dijous, 17 d’abril de 2008

Delit d’estiu

Comença novament l’estiu. Un estiu estrany, de temps xafogós i basca insuportable. Però tenim les platges ben a prop, tot i que atapeïdes. És temps de deixar lliure el pensament i obrir una mica més els sentits. És a l’estiu que apareixen les imatges estimades de la infància més dolça i desvagada, de dies llargs i de síndries fresquíssimes.

És a l’estiu quan tornen les escenes gairebé mitològiques dels cossos despullats que juguen a assemblar-se déus. En la canícula dels mesos més calorosos la llum s’escampa com la mel i les escenes humanes es fan encara més picassianes. Em mir el panorama de la platja com un escenari d’una pinacoteca de nereides i neptuns. De cossos gràcils, les nereides, filles de Nereu, o d’en Paco del forn de la cantonada, són al·lotes sorgides de la mar, favorables als homes i protectores de la mar en calma.

A les al·lotes nereides els agrada nedar. Tanquen els ulls fent-se el mort damunt les ones. De cos esvelt es llancen a l’aigua com a dofins saltants, peixos voladors. Tot surant es deixen endur pel corrent i s’allunyen de la riba, allà on se senten més soles, més íntimes, enfora de totes les mirades. I es queden allà, en el balanceig suau com a illots navegants d’impossible abordatge. Tot açò aprenen els meus ulls des de les roques estant.

Llisca l’aigua sobre la pell de les nereides, les deesses de la mar plana, de pell bruna i lluent. Llueix l’ona sobre els seus membres rodons i els acaba d’arrodonir. La plata de la mar cobreix el daurat de les natges. Com illots, les al·lotes suren en l’aigua de blaus foscos i verds profunds. Tenen por de les roques del fons i de les algues que els acaronen els peus. El degotim dels cabells cau al llarg del cos tot fent uns precipitats rierols verticals entre els pits turgents, sobre el ventre llis, baixant per les cuixes fermes. Amb els braços estesos, les nereides de pell bruna s’ajeuen a les terrasses blanques de l’arena i així el sol aprofita per fer-les més delitoses de llum i de color.

Les al·lotes de Nereu els agrada lliscar sobre la plata de la mar. Hi fan calades i calades en intents successius de ser embolcallades per la frescor pregona. Si queden arran de vorera per por dels afalacs de les algues, l’aigua salada els confecciona una falda cenyida a la cintura per dotzenes de farbalans d’escuma com a garlandes d’un ganxet blanquíssim.

D’aquí a esdevenir sirenes només hi manca l’enyor d’una transformació improbable. Però ni elles sospiten de la capacitat de suscitar aquestes imatges d’escata fulgent. L’estiu torna amb les imatges volgudes d’una salut de ferro, amb les cares colrades i les figueres replenes de les figues dolces. Les escenes mitològiques de la nuesa sense sentit del pecat ni de la vergonya. Delícia d’estiu, delícia de nereides nues per les platges menorquines, destí del temps moderns, enfora de la moralina d’AFAM, que condemnen el nudisme i no la pornografia de l’ostentació papal.