divendres, 25 d’abril del 2008

Xalar amb Xalandria de S'Albaida




Xalar amb S’Albaida

Francesc Florit Nin

En la celebració de 10 anys de trajectòria musical, S’Albaida arriba a la plenitud. Fa dos mesos van oferir un recital de poesia acompanyada de melodies populars. Era una manera de dir que la festa dels 10 anys era al costat dels creadors de la paraula. Van editar un CD amb els enregistraments d’aquella vetlada amb el nom de Es pas d’en Revull, com una mena d’incursió lateral ple de sorpreses i amagatalls. Ara presenten el nou disc, amb un títol ben sonor, Xalandria, una paraula que ens remet al país del goig. I aquesta és probablement el tret distintiu de la seva música: una música per a l’exaltació dels sentits, com ho és la tradició de la música popular de la Mediterrània. Cada un dels seus concerts són una festa i ho serà també aquest diumenge 20 d’abril al Teatre Principal de Maó.

S’Albaida s’insereix una rica veta menorquina i incrementa un pòsit preciós de la nostra música més autèntica. Són, en certa manera qui han pres el relleu del grup Traginada, que ens va regalar amb versions molt polides de les més velles tonades i cançons. I és que la música d’arrel tradicional sembla que reviscola de nou, si bé mai no va deixar de ser cantada. Els darrers exemples a Menorca són Cris Juanico amb Memòria, i Miquel Mariano amb A ritme d’illa. La veta menorquina ha estat generosa: CPEP, Traginada, Joana Pons, Maria Àngels Gornés, i un munt de grups de folklore, etc. En general tota la cultura d’expressió catalana ha estat fecunda en la recuperació i actualització de les músiques tradicionals. S’Albaida té “un estil basat en la tradició menorquina i, per extensió, en el llegat de totes les conques de la Mediterrània. La força de les cordes, la vivesa i la contundència de la percussió, la definició de la flauta, la personalitat de les veus, el treball harmònic de les guitarres i el baix i la frescor de les composicions pròpies són el caràcter del grup”. Aquest és el resum del programa de presentació de S’Albaida d’un dels festivals més importants de música tradicional, el Tradicionàrius de Barcelona.

Què té la música de S’Albaida en Xalandria? Una gran capacitat de ser nova partint de melodies antigues. La gràcia es troba en el fet que les velles cançons de sempre prenen un vestit modern a base de flamants intrumentacions, ritmes densos i confluència d’altres tradicions musicals. Cosa que sempre ha fet la música del poble: agafar d’aquí i d’allà i encofurnar-ho a la pròpia sensibilitat. Escoltar-los ens ve a la memòria la delícia de la taronja en la seua plenitud, la rodonesa de la pedra polida per l’aigua, el brogit discret de les bestioles del món, la flaire de la terra assaonada, la lluentor de l’ona en batre les roques, la dansa del vers, la fressa de les copes frondes dels ullastres i tantes altres coses volgudes. I totes aquestes suggestions ens fan sentir ben a prop de la terra, de la concreció vertadera, en una afirmació contundent de la nostra personalitat musical i literària, lluny de les músiques enllaunades, manllevades.

Cantar pel món amb la pròpia veu per espantar les penes i dar gust a la gent, quina altra dèria humana és més fondament sentida? Viatjar per les músiques diverses amb la maleta heretada del país d’origen i tornar a cantar les cançons de sempre, les més sabudes, les fixades per la memòria fins a fer-se pell i cor alhora. Heus aquí la música que ens acompanya: la senzillesa de la melodia amanida per la riquesa de ritmes populars, timbres vibrants, tonalitats alegres, harmonies de fortuna. Quina llàntia d’arrels i horitzons de mar! Aquesta música tradicional té un aire de sinceritat, de certesa d’escorça, de fang i fusta singulars, talment un pa, rotund i amic. Ara que sabem com de valuosos són els vocables locals perquè visquin els sons múltiples del mosaic planetari, Xalandria té la sonoritat d’un mos a la poma de la saviesa. Perquè són les cançons canòniques d’una Menorca pregona que renovella el vestit de la floració, olorosa i esplèndida. Quina xalada.

dimarts, 22 d’abril del 2008

Moment dolç

Moment dolç

Tenim una història plena de mancances i d’abandonament. D’illa més aïllada n’ha sortit una cultura de la supervivència durant segles. Però el món d’ara, presidit per la mundialització, ha afavorit illes com la nostra. Les facilitats de transport, les comunicacions ràpides, les oportunitats han obert un ventall de relacions entre l’illa i la resta del món. És la cara positiva de la mundialització.

De la mateixa manera que la cultura catalana ha tingut els moments més esplendorosos quan ha gaudit de la llibertat d’un règim democràtic, així també ha succeït a l’illa. El breu període del Neoclassicisme n’és un exemple paradigmàtic. D’ençà que hem recuperat la democràcia usurpada pel franquisme, Menorca ha experimentat un creixement cultural mai no igualat en cap període de la seva història. Vivim un moment dolç quant a la producció, la difusió, la creació, la formació en l’àmbit cultural, no exempt però de perills. Repetesc: aquest nou panorama ha propiciat una de les etapes més generoses de la cultura menorquina. L’actual activitat cultural i els productes dels nostre artistes, escriptors, científics, tenen ara un moment dolç, tant en la formació com en el treball professional. És prou estimable la xarxa rica d’associacions, entitats, i amics de tantes coses que conformen una realitat culturalment travada. I és més que evident les personalitats que excel·leixen en els diversos camps.

Tanmateix aquest augment considerable de cultura artística i científica no ha anat prou acompanyada d’una política cultural ferma i clara en programes, foment i pressupostos. És un triomf de la societat civil, d’una envejable cohesió, fins ara, com em recordava el malaguanyat Eduard Delgado. Crec que la poca ambició política dels diversos governs que hem tingut a l’illa (amb escasses competències fins fa no res) i sobretot al Consolat de Mar no han estat a l’alçada de les expectatives de la gent.

dijous, 17 d’abril del 2008

Afanys de l'any

Dec tenir certa art endivinatòria ja que fa unes setmanes vaig dir que en Cente de Si véns cafè (no sé per què n’hi ha que escriuen Sente) es mereixia la meitat del sou de l’actual regidor de cultura, i jas, el PSOE l’anomena candidat a regidor. La setmana passada clamava al cel perquè ens preocupéssim més del patrimoni històric i posava com exemple Santa Àgueda, i jas, el Consell Insular anuncia la seva compra i posterior recuperació. Si tenc alguna cosa de bruixot l’hauré de ben aprofitar i pronosticar desitjos i esperances. Per exemple que la Iniciativa Cívica Mahonesa mori de finor per l’absurditat que representa i els disbarats que fa. Per exemple que el Projecte de Ciutat Educadora que tenen o han iniciat algunes corporacions locals menorquines passi del paper a l’acció. Per exemple que si no és fàcil abaratir els preus dels habitatges en compra o en lloguer que com a mínim s’implanti un impost ben feixuc per a les cases desokupades. Per exemple que els artistes rebin tantes ajudes públiques a la promoció com reben els comerciants i els empresaris. Per exemple que...crec que les meves arts d’endeví em fan tornar massa ambiciós i la sort m’abandonarà. No convé temptar més el mal fat. Ben mirat però no resulta tan utòpic tot açò que he desitjat. Són propostes ben assenyades, justes, factibles, fàcils, del tot viables i que ens farien a (quasi) tots prou feliços. Anem a pams.

