divendres, 6 de març de 2009

Menorca verda


Menorca verda

No és un eslògan ecologista, simplement és la Menorca més hivernal. El gran contrast entre l’estiu i l’hivern en el paisatge de l’illa ens fa pensar en dues menorques ben distintes. La Menorca exterior abocada al turisme del sol i les platges i la Menorca interior, la preservada per als menorquins al dies de fred. Entre la tardor i l'hivern l'illa es vesteix de verd fulgurant. El camp llueix unes tanques esplèndides d’herba verdíssima. Després de les primeres pluges fortes de principis d’octubre, la natura s’ha refrescat i ensenya una ufanor durant mesos apagada per la calitja.

Les illes de la Mediterrània s’assemblen totes. Però n’hi ha dues que es desmarquen: Menorca i Còrsega, totes dues orgulloses, geloses i verdes. La verdor de Còrsega s’entén millor pel clima muntanyenc. Però Menorca és gairebé plana. D’on li ve tanta verdor hivernal? De la humitat? La distribució tan desigual de les pluges al llarg de l’any dóna aquest contrast de paisatge entre una estació i una altra.

Les illes mediterrània solen tenir –les que conec- una coloració pròpia d’una país sec, d’escassa vegetació i per tant amb predomini dels colors de la terra: marrons, grocs, vermellosos, grisos. La nostra illa en canvi té aquest aspecte només a l’estiu. A l’hivern sembla una illa atlàntica, d’un verd irlandès, sorprenentment lluminós, com el verd de les fulles del ginjoler. Quasi transparent.

Temps era temps, en els dies feliços de la despreocupació, esperàvem delerosos l’estiu, el temps d’anar descalç i de nedar tot lo dia, sense escola i sense horaris. L’estiu era nostre. Ara, granats, sentim com l’estiu és més dels altres i ens refugiam als hiverns verds de l’illa. Menorca, venuda als tòpics de l’illa blanca i blava durant els dies de la canícula, ja no ens pertany i esperam delerosos els dies tranquils de fred i estufa encesa. Darrera els vidres la terra verdeja i nosaltres tornam respirar un aire més net i més sà. L’hivern és més nostre encara.