diumenge, 29 de novembre de 2015

Francesc Calvet, la carta que no t'arribarà


Presentació del llibre-catàleg. Ca n'Oliver. Maó. 27 de novembre de 2015
Francesc Calvet. Fins aquí. Catàleg de l'exposició al Museu Menorca. Ed. Família Calvet Pomés. Menorca 2015


Estimat Quico,
t'escric aquesta carta que no t'arribarà, però que tanmateix esper que faci present el teu esperit. Serà com una invocació. He acceptat amb gust la petició que m'ha fet na Montse i els teus fills de presentar el llibre que resumeix la teua creació plàstica.
El catàleg arriba amb un any i mig de retard. Ja saps que els catàlegs solen presentar-se just en la inauguració de l'exposició, de la qual n'és una derivació. Però esperar haurà valgut la pena perquè el resultat és excel·lent. Crec que tu n'estaries ben satisfet, perquè més enllà de la catalogació que fa un catàleg, ara tenim un llibre, el teu llibre. És un bon llibre-catàleg. Ja es nota que qui hi ha anat al seu darrere ho ha fet amb el gust de les coses ben fetes. N'Hèctor i en Jordi han fet una bona feina, s'hi han dedicat a fons. No podia ser d'altra manera: aquest llibre reprèn l'homenatge que la teua dona i els fills reten a l'espòs, al seu pare, quan et van organitzar una exposició antològica juntament amb el Museu de Menorca, deu anys després de la teua mort. Ens vas deixar massa prest, punyetero. Aquest homenatge que es va fer extensiu llavors per molta altra gent. Tu no ho vas veure, però jo hi era i et puc assegurar que en aquella exposició va participar un bon grapat de persones que d'una manera o altra estaven lligades amb tu, o millor dit que tu va lligar: músics, poetes, actors, gent de la faràndula que miren de fer girar el món amb pessigolles al cos i al cervell. Gent que estimaves i que t'estimava.
Aquella va ser una exposició que et mereixies, la retrospectiva d'una llarga trajectòria amb una evolució de recerca contínua, segmentada en deu etapes, les giragonses i els canvis que la teua rebel·lia i la teua inquietud et van portar a transitar, sense permisos, què és açò de demanar permís? Et guiaves per l'única llei que regeix l'activitat artística que no és altra que la seva pròpia dinàmica interna, sense excuses, sense motivacions que no siguin les raons intuïtives de la sensibilitat personal, però atenta alhora al batec de la vida comuna. I punt. Perquè l'art és l'àmbit de la màxima llibertat. Jo crec que eres artista perquè estimaves la llibertat. O a la inversa: com que volies llibertat ets vas fer artista. En el reialme de l'art, cadascú es fa les regles del joc, res no ens impedeix, i manco en tu, de dir, de fer, d'imaginar, de configurar el món a la mida del desig, a la mesura dels somnis.
El llibre catàleg per tant recull l'exposició inaugurada l'estiu del 2014 al Museu de Menorca i uns mesos més tard va omplir la Sala d'exposicions El Roser de Ciutadella. Et deman disculpes, perquè a la inauguració de Ciutadella no hi vaig poder anar. M'hauria agradat que la teua retrospectiva rodés també per Mallorca i per Catalunya. Però ja saps prou bé en quina mena de país a mig fer vivim. Aquest era un dels temes teus més preferits. Excurs: per què costa tant de travessar la mar per fer circular els nostres productes a Palma i a Barcelona? Dic jo que tot allò que produeix el Museu de Menorca hauria de ser exportat als altres museus i sales d'exposicions, hi deus estar d'acord, no?
En fi... T'explic que el catàleg es divideix en tres parts. Per un costat tenim els dos textos de presentació: el primer de Cristina Andreu, que va fer de comissària, en el qual fa una explicació sumària de la teua trajectòria artística. Segons Andreu, et vas s'inicia amb el realisme social, ple d'ironia i de denúncia crítica; una segona etapa marcada pel surrealisme que es caracteritza per paisatges simbòlics i poètics; més tard arribes a l'informalisme i l'art pobre amb incorporació d'objectes i tractament matèric; finalment una última etapa que podríem anomenar existencialista, en què les obres transmeten tensió i angoixa, fins a les obres darreres que vas pintar, que són pròpiament metàfores del teu món interior. Tota una evolució que, si t'hi fixes bé, és un camí cap a la introspecció.