Primer. El monstre creat pel PP amb vel·leïtats pseudofilològiques, tot i la seva insensatesa, seria fàcilment desactivada si el Sr. Matas els fes una reflexió sobre la necessitat de preservar la unitat de l’idioma català si volem salvar el menorquí i de la necessitat de respectar i complir la Llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat, també amb els vots del PP. Sobre la qüestió té alguna cosa a dir el director general de política lingüística?

Segon. Els projectes educatius de ciutat, carregats de bones intencions i amb un caramull de propostes ben concretes porten el camí de convertir-se en una ONU local, on tothom hi és i ningú en fa cas. I és una llàstima perquè, en el de Ciutadella que és el que conec de prop, em sembla un document magnífic amb bones idees. Però de moment tot són reunions i reunions i poc més.

Tercer. La idea de carregar amb impostos les cases que no són ocupades és una pràctica molt estesa per l’Europa assenyada i socialment avançada. Aquí ens permetem el luxe de tenir milers de cases tancades i milers de joves que no hi poden accedir pels preus abusius de venda i de lloguer. El dret a l’habitatge digne és un dret constitucional i la política d’habitatge és un zero a l’esquerra. Casa desokupada, casa gravada, i aquest impost destinat a habitatge de protecció social.

Quart. No m’agraden gaire les polítiques de les subvencions. Però posats a subvencionar seria bo que tothom hi tingués els mateixos drets. Les diferències en la política de promoció entre uns i altres és tan enorme com escandalosa. Promoure la creació artística deu ser tan important com a mínim que promoure les sabates. Però en canvi una artista d’una gran qualitat com Mª Àngels Gornés no ha rebut l’ajuda que es mereix.

Patrimoni abandonat

És propi de nou-rics menysprear la riquesa. Potser a Menorca ens ha passat una cosa semblant. Entre tenir no res i tenir de tot han quedat abandonades les riqueses. Abans perquè ni hi havia doblers, ara perquè com que en tenim tant, el malgastam. Fa poques dècades que el nostre patrimoni es desbaratava perquè no hi podíem dedicar recursos al seu manteniment o a la seva recuperació. Però ara, dins l’abundància, dedicam els recursos a finalitats més luxoses, d’opulència innecessària.

És clar que cadascú tindrà les seves preferències i creurà en altres prioritats. Però a mi em causa pena i estupor veure com la magnífica herència cultural del nostre patrimoni immoble i també l’immaterial es va esfondrant de manera irremeiable. L’actitud del nou ric és la de tirar al fems un preciós canapè vell amb una pota trencada i comprar un sofà de molles fabricat a Taiwan.

Ja sé que la meva actitud és minoritària i que per tant la majoria dels menorquins no compartiran aquest parer: abans de gastar-nos els milions en pavellons esportius, arranjaria definitivament els jaciments com el de Son Catlar, poblat talaiòtic, una de les cultures més emblemàtiques de l’illa, gairebé úniques al món.

Veig la Farola de Punta Nati abandonada, les bateries de Bajolí al Cap de Menorca esfondrades. Veig molts llocs de pagesia deteriorats i les nombroses trinxeres de la costa del tot enterrades. Veig casals deshabitats i barraques i ponts esbocats, enderrosalls arreu. Veig dotzenes d’antics quarters militars desafectats que s’han fet malbé per Maó i Es Castell. Veig Santa Àgueda cada vegada més destruïda. Així com molt del patrimoni marítim que naufraga. Però el patrimoni més preuat que tenim, la llengua, també és abandonat per la pròpia deixadesa dels menorquins. Fa pena, perquè ens hem convertit en un poble de nou-rics que deprecia el que ha rebut d’herència ja que no ho valora.

Si véns...cultura

Si algú us demana per les oficines de cultura, l’heu d’enviar a les Galeries des Molí. Parlau amb en Cente de Si véns...cafè. Ara per ara ell és l’autèntic cambrer de la cultura a Ciutadella. Si per equivocació us envien a la Plaça del Born, poca cosa trobareu a les dependències municipals de cultura, més tost un tràfec continu de constructors i immobiliàries.

Si véns...cafè s’ha convertit en poques setmanes en un referent de l’activitat cultural a Menorca. Perquè en Cente és molt agradós i li agrada el trui. Ell que donava el ritme de la percussió a les cançons esplèndides dels Ja t’ho diré, ara fa d’ambaixador cultural, promotor artístic, impulsor de multimèdia, organitzador de recitals, agent musical...

Cada dijous el bar s’omple de gent jove per escoltar música, veure una exposició de fotografia o de pintura, mirar curtmetratges. Xalar en definitiva dels productes culturals que en couen per aquests encontorns. Hi han passat Sinevara, Jardins de Morbònia, Arena, amb les seves músiques refinades; el fotògraf Cisco Moll de mirada atenta; les poesies del poble maputxe; les pintures d’en Neda; els curts d’en Macià Florit; i molta altra gent que ens il·lumina amb la seva sensibilitat artística. Un canya.

Mola molt tenir una regidoria de cultura alternativa a l’ensopida, apagada, avorrida, aturada i més que abandonada regidoria oficial. La regidoria d’en Cente no cobra per exercir d’organitzador cultural, a diferència dels 3.000 euros mensuals que ens costa el regidor municipal de la cosa. Amb en Cente tothom s’hi entén, amb l’oficial només s’hi entén el seu soci de negocis. Si véns...cafè no té doblers però totdéu hi col·labora; el departament oficial del Born té un pressupost del qual ningú no sap on va a parar els doblers i ningú no hi participa. No seria mala idea que la meitat del sou de regidor oficial passés a Si véns...cultura. S’aprofitaria millor.

Corrupció de baixa intensitat

Em proposava de parlar d’art en aquests articles. Però la realitat sempre ho supera. Cada vegada que em pos a escriure em ve a la ment les miliuna malifetes de la situació social i política fosca que vivim i no em queda lloc per parlar de fets més fascinants com són les obres d’art. Les urgències del temps van aparcant les belleses.

