dimarts, 31 de març del 2009

centres patrimonials


Centres patrimonials

Els museus, invents de la Il·lustració, van ser una de les formes més reeixides de conservació del patrimoni. Però, al tombant del s. XX al XXI, han agafat una connotació de matèria morta. Per açò, molts dels museus que s’ha creat recentment ha pres el nom de centre, amb la intenció de dotar-lo d’activitat contemporània, d’esdevenir matèria viva. Així també els museus històrics han reservat esforços i espais a activitats temporals, que van una mica més enllà de la conservació i una mica més ençà de la recerca.

Avui es concep malament un museu en el sentit decimonònic de magatzem. Es prefereix una concepció de centre patrimonial que lligui el llegat passat amb el present. Menorca, en aquest aspecte té molta feina a fer. És cert que tenim museus prou valuosos i ben organitzats, amb activitats temporals i programació interessant. Tanmateix també és cert que una bona part del patrimoni està encara per ordenar, estudiar i difondre. És el cas del musical, del marítim, de l’arquitectònic, de l’art i l’artesania, de la indumentària, del literari, el de la sabata i la bijuteria, etc. que haurien de servir sobretot perquè ajudi la gent a adaptar-se a la societat actual tan canviant. I en qualsevol cas és la contribució petita de Menorca a la diversitat del món, la seva singularitat. En açò l’Arxiu d’Imatge i So és una iniciativa exemplar. Perquè entre patrimoni i identitat hi ha un vincle molt estret.

Ara es planteja de convertir S'Enclusa de Farreries en un centre cultural relacionada amb la declaració de Menorca com a reserva de la Biosfera. Es demana triar entre un centre de recerca científica, un centre de divulgació educativa o un centre d'atracció turística. Les dues primeres tenen sentit. La darrera és una enganyifa. Els centres d'atracció turística resulten decebedors quan s'han configurat a posta i no són resultat de la pròpia història i indiosinsàcia. Fer un centre amb una intenció únicament turística acaba per desvirtuar l'autenticitat de la cosa.

Jo esperava que amb el canvi de color en el govern es dirigís les inversions de pes per a projectes culturals i educatius, perquè amb açò sí que tenim dèficits històrics. Però l’esquerra, com una mena de malaltia contagiosa, continua parlant de carreteres i ports esportius. Una bona xarxa de centres culturals del patrimoni, ben dotats de personal i recursos, amb pressupostos per al seu funcionament per a la identificació, la preservació, la posada en valor i la comunicació de la nostra herència cultural per tal de mantenir-la viva és més barata que 5 km d’autovies ràpides.

divendres, 27 de març del 2009

com més a prop millor












Com més a prop, millor. És en les distàncies curtes que es comprova l’autenticitat i el valor. El món mundialitzat, quina redundància més paradoxal, ens acostuma a reduir distàncies i temps. La fruitera de sobre la taula és plena de plàtans de Canàries, peres d’Itàlia, raïm de l’Argentina, pomes d’Alaior, caquis de València. El món ens ha envaït l’espai domèstic i ens ha desviat l’atenció cap a la llunyania. De cop s’ha fet més present l’atac de cor d’un broker de Nova York que el càncer patit pel vesí que viu dos carrers més avall de ca nostra. Se’ns ha fet estranya la cara més pròxima; s’ha fet més familiar la cara distant. Contradiccions de la realitat, que és cada vegada més virtual que real.

No ‘nem bé, com diria Jordi Pujol. No crec que ens ajudi a viure millor. Crec que ajuden a viure millor les coses pròximes, tot i que, per la seua proximitat també fan patir més. Però les coses patides són les coses viscudes. Quan la mirada s’habitua als desastres llunyans, se’n fa una crosta d’insensibilitat insuportable. Alguns l’anomenen l’atracció de les runes, d’altres la terrible bellesa de l’abisme. És l’efecte que produeixen unes magnífiques imatges de Sebastião Salgado. Amb tot, cal apropar-se a la terra, perquè no hi ha cosa més sana que el sentit pagès, aferrat al concret, enganxat al contigu, lligat a l’immediat. La resta són rondalles.

