dilluns, 22 de setembre del 2008

veure-hi enfora


Miradors

La paraula ja és polida, però més ho és la idea que designa. Els miradors són els llocs privilegiats i alterosos que ens brinden una mirada llarga i extensa sobre el paisatge. Miradors urbans, com la façana marítima del port de Maó, o miradors de camp, com el del Cap de Cavalleria, tenim a Menorca uns miradors magnífics. Les vistes dels miradors descansen els ulls i agombolen l’esperit. Totes les geografies que s’estimen tenen els seus miradors particulars, així com tots les panoràmiques mereixedores disposen de l’indret exacte des d’on la mirada és llegendària.

Quan mostram Menorca a algun amic que no la coneix, el passejam per una mena de Ruta dels Miradors. El central és, clar, El Toro, des de la barana del qual es veu gairebé tota Menorca si tenim la sort d’un dia cristal·lí. Els miradors dels barrancs, els de les torres i atalaies de la costa, el de Santa Àgueda, el del pujol de Son Tica, i els minarets personals de cadascú.

La vida atrafegada a què ens mig obliga aquesta malaltissa societat del tercer mil·leni, en fa oblidar d’aturar-nos en un indret i asseure’ns per allargar la vista sobre l’horitzó. Quina cosa més bona seria que els programes electorals tinguessin aquest detall. El PMP, Partit Mai Piula es proposa crear 10 miradors per tota la ciutat, d’accés lliure a qualsevol hora, dotats d’un espai agradable amb bancs còmodes i cadires per llegir, dos arbres per fer ombra o una ombrel·la. Que cada ajuntament es pensin els seus. Jo des d’ara deman que s’obrin els dos bastions que ens queden a Ciutadella, el del Governador i el del museu municipal. I quan es recuperi el jaciment arqueològic de Montefí, situat en un pujolet, que hi hagi també un mirador.

Que de miradors ens fan falta tant per a descansar la vista com per veure-hi més lluny. De mirades curtes n'anam plens i per açò mateix tropissam una i altra vegada. Ara record el títol d'un llibre ben polit, que justament es diu Mirar lejos, d'Alain, preciós. Una recomanació.

dimarts, 16 de setembre del 2008

extra, extra escolar

Atenció extraescolar


El president Zapatero es torna a equivocar: es va equivocar amb el pla de retorn dels immigrants i en la contractació en origen. S'equivoca a traslladar la crisi econòmica als ajuntaments. Perquè els ajuntaments són, de tota l'escala institucional, els que més fan i els que més necessiten i, gosaria a dir que també són, amb excepcions -iben properes a ponent- els que millor gestionen els doblers públics. Perquè...un ajuntament s’encarrega de pràcticament tot. Als ajuntaments els ha passat el mateix que els ha passat als mestres de les escoles: que se’ls ha carregat de responsabilitat i de feines però no dels recursos necessaris per a fer-les amb una certa garantia d’èxit. Quan els pares renuncien a tasques pròpies de l’educació dels fills, aleshores l’escola ha de suplir-los malgrat tot. Quan els ciutadans renuncien a la seva responsabilitat ciutadana, aleshores s’exigeix a l’ajuntament que se’n faci càrrec. Record que quan era al·lot la gent fregava les voreres de davant les cases. Ara ningú no ho fa, i si estan molt brutes es culpa de l’ajuntament.

Els ajuntaments han de fer front a molts problemes. Fa només pocs anys que ni es parlava de política infantil i juvenil. L’atenció extraescolar dels nostres al·lots es reduïa a oferir-los quatre activitats. Ara el gruix és considerable. Escoles municipals de tot tipus, clubs d’esports de tota classe, albergs i acampades, discomanies i forahores, ludoteques. Fins i tot tenim plans estratègics de joventut, d’infància, projectes educatius, programes específics com obrint portes, i un munt de coses més.

Així i tot sembla que no basta. Els pares demanen què feim dels al·lots quan acaben l’horari escolar. La solució senzilla és omplir-los d’activitats, barates, senzilles, perquè estiguin entretinguts. És probable que alguns dels problemes que té la infància i la joventut no trobin una resposta adequada en els serveis municipals per la simple raó que no és el lloc adequat per atendre-ho. Em sona una mica estrany parlar de “política d’infància”. He pensat que la qüestió no és tant manca d’idees sinó ganes de dur-les a la pràctica. Si alguns bergants en fan de grosses durant els caps de setmana, és perquè l’ajuntament no té una bona política de joventut?

