dijous, 21 de maig del 2015

Contribucions / impostos


Contribuir o imposar

Uns amics arriben a ca nostra i ens diuen que sa filla vol anar a estudiar a Barcelona i que ho tenen difícil per la situació econòmica. Ens demanen que val estudiar a la Universitat, fora de Menorca. Un dineral. Els menorquins, com els de les illes dites menors, tenen més costarut anar a la Universitat. Els esforços es tripliquen per a les famílies a causa del transport i els lloguers molt alts que es troben a les grans ciutats. Una família amb dificultats ho té francament difícil accedir als estudis superiors.

Als nostres amics els recordam que hi ha beques, poques i bastant limitades, però que són una ajuda. És clar que obtenir una beca avui és com treure de la loteria. Les famílies amb pocs recursos també solen ser les famílies amb entorns poc favorables a la formació i aquestes famílies influeixen en el rendiment escolar, de manera que hi ha una correlació entre les bones notes dels alumnes i l'entorn familiar. Obtenir una beca implica bons resultats acadèmics i baixos recursos. Baixos recursos implica, sovint, obtenir resultats baixos. Un cercle viciós que perpetua les desigualtats i dóna poca garantia d'accés a les oportunitats formatives. A no ser que el sistema educatiu, molt des dels inicis de l'escolarització, compensi els alumnes amb més dificultats derivades de la situació socioeconòmica familiar.

Els nostres amics són partidaris de abaixar impostos, perquè es creuen la cançoneta del neoliberalisme, tal com predica qualque PPartit i tal com esbomben els mitjans de comunicació, com una veritat sagrada. La cançoneta diu que si els ciutadans tenen més líquid a causa de la baixada d'impostos açò impulsarà el consum i si puja la despesa del consum es reactivarà l'economia i si se reactiva l'economia es crearà nous llocs de feina i si es crea nous llocs de feina aleshores la gent tindrà doblers, etc. Talment el conte de la lletera. Però l'experiència ens ha demostrat que la cosa no va ben bé així. Els nostres amics diuen que no volen pagar impostos. D'acord, però hauran d'assumir que la seva filla no podrà disposar d'una beca.

Ha sortit a la conversa la diferència de càrrega impositiva entre Suècia i Espanya. De fet, encara que ens facin creure al contrari, l'estat espanyol és un dels que tenen en global els impostos més baixos d'Europa. No pots ser, han contestat. Pot ser. És clar que tenim també els sous més baixos i per tant... Tanmateix els espanyols en general esteim contents de no pagar contribucions. Contribucions, aquesta és la paraula catalana que sempre havíem emprat per referir-nos als deures fiscals dels ciutadans. La paraula contribuir sona molt diferent de la paraula imposar. Els suecs contribueixen, els espanyols miram d'eludir la imposició. Alguns rics no l'eludeixen sinó que l'evadeixen. Fins al punt que és ben vist aquell que és capaç de fer-ho. És un espavilat, la sap llarga, dirien els espanyols. Per als suecs es tractaria d'un egoista, un insolidari, un aprofitat.

D'una manera molt similar es va expressar una alumna quan miràvem entre tota la classe de cercar formes d'eradicar la pobresa per a una redacció. Per llevar la pobresa hem de pagar manco impostos, va amollar. Aquesta és la cultura general que es respira a les cases. Aquesta alumna, bona estudiant, no va fer res més que repetir el que sent a ca seva, que tenen ben rossegada i mal païda la cançoneta neoliberal. Açò sí, tothom està d'acord que qui ha de pagar són els rics. Però els rics tenen advocats que els assessoren com eludir, evadir, evitar, esquivar la solidaritat fiscal amb totes les formes i variants, ajudats pel govern amb els suport dels grans mitjans. Hisenda, deien fa temps, «somos todos», però uns més que d'altres.

Entre la contribució i els impostos hi ha idò una notable diferència. Si la teva filla vol anar a estudiar a fora necessitarà ajuda de tots plegats, de tota la ciutadania per via de les contribucions que gustosament tots pagarem amb el supòsit que els administradors d'aquests doblers de tothom sigui gent honrada al servei del bé públic. Ara m'agrada més. Els nostres amics arriben a la conclusió que ells no volen pagar impostos perquè simplement els polítics se'ls embutxaquen i és dita popular que porc a mitges mai no és gras o bé que val més un porc engreixat que un per engreixar. La conversa aleshores s'enfila cap als polítics que tenim... Llavors haurem de canviar de govern, que dic jo. És clar, però els nostres amics no fiaven votar en aquestes properes eleccions. Serà difícil que la seva filla pugui fer estudis universitaris.

dijous, 7 de maig del 2015

La ruta dels horrors o la cultura com a luxe


La ruta dels horrors culturals
Visita dels candidats i entitats culturals al nyap del teatre