D’altra banda també és cert que la nostra activitat artística a tota l’illa tampoc no dóna gaire de si. O deu ser que cada vegada hi ha més poques coses que realment m’estimulin des del punt de vista de la contemplació. Potser. Resulta però que les coses que passen en aquest país que ha renunciat a ser són senzillament escandaloses. Andratx i tota la resta de cua de corrupció. Si fos només urbanística... Els de sempre s’han apressat a desmarcar-se del que han anomenat cas aïllat. Mentida. Andratx no és un cas aïllat, és en tot cas el més vergonyós, el més greu dels que hem tingut notícia.

A Menorca no passen aquestes coses? No passen amb la intensitat d’Eivissa i de Mallorca, entre altres raons perquè aquí la societat civil està més organitzada i és més cohesionada i no es permetrien els disbarats d’Andratx. Amb tot, hi ha corrupció de baixa intensitat i la prova és sents parlar de casos concrets amb noms i llinatges que no transcendeixen a la premsa i a la justícia. És el que diuen sempre els sospitosos: aportin proves.

Tanmateix no hi ha corruptes sense corruptors i aquesta epidèmia no és un mal dels polítics sinó una malaltia dels pobles. És la mentalitat d’una majoria que dóna peu a fets com el següent, extret directament d’una conversa entre dues al·lotes joves, i és ben cert: “Hem de votar el PP perquè així no tindrem problemes amb s’hortal” (il·legal, és clar). És la corrupció quotidiana, que no es veu. Son els doblers que el constructor paga de més per rebre llicències ràpides i condicions favorables. Ells mateixos ho diuen i ho sap tothom. Com foragitar aquesta mentalitat de la meitat de la població?

Temps foscos

Resulta relativament fàcil explicar el Romanticisme als alumnes de l’institut, perquè ells són romàntics. Tanmateix els he d’aclarir una confusió prèvia. Sovint entenen per romàntic tot allò relacionat amb la sensibleria rosa, l’embafadora emotivitat fàcil. Hi ha però el Romanticisme original, més autèntic que s’alimentava i s’alimenta encara avui de la melangia i la tristor, que es rebolca en la insatisfacció i es rebel·la contra tot i contra tots. Desconfiats de la raó, donen corda al somni i a l’evasió. Són el temps que corren, perquè vivim temps foscos.

El romàntic és una actitud que es reprodueix cada tant en tant. Eren romàntics els hippies i ho són els moviments ecologistes, ho eren els gòtics i ho són els d’Iron Maiden i els punks. Tot i que les actituds romàntiques tenen un cert aire atractiu, a mi no m’agraden. De fet però tradueixen un malestar general. Ara vivim temps romàntics perquè vivim temps convulsos, inestables, de gran conflictivitat ben propis de canvis profunds. Ara res no és segur ni cap cosa no és certa.

Amb el temps foscos retorna l’estètica de la confusió, de l’abrandament i de la irracionalitat. Una desorientació general presideix el pensament i la desconfiança és senyora majora de les relacions. La joventut tendeix a comportaments poc reflexius i malaltissos. Els agrada l’aspecte pàl·lid, vestits de negre, amb consignes desafiants per tatuatges. Els agrada la intensitat i el risc, la fe cega, la cara terrible de la mort.

En aquest temps de desesperança s’atien les pors i apareixen noves formes d’inquisició, noves escenes macabres d’Abu Ghrain i judicis sense garanties, inferns contemporanis d’Iraq i Palestina, el gust sinistre per la violència, la religió torna en forma de veritat absoluta i exclusiva, pobles sencers perseguits i anihilats, neonazis de terrible record. Temps foscos de discursos repulsius i fets repugnants. Temps romàntics.

Desencontre

Altre cop Salvador Cardús parla del sentit comú en l’educació dels fills. Sentit avui molt bandejat i que pares i educadors a causa d’açò mateix anam desorientats, desconcertats. L’educació és a l’agenda de les nostres preocupacions, però no en canvi en l’agenda dels polítics. Alguns pares han renunciat a l’educació dels fills perquè pensen que ja ho fan a l’escola. Alguns mestres han desistit de l’ensenyament perquè els pares no han educat els fills. En fi, és la cançoneta que esteim cansats de sentir.

Tot i que als centres educatius de l’illa sembla que no tenim el grau de conflictivitat d’altres llocs, sí que és cert que n’hi ha i que probablement augmentarà. Què passa a les escoles? No passa res que no passi al carrer, a l’ajuntament, a la televisió...L’escola és un mirall de la societat i per tant res no li és aliè. No hi ha més violència a l’escola que a qualsevol altre àmbit de la societat. El que no es pot pretendre és concebre l’escola com una vitrina separada dels problemes. Açò sí, la carnassa informativa en va plena i en canvi gairebé mai no es fa ressò de les excel·lències educadores, que n’hi ha i moltes.

La gent es pensa idò que una escola és una mena d’oasi enmig de la desfeta general. Per açò s’encomana als mestres que facin allò que l’empresari no pensa fer, es reclama a l’escola que eduqui en uns principis que a la televisió brillen per la seva absència, s’exigeix als professors que ensenyin els continguts que al parlament no tenen ni el més mínim valor...i així ens va. Dicten les autoritats autonòmiques un règim d’eficiència i de qualitat a l’ensenyament amb un 10 % proporcional al que hi dediquen a la nefasta IB3. O que l’AFA rebi en un any del govern Matas més euros que en els 30 anys de feina i lluita del Moviment de Renovació Pedagògica. I ningú no piula. Jo crec que les autoritats d’aquest país volen que l’educació la faci IB3. Ho volen els pares?

Dones i llibres

En vistes que no tenim cinema d’una mínima qualitat en unes condicions una mica dignes i en vistes que no tenim teatre, ni amb condicions ni sense, aleshores ens hem tirat al vici de la lectura. No esteim per novetats, perquè no he vist tantes primeres edicions omplint els prestatges de les llibreries com en els últims anys. Aclaparador. En vistes de tot plegat, ens recloem a casa, ran d’una finestra, amb els peus damunt un timboret i aclofats a una butaca flonja ens disposam a l’acte més íntim del consum cultural.

Ah, el plaer de la lectura. La meua dona diu que si hagués nascut a cas comte, es passaria el dia llegint. S’aixeca de matinet els dissabtes i diumenges per tenir un parell d’hores d’una absoluta quietud per poder llegir i s’empassa mitja novel·la d’un sol glop, L’home lent de J.M. Coetzee, un magnífic títol. I com ella, els colpits per aquest plaer, en un petit comitè es troben un dissabte de cada mes per parlar de la lectura que han compartit. Un grup de persones intercanvien els parers sobre una obra d’art feta de paraules i parlen, parlamenten, s’escolten i aprenen junts. Em sembla un dels actes més bells i civilitzats en aquesta barbàrie de principis de segle. Hi ha arreu de l’illa petits comitès que, com en trobades clandestines, llegeixen llibres i se’ls fan seus, com un tresor de llibertat, com una festa contra el pensament únic. Celebració del llibre.