El segon text és del teu amic d'Emili de Balanzó, en el qual et fa un retrat íntim i emotiu, tot rememorant les tecles que com a artista vas tocar durant la vida fins a configurar la melodia del teu pas per la Terra: «ésser polièdric, net de cor, compromès amb el seu país, enamorat de la poesia...». Si el poguessis llegir complet t'adonaries, almanco a mi m'ho ha semblat, que fa una evocació entranyable, fruit d'un sincerament del cor. Estimat Quico, ell també t'invoca.
La segona part important és la reproducció fotogràfica de les obres seleccionades per a l'exposició, una antologia de 108 obres, la gran majoria quadres, que permeten visualitzar un recorregut pels teus motius, les tècniques, els procediments i els sentits, les preocupacions i les dèries que tenies com artista. Vas pintar molt més, ben cert. La reproducció dels colors és excel·lent, cosa difícil d'aconseguir. Li demanaré a en Jordi com ho ha fet. Entremig se citen alguns fragments de comentaris d'una desena d'escriptors i crítics d'art que valoren i qualifiquen la teua feina. No estic segur que compartiries el seu parer, però t'hauràs d'aguantar. Resulta curiós comprovar com aquests fragments ressalten uns mateixos valors de la teua obra, com si hi hagués un cert acord que bascula entre la reflexió, la poesia i la denúncia. Escolta: Rafael Santos parla de crítica social; Àngel Marsà diu que eres un enamorat de l'impossible; Dabiel Giralt-Miracle parla de lirisme i ironia, d'una afany d'escorcollament; Josefina Salord sobre la condició humana de l'ànima profunda; Josep Maresma descriu l'obra com d'una solitud poètica; el teu amic Pere Gomila pensa que és plena de poesia; Francesc Galí Duffour hi observa la denúncia de la contaminació de l'ànima; Dorothy Roatz hi constata la intensitat del sentiment; i Guillem Asensio parla de tu també com un poeta. Tota aquesta coincidència només pot dir una cosa: que la teua obra, Quico, parla sola. La resta, tu diries que són collonades.
Finalment el llibre es completa amb la catalogació tècnica de les obres i un currículum d'exposicions i d'altres activitats que vas portar a terme: professor d'art, escenògraf, cartellista. Només paraves per fumar una pipa.
Del 1966, quan comences la teva carrera artística, just tenies 19 anys, fins a la teva mort prematura el 2004, amb les darreres teles pintades, hi van prop de quaranta anys de producció. Tota una vida dedicada a pintar. Amb tot, no vull fer-te una anàlisi de la producció ni de resseguir la teva trajectòria, perquè açò mateix és el que explica el catàleg de forma excel·lent amb els textos de na Cristina Andreu, que en va ordenar els materials i en va redactar una interpretació. I també amb el text de n'Emili, que, com t'he dit, en fa un retrat de la teua persona i les teves circumstàncies. Els ho agrairé de part teua. Gràcies a tots dos ens faciliten la comprensió dels quadres d'una manera més profunda i encertada.
Però deixa'm dir almanco que la teua personalitat polifacètica s'explica perquè vas viure la vida i l'art de la manera com únicament la pot entendre un artista, amb passió, abocant-t'hi totes les forces. Entrar en els teus interessos és adonar-se de la riquesa interior que estotjaves, no per cultivar-la com qui té cura d'un jardí privat, particular, sinó per treure-la de dedins i llaurar el camp per donar fruits i compartir-los. Tu eres així de generós. Perquè una cosa és ben certa, i que crec que tothom s'hi avindrà i tu n'eres prou conscient: la teua obra té sempre una dimensió d'inconformista, tendent a la denúncia, amb esperit crític i sovint burleta, irònic moltes vegades, juganer sempre i tanmateix amb un deix d'inquietud existencialista. T'emprenyaves a vegades, t'excitaves a estones per les mil punyides i estupideses que ens regala la vida. Una excepció tal vegada són les obres més del 99 i les que vas pintar els darrers anys, ja malalt, entre el 2003 i el 2004, obres que es tornen molt abstractes, però que tanmateix, per la paleta obscura i opaca que vas emprar ens remet a temor, a estupor, a neguit. Plena de gestos, de grafismes dramàtics, d'escriptures epitàfiques. Trobar el pòsit que queda en totes les obres no és fàcil, ja que en vas atendre diverses curiositat, diversos afanys, un esperit inquiet el teu que donava via lliure a l'expressió en pintura, escultura, il·lustració, escenografies, mestratge i pedagogia, en música, poesia i literatura, en fi, en compromís cultural i identitari. Què ho lliga tot? Jo hi veig l'ànsia de llibertat i l'ànima lúdica. Ara ja pots riure sota el nas. No te'n fotis. Aquestes paraules et sonarien un pèl grandiloqüents, ja ho sé.
