
Diuen que les claus d'una biblioteca ideal del futur és aquella en la qual els espais són flexibles, adaptables, interactius per facilitar diversitat d'accions i activitats; aquella capaç de ser un centre de trobada social, cultural i educativa que contribueix a la convivència; aquella que combina un espai físic atractiu amb un espai virtual eficient; on els usuaris, els professionals i polítics cooperen i es fixen objectius clars i compartits; aquella que parteix de la realitat de l'entorn i dóna resposta a les seves demandes.
Avui les biblioteques han deixat de ser contenidors de llibres i cada cop són més connectors del coneixement. Adopten funcions de formació, com ho fan els centres educatius, i participen cada cop més en el desenvolupament social i cultural del seu entorn. Per açò han de ser pròximes i contribuir a la creació de continguts locals. Cal que siguin llocs oberts a la ciutadania, on participin i aportin el coneixement per encarar els reptes socials, econòmics, democràtics. Perquè avui consideram la biblioteca com una eina de consolidació democràtica, que té com a objectiu bàsic la convivència social.
En certa manera, la biblioteca recupera el sentit de les antigues Cases de Cultura dels anys 80, institucions on s'organitzen tot tipus d'activitat formativa, educativa, cultural i de lleure, d'accés fàcil i gratuït, prioritzant els sectors més necessitats, minvant la bretxa digital, donant oportunitats. No perdem de vista tanmateix que la principal encomanda d'una biblioteca és el foment de la lectura, en totes les seves formes i formats i en totes les franges d'edat, perquè la biblioteca és la casa dels llibres compartits. I és també la casa de la bibliografia patrimonial. El fons històric, com a arxiu que també té la biblioteca, hauria de ser separat perquè les seves funcions de custòdia, manteniment i foment de la recerca són de naturalesa molt diferent.
Són moltes les consideracions a tenir en compte en els propers anys, algunes de les quals ja són iniciades. Una és créixer en serveis virtuals, una altra és articular la biblioteca perquè sigui un lloc d'intercanvi d'experiències i coneixements i així establir lligams de col·laboració amb altres centres, entitats o institucions tot fomentant la participació i la implicació. En concret per exemple cal cooperar amb els centres educatius de forma programada i continuada. També s'haurà de trobar la manera perquè esdevengui una entitat inserida en els esdeveniments de la comunitat de Maó i de Menorca. D'altra banda s'ha d'aprofundir en la idea de ser centre local d'informació global i ser centre d'informació local per al món, açò vol dir com produir continguts locals d'interès comunitari. Igualment s'ha d'atendre la diversitat social i cultural amb iniciatives que fomenti la interculturalitat.

Les biblioteques han estat i són molt importants pels pobles i les nacions. Basta veure les inversions fetes i la cura que els estats han tingut en la construcció i conservació de les magnífiques biblioteques d'arreu del món. Perquè tothom sap que posseir la informació i el coneixement és tenir poder. Nosaltres no hem de menystenir la biblioteques com moble de luxe, ans al contrari, veure-les com una potent eina estratègica per fer una societat més crítica, més lliure i més feliç.

dijous, 6 d’agost del 2015

En els llindars


Un resum d'aquest text va ser llegit en la presentació de l'exposició Més enllà del límit, inaugurada a la sala El Roser de Ciutadella dia 4 de juliol de 2015, després de passar per París i Binissalem.

En els llindars
Francesc Florit Nin

“el meu territori és vast infinit i naufraga en els confins”
Wajdi Mouawad. Ànima


L'Au aixeca el vol per sobre les muntanyes. Des del seu reialme de l'aire i la llum, la terra i les criatures de la terra es fan petites i insignificants. Tota la visió es fa incommensurable. Es desdibuixen els límits i apareix el territori en un continu sense separacions. Fa un crit de plenitud. Des de la seva posició tot és bo i tot és possible.

El seu vol fa un dibuix al cel que només una vasta memòria podria retenir. És la línia del seu dibuix celestial que el defineix i el configura, li dóna nom i li dóna forma. Alguns diuen que fa el mapa del coneixement, altres que fa visible la bellesa, i altres encara que consola l'enorme ansietat espiritual1 que s'apodera de qui contempla l'espai infinit i incomprensible, un espai que cal ocupar, conquistar i entendre. Però només entén els límits. Enllà dels límits tan sols troba nous límits.

L'Au es deixa portar pels vents i aprofita la seva força i la seva direcció. Res no destorba els seus moviments en l'espai obert i lleuger. La llibertat amb què es mou és l'enveja dels esclaus. Qui té un vol ras i curt se sotmet a les lleis implacables. Qui aspira al vols alts i a les grans distàncies, salta fronteres i estableix noves lleis.

Sap que al principi fou el verb, però el verb no li basta. Juga sempre a l'explorador, per necessitat uns cops, per diversió en altres. Explora els límits, les fronteres, els marges, els confins, els llindars, les vores, les ribes, els horitzons. Els llocs en els quals les paraules es queden mudes. Els llocs en els quals es produeix la major potència. S'aventura en terra de ningú, on els límits són difusos, perquè hi troba el camp adobat de les transformacions, l'espai dels fluxos2, zona de trànsit com les costes, les ciutats, els corredors biològics. En aquest espai indefinit, indelimitat, creix l'exhuberència de la vida, el lloc on l'Au experimenta els canvis, l'origen mateix de tota forma. L'àmbit del seu vol és un ecoton, lloc on s'entrecreuen els sistemes, que congria més riquesa i més producció. Busca la màxima expressió amb la mínima energia i això ho troba entre el món sensible dels seus ulls i el món intel·ligible de la seva mirada. L'aventura del seu vol és una experiència del límit3.

La imatge i la idea del vol de l'Au també traspassen les fronteres de llengües, cultures i països4. Com l'actor que fa desaparèixer els límits entre el seu cos i el personatge, la màscara ens fa de nou de frontera entre la realitat i la imaginació. El seu reialme es fa aleshores una contrada de contradiccions, de contrastos, de confusions i de perills. Els riscos són tan alts com les recompenses. Prendre aquest vol és assumir el misteri que sempre es troba en les fronteres.

Traspassar els perills fa pensar a l'Au en la naturalesa del pont i de les illes. El pont uneix, l'illa delimita. Des de la seva visió contempla els ponts com la metàfora del diàleg amb els altres i de connexió amb el món. Les illes també són metàfores del territori de naturalesa intermèdia, que es comporten com a llocs de singularitat. Des de les altures del seu vol, les illes són els límits d'una conformitat i d'un allunyament alhora. Lloc desconegut i familiar ensems, lloc d'evasió i d'exili, límit entre la seguretat i la indefensió. Més enllà tal vegada hi ha un món encara desconegut, però l'única manera d'accedir-hi és indagant les pròpies capacitats5, indagant els nostres límits cognitius.