La proximitat és una virtut, còmoda, econòmica, ecològica, de fructificació plena. Les persones pròximes són les que compten. Les distàncies pròximes donen qualitat. La proximitat és alhora segura per coneguda, tranquil·la i lenta, hi pots anar-hi amb bicicleta. Amb la paraula prop pots acumular ciència i humanitats: apropar-te, acostar-te, aproximar-se... i d’aquí ve el proïsme. Ciutadania pròxima, justícia pròxima, democràcia propera. Si cercam l’escola pròxima i l’hospital pròxim, per què no cercam també el jersei pròxim i la poma i la sabata i el moble i...La proximitat forma part d’una entesa de bona pràctica medioambiental. No fos el cas, però, que tanta proximitat ens faci veure només el propi llombrígol, amb tants llombrígols polits que hi ha pel món.

dimecres, 18 de març del 2009

el corc de la democràcia

Fa tamps que tenc dins el cap un article d'opinió sobre l'afer municipal de Ciutadella. Però la meva dona m'ho lleva del cap amb l'argument que no val la pena. No ho faig de moment, tot i que ho escric en aquesta prova de lletra, com una provatura, que no llegeix ningú. El tema de fons és la fidelitat al vot conservador. Només açò explica el desgavell ciutadellenc a la ciutat de la corrupció de baixa intensitat. No intenteu de convèncer amb raonaments, exemples i fets irrefutables perquè no s’atindran a res. Les consignes del PP són d’una eficàcia a prova de bombes. Senzilles, clares i obtuses, idònies per fer combregar amb rodes de molí. Més enllà de les consignes hi ha el no-res. Els resultats en les eleccions locals de ponent ho posen en evidència. El vot fidel al PP local, amb l’ajuda inestimable d’una premsa i una ràdio en consonància, explica que les eleccions no són producte de cap debat, ni de cap reflexió, ni de cap raonament.

Quna el Sr. Josep Maria Quintana va dir una veritat com una catedral a les pàgines del diario insular Menorca, tota la cavalleria populista s'hi va tirar a sobre, amb arguments penosos, com sempre. Estic d'acord amn el Sr. Quintana, que na Tònia Gener era tan responsable com els regidors que han sortit del PP, perquè ella era justament qui atorgava el vistiplau dels diners municipals com a regidora d'hisenda en totes i cadascuna de les trifulques que han acabat o acabaran als jutjats. A ponent l’alternança de governs (8 anys esquerra, 8 anys dreta, 4 figa-figa, 6 anys més dreta +dreta) no ha donat resultats tangibles. Però hi ha encara una raó de més pes. La dreta ciutadellenca és bastant més estúpida que la dreta maonesa. A ponent són capaços d’aturar un projecte pel simple fet que el van concebre els altres. O a retardar in eternum un projecte per tal d’afavorir interessos particulars. Els pecats de Ciutadella són per obra i gràcia de tots els ciutadellencs. A ponent s’idolatra a polítics nefastos. D’ells diuen que són molt intel·ligents per aconseguir pactes. Són polítics contra la política, que deixen darrera seu un desert estèril. Han enganyat la gent i la gent s’enganya, amb les orelles taponades i les boques tancades.

Ara que s'ha votat un nou govern en minoria entre PSOE i PSM, potser tindrem l'oportunitat de desfer tants desastres. No resulta gaire encoratgedor que l'esquerra assumeixi aquesta responsabilitat sobre uns situació que no n'ha estat la causant, sinó més tost la víctima. Però tenc esperança perquè les dues dones que encapcalen el canvi, na Pilar Carbonero i na Maite Salord són dues persones ben preparades, malgrat la manca d'experiència en la gestió, i tanmateix amb les idees clares i açò sí: amb un clar sentit de servei als interessos ciutadans.

El poble de Ciutadella, i m'amarga dir-ho, té un problema gairebé congènit: és tan tradicional que no veu més enllà del nas. Els ciutadelencs ens hem acostumat massa a donar per normal una manera de fer que és absolutament perniciosa per la democràcia, és a dir, la tolerància cap a la pillaria, la connivència amb la dolenteria i el profit personal de la política, és a dir, la podridura del més elemental sentit noble de la política.