Demanam massa a les escoles? i en algunes ocasions demanam massa als ajuntaments?

dijous, 11 de setembre del 2008

compartir espais

La ciutat pública

Hi ha ciutats privades, encara que sembli increïble. Però la nostra cultura només concep ciutats públiques. El mal és que el model que s’imposa és el de la privatització, fins i tot dels espais públics. Crec que la primera preocupació d’un ajuntament és precisament el d’adquirir i crear espais i serveis públics perquè la riquesa d’un poble i la seva cohesió provenen de les experiències compartides entre els ciutadans i açò ho conforma els espais comuns. En aquest sentit em sembla molt bé que l’Ajuntament de Ciutadella hagi comprat el casal de Can Saura-Martorell per a l’arxiu històric i l’escola d’art, malgrat el desastre immobiliari de gestió del PP, que tanmateix es va oposar aferrissadament a la compra de Can Saura com a museu de la ciutat. I per açò em sembla molt malament la venda de patrimoni municipal perquè açò sempre suposa una pèrdua.

Tenir grans espais verds enmig de la trama urbana és un luxe, com ho és Es Freginal de Maó. Si es fa una planificació a llarg termini podem tenir la certesa de disposar d’espais urbans de primera qualitat. Però hom mira la perifèria de Ciutadella i no hi veu cap plaça digna, ni cap previsió perquè tota la part moderna, carregada de pisos que acumulen bona part de la població pugui tenir prou espai públic per fer ciutadania, per a la convivència.

La gran diferència entre la ciutat antiga i la nova és justament aquesta. La primera té grans i magnífics espais públics de qualitat com s’Esplanada, com el Born, la plaça de la Catedral, Es Pla de Sant Joan, etc. La ciutat moderna de la perifèria és pobra d’espais comuns, pensats només per al trànsit de cotxes i poca cosa més. Ja és hora que l’ajuntament comenci a pensar a adquirir terrenys perquè en el futur tinguem les places modernes que les ciutats actuals es preocupen de tenir. Llavors ja hi poden col·locar estàtues per fer polit, que la perifèria també s’ho mereix i no es converteixi en un barri-dormitori, la mort de les ciutats vives.

dimecres, 3 de setembre del 2008

mitjans de poder

Pilar de la democràcia?

Les coses han canviat. Abans dèiem que els mitjans de comunicació eren un dels pilars de la democràcia, ara veim que en són un problema. El dret a una informació veraç és conculcat cada dia. L’economia ha passat davant aquest dret i la política és resultat d’interessos econòmics. Si el poder econòmic cada cop és més concentrat en poques mans, així també ho són els mitjans d’informació. El poder polític que han adquirit els grups empresarials de la comunicació ha estat palesat pel boicot del PP al grup PRISA. Però va durar poc, ja que encara que sigui el mitjà enemic, el necessiten. La primera lliçó que cal que aprengui un polític per sobreviure més enllà de les eleccions és justament que no es pot barallar mai amb la premsa, ni ràdios ni tvs.

La premsa va néixer d’un esperit il•lustrat, enciclopèdic, amb la intenció de difondre el coneixement i aquest procés va ser paral•lel al naixement de les democràcies modernes occidentals. Però les coses canvien i el 1975 la Comissió Trilateral nordamericana determinà que “els medis són una gran font de poder que ha contribuït al fet d’haver-hi un excés de democràcia i en conseqüència una minva de l’autoritat del govern” . És una frase antològica del cinisme de l'exercici de l'alt poder. Per tant ...cal que el govern “reguli” aquest poder i així neixen nyaps tan vomitius com ...posau-hi l'exemple més proper que cenegueu.

Ara la gran preocupació és com aturar aquesta llibertat tant perniciosa en què s’ha convertit Internet. Ja proven de posar-hi filtres censuradors fins que sigui domesticat com ho han estat els altres mitjans convencionals: premsa, ràdio, televisió. Són els encarregats de manipular la veritat, d’ocultar la realitat, de fabricarla realitat i les mentides. Tenen com a base d’actuació la desinformació per un costat i la contrainformació per l’altra.

De pilar de la democràcia, res. Més aviat s’han convertit en propaganda per al consum irresponsable, en producció del fals consens, en manufactura del consentiment per a les pitjors atrocitats, en corretges de consignes polítiques, en desvirtuament desmanegat del llenguatge, en adoctrinament de ments acrítiques i amenaça seriosa per a la democràcia. En tenim exemples locals cada dia.