L'Au habita l'espai immens de la seva imaginació que és el seu vol. Els límits que li configuren perills i misteris es carreguen de seducció. La matèria del límit és l'objectiu del seu vol. Unir extrems, unificar contraris, harmonitzar oposicions. I tanmaetix, per alt que sigui el seu vol, sempre hi ha un límit. Però com més s'apropa, més s'allunya. Com més atenta observa l'Au la terra, la terra s'escapa més de la seva mirada. Per això no li basten les ales, la seva raó instrumental, per percaçar el sentit del seu vol. Necessita la raó poètica6. La mirada privilegiada que li dóna el tomb celestial l'exalta i el supera. Com Altazor7 estima els horitzons i qui estima els límits es fa singular, es fa illa8 i es fa pont. Necessita una imaginació poètica, metafòrica, lligar els marges per on el misteri apareix sense mostrar-se, o que es mostra sense demostrar-se.

En els límits l'Au hi troba l'esperança. Quan tot es clou, quan es retallen les ales, quan barren les fronteres, l'Au avança cap als límits de l'acció i del pensament. La radicalitat del seu acte el salva. Entre dos mons, entre la terra i l'èter, als marges de tot, s'apressa a reflexionar en la transgressió. Emet un xerric de dolor i es capbussa en les possibilitats dels límits. Pensar els límits és una forma de pensar. Pensa que cal estar sempre en la frontera9. En aquest recorregut pel cel i atent a la terra se sent sol. L'Au de les fronteres vola. El límit deixa de ser un mur i es converteix en una porta10. El seu vol alt l'aparta a la marginalitat elegida. Crític com és, l'ampla mirada escrutadora de sentits i metàfores analitza amb el raonament del poeta, lligant extrems, indagant els marges. En els límits troba també el lloc on poder explanar més el seu vol. Potser ara no l'entenen, però la ruta oberta serà la clau d'un nou enteniment. Cada volada amplia horitzons, cada alçada eixampla l'àmbit de la visió.
Per l'Au els llocs ignorats són els més volguts, aquells que atrauen com a contrades del desig. Quina angoixa li provoca el cim de la desolació11i quina desolació tan lluny del cim.

Els límits del seu llenguatge12 de ploma no és el límit del seu món, ans és l'inici d'un nou llenguatge. Si una ala és sagrada, l'altra és profana, si té una pota al món, l'altra la té a la transcendència. Entremig hi ha els llindars, la zona més fèrtil. Per això els límits són per ser traspassats. L'Au aixeca el vol per enéssima vegada, i des de les altures mira la creació amb els ulls nous de la imaginació.




1W. WORRINGER. Abstracció i empatia. Ed. 62
2M. CASTELLS. La era de la información. Alianza Editorial
3Eugeni TRIAS. Els habitants de la frontera. Ed. 62
4Michel MELOT. Breve historia de la imagen. Ed. Siruela
5Valeria BURGIO. Los habitantes de las islas. Revista de Occidente núm. 342
6Maria ZAMBRANO. El hombre y lo sagrado. FCE.
7Vicente Huibrobo. Altazor. Ed. Cátedra.
8Derek WALCOTT. El testamento de Arkansas. Visor libros
9Foucault, M. La hermenéutica del sujeto. Ed. F.C.E., 2006.
10Eugenio TRIAS. Filosofia del límite.
11J. CORREDOR-MATHEOS. Desolación y vuelo. “El don de la ignorancia”. Ed. Tusquets
12WITTGENSTEIN. Investigaciones filosóficas.

divendres, 19 de juny del 2015

Carta als alumnes en acabar el curs



Heu arribat en un final d'etapa important per a les vostres vides. Com a grup heu passat moltes hores junts i a partir d'ara cadascun de vosaltres emprendreu camins diferents. Ja us consideram persones adultes, almenys amb dret a la feina, encara que de feina n'hi ha ben poca. I per açò mateix us recoman que continueu la vostra formació.
Ara és un bon moment per fer una aturada i pensar amb calma el futur. La societat que us ha tocat de viure és molt complexa i plena d'incerteses. Haureu d'aprendre de moure's entre aquesta complexitat i aquesta incertesa, però açò mateix us fa lliures. Tot passa molt ràpid i convé de trobar els espais de tranquil·litat per reflexionar i decidir.
És molt probable que no us haurem donat la millor educació que mereixeu, però podeu estar segurs que els profes fan tan bé com poden la seva feina, i és una feina ben difícil. És una llàstima que el nostre país no tengui l'educació com una de les prioritats polítiques. Com sabeu hem tingut un curs difícil, carregat de contratemps. Ha estat un curs en el qual els professors i també els pares hem lluitat per una educació de qualitat, per a tothom, i arrelada a la nostra terra, una educació que no bandegi el català, la nostra llengua estimada. Amb tot, jo crec que heu après a entendre una mica millor el món, a expressar una mica millor el vostre pensament, i a ser una mica millor del que sou. Pel que fa a la meva matèria, sabeu que el domini d'una llengua es fa al llarg de tota la vida i que és l'eina que ens identifica com a humans. Esper que entre tots els professors us hem despertat el gust per aprendre.
Jo també he estat alumne i sé que, com totes les coses, ser alumne té les seves servituds i les seves recompenses. Una de les recompenses més polides és que a l'institut fas les amistats que et solen acompanyar durant tota la vida. L'amistat és un valor molt especial que s'ha de regar perquè sigui viu i doni fruits.
En aquesta nova etapa que iniciau us desig sobretot tres coses, les tres coses que crec que són les potes d'un tamboret en el qual la vida s'asseu segura i té sentit: la salut, la solidaritat i la sostenibilitat. És a dir amb altres paraules: portau una vida alegre i dinàmica, plena de salut, teniu present sempre l'altre, que desenvolupeu l'empatia amb les altres persones i deixeu la Terra en condicions perquè tothom, també els vostres fills i els vostres néts puguin viure en aquest planeta amb harmonia amb la natura, de la qual formam part i a la qual ho devem tot. També ho podria dir amb una sola paraula: sigueu feliços amb els altres i amb la natura.
Ser feliç vol dir sobretot compartir la vida, conviure-la, amb plenitud. També vindran temps dolents i moments crítics i per a aquests moments cal que hi poseu dues coses: intel·ligència i imaginació. Són dues capacitats que van molt lligades encara que no ho sembli. Haureu de ser capaços de resoldre els problemes i per fer açò haureu de ser tenaços, persistents, lluitadors, incansables. Us haureu d'esforçar, posau la vostra formació al servei de la comunitat.
Vosaltres heu nascut en una país democràtic. Jo no hi vaig néixer. Però que hi hagueu nascut no vol dir que tinguem la democràcia assegurada, perquè viure amb llibertats reconegudes és com l'amistat, s'ha de cuidar, s'ha d'alimentar. La democràcia també és una planta delicada que necessita la cura i la regada de cada dia. Us dic açò perquè crec que heu de ser conscients que tots els drets han estat conquistats amb la lluita de la gent del carrer. Que res no és regalat. Que el món el feim entre tots i entre tots l'hem de fer millor, més habitable.
Deia un savi que la màxima expressió de la intel·ligència humana és la bondat. Si hem vingut al món a gaudir de la vida, la vida reclama bondat per part de tothom i així asseguram que tothom pugui aspirar a una vida digna, açò és el més intel·ligent que podem fer. Res més. Que els anys us sigui dolços i ben aprofitats. I alimentau-vos bé, tant pel cos com per l'esperit: aneu al cine, al teatre, llegiu llibres (una horeta cada dia), escoltau música, practicau l'art de la bona conversa, passegeu o feis una llarga caminada pel Camí de Cavalls, trobau-vos amb els amics a la platja, celebrau la família, cuinau un bon plat, ajudau amb les feines de ca vostra, cantau i somrigueu a les adversitats.I si feis qualque feina, posau-hi l'atenció perquè sigui una feina ben feta de la qual us sentiu orgullosos, encara que sigui una feina de poca importància. Bon final de curs i bon estiu. El vostre profe de català.