Ah, el plaer de la lectura! Fa tres o quatre anys vaig dibuixar unes figures femenines nues que llegien. A l’hora de posar títol a la sèrie em vaig demanar què hi havia representat i aleshores vaig veure que es tractava dels dos grans plaers de la vida: les dones i els llibres. La imatge no pot ser més seductora. La intimitat del nu amb la intimitat de la lectura, una experiència de l’emoció més sensual. Un autèntic plaer, el de llegir, el d’estimar.

La ciutat pública

Hi ha ciutats privades, encara que sembli increïble. Però la nostra cultura només concep ciutats públiques. El mal és que el model que s’imposa és el de la privatització, fins i tot dels espais públics. Crec que la primera preocupació d’un ajuntament és precisament el d’adquirir i crear espais i serveis públics perquè la riquesa d’un poble i la seva cohesió provenen de les experiències compartides entre els ciutadans i açò ho conforma els espais comuns. En aquest sentit em sembla molt bé que l’Ajuntament de Ciutadella hagi comprat el casal de Can Saura-Martorell per a l’arxiu històric i l’escola d’art, malgrat el desastre immobiliari de gestió del PP, que tanmateix es va oposar aferrissadament a la compra de Can Saura com a museu de la ciutat. I per açò em sembla molt malament la venda de patrimoni municipal perquè açò sempre suposa una pèrdua.

Tenir grans espais verds enmig de la trama urbana és un luxe, com ho és Es Freginal de Maó. Si es fa una planificació a llarg termini podem tenir la certesa de disposar d’espais urbans de primera qualitat. Però hom mira la perifèria de Ciutadella i no hi veu cap plaça digna, ni cap previsió perquè tota la part moderna, carregada de pisos que acumulen bona part de la població pugui tenir prou espai públic per fer ciutadania, per a la convivència.

La gran diferència entre la ciutat antiga i la nova és justament aquesta. La primera té grans i magnífics espais públics de qualitat com s’Esplanada, com el Born, la plaça de la Catedral, Es Pla de Sant Joan, etc. La ciutat moderna de la perifèria és pobra d’espais comuns, pensats només per al trànsit de cotxes i poca cosa més. Ja és hora que l’ajuntament comenci a pensar a adquirir terrenys perquè en el futur tinguem les places modernes que les ciutats actuals es preocupen de tenir. Llavors ja hi poden col·locar estàtues per fer polit, que la perifèria també s’ho mereix i no es converteixi en un barri-dormitori, la mort de les ciutats vives.

Publicitat i poesia

Diuen que la publicitat és la poesia del s. XXI. N’he vist exemples per explicar la funció poètica del llenguatge, i la publicitat figurava al costat d’una saeta de Lorca o una quarteta Martí i Pol. És cert a la Grècia clàssica i a la imperial Roma, molts poetes es dedicaven a fer declaracions, a refutar coses i persones, a propagar un fet, a publicitar potineries, i ho feien amb epigrames, lloes i sàtires punyents i enginyoses, breus i divertides. Tal com ho fan ara els espots publicitaris.

La cultura publicitària és extraordinària en comparació d’altres àmbits com la literatura, el teatre, fins i tot el cinema. No és gens estrany atesa la quantitat d’hores que la gent passa davant la caixa màgica. Fins i tot es fan programes televisius de formació publicitària, dinàmics i moderns, que t’ensenyen com es fan els anuncis, les tècniques d’enregistrament, els trucs, entrevistes i opinions als grans gurús de la publicitat que són, ells mateixos s’ho diuen, els creatius. No s’anomenen creadors, ni artistes, ni autors, perquè aquestes paraules ja estan massa gastades. La publicitat empra, i molt bé, les estratègies de creació poètica. Els recursos expressius i els procediments imaginatius són idèntics tant en la publicitat com en la poesia verbal ( i visual).

En aquest principi de segle caòtic tots les esferes humanes han estat envaïdes per la publicitat i la propaganda. La política, idò, no és tant el resultat d’unes eleccions, sinó resultat d’un màrqueting publicitari, amb totes les enganyifes, les mentides, les manipulacions i els silencis. La democràcia està malalta de mala premsa. Es tracta de la poesia dels mass media.

El secret

Què es diuen en secret?

Que quedi entre tu i jo, però crec que els vesins no ho saben. El Secret és l’escultura de na Laetitia Lara instal·lada fa uns dies a la placeta d’Artrutx de Ciutadella. Un títol suggerent que diu molt de les coses que passen a la nostra ciutat. L’escultora no podria triar un nom més adequat per a l’escultura que ocupa una de les places que ha estat reformada amb prou secrets.

El Secret és de les poques escultures de factura moderna que tenim a Ciutadella. Hi ha la dedicada al pintor Torrent feta per Pere Pavia, escultor mallorquí ben valorat. Tenim la Porta del Sol en una de les rotondes de la descomunal ronda sud feta per Sirvent, amb molta obra pública a Mallorca. Tenim el be de Maties Quetglas, de factura clàssica. Ara s’afegeix una nova obra d’art pública amb unes característiques que s’adiuen amb la sensibilitat contemporània. La meva enhorabona idò a l’Ajuntament per haver encarregat l’escultura a na Laetitia Lara.

L’escultura El Secret és preciosa, tot i que hi ha un parell de detalls que no m’agraden com una mà que sembla més clavada que posada sobre l’esquena. Com és propi de na Laetitia, és tracta d’una obra amb formes compactes, talment recollides, amb un ensamblatge geològic dels contorns, una petita muntanya d’intimitat. A diferència de Botero, conegut per les peces grandioses de formes mòrbides i naïfs, El Secret té els volums de les madones poderoses de l’antiguitat, amb el pitram i el culam de les deesses, les fecunditats vigoroses de les cultures ancestrals. M’agrada. Però no entenc per què una escultura així hagi d’estar enmig d’un safareig. Les madones es refredaran, el seus secrets són passats per aigua. Diuen que la comanda era fer una escultura monumental, com els deliris de grandesa dels dictadors que volen deixar petja pel seu pas infamant pel poder. Menys mal que la sensibilitat de l’artista va saber posar la mesura justa de les dones, sense caure en la grandiositat, que sempre és més fanfarrona.