D'ençà fa un temps que ens hem anat desfent de la idea de cultura com una exhalació de l'esperit. Hereus de la sensibilitat romàntica que ha impregnat el s. XIX i bona part del XX, crèiem que les manifestacions culturals elevaven la condició humana... fins que vam saber que Hitler era un melòman. Ara impregnats d'una altra sàvia que recorre el món, el neoliberalisme, entenem la cultura com a «producció» sotmesa als dictats de la llei del mercat... és un dir. Sigui com sigui, els arguments més convincents avui per avui per defensar la cultura passen per la terminologia econòmica. Ara es parla de la cultura com un bé d'inversió, o bé parlam d'equipaments i sostenibilitat, d'infraestructures i producció, fins i tot n'hi ha qui parla d'indústria cultural. Aquesta expressió resulta més o manco sorprenent a qui veia un temps la cultura molt allunyada dels processos industriosos de producció de béns i serveis perquè en teníem una visió artesanal, una mica elitista, minoritària, per a paladars fins... és un dir.

La cultura -que és que diu s'al·lot? remugava l'avi, què és què és açò? demanava sa tia; la cultura ara s'ha de vendre i si es ven se n'ha de treure un benefici. Si no és així, plega veles. La cultura s'ha de fer pagar, entre altres raons perquè d'aquesta manera es valora. Però resulta cara, objecte de luxe a canvi de no sabem ben bé de quines recompenses. I aleshores els llestos diuen que els beneficis culturals són a llarg termini i que en tot cas no són beneficis pecuniaris, ni materials ni estrictament econòmics, sinó beneficis espirituals, que es cobra en rèdits socials. Però qui té la capacitat de fer-ho no acaba d'entendre la cosa aquesta i diuen, en bona part de raó, que allò que no resulta d'un saldo positiu està condemnat al fracàs primer i a la desaparició després.

Estant jo en aquestes tribulacions, ha resultat que en temps de crisi la primera víctima ha estat la cultura: no hi ha doblers, ergo no hi ha cultura. Les necessitats urgents són unes altres, no esteim ara per floritures, diria la regidora de cultura y festejos. Quan reuneixes els candidats per a les properes eleccions, els responsables polítics caps de llista el primer que diuen és que la cultura és mooolt important. Fins i tot ho afirma qui és cap de llista d'un PPartit que ha abandonat la cultura pels marges com qui abandona un ca vell que no fa més que nosa.

Debat de política i gestió cultural. Tots els candidats van venir. Ara es passegen molt. Són pertot aquells que no veies mai enlloc. Arrenglerats rere un taulell i per torns van prometre allò que no està escrit. Promeses són flòvies que cauen del cel i en terra no deixen ni aigo ni rel... diu la sarsuela més famosa de Menorca en un pla català enveja del nou model lingüístic del secessionista Foment Cultural de Menorca, entitat que és a les antípodes d'Acció Cultural de Menorca. Què en farem de tant cultural a la illeta dels talaiòtics?

Durant el matí abans del debat vam organitzar una ruta pels equipaments municipals. També vam venir tots, no fos cas que posàssim una falta d'assistència. Va ser mooolt didàctic i entretingut, un recorregut per la deixadesa, un passeig pel déu n'hi do de malament, un autèntic itinerari pels horrors, un trajecte curt i tanmateix intens per les mancances i les necessitats urgents. Sala d'Exposicions, Casa de Cultura i Biblioteca, Arxiu històric, Museu Municipal, Centre d'Art, Teatre. Tots amb problemes, alguns greus i els altres molt greus. Amb la ruta vam tenir dues parades antològiques. La primera va ser on no ens van deixar passar, el centre cultural que el consistori ha renunciat per cedir-lo al Ministeri de Justícia per fer-hi els jutjats que fa més d'una dècada que havia de construir i així, per obra i gràcia del govern municipal el govern central no haurà de gastar res en un poblet que cau allà cap al llevant més llunyà i que costa tant d'arribar-hi. Després de més de deu anys de la compra i la rehabilitació, amb pudor de corrupteles en plena efervescència Matas and friends, abandonam Can Saura sense haver-ne gaudit ni un dia.

Però la parada més espectacular va ser entrar en un Teatre del Born, també tancat d'ençà fa deu anys i comprovar amb llàgrimes als ulls com els responsables de la reforma han destrossat la preciosa joia arquitectònica que era. Danys irreversibles tant com per denunciar-ho als jutjats. I açò van dir tots i cadascun dels candidats a la batlia, que demanarien responsabilitats. La desídia en la gestió, la desatenció de funcions, la desgana en la feina assignada, la negligència en el deure públic, la inèrcia de la burocràcia, i tots els mals endèmics d'aquesta Espanya decadent es van ajuntar per malmetre definitivament els valors patrimonials de l'únic espai escènic públic d'una ciutat amb més de trenta mil ciutadans. Quina pena. Però ara els candidats ho arreglaran tot.