divendres, 5 de juny del 2015

La lliçó de l'espai públic



M'encanten els supermercats i no perquè m'agradi comprar-hi. Hi vaig quan en tenc la necessitat i punt. M'encanten pel mateix motiu que m'encanta per exemple l'escola, o com m'encanta el centre d'assistència geriàtrica o com m'encanta l'hospital. Per què em poden encantar llocs tan diferents? Perquè tots aquests llocs comparteixen una mateixa condició: són espais públics. Són àgores necessàries per aprendre a conviure.

Al supermercat, a l'escola, al geriàtric, a l'hospital, i també al cinema, al camp de futbol, a l'església, i a altres llocs on la gent es troba participant de la vida comuna, les persones es relacionen independentment de la seva situació social. En aquests llocs hi ha rics i pobres, d'esquerres i de dretes, d'aquí i de fora, metges, senyores i malanats, jubilats, ninis, subcontractats, aturats i afortunats. Tots aquests indrets ensenyen molt, no només com som tots i cadascun de nosaltres com a animals socials, sinó també com interactuam. Els espais públics són centres d'aprenentatge de la ciutadania. Llocs d'una importància decisiva per a l'exercici de la democràcia. Tant és així que jo diria que la prioritat de l'administració pública és açò mateix, afavorir, millorar, incentivar i crear llocs de trobada pública. Una bona gestió política és idò aquella que l'urbanisme i l'ordenació del territori regula tota la resta de les activitats.

Les festes i les tradicions exerceixen igualment la funció que fa l'espai públic, repetesc, aprendre a conviure. I una altra de les instàncies que fa possible la democràcia és l'educació pública. Es diu que sense escola avui seria prou impensable l'organització social i política que tenim. Així, la primera funció de l'escola és socialitzar. La paraula pot sonar una mica antiquada, fins i tot a alguns els remetrà al comunisme soviètic de dramàtic record. Aprendre a estar amb els altres diferents i diversos tan sols es pot dur a terme a través del contacte. Si aprendre a parlar s'aprèn parlant, aprendre a conviure s'aprèn convivint.

Aquest mateix fet es pot comprovar en l'àmbit familiar. Els fills de les famílies nombroses, obligats per necessitat a compartir les coses, els espais i els afectes, aprenen de forma més ràpida i natural a ser més tolerants, a mostrar-se més generosos i a acceptar millor la discòrdia i el conflicte i, de retop a aplicar-se en la negociació i a trobar punts de consens. És un aprenentatge necessari per a la supervivència. Els fills únics solen tenir més dificultats, en general, amb aquestes competències. Perquè com deia Pablo Neruda, «no es bueno que el hombre esté solo».

Tot plegat he pensat que el nou cicle polític que sembla inaugurar-se arran de les passades eleccions, ara que parlen de consensuar acords de govern, i més enllà de les concrecions a què arribin els partits d'esquerres que volen pactar, tindrà com a prioritat protegir i propiciar l'espai públic, allí on ens feim ciutadans: l'escola, l'hospital, el geriàtric, la plaça i el territori. Ben mirat, els nou govern d'esquerres que surten als ajuntaments, als consells insulars i al Parlament tindran una primera feina que consistirà a restablir la dignitat i la qualitat dels serveis públics que el govern de Bauzá ha tant malmès. I açò tant en un sentit físic com abstracte. En el sentit físic vol dir recuperar la gestió pública de molts serveis que han estat «cedits» a negocis privats. En un sentit abstracte vol dir (re)establir vies de participació col·lectiva que fins ara han estat tallats. Aquesta nova manera ha d'apoderar la gent i fer-la corresponsable dels serveis i dels espais públics.

Finalment, en la base d'aquesta recuperació de l'espai públic, hi ha l'escola pública, de tothom i per a tothom. Després de sentir durant dècades, tant a governs d'esquerres com de dretes, que la prioritat seria l'Educació, ara ja seria hora que aquestes promeses no quedessin en paraules i es transformessin en fets. L'escola és una eina de transformació social, molt sensible, on aprenem els valors que ens salven: la convivència, la solidaritat, la sensibilitat, el coneixement i l'exercici de la democràcia. Perquè només en la confluència d'allò que compartim hi ha la sortida.

dilluns, 1 de juny del 2015

La festa interpretada


La festa interpretada

Estimam molt les festes de Sant Joan. Perquè Sant Joan de Ciutadella enamora. I tanmateix, a vegades sembla que tenim el nostre amor abandonat. Diria que el costum ens ha matat l'atenció. Tot i que pot semblar impertinent, crec que les festes tan estimades de Sant Joan han quedat relegades a l'espectacle. Un espectacle que s'ha menjat altres aspectes tant o més importants. La cara més vistosa ha tapat qüestions essencials que han quedat marginades. De fet ens estimam tant les festes que no hem estat capaços de contenir-ne els perills avui evidents, ni tampoc hem sabut crear les eines adequades perquè Sant Joan sigui al lloc que correspondria a una manifestació patrimonial tan especial i valuosa. Només des del coneixement profund es pot estimar de veres. Si una de les nostres manifestacions resulta peculiar i ens singularitza, convindria idò de potenciar-ne els valors. Per açò la primera cosa és estudiar-la, llavors interpretar-la i regular la seva difusió perquè no en perdi la personalitat. I aquestes són actuacions que hem deixat massa de banda. Tres són els exemples que demostren aquest fet. Primer que no es potencien les recerques científiques. Segon que després de més de tres dècades de parlar-ne no s'ha iniciat un projecte museogràfic de la festa. Tercer, que els òrgans regidors (ajuntament, junta municipal, voluntariat) s'han vist desbordats per l'evolució i la realitat actual, fins arribar a acumular uns problemes que fa anys que s'arrosseguen.