La catalana, novament

Hem tornat dues dècades enrera, reculant com els crancs, però sense mordales. La llengua catalana sembla condemnada a defensar-se in secula seculorum dels atacs continus d’alguns i de la deixadesa d’altres. Com un mal fat, no hi ha manera d’assolir la plena normalitat, com qualsevol poble terrícola, amb naturalitat, sense el suplici de veure com lentament es va abandonant.

Entre els anys 70 i 80 la gent es preocupava de normalitzar-se: es corregien noms mal escrits, es reivindicava el seu ús, s’evitaven castellanismes, als programes polítics n’era una prioritat...Passats els anys, com si una llei no arreglés tot, i davant la pressió sociolingüística exercida per tot arreu, amb l’incompliment sistemàtic de la Llei de Normalització, els ciutadans han naturalitzat una situació que no és normal, la subordinació constant de la llengua catalana en els territoris en què és pròpia. Ara no mira prim de parlar correctament i sents una jove despatxar amb paraules com “grifo”, “encimera”, “bordes”. S’escolten periodistes de la ràdio amb una fonètica completament desvirtuada, del tot castellanitzada. Em direu que com a mínim parlen en català. Ben cert. Però no deixa de ser un clar retrocés en molts aspectes. Ara ningú no s’empatxa d’encomanar una gran placa de ceràmica amb el nom de “suastra” per anomenar el seu hort il·legal.

Un any rera l’altre encara es fa necessari la crida a la supervivència de la llengua catalana. Com a mínim, aquí hem guanyat la batalla del nom. Ningú que no sigui més que un analfabet nega la unitat de la llengua catalana. Els elements de la dreta ho va intentar, quan cridava pels diaris “catalán no, menorquín sí”, en castellà of course. La Iniciativa Cívica Mahonesa fa tres quarts del mateix, nega les evidències per una qüestió política, són uns dels satèl·lits del PP que pressionen contra la normalització i contra la normalitat de la llengua catalana.

Es lloga clepsa de batle com a terrassa

Mai no serem prou conscients del valor que té un espai públic, més enllà de ser propietat pública. Vivim uns temps de regressió en molts aspectes. Les mostres d’irracionalitat, les manifestacions supersticioses, l’agressivitat en les formes, l’imperi de les ortodòxies del pensament i de les religions...tot plegat em fa pensar que tornam a una edat mitjana de fosca història. Les conquestes modernes de la racionalitat del Segle de les Llums, la instauració dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, la preciosa Declaració d’Independència dels EEUU, tot açò va en franca reculada en els fets malgrat els discursos. I una d’aquestes conquestes de l’era moderna era precisament la creació dels espais públics, llocs en els quals s’origina la vida comunitària i per tant el germen de la democràcia, lloc que ens iguala i ens fa conèixer. Les places i els carrers són per tant conformadors de la participació ciutadana.

Però hi ha polítics que ha perdut el sentit de la cosa pública. Per a aquests governants l’espai públic s’ha convertit en un bé que es pot contractar a un particular per al seu ús exclusiu o bé per al seu negoci privat. La veu dissident sobre aquesta qüestió que van manifestar les associacions de vesins de Ciutadella va ser un cop d’avís sobre el que és clarament un abús d’apropiació de l’espai públic. La visió sobre l’espai públic que tradicionalment han tingut els conservadors, d’aquí i d’arreu del món, és de menyspreu per la propietat pública i per l’ús públic de les propietats. És el fenomen de la privatització de béns i serveis públics, amb l’excusa que la gestió privada és més eficient. Mentida, en la majoria dels casos.

La malaltia ha arribat al paroxisme quan tota una senyora regidora que se suposa ha de vetllar pel bé del poble va i diu: els comerciants s’excedeixen en l’ocupació de la via pública i no paguen aquest abús, per tant els “legalitzarem” allò que fan malament. I es queda tan panxa. Aquí no han valgut ni criteris ni normes i ni tan sols conveniències. Deuen actuar així perquè justament un dels que més s’excedeixen és un regidor del govern municipal. Cap problema. Si vostè abusa, li ho arreglarem. Per exemple si vostè posa una tauleta de bar de terrassa damunt el cap del senyor batlle, en parlarem perquè ho pugui “legalitzar” i per suposat pagar l’impost d’ocupació de tan noble clepsa.

L’espai públic per a aquesta dreta carrinclona i franquista que ens desgoverna no té cap valor simbòlic ni cap qualitat moral, només serveix com a moneda de canvi, de rendibilitat impositora. Una llàstima patir aquesta usurpació, perquè per aquest camí transformam la ciutat de tothom d’un atractiu espai desitjat en un desagradable bar lleig amb dret d’admissió.

Contaminació visual

Contaminació atmosfèrica que no deixa respirar, contaminació fecal que embruta les platges, contaminació del sòl que empastifa aqüífers, contaminació lumínica que no deixa veure les estrelles, contaminació acústica que no deixa escoltar, contaminació visual que no deixa contemplar. El concepte de contaminació o pol·lució ha fet fortuna en aquesta societat ultramoderna. Si abans només s’aplicava als problemes medioambientals, ara també es parla de contaminació en molts altres àmbits. El meu col·lega de fatigues, col·laborador d’aquestes pàgines, n’Ignasi Mascaró es queixa un dia sí i un altre també de la contaminació acústica, ell que té orella fina. Té tota la raó del món. De fet resulta ben difícil trobar un moment de silenci, perquè tot està contagiat d’aquesta manieta d’omplir l’aire de fils musicals per tot on vagis. Un oi. Jo em queix de la contaminació visual. Cadascú es grata allà on li cou.

Aquesta infecció d’ulls i orelles deu ser conseqüència d’una vida de nouric, síndrome de l’opulència. Però crec que també de ser la manera d’enfrontar-nos a l’horror vacui, la por al buit, i així anam emplenant de sorolls els nostres sentits. A mi però em molesta, i em molesta de la mateixa manera que en una exposició de pintures les parets són atapeïdes de quadres, sense espai per respirar, com si volgués el pintor mostrar-ho tot, tot, tot.

Em fa mal als ulls tant l’aparatosa ostentació del cartellot verd lluminós que embruta la façana d’una antiga casa noucentista com la penosa deixadesa del somier de ferro que el pagès ha entacat el portell d’una paret seca centenària, enmig d’un camp que tots voldríem arranjat. És el que tenim. Em fa mal als ulls tant les barraques esfondrades com les cases abandonades del casc antic. Em fa mal als ulls la malla de fils d’electricitat que Gesa ni es digna a posar ordre. Em fa mal als ulls l’uralita grisa que algunes cases de senyors han fet servir per tapar les goteres de la teulada àrab.