Probablement et burlaries de mi si em sentissis dir aquestes parafrasejades esparracades espaventades espaterrants. Què vols que et digui, amic, si no en sé més. Ja m'ho perdonaràs.
Et llegiré una cita teua que recull el catàleg i que manifesta la teua actitud vital:
No he perdut mai el sentit de revolta. Procuro mantenir-lo sempre viu, perquè em sembla que sense la capacitat d’emprenyar-te d’una manera radical, i fins i tot a vegades violenta, no es pot viure”.
Et deia que havia valgut la pena d'esperar perquè el catàleg està molt ben editat. Acompanyar una exposició amb catàleg sembla avui com una d'obligació, entre altres coses perquè d'alguna manera democratitza, o socialitza l'obra original, sempre difícil de veure i de cara de comprar. Jo som especialment fervent dels catàlegs. Sort tenim dels catàlegs que ens fan arribar l'obra dels grans mestres. Tu mateix a ca teua en tenies una bona col·lecció. És clar que podem anar als museus i a les galeries, però el catàleg, amb totes les distàncies, ens aproxima a l'obra.
En llegir, repassar la teua trajectòria vital, m'he sentit com al·ludit, com si jo seguís els teus mateixos passos, amb uns anys de retard per part meva. Mira, jo també pint com tu, he confeccionat escenografies com tu, tenc un compromís cultural semblant, col·labor amb associacions com el GOB, Amnistia, etc., com tu; organitz recitals de poesia, com tu, com tu m'agrada molt llegir, igualment som professor com ho vas ser tu, i una cosa que encara ens unia més és la passió per la llengua catalana i de rebot la preocupació pel país. Per acabar-ho de rematar, com tu som del Barça. Bé, una cosa sí que ens «distanciava»: la teua alçada feia dos Xecs. I és que el món està mal repartit. Per cert, t'inform que el Barça juga en estat de gràcia. Fa quatre dies 0 a 4 contra el Madrid. Força Barça. I el país, una part del país està revoltat: aquella minoria que reclamava independència ara no és minoria. Com no havíem de connectar tu i jo? De fet va ser arran de ser el professor de català dels teus fills a l'institut Ramis que vam establir amistat.
Et comprenc molt bé, Quico, perquè a mi em passa igual: la vida és tan refotudament fotuda que sols ens queden dues opcions: una és inventar una vida millor, o diferent o simplement una altra vida, en el reialme de la llibertat, recollida en l'art. L'altra és treure el cap i donar cops de rebel·lia contra les foteses i les desgraciades experiències humanes. No tenim per què renunciar a cap de les dues. Tu no ho vas fer i seguiré el teu exemple. La intel·ligència, ja ho saps, és pessimista, i la compensam amb l'òptima voluntat, regada amb la ironia i un pessic d'indignitat.
M'has de permetre que faci una reflexió entorn del sentit del catàleg i d'algunes altres ocurrències que vénen al cas.
Un catàleg serveix per millorar la comprensió de l'obra material feta per un artista, o un grup d'artistes, o d'un conjunt d'obres d'una època, o bé d'obres que essent de distintes èpoques i distints artistes tenen un denominador comú que les entrelliga. Sigui com sigui un catàleg és una explicació, verbal i gràfica, sempre pitjor, ben cert, que l'experiència directa de la contemplació de l'obra original. De la mateixa manera que no és el mateix besar la persona estimada que besar la foto de la persona estimada, perquè no tens res més a mà. Un catàleg és una semblança, una cosa que vol ser una altra, una mena de recurs versemblant, un com si fos però no és... Un catàleg mai no farà justícia a l'obra original i tanmateix resulten imprescindibles i molt útils. Tan imprescindibles que avui no s'entén cap exposició, cap gran exposició, sense l'aval d'un catàleg. Què tenen els catàlegs que revolucionen les exposicions? No basten les exposicions? Quin és el valor afegit d'un catàleg? Tu, Quico deus tenir la teva opinió, la teua teoria. La meua és molt senzilla: els llibres catàlegs ordenen l'obra, la justifiquen, l'amplien a vegades. És el que m'ha succeït amb el teu catàleg: he pogut veure unes línies de força al llarg de la teva experiència artística que sense el catàleg hauria estat més difícil de copsar. Però, i ara ve una opinió que no t'agradarà: la funció més remarcable de totes és que el catàleg serveix per a la promoció. És una eina de màrqueting. On va un comerciant sense catàleg. La primera idea d'un catàleg que ens ve a la ment és el d'IKEA, que com tants d'altres només té el propòsit de mostrar productes per ser comprats. Però un catàleg d'art, a part dels catàlegs de les subhastes, no són perquè es comprin les obres que s'hi mostren. Tant de bo, no? Però tanmateix alguna cosa hi ha en tota aquesta intenció. La promoció, l'exhibició, la validació; l'oferta en definitiva per comercialitzar l'obra. Sí Quico, mal que et pesi. Em pens que ens sortiràs per l'escala i, com Jesús enfurismat, tot ofès ens trauràs del temple de l'art a fuetades.