La bibliografia sobre la festa és abundosa, però molt repetitiva de treballs anteriors i es limita, en la majoria dels casos, a la descripció. Especialment s'ha tractat l'origen de la festa en diverses recerques històriques. Poques són les aproximacions antropològiques posades al dia i, en fi, no tenim estudis d'interpretació. Certament que s'han editat moltes revistes, especials de Sant Joan com aquest que teniu a les mans, força interessants i tanmateix insuficients. La historiografia santjoanera comença molt tard, cap als anys 60, i poques són les ocasions que s'avanci en el seu coneixement. A excepció d'alguns períodes molt acotats, tot fa pensar que allò fixat per Josep Pons Lluch en els seus diversos treballs no ha estat ampliat, rebatut, matisat... amb noves recerques. Podem afirmar que el gran llibre sobre les festes de Sant Joan encara resta per fer. Un llibre que vagi més enllà de la descripció amb abundós material gràfic i penetri en la visió integral: representació i interpretació, valoració i referències, contextualització i derivacions socioculturals... des de diversos punts de vista, no només l'històric sinó també l'antropològic, el patrimonial, el cultural, el literari, el musical, etc. Les Festes de Sant Joan reclamen una atenció més seriosa en la recerca.

Igualment important seria crear un centre d'interpretació de la festa en el qual tengui cabuda la història i l'actualitat d'una de les festes amb més vitalitat de la Mediterrània. Can Saura era el lloc que inicialment estava destinat per a aquest centre. Sembla mentida que encara no sigui una realitat. En qualsevol ciutat que tinguessin un tresor similar no escatimarien esforços i recursos. Arreu del món hi ha centres d'interpretació en el qual es mostra les manifestacions culturals que singularitzen aquell lloc. Les festes de Sant Joan, lloades arreu, no té ni un museu. En aquest sentit no hem dut una política de conservació de materials etnogràfics ni tampoc, que jo sàpiga, no s'ha fet un banc de dades gràfiques i sonores. Com a mínim hauríem de disposar d'un web oficial més complet del que hi ha.

El poc tracte que hem tingut amb la pròpia festa ha fet que s'hagin desenvolupat fins a la deformació continguts marginals fins a fer-se un problema. Així la festa per a molts, i no només per a alguns visitants de fora, s'ha convertit en una trobada de «macrobotellón». La crida pel negoci i la publicitat poc rigorosa ha donat lloc a una massificació que ara resulta difícil de controlar. I açò ha repercutit en moltes d'altres qüestions, com per exemple un horari desbaratat. A poc a poc la festa també ha anat marginant sectors de la població com els infants i els vells, els més vulnerables. És evident que la junta municipal de Sant Joan s'ha de reinventar, perquè s'ha mostrat poc operativa. Seria bo que es constituís una entitat autònoma amb pressupost assignat i que fos l'autèntic organ rector de les festes, amb representativitat i participació. Des de l'administració pública i, també des de la iniciativa cívica, cal incentivar el coneixement de la festa, la participació de la ciutadania en la gestió de la festa des dels òrgans constituïts i el control de la marca i la seva difusió. Els òrgans de gestió haurien de disposar d'un pressupost raonable, que ara sembla insuficient.

Estimar la festa vol dir organitzar els seus continguts perquè sigui conegut de forma autèntica i així evitar la deriva a la deformació a què assistim avui. Estimar la festa vol dir estudiar-la i difondre aquest coneixement des d'una perspectiva professional, rigorosa. Estimar la festa vol dir entendre-la en el seu context. Tenim exemples magnífics que ens poden inspirar. Cal viatjar arreu d'Europa i veure com són tractades les festes singulars com les de Ciutadella, com es crea un centre d'interpretació, com s'incentiva l'estudi, com es gestionen els problemes. Cal moure's.

dijous, 21 de maig del 2015

Contribucions / impostos


Contribuir o imposar

Uns amics arriben a ca nostra i ens diuen que sa filla vol anar a estudiar a Barcelona i que ho tenen difícil per la situació econòmica. Ens demanen que val estudiar a la Universitat, fora de Menorca. Un dineral. Els menorquins, com els de les illes dites menors, tenen més costarut anar a la Universitat. Els esforços es tripliquen per a les famílies a causa del transport i els lloguers molt alts que es troben a les grans ciutats. Una família amb dificultats ho té francament difícil accedir als estudis superiors.

Als nostres amics els recordam que hi ha beques, poques i bastant limitades, però que són una ajuda. És clar que obtenir una beca avui és com treure de la loteria. Les famílies amb pocs recursos també solen ser les famílies amb entorns poc favorables a la formació i aquestes famílies influeixen en el rendiment escolar, de manera que hi ha una correlació entre les bones notes dels alumnes i l'entorn familiar. Obtenir una beca implica bons resultats acadèmics i baixos recursos. Baixos recursos implica, sovint, obtenir resultats baixos. Un cercle viciós que perpetua les desigualtats i dóna poca garantia d'accés a les oportunitats formatives. A no ser que el sistema educatiu, molt des dels inicis de l'escolarització, compensi els alumnes amb més dificultats derivades de la situació socioeconòmica familiar.

Els nostres amics són partidaris de abaixar impostos, perquè es creuen la cançoneta del neoliberalisme, tal com predica qualque PPartit i tal com esbomben els mitjans de comunicació, com una veritat sagrada. La cançoneta diu que si els ciutadans tenen més líquid a causa de la baixada d'impostos açò impulsarà el consum i si puja la despesa del consum es reactivarà l'economia i si se reactiva l'economia es crearà nous llocs de feina i si es crea nous llocs de feina aleshores la gent tindrà doblers, etc. Talment el conte de la lletera. Però l'experiència ens ha demostrat que la cosa no va ben bé així. Els nostres amics diuen que no volen pagar impostos. D'acord, però hauran d'assumir que la seva filla no podrà disposar d'una beca.

Ha sortit a la conversa la diferència de càrrega impositiva entre Suècia i Espanya. De fet, encara que ens facin creure al contrari, l'estat espanyol és un dels que tenen en global els impostos més baixos d'Europa. No pots ser, han contestat. Pot ser. És clar que tenim també els sous més baixos i per tant... Tanmateix els espanyols en general esteim contents de no pagar contribucions. Contribucions, aquesta és la paraula catalana que sempre havíem emprat per referir-nos als deures fiscals dels ciutadans. La paraula contribuir sona molt diferent de la paraula imposar. Els suecs contribueixen, els espanyols miram d'eludir la imposició. Alguns rics no l'eludeixen sinó que l'evadeixen. Fins al punt que és ben vist aquell que és capaç de fer-ho. És un espavilat, la sap llarga, dirien els espanyols. Per als suecs es tractaria d'un egoista, un insolidari, un aprofitat.