I tal vegada som massa delicat de la vista com en Mascaró és fi d’oïda. Sigui com sigui estic malalt dels ulls de tant veure les immundícies d’aquest meu estimat poble.


Les pedreres del paisatge

La primera definició que donam de Menorca és l’illa de les pedres. Menorca és un gran pedregam i d’aquest “inconvenient” n’hem feta virtut. Es copsa de tot d’una les taules i els talaiots, la retícula infinita de paret seca i les cases de marès fetes a partir de les pedreres. Tenim tot un paisatge de pedres, humanitzat, profundament nostrat. Quan Lítica va néixer, tenia entre els seus objectius treballar en la preservació del conjunt de les pedreres de marès de Menorca. Però la feina ingent que ha suposat i suposa la rehabilitació de les Pedreres de s’Hostal ha fet desistir ni de parlar de les altres pedreres precioses que tenim a l’illa. Tanmateix quan vam publicar el llibre Pedreres de marès ja ressenyàvem les 12 més interessants. En fèiem només una breu descripció. Més tard, en diversos articles a la premsa vaig escriure sobre les potencialitats contemporànies d‘aquestes pedreres, com a espais a recuperar per a la gent, com a paisatges rehabilitats, com a contenidors de cultura, com a punts d’atracció ambiental...

Com sol passar amb moltes altres qüestions, els indígenes no som capaços de veure la pròpia riquesa ni sabem valorar el que tenim. Les pedreres de marès, que formen part indisociable del paisatge menorquí i que alhora li dóna un caràcter específic, haurien de ser contemplades com un dels elements de més urgent actuació per part de les institucions públiques i per part de la societat civil (i de pas, posats a fer, jo declararia la paret seca Bé d’Interès Patrimonial). Perquè probablement en aquestes pedreres de Robadones, Binicalsitx, Santa Ponça, sa Cetària, Mitjaneta, Torelló, Alcalfar... és on millor es pot executar un programa de revalorització del nostre patrimoni cultural i paisatgístic. Aquesta idea va ser recollida al Programa Bàsic d’Actuacions redactat el 1994 pel Consell Insular arran de la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera per la UNESCO. Potser caldria donar una passa més per tal de concretar aquest programa i convertir el conjunt de les 12 pedreres més emblemàtiques de l’illa en una xarxa cultural i medioambiental d’interès específic.

Si el circuit dels jaciments arqueològics, la Menorca Monumental, les Àrees Naturals d’Especial Interès, entre altres coses, formen part del millor que podem oferir, crec que una ruta de pedreres de marès n’hauria de formar part. Es tractaria de convertir aquestes pedreres mig abandonades en espais arquitectònics singulars, perfectament integrats la majoria en el paisatge. La preservació i en alguns casos la rehabilitació de les pedreres permetria xalar encara més dels seus valors etnològics i visuals. Com? Una de les possibilitats és dur a terme les consideracions contingudes al llibre Paisatge de les pedreres de Menorca, elaborat pel Màster d’Arquitectura del Paisatge de la Universitat Politècnica de Catalunya. Són un conjunt de projectes, alguns prou agosarats, d’altres ben factibles, que atorguen a les pedreres una visió contemporània d’intervenció respectuosa per al gaudi dels sentits. Per altra banda seria bo que les administracions públiques dediquessin esforços i inversions a la restauració d’aquestes pedreres, tot negociant amb els propietaris aquestes intervencions i el seu accés públic.

En fi, quan un s’adona de la feinada que queda per fer respecte al patrimoni històric, cultural i artístic, no pot més que pensar en què dimonis ens hem de gastar tants de doblers en promocions turístiques de ca nostra si tenim la casa sense desar, es rebost mig buit i el pati abandonat.

Dos pintors divergents en obra i vida

Han coincidit dues exposicions de dos pintors maonesos. Ambdues organitzades per l’Ajuntament de Maó (sense la muda, si us plau), tenen la virtut de presentar i en certa manera de recuperar la pintura del nostre passat, el llegat de dos pintors que bé mereixen la nostra atenció. Com si fos fet aposta, les dues exposicions ensenyen més del que mostren. Joan Font i Vidal (1811-1885) i Francesc Hernández Mora (1905-1980) representen dues formes ben divergents de viure l’art. Són dues formes que contraposades una davant l’altra ens fan adonar de la perspectiva tan diferent que pot prendre un artista segons les circumstàncies que li han tocat de viure. Tot i que són d’èpoques ben distants, difícilment comparables, és bo de constatar el tractament que van rebre, ni que sigui per fer-ne un gest pedagògic.

Joan Font i Vidal va viure la societat dinàmica i oberta de la Menorca vuitcentista, plena de canvis i d’expectatives econòmiques arran de les diverses dominacions angleses, francesa i espanyola. Són temps de fluxos continus de mercaderies i d’informació, de lligams amb el món més enllà de la roqueta. Mentre que Francesc Hernández Mora va sobreviure a l’ambient tancat i repressiu del franquisme, quan en la seva plena maduresa artística i vital, Menorca vivia una postguerra terrible, marcada especialment per una mentalitat rància, d’una societat aïllada i presidida per la por.

Heus aquí com el producte d’aquestes vides oferirà unes obres artístiques igualment divergents. Font i Vidal pintarà la serenor d’una vida despreocupada i resolta, plena d’èxits i d’acceptació, el món puixant de la burgesia maonesa de la qual formava part. N’Hernández Mora reflectirà una pintura turmentada, pròpia de qui no ha estat acceptat, reclòs en el seu món interior perquè el rebuig social i l’aventura de la seva estètica representa una actitud de revolta, una resposta d’agosarat trencament.

La pintura de Joan Font i Vidal respon a les convencions de l’època, les marines costumistes, els encàrrecs d’una pintura tradicional, centrada en el punt d’interès del seu temps, el port de Maó i la seva frenètica activitat comercial, i la crònica d’efemèrides històriques lligades al poder. La pintura d’Hernández Mora, en canvi, sortirà del convencionalisme i assumirà en solitari una trajectòria peculiar, molt personal, gairebé opaca als ulls dels altres, amb les característiques d’un llenguatge visual avançat al seu temps, abstracte i, per tant incomprès.

Mentre un era condecorat per la reina Isabel II a Madrid, l’altre s’amagava al pis de la plaça del Born de Ciutadella. Mentre que el pintor de fragates, velers i vapors del port és autor de museu, de peces cercades i cotitzades; el pintor de l’avantguarda oculta, tal com es titula el catàleg de l’exposició, quedava relegat al silenci durant més de 60 anys, 40 en vida i 20 després de mort. Mentre que JFV es guanyava la vida de manera folgada amb la seva pintura, FHM havia de guanyar-se les garroves treballant en una fàbrica de bijuteria. Mentre un era celebrat, l’altre era menyspreat; mentre un era recordat en col·leccions, l’altre era oblidat en carpetes, sortosament guardades pels seus descendents i ara generosament cedides al patrimoni municipal.