També és cert que el catàleg és un invent recent, modern. En tota la història de l'art, de més de 35.000 anys, només apareixen fa poc més de 100 anys. És un producte històric i és possible que així com va aparèixer també desapareixerà.
Ben entès però, un catàleg ens rescata de l'oblit i aquesta sí que és una gràcia admirable: deixar constància de l'esdeveniment de l'exposició. Com una memòria selectiva, classificada i diferida, en no poder anar a casa dels Calvet-Pomés i fer una ruta per les altres cases dels amics i col·leccionistes que tenen el privilegi de penjar una obra teua a la paret, (ei, jo en tenc una i ara em sap greu de no haver fet un parell d'intercanvi d'obres). Els altres mortals ens conformarem amb la besada al paper de la fotografia. I gràcies. Fèlix d'Azúa, sarcàstic ell, diu que el catàleg és un monument funerari, que funciona com una làpida en record del difunt. Ara, cada vegada que obrim el catàleg és com si et fessis present. Ben mirat començam a fer catàlegs quan ens feim vells i quan abandonam aquest món.
En els papers que han escrit sobre tu, s'empren una rècula d'adjectius per qualificar la teua obra: irònica, compromesa, surrealista, emotiva, simbòlica, matèrica, poètica, abstracte, complexa, crítica, ingènua, pobra, cal·ligràfica, informal, expressiva, objectual, rebel... ja tornes a riure sota el bigotis. Però a mi me'n falta un altre d'adjectiu: lúdica. Hi veig indicis (indicis, els senyals que indiquen...). Alguns dels teus motius són jocs, però sobretot hi ha una actitud lúdica, un sentit del joc, no en l'accepció infantil. El teu amic Emili en parla una mica d'aquesta dimensió. No sé d'on et ve aquest caire juganer i que es tradueix en la teva obra de maneres diverses. En el mateix catàleg apareixen bitlles, cartes de joc, titelles, mèrvols, (mèrvils a Maó), peces d'escacs, de dòmino, llapis de colors, el TBO, la família Ulisses i Doña Urraca, Meliton Pérez... oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum...
L'actitud lúdica és un dels components de la creació i tu no només la tenies, sinó que la manifestaves i la concretaves en les teues pintures. Jugar és innat a l'home. Però molts homes abandonen aquest instint en fer-se adults. Tu el vas mantenir intacte durant tota la vida. El joc compateix amb l'art l'autonomia, jugam perquè ens agrada jugar; i el desinterès, jugam sense cap altra finalitat, perquè ens surt de l'ànima. Però el joc artístic, a diferència dels altres jocs, cerca la permanència, allò d'essencial que hi ha en el tumultuós riu de la vida. Hans-George Gadamer, en un llibre preciós que porta el títol de La actualidad de lo bello, explica que per entendre l'art actual cal anar a cercar en les experiències humanes més fonamentals, en allò que ell anomena la base antropològica de l'experiència estètica. I en aquesta experiència fonamental hi trobam el joc com expressió del moviment de tot allò que viu. El joc és una prolongació de la vida i l'art també.
Diuen que ser artista és en certa manera no deixar de mirar el món amb ulls d'infant. Açò casa malament amb els adjectius que alguns crítics t'han posat: consciència crítica, denúncia social, reflexió de la condició social... No sé què en penses. Tan se val, la teua obra no fa altra cosa que confirmar la complexitat humana. Llibertat, joc i poesia, amb aquesta tríada, a què més podem aspirar?
En fi, Quico, que ens tens ben divertits. Estaria bé de parlar una llarga estona. Avui ho deixarem aquí, que aquesta carta que mai t'arribarà ja s'ha fet prou llarga. Avui et celebram, t'invocam en un centre d'art que fa poc s'ha obert a Maó i que esperam que sigui capaç de donar joc als artistes inquiets com tu.
El teu amic Xec, que a pesar de la distància que ara ens separa, tresca les mateixes tanques que tu vas trescar.
Salut i pintura i poesia i llengua i país. Visca el Barça.