D'una manera molt similar es va expressar una alumna quan miràvem entre tota la classe de cercar formes d'eradicar la pobresa per a una redacció. Per llevar la pobresa hem de pagar manco impostos, va amollar. Aquesta és la cultura general que es respira a les cases. Aquesta alumna, bona estudiant, no va fer res més que repetir el que sent a ca seva, que tenen ben rossegada i mal païda la cançoneta neoliberal. Açò sí, tothom està d'acord que qui ha de pagar són els rics. Però els rics tenen advocats que els assessoren com eludir, evadir, evitar, esquivar la solidaritat fiscal amb totes les formes i variants, ajudats pel govern amb els suport dels grans mitjans. Hisenda, deien fa temps, «somos todos», però uns més que d'altres.

Entre la contribució i els impostos hi ha idò una notable diferència. Si la teva filla vol anar a estudiar a fora necessitarà ajuda de tots plegats, de tota la ciutadania per via de les contribucions que gustosament tots pagarem amb el supòsit que els administradors d'aquests doblers de tothom sigui gent honrada al servei del bé públic. Ara m'agrada més. Els nostres amics arriben a la conclusió que ells no volen pagar impostos perquè simplement els polítics se'ls embutxaquen i és dita popular que porc a mitges mai no és gras o bé que val més un porc engreixat que un per engreixar. La conversa aleshores s'enfila cap als polítics que tenim... Llavors haurem de canviar de govern, que dic jo. És clar, però els nostres amics no fiaven votar en aquestes properes eleccions. Serà difícil que la seva filla pugui fer estudis universitaris.

dijous, 7 de maig del 2015

La ruta dels horrors o la cultura com a luxe


La ruta dels horrors culturals
Visita dels candidats i entitats culturals al nyap del teatre

D'ençà fa un temps que ens hem anat desfent de la idea de cultura com una exhalació de l'esperit. Hereus de la sensibilitat romàntica que ha impregnat el s. XIX i bona part del XX, crèiem que les manifestacions culturals elevaven la condició humana... fins que vam saber que Hitler era un melòman. Ara impregnats d'una altra sàvia que recorre el món, el neoliberalisme, entenem la cultura com a «producció» sotmesa als dictats de la llei del mercat... és un dir. Sigui com sigui, els arguments més convincents avui per avui per defensar la cultura passen per la terminologia econòmica. Ara es parla de la cultura com un bé d'inversió, o bé parlam d'equipaments i sostenibilitat, d'infraestructures i producció, fins i tot n'hi ha qui parla d'indústria cultural. Aquesta expressió resulta més o manco sorprenent a qui veia un temps la cultura molt allunyada dels processos industriosos de producció de béns i serveis perquè en teníem una visió artesanal, una mica elitista, minoritària, per a paladars fins... és un dir.

La cultura -que és que diu s'al·lot? remugava l'avi, què és què és açò? demanava sa tia; la cultura ara s'ha de vendre i si es ven se n'ha de treure un benefici. Si no és així, plega veles. La cultura s'ha de fer pagar, entre altres raons perquè d'aquesta manera es valora. Però resulta cara, objecte de luxe a canvi de no sabem ben bé de quines recompenses. I aleshores els llestos diuen que els beneficis culturals són a llarg termini i que en tot cas no són beneficis pecuniaris, ni materials ni estrictament econòmics, sinó beneficis espirituals, que es cobra en rèdits socials. Però qui té la capacitat de fer-ho no acaba d'entendre la cosa aquesta i diuen, en bona part de raó, que allò que no resulta d'un saldo positiu està condemnat al fracàs primer i a la desaparició després.

Estant jo en aquestes tribulacions, ha resultat que en temps de crisi la primera víctima ha estat la cultura: no hi ha doblers, ergo no hi ha cultura. Les necessitats urgents són unes altres, no esteim ara per floritures, diria la regidora de cultura y festejos. Quan reuneixes els candidats per a les properes eleccions, els responsables polítics caps de llista el primer que diuen és que la cultura és mooolt important. Fins i tot ho afirma qui és cap de llista d'un PPartit que ha abandonat la cultura pels marges com qui abandona un ca vell que no fa més que nosa.

Debat de política i gestió cultural. Tots els candidats van venir. Ara es passegen molt. Són pertot aquells que no veies mai enlloc. Arrenglerats rere un taulell i per torns van prometre allò que no està escrit. Promeses són flòvies que cauen del cel i en terra no deixen ni aigo ni rel... diu la sarsuela més famosa de Menorca en un pla català enveja del nou model lingüístic del secessionista Foment Cultural de Menorca, entitat que és a les antípodes d'Acció Cultural de Menorca. Què en farem de tant cultural a la illeta dels talaiòtics?

Durant el matí abans del debat vam organitzar una ruta pels equipaments municipals. També vam venir tots, no fos cas que posàssim una falta d'assistència. Va ser mooolt didàctic i entretingut, un recorregut per la deixadesa, un passeig pel déu n'hi do de malament, un autèntic itinerari pels horrors, un trajecte curt i tanmateix intens per les mancances i les necessitats urgents. Sala d'Exposicions, Casa de Cultura i Biblioteca, Arxiu històric, Museu Municipal, Centre d'Art, Teatre. Tots amb problemes, alguns greus i els altres molt greus. Amb la ruta vam tenir dues parades antològiques. La primera va ser on no ens van deixar passar, el centre cultural que el consistori ha renunciat per cedir-lo al Ministeri de Justícia per fer-hi els jutjats que fa més d'una dècada que havia de construir i així, per obra i gràcia del govern municipal el govern central no haurà de gastar res en un poblet que cau allà cap al llevant més llunyà i que costa tant d'arribar-hi. Després de més de deu anys de la compra i la rehabilitació, amb pudor de corrupteles en plena efervescència Matas and friends, abandonam Can Saura sense haver-ne gaudit ni un dia.

Però la parada més espectacular va ser entrar en un Teatre del Born, també tancat d'ençà fa deu anys i comprovar amb llàgrimes als ulls com els responsables de la reforma han destrossat la preciosa joia arquitectònica que era. Danys irreversibles tant com per denunciar-ho als jutjats. I açò van dir tots i cadascun dels candidats a la batlia, que demanarien responsabilitats. La desídia en la gestió, la desatenció de funcions, la desgana en la feina assignada, la negligència en el deure públic, la inèrcia de la burocràcia, i tots els mals endèmics d'aquesta Espanya decadent es van ajuntar per malmetre definitivament els valors patrimonials de l'únic espai escènic públic d'una ciutat amb més de trenta mil ciutadans. Quina pena. Però ara els candidats ho arreglaran tot.

dijous, 2 d’abril del 2015

L'enquesta endimoniada


M'he estrenat. Per fi ja no som verge en les enquestes d'opinió. Alguns dels meus amics em comentaven que els havien telefonat per a una enquesta. Ara m'ha tocat a mi. Ha estat espectacular. Per primera vegada podré contribuir a difondre les tendències d'opinió, que tant erren. Ha esta un moment breu, no crec que hagi passat de cinc o sis minuts, però intens. M'han demanat per na Clara i sa filla. M'han dit que era per a l'empresa Metroscopia. Ja em sonava aquest nom. Són els que donen la raó a qui paga. Tenen la intenció de fer un sondeig, una d'aproximació a les opinions de la gent, sobretot per «endevinar» posicions preelectorals. Llavors cada partit polític en fa les seves particulars i a vegades peculiars lectures.