En l’actualitat també tenim pintors celebrats i condecorats com ho fou Font i Vidal. Hauríem de saber també si ara tenim pintors injustament oblidats com ho fou Hernández Mora.


Delit d’estiu

Comença novament l’estiu. Un estiu estrany, de temps xafogós i basca insuportable. Però tenim les platges ben a prop, tot i que atapeïdes. És temps de deixar lliure el pensament i obrir una mica més els sentits. És a l’estiu que apareixen les imatges estimades de la infància més dolça i desvagada, de dies llargs i de síndries fresquíssimes.

És a l’estiu quan tornen les escenes gairebé mitològiques dels cossos despullats que juguen a assemblar-se déus. En la canícula dels mesos més calorosos la llum s’escampa com la mel i les escenes humanes es fan encara més picassianes. Em mir el panorama de la platja com un escenari d’una pinacoteca de nereides i neptuns. De cossos gràcils, les nereides, filles de Nereu, o d’en Paco del forn de la cantonada, són al·lotes sorgides de la mar, favorables als homes i protectores de la mar en calma.

A les al·lotes nereides els agrada nedar. Tanquen els ulls fent-se el mort damunt les ones. De cos esvelt es llancen a l’aigua com a dofins saltants, peixos voladors. Tot surant es deixen endur pel corrent i s’allunyen de la riba, allà on se senten més soles, més íntimes, enfora de totes les mirades. I es queden allà, en el balanceig suau com a illots navegants d’impossible abordatge. Tot açò aprenen els meus ulls des de les roques estant.

Llisca l’aigua sobre la pell de les nereides, les deesses de la mar plana, de pell bruna i lluent. Llueix l’ona sobre els seus membres rodons i els acaba d’arrodonir. La plata de la mar cobreix el daurat de les natges. Com illots, les al·lotes suren en l’aigua de blaus foscos i verds profunds. Tenen por de les roques del fons i de les algues que els acaronen els peus. El degotim dels cabells cau al llarg del cos tot fent uns precipitats rierols verticals entre els pits turgents, sobre el ventre llis, baixant per les cuixes fermes. Amb els braços estesos, les nereides de pell bruna s’ajeuen a les terrasses blanques de l’arena i així el sol aprofita per fer-les més delitoses de llum i de color.

Les al·lotes de Nereu els agrada lliscar sobre la plata de la mar. Hi fan calades i calades en intents successius de ser embolcallades per la frescor pregona. Si queden arran de vorera per por dels afalacs de les algues, l’aigua salada els confecciona una falda cenyida a la cintura per dotzenes de farbalans d’escuma com a garlandes d’un ganxet blanquíssim.

D’aquí a esdevenir sirenes només hi manca l’enyor d’una transformació improbable. Però ni elles sospiten de la capacitat de suscitar aquestes imatges d’escata fulgent. L’estiu torna amb les imatges volgudes d’una salut de ferro, amb les cares colrades i les figueres replenes de les figues dolces. Les escenes mitològiques de la nuesa sense sentit del pecat ni de la vergonya. Delícia d’estiu, delícia de nereides nues per les platges menorquines, destí del temps moderns, enfora de la moralina d’AFAM, que condemnen el nudisme i no la pornografia de l’ostentació papal.

Productes d’excel·lència cultural

A Menorca es creuen els astres de tant en tant per excel·lir en alguna cosa que ens fa sentir joiosos. Ja sabem que en els productes culturals fets des de Menorca en la majoria dels casos ratllam l’heroïcitat. La manca d’ajudes a la creació, unes polítiques massa sovint localistes, uns equipaments deficitaris, la impossibilitats de formació seriosa, etc. fan que tot plegat qui es dedica a la creació cultural a l’illeta tengui encara més mèrit. Però els astres es confabulen i apareixen productes culturals d’excel·lent qualitat. Els artistes, músics, pintors, escriptors...es mereixen tota la nostra atenció només pel fet que ens regalen el do més preuat, la capacitat creativa. Però no resulta fàcil adonar-nos de les seves necessitats, perquè normalment s’entén la cultura com una activitat o un producte per consumir. S’organitzen concerts i representacions teatrals, exposicions i mostres, s’editen llibres...però rarament s’incentiva tot l’esforç anterior a la difusió del producte cultural, el procés de creació mateix.

Tot i que ja fa anys que es va engegar i encara li manca anys per completar, la primera excel·lència cultural és l’Enciclopèdia de Menorca. Una magnífica obra d’un esforç col·lectiu que té la rara condició d’arreplegar el bo i millor dels investigadors. Dins el món de la recerca científica, mai en la història de l’illa no s’ha donat un cas semblant. Es tracta d’una autèntica eclosió de la cultura menorquina, oberta i rigorosa.

Per a mi és també d’una gran qualitat la tasca feta pel grup S’Albaida. Continuadors de Traginada, aquests músics han sabut oferir una cultura musical arrelada però reinterpretada amb la sensibilitat actual. Melodies tradicionals arranjades amb sons contemporanis i lletres de colpidora actualitat conformen el darrer disc publicat, El llenguatge de les pedres, una joia com poques vegades s’encasten a Menorca.

Una tercera excel·lència és la plèiade de narradors que en aquests darrers anys han confluït en el panorama literari de la literatura catalana escrita per menorquins: Joan Pons, Josep M. Quintana, Maite Salord, Ponç Pons i Esperança Camps que continuen el camí iniciat per Pau Faner en la modernitat de la novel·la a l’illa. Són uns quants i bons. Mai tampoc no havíem tingut un floret literari semblant.

Quarta excel·lència: la feina de recuperació i rehabilitació de les pedreres de s’Hostal a Ciutadella per part de l’associació Líthica. Ja sé que ho hem dit mil vegades, però ho repetim: des del femer que eren al jardí que són hi ha un salt d’amor i tenacitat cap al nostre patrimoni que no és pagador. Avui, les pedreres de marès gràcies a la visió de Líthica s’han convertit en un dels centres d’atenció cultural més important de l’illa. Sense l’esforç de tots, i de les administracions que li han donat suport, aquesta excel·lència no hauria estat possible.

Per suposat que encara n’hi podem afegir més: també em sembla excel·lent el weblog Illencs, les centenàries institucions de l’Ateneu i el Cercle Artístic, la pintura de Quetglas i la veu de Joan Pons, el desaparegut Ja t’ho diré... Són els nostres productes culturals més preuats, que van des de la recerca i la difusió en l’Enciclopèdia, la creació dels narradors, la reinterpretació de la música amb S’Albaida, la rehabilitació de Líthica...Tota aquesta gent es mereix més atenció si cal.