Sembla que n'Avel·lí Casasnoves, el Papa de tot plegat, quedarà fora de la política. Però tot i que açò és una victòria, pensem que el problema de fons persisteix: la mentalitat ciutadellenca pot donar entrada a un altre avel·lí, que n'hi ha uns quants. Mentre que la part dels vots d'una dreta assenyada no desbanqui la dreta impresentable, cosa poca podem fer. Hi haurà canvis, però seran costosos i lents. A veure què vota Ciutadella en les properes eleccions.

dijous, 12 de març del 2009

Raó i passió d'en Joan


Raó i passió d’en Joan F. López


Què mou més la raó o la passió? La passió! La raó ha estat perseguida en tota la història. Però la passió sense raó condueix per camins perillosos i a resultats sovint deplorables. I la raó sense passió no té gràcia i a més ningú no t’escoltarà. Primer la raó, després la passió, més o manco, per a la ciència i la política. A l’inrevés per a l’art i l’amor. En tot cas la passió és imprescindible quan es té raó. Per dir-ho d’una manera sintètica: una raó apassionada i apassionant.
Raó i passió són els dos extrems d’una mateixa corda que fa botar la vida. Avui tant una com l’altra són d’una necessitat urgent, d’una raonable passió. Antigament en deien raó i follia, bella expressió de l’universal Llull. S’aplica com una màxima de doctrina sàvia per al comportament. Una mena d’equilibri, de mesura, de contenció...El ing i el iang del tao. Sense afectes no hi ha conceptes. En Joan F. López Casasnovas ha rebut el reconeixement de la seva raó apassionada en defensa de la identitat nacional catalana, en l’estudi de la llengua, en la preocupació cívica de la convivència, en els drets polítics i en els deures ciutadans. Tot carregat de memòria i de projecció. Allavà!
L’emoció i l’argumentació no són en el professor López res d’incompatible, ans al contrari complementaris. La seva passió no el decanta cap a extrems eixelebrats sinó que el refermen en la dignitat i en la veritat. Com que de raó ens sobra per defensar (encara esteim així?) la llengua i la cultura, potser ens manca per tant una mica més de la passió d’en Joan. No li han concedit cap fabiol d’or i de plata ( potser ni el vol) ni cap altre reconeixement local. Però ha rebut un dels més significatius de la comunitat catalana, la que arreplega milers de persones associades per entitats cíviques. Enhorabona, Joan, perquè ser membre d'una de les institucions més valuoses del país, l'Institut d'Estudis Catalans, ens omple d'orgull als menorquins de pro.

divendres, 6 de març del 2009

Menorca verda


Menorca verda

No és un eslògan ecologista, simplement és la Menorca més hivernal. El gran contrast entre l’estiu i l’hivern en el paisatge de l’illa ens fa pensar en dues menorques ben distintes. La Menorca exterior abocada al turisme del sol i les platges i la Menorca interior, la preservada per als menorquins al dies de fred. Entre la tardor i l'hivern l'illa es vesteix de verd fulgurant. El camp llueix unes tanques esplèndides d’herba verdíssima. Després de les primeres pluges fortes de principis d’octubre, la natura s’ha refrescat i ensenya una ufanor durant mesos apagada per la calitja.

Les illes de la Mediterrània s’assemblen totes. Però n’hi ha dues que es desmarquen: Menorca i Còrsega, totes dues orgulloses, geloses i verdes. La verdor de Còrsega s’entén millor pel clima muntanyenc. Però Menorca és gairebé plana. D’on li ve tanta verdor hivernal? De la humitat? La distribució tan desigual de les pluges al llarg de l’any dóna aquest contrast de paisatge entre una estació i una altra.

Les illes mediterrània solen tenir –les que conec- una coloració pròpia d’una país sec, d’escassa vegetació i per tant amb predomini dels colors de la terra: marrons, grocs, vermellosos, grisos. La nostra illa en canvi té aquest aspecte només a l’estiu. A l’hivern sembla una illa atlàntica, d’un verd irlandès, sorprenentment lluminós, com el verd de les fulles del ginjoler. Quasi transparent.

Temps era temps, en els dies feliços de la despreocupació, esperàvem delerosos l’estiu, el temps d’anar descalç i de nedar tot lo dia, sense escola i sense horaris. L’estiu era nostre. Ara, granats, sentim com l’estiu és més dels altres i ens refugiam als hiverns verds de l’illa. Menorca, venuda als tòpics de l’illa blanca i blava durant els dies de la canícula, ja no ens pertany i esperam delerosos els dies tranquils de fred i estufa encesa. Darrera els vidres la terra verdeja i nosaltres tornam respirar un aire més net i més sà. L’hivern és més nostre encara.