Ni l'enquesta ni l'enquestador em permeten de fer jo les preguntes. Una llàstima, perquè la veritat és que tenc més preguntes que respostes. Però havia de respondre de forma breu i ui, ui, ui tancada, és a dir no podia donar explicacions, ni arguments ni raonaments de cap casta. Una altra llàstima ja que estic acostumat a acompanyar les afirmacions o negacions amb algun motiu que justifiqui la meva particular i a vegades peculiar posició personal. Què hi farem, no tenc remei. I encara una altra cosa. Al final de l'enquesta, he demanat -mira que som insistent!- si podria saber qui encomanava l'enquesta. L'enquestador m'ha dit que no ho sabia. No m'ho crec; millor dit no m'ho puc creure. És molt probable que l'empresa tengui prohibit informar sobre aquesta qüestió... delicada. I si les respostes són diferents segons qui fa les preguntes? Animat com estava, després de no poder enraonar, d'haver de triar entre opcions que cap m'agradava i de no saber per a qui opinava, m'ha vingut un altre dubte que ja tenia en ment al principi de la telefonada però que no he volgut retreure perquè si ho feia era segur que no m'entrevistaven i no tenia cap intenció de quedar verge una altra vegada fins no sabem quan. Li he demanat al jove entrevistador -no sé per què me l'imagín jove, potser la veu o potser perquè són feines mal pagades i ja sabem que els joves avui són mà d'obra barata, li he demanat a veure si no podia fer l'enquesta en català. M'ha dit que no i fora de micros encara m'ha confessat que ell era de Barcelona i que la seva llengua era la catalana. De manera que hem parlat en castellà dos catalanoparlants. No sé com deu funcionar açò en un país com Suïssa, on el preextint president Bauzá va comprovar que allà les llengües (quatre) són escrupolosament respectades i no tolerarien que les enquestes es fessin en una sola llengua. Primera pregunta: en quina llengua prefereix fer l'enquesta? Lliure elecció, no? Pregunta elemental en un país plurilingüe i demòcrata. No és el cas.

L'enquesta era anònima. No m'hauria fet res que no ho fos. No tenc res a amagar ni res a deixar de dir. L'enquesta era d'àmbit autonòmic balear, per ser exactes. Algunes qüestions eren ben tendencioses. Per les preguntes que m'han fet he deduït que l'encàrrec venia del Govern Balear (si és que pot encarregar enquestes?!) o bé dels hotelers mallorquins, que més o manco ve a ser el mateix. Tanto monta. Un altre indici és que l'enquestador parlava de l'associació hotelera de Mallorca. I la de Menorca? Li he dit al pobre enquestador. La meitat de les preguntes eren sobre el turisme, com si per aquest racó de món no existís res més. M'ha demanat si l'associació hotelera era ben tractada pel Govern Balear. He respost que massa, però aquesta resposta no figurava entre les opcions. També m'han demanat com eren tractats els hotelers mallorquins ( i els menorquins?) a la premsa. I ves, he dit que la premsa era mig seva no? Com vol que els tractin? Són qui comanden, qui hi posen «es dobbés», viuen d'açò... Resposta incorrecta, tampoc no figura entre les opcions. El pobre enquestador ja veia que jo era un mal exemple d'enquestat.

M'ha fet preguntes poc clares. Per exemple si creia que el turisme era important per a les Balears. Per què fan aquesta pregunta? Què volen demanar exactament? Si és per constatar que el sector turístic ocupa el 45% del PIB basta mirar els informes. No cal preguntar. Però si la intenció era demanar si creia que el turisme «ha de ser» important, la meva particular i a vegades peculiar resposta és que nanai. De fet crec que el turisme que tenim és un turisme que patim, que la dependència excessiva del monocultiu és un llast per a l'economia, que les polítiques turístiques ens menen cap al suïcidi...

M'ha demanat si l'economia havia millorat. Pregunta trampa li he dit, i em pens que aquí el meu estimat enquestador ja perdia la paciència amb mi. M'ha demanat si creia que l'economia millorarà l'any vinent. Es pensa que faré com el FMI i Wall Street que la van cagar en les prediccions del futur. Jo som una mica més llest i he contestat que que p. sabia del que passarà. Resposta incorrecta. I per qui votaré? Aquesta és la pregunta estrella de l'enquesta. La meva opció és que he votat sempre els qui no governen. I finalment m'ha demanat si feia feina i en què. No he volgut contestar perquè tenc dos germans sense feina que també haurien pogut contestar l'endimoniada enquesta i perquè no veig que hi tengui relació el fet de pertànyer a la llista negra dels professors rebel·lats.


dilluns, 23 de març del 2015

La mà que pensa





Els meus alumnes protesten amb tota la raó del món perquè fan moltes hores a classe, asseguts. Amb la reforma de la LOMQE, els dic, la cosa empitjora. Els faig la reflexió que estan cansats no per les hores que passen a les aules, sinó per les hores que passen sense «fer». Si en lloc de tant escoltar, fessin alguna cosa amb les mans o amb el cos, les hores no serien tan feixugues. A part que fan dues hores més a la setmana, 32, que la resta dels alumnes espanyols de secundària i per tant els nostres alumnes surten dos dies a les tres post meridianes. Unes hores molt desaprofitades perquè ja no en poden dur més. Es veu que en termes d'horaris escolars, els illencs no són tampoc gaire espanyols, o no ho són prou. Els dic també que els millors alumnes del món, els finlandesos, fan més poques hores a classe que ells i fan molt més descansos que ells. La LOMQE redueix la formació plàstica, la musical i la tecnològica, i crec que també l'educació física, és a dir aquelles matèries més susceptibles per moure's, bategar, manipular, «fer».

Un de les greus mancances del nostre sistema educatiu és que resulta molt teòric, poc lligat a la pràctica. En bona part és culpa dels mestres, ben cert. Però els al·lots, i també els qui ja no ho són tant, necessiten «fer» coses amb les mans i amb el cos. Si no, el cap es rebel·la. La dimensió pràctica, manipulativa i experimental (experiencial) queda massa marginada de la activitats d'aprenentatge. I és una llàstima. Perquè diuen, la ciència diu, que l'experiència és la mare de la ciència. Dit altrament, bona part de la nostra intel·ligència com a espècie prové de la mani-pulació, prové de les mans. Les mans ens han modificat el cervell. La formació professional, que hauria de ser inserida en la formació bàsica de l'ESO, per a tothom, està també molt bandejada en el sistema espanyol.