Visitants que s’avorreixen a la platja

Com tothom jo també tenc familiars i amics que d’una manera directa o indirecta treballen al sector del turisme. Fa poc aquesta gent em comentava que, en tost d’allargar-se, d’ençà uns anys la temporada turística s’escurça. Gran problema. Tant de parlar de la necessitat d’allargar la temporada, i resulta que els esforços, si és que realment n’hi ha hagut, no han servit de res. Deien els quimesmana de la cosa que aquest és el primer problema i que per tant les polítiques havien d’encaminar-se cap a l’atracció d’un sector dels visitants que tinguessin altres coses a fer que no sigui saturar les platgetes de l’illa i posar-se com una gamba al sol. No hi ha res a fer.

Però la pregunta clau és què han fet els menorquins per allargar la temporada. Hi ha hagut cap actuació de prou abast perquè els turistes també venguin durant els mesos de març i abril i octubre i novembre? Jo no en conec cap de seriosa.

Ara per ara Menorca ofereix ben poca alternativa a l’oferta de sol i platja. Record que hi van haver fins i tot cartes al director de turistes que justament es queixaven d’açò, durant la temporada alta!, a ple estiu, quan tenim tres festivals de música clàssica i alguna representació teatral de pes al Teatre Principal, a més de les festes tradicionals de cada poble. Tot i que a mi em rebenta haver de parlar d’oferta cultural de cara al turisme perquè em sembla que allò que s’organitza no és per mostrar la nostra cultura, els millors productes culturals de què disposam, sinó l’estricte ocupació del temps d’oci dels visitants. Entendre la cultura així és desvirtuar el sentit profund que té. Lentament el turisme visitant que consum cultura es desvia cap als parcs temàtics que les zones turístiques de les costes catalanes, valencianes i balears ens hem anat configurat. Entreteniment enllaunat i digerible, importat per les multinacionals, un autèntic empobriment per a les cultures pròpies.

Per fer-ne només una llista precipitada, us diré que Menorca no compta amb uns mínims que serveixin als visitants per fer-se una idea d’on han anat a parar. Per exemple la música pròpia és desapareguda, ni hi ha cap centre on es pugui conèixer quina és la música que hem fet per aquests rodols. Per exemple, les mostres d’art plàstic són pobres. El Museu de Menorca recull una petitona part, el museu Torrent és molt digne, però és poc visible. No tenim cap lloc on mostrar la pintura contemporània. Més greu encara és la manca d’un equipament on puguem explicar les nostres tan famoses festes de cavalls. El visitant s’haurà d’acontentar amb quatre postals i quatre DVD. El nostre valuós patrimoni marítim està estotjat a trossos a la pedrera de Robadones, gràcies a la tasca dels Amics de la Mar i que tanmateix poca consideració i poca ajuda reben per a la feina que fan. Una llàstima. No tenim cap auditori on poder celebrar grans trobades musicals, teatrals...i hi ha empentes per trobar una entrada a les òperes de Maó. Per descomptat que tenim molta part del patrimoni arqueològic abandonat, sense possibilitat d’entendre res amb la visita a part dels quatre que sí són arranjats per a les visites.

En fi, els turistes que ens visiten, i també els que hi vivim, tenim poques possibilitats de saber què té d’interessant i propi i peculiar el lloc on passen les vacances. Per sort, hem sabut preservar un dels aspectes més importants de l’illa: el seus valors naturals. Els valors culturals encara són assignatura pendent.

Menjam el brou amb forquilla

No sé què triar. Sobretot els divendres i alguns dissabtes. Són les temporades altes de la cultura: a prop de Setmana Santa, abans i poc després de Sant Joan, la setmana de la diana de Sant Antoni. Els actes s’acumulen i en un mateix poble s’entrequalquen. N’hi ha per triar, o bé vaig a la conferència o bé al concert o bé a la inauguració. Algunes de les closques pensants recomanen una millor coordinació perquè els actes culturals no se sobreposin i s’eviti així haver de repartir la possible clientela.

Els menorquins prou vegades que ens hem omplert la boca sobre el dinamisme cultural de la nostra societat civil. La trama d’associacions és considerable i atapeeixen els caps de setmana d’activitat. Grup de músics, alguns pocs de teatre, pintors a puntapala, escriptors amb novetats editorials, per un costat; per l’altre preservadors de patrimoni, fundacions, organitzadors d’events i de trobades, amics de tantes coses... una vida d’una estimable agitació cultural. Almenys en el sentit de consum cultural. Formidable. Envejable.

El recobrament de les llibertats democràtiques ha portat dues dècades d’una creixent demanda cultural i d’una també puixança de la creativitat en tots els àmbits, des de la historiografia fins al ballet, des de la narrativa (una autèntica eclosió) fins al jazz. Hi han despuntat figures, s’hi ha creat públic, s’hi ha implantat escoles de formació...S’han consolidat esdeveniments sòlids, festivals, intercanvis, exposicions. A cada poble hi ha un munt de gent que, després de la jornada de feina, s’encamina cap a la coral, d’altres que assisteixen a aules de dibuix i pintura, la colla d'amics que munten una banda de...

Tot açò és extraordinari. Però encara és més extraordinari a Menorca per dues raons: primera perquè el percentatge de gent mobilitzada per afers culturals és molt alt, i segona perquè les condicions de les infrastructures que permeten aquesta activitat és més aviat deficient.

El tancament del teatre del Born ha evidenciat encara més aquesta mancança. Quan es celebra un concert de gran format, els menorquins hem de seure a cadires de plàstic incomodíssimes dins una pista de bàsquet o un recinte firal. Quan els grups de teatre han d’assajar els envien a cotxeres brutes, si tenen sort. Els fillets que aprenen ballet són entaforats a sales que no disposen ni de vestuari ni calefacció. Què voleu que us digui? Les coses així no es corresponen, és com menjar el brou amb forquilla.

És ben cert tanmateix que s’ha invertit molts doblers públics a equipaments culturals a Menorca. Però no han bastat. Ara per ara l’illa presenta una mancança ben palesa d’aquests equipaments. S’han reformat teatres, s’han creat nous museus, s’han rehabilitat espais per a exposicions i s’han edificat escoles de formació artística...Però ara ja no basten. I a pesar de tanta moguda civil, les institucions no han estat capaces de posar-se al dia ni d’imaginar nous horitzons per a formes actuals d’expressió cultural. Potser convindria mirar-s’ho. Si han estat capaços de bastir en qüestió de dos mesos un pavelló d’esports d’uns quants milions d’euros, per què no ho són per equipar la societat menorquina d’allò que reclama cada dia?