A vegades m'he entretingut a mirar-me els quaderns de dibuix dels alumnes de 4t. d'ESO. Em qued espantat de comprovar com la majoria dels al·lots té serioses dificultats per a l'expressió plàstica. Fan uns dibuixos que no semblen fets per bergants de 16 anys sinó per fillets de primària: esquemàtics, sense matisos, sense gràcia... No saben dibuixar i ningú s'alarma, com sí que ens alarma si no saben llegir. Bé, no sé com hem arribat a aquest extrem de desacreditar el dibuix com una destresa de segon o tercer ordre.

Jo tenc necessitat de fer coses amb les mans. Si no pogués dibuixar o pintar, rebentaria. I si no sempre tenim el recurs d'aixecar un enderrossall de paret seca. M'agrada de tenir entretingudes les mans, que sempre demanen feina. Pels Reis em van regalar una màquina de cosir. Quan ho vaig dir els meus alumnes es van sorprendre, per allò del masclisme, com pot ser que a un home li regalin una eina femenina. Una ALFA, una preciosa màquina de cosir de fabricació espanyola color rosa. Amb la màquina de cosir pots fer moltes coses, a més de les voretes i sargits de la roba. Cosir llibres. Però ser un manetes que sap fer de tot té el seus esclavatges. Tot d'una, una volta la meva comunitat més pròxima sabia que tenia una flamant màquina de cosir, ja em van venir encàrrecs.

Tenir entretingudes les mans, manipular, a més de sortir barat, té molts altres avantatges. Fa un temps vaig llegir un dels assajos més preciosos que record, les mans que tenen vida pròpia, si les deixes fer, podem fer meravelles. Les mans, ara sols solen tocar tecles; però aquelles que a més de tecles també toquen matèria, adquireixen una sensibilitat especial. Cal tenir les mans ben ocupades perquè us sorprendran. Són capaces de fer allò que mai no havíem ni sospitat. Les mans mai les podem deixar abandonades, que en estreta relació amb el cervell ens fan la vida saludable, si no rebentam per qualque costura.

A través de les mans tenim la intel·ligència sensible, una rara avis de la intel·ligència emocional que voreja la intel·ligència cognitiva. Però tot plegat allò que aporta la mà és una satisfacció inefable. No basten les paraules. La mà també pensa; i com que pensa diferent, a vegades pensa millor per a certes coses. El pes excessiu de la verbalitat, ens fa més pobres. La cultura de l'habilitat manual és un capital social que es perd. El saber fer manual és un autèntica saviesa que connecta el cos i la ment. Si ens en desentenem, la pifiam de totes totes, perquè ens degrada la consciència de nosaltres mateixos. Som partidari de recuperar l'Homo faber, sense el qual no s'explica ni fa possible l'Homo sapiens. Per açò no hi ha feina més gratificant que l'artesana, i si aquesta va acompanyada de creativitat i experiència estètica, aleshores el goig esclata. Pobres alumnes.

divendres, 27 de febrer del 2015

Autonomia i independència



Molts volen la independència, però són ben poc autònoms. Alguns altres que diuen ser autònoms no saben qui els encalça. Si realment fóssim autònoms, tal vegada no faria falta la independència. Jo crec que qui vulgui ser independent, que ho sigui. De fet és molt millor que la gent sigui independent, és a dir que no depengui sempre dels altres. El món seria més senzill, no? Però no, ca! Açò de ser independent, o fins i tot autònom, és un pecat gros.

Sempre havíem mirat amb bons ulls la independència i l'autonomia. Es valorava que cadascú s'espavilés pel seu compte. Quan una persona és independent té molt de guanyat. En cas contrari apareixen molts problemes. És el tràngol per exemple de dones que depenen del sou del marit i a la mínima desavinença es veuen amb les mans fermades. Malament quan depens dels altres, per una raó o altra. Els joves independents són un exemple. Quan ho aconsegueixen es pot afirmar que han madurat del tot, que ja la poden campar sols i per tant que ja no tenen necessitat de parar la mà als papàs i si poden viure dels seus propis recursos i mitjans. Si un jove és independent és senyal que té feina, enhorabona, que té un sou digne, déu n'hi do, i que té accés a una casa, ai caram!, que se la pot pagar, ualà! I a més li queda un raconet per no morir de fam. En aquests temps aconseguir la independència és tota una heroïcitat. Sempre tenint en compte la incertesa del mercat laboral, els contractes penosos i les pèrdues de drets dels assalariats. Però si tira endavant, felicitats per la independència.

Quan una cosa es posa de moda, ja pots arrufar el nas, ja que és senyal d'una mancança. Sempre volem allò que no tenim. Ara, fixau-vos-hi bé, els currículums educatius van plens de la paraula autonomia de l'alumnat, justament quan cada vegada ho son manco. Com que ara també avaluam els estudiants segons les competències que «són capaços» de desenvolupar, cosa difícil de quantificar, resulta que els professors hem de decidir si un al·lot és competent o no, és a dir si és responsable del seu propi aprenentatge, si és perseverant en la feina, si té prou autoestima i sap controlar les estratègies de gestió i valoració per afrontar problemes, si sap aprendre dels errors, si té criteris propis i és capaç d'imaginar projectes i sap dur-los a la pràctica, tot plantejant les opcions possibles... l'alumne que es proposa objectius, fa plans, se'n responsabilitza, coneix les limitacions, pren decisions i rectifica, extreu conclusions i avalua els resultats... aquest és un alumne autònom, però encara no serà independent. En síntesi, diu la llei, la competència de l'autonomia (i iniciativa personal) és complexa i els professors en passam un fum per endevinar-ho. Sí molt polit, és el que hauríem d'esperar d'un alumne normal. Però la normalitat és una cosa cada vegada més mala de trobar als centres educatius i els alumnes, molts, massa, són ben poc autònoms, i per suposat no gens independents.

Donam per bo que si una persona és independent és un valor al seu favor. Contràriament les persones dependents són valorades de forma crítica. Per suposat que una altra cosa són les persones que també anomenam dependents per alguna discapacitat. La llei de la dependència havia d'ajudar l'entorn d'aquestes persones. Els polítics governants van decidir buidar el pressupost d'aquest capítol i donar-lo als ratos i companyia bancària.

A mi em preocupa les discapacitats manifestes dels alumnes «normals». És clar que com més petits més atencions necessiten, és a dir que són més pendents dels majors. Però quan ja tenen una certa edat, quan per exemple ja els consideram útils per a la vida laboral, que és als setze anys, i per tant se'ls pressuposa prou madurs com per a desenvolupar-se en la vida sociolaboral, aleshores les mancances i les dependències són un problema. El mal és que en aquesta Espanya que els treu del mercat laboral, els joves són dependents econòmicament dels vells, una trista desgràcia provocada per un sistema insuportable i deficient. Molts dels meus alumnes de 4t ESO, setze anys, són terriblement dependents i no pateixen cap tipus de mancança física o psíquica. Ho són per educació, vull dir que són dependents perquè així els hem fet entre tots, especialment el seu entorn familiar, però probablement també per la seva formació escolar. Repartirem les culpes. Em trob tot sovint que si en un exercici o en un deure escolar no estàs ben damunt demanant els deures, exigint la ressenya, animant a la lectura, empenyent a l'estudi, reclamant la redacció, obligant a l'exposició, recordant les diverses feines, etc. simplement no ho farien. Sempre van a remolc i ben poques vegades prenen iniciatives. És clar que també tenim alumnes excel·lents. Però la tònica general és el poc esforç, allò de ho deixaré per demà, ja m'ho explicaran, ja m'ho trobaré, m'és igual... me da igual diuen, en un flagrant castellanisme. Jo els commín que siguin independents en el futur i que ara mateix haurien de ser més autònoms.

Si és bo que els individus siguin independents, per què no ho han de ser també els pobles?



dilluns, 23 de febrer del 2015

Deu, mirada endins

Llibre de dibuixos de Francesc Florit i textos de Macià Florit, pare i fill, fet a cavall de Menorca i Barcelona entre 2014  i 2015:
http://issuu.com/maciaflorit/docs/llibre_deu_final



dimarts, 10 de febrer del 2015

Els talaiòtics d'ara mateix


Al Consell Insular de Menorca se li acumulen els problemes. No m'estranya, perquè tard o d'hora la mala gestió sol treure els nyaps. El desastre medioambiental en la gestió dels residus a la planta de reciclatge de Milà; l'estira i arronsa amb la UTE d'ampliació del tram de la carretera entre Maó i Alaior que demana més doblers i redueix l'activitat; la pèrdua del plet i la indemnització dels hotelers de Gesgarden; el desencontre amb l'associació hotelera ASHOME per la promoció turística; el flicot amb la concessió de llicència per a la construcció d'un parc aquàtic a Sant Lluís; l'aprovació de la Norma Territorial Transitòria sense consens i abocada només a la recepta de sempre, la construcció. I finalment el transport aeri de l'illa, tan mal atès com sempre, sense resoldre. Per no parlar de l'enfrontament amb diversos col·lectius ciutadans. Resulta curiós que els problemes acumulats són protagonitzats per les grans empreses constructores, hoteleres i companyies de vol. Els grans maldecaps de la nostra institució són els rics. Bon exemple. Sembla que el Consell Insular governa amb l'ai al cor sota les exigències de promotors urbanístics i negociants del turisme barat.

El darrer cas és, com sol ser habitual, un garbuix d'acusacions entre el govern, l'oposició i els empresaris. A veure si ho entenc. Les notícies, no sé si mal redactades o males de redactar, no s'expliquen gaire clar. Tot gira al voltant d'una nova infraestructura turística, un parc aquàtic a Biniancolla promogut per la propietat d'un hotel obsolet construït al costat. La jugada és aquesta: si faig un parc aquàtic al costat, el meu hotel es revaloritzarà i vindran més turistes. Hi ha qualque moment que sembla que ens tractin d'idiotes. La qüestió de fons és que aquest parc s'ha començat a construir dins una zona rural protegida on no s'hi podia construir. La solució que ha trobat el Consell del PP ha estat la que aplica cada vegada que es planteja una obra il·legal. Primer demanar informes tècnics perquè avalin el permís i llavors cercar l'estratagema adient per donar cobertura legal. Però li ha sortit el tir per la culata: els informes han estat negatius i per tant el Consell ha decidit... fer més informes. L'estratagema és declarar el projecte d'interès general, una figura retòrica que els poetes no fan servir i torna el blanc immaculat en negra com la nit. Cal recordar el cas de d'un hotel rural que feia i desfeia davant els nassos de l'autoritat, de molta utilitat pública.


video promocional del Consell Insular
El Consell va declarar d'interès públic un negoci privat. Perquè la cosa va així de grossa. Les raons de la declaració es basaven en la desestacionalització del producte turístic. Si entenem desestacionalitzar el fet d'allargar la temporada, no hi ha res millor que un parc aquàtic, perquè els futurs turistes els agrada banyar-se a l'aigua gelada de les piscines. Hi ha qualque estona que semblam banaules o, com diuen ara, som molt talaiòtics. És el genial lema de la campanya del Consell Insular. No sé si la campanya està pensada per al patrimoni arqueològic o per al patrimoni genètic dels menorquins. Ho som tant, de talaiòtics, que els menorquins combregam amb rodes de molí.

Les altres empreses de la competència que tenen en marxa un parc aquàtic a l'illa, que són tres, han fet un crit al cel i en conseqüència han posat un recurs en contra i han anunciat un contenciós als tribunals. Idò què s'esperaven? Diuen per exemple que hem van haver de pagar uns terrenys molt més cars, terrenys urbans dins urbanitzacions. Diuen també que el parc nou projectat de Biniancolla no farà altra cosa que minvar la competitivitat de les empreses existents. És habitual sentir dir als empresaris i promotors que no es poden negar aquestes iniciatives perquè creen llocs de feina. I davant el fet penós de la poca feina que hi ha, molts s'hi aboquen sense cap altra consideració. És una enganyifa més.

I ara ve el toc de gràcia dels actuals governants del PP. L'equip Tadeo (com és que el corrector me'l marca com a dolent?) diu que si aturen les obres iniciades, el desgavell serà pitjor i tots ho pagarem com hem de pagar Cesgarden, la gran amenaça. El mateix promotor ja ens ho ha advertit. Trob que m'he perdut, talaiòtic com som. A veure si ho he pescat. Primer ho fan malament i llavors diuen que posar-hi remei sortirà més car la salsa que el peix. Genial gestió de la cosa pública. I si ho haguessin pensat abans? Com podien donar llicència d'interès general quan només té interès particular? L'oposició ha demanat que la concessió d'aquesta figura retòrica sigui més rigorosa, que hi hagi més control i que se sotmeti a uns paràmetres més clars. Però el PP no ho ha volgut perquè... així no podrien fer el que volen com han fet aquesta vegada.

Em sap greu de reconèixer que davant aquesta i altres cafrades polítiques no em surti més que el to irònic i la farsa com a resposta. I és que sovint no ens queda més remei que picar pedra com feien els nostres avantpassats que construïen navetes i talaiots, tot pensant que d'ençà fa uns 3500 anys els menorquins conservam intacte una mentalitat prehistòrica construint parcs aquàtics per als turistes desestacionalitzats.