dijous, 17 de setembre del 2009

Cercles concèntrics


Cercles concèntrics


No hi ha cosa més enravessada que discutir amb un adolescent. Qui en tengui a casa que el confiti. Ben mirat, però, és un exercici que esmola el cervell, perquè has d’argumentar molt finament, i no basta. De fet no serveix de res. Només volen rebotar per fer-se a ells mateixos. Una volta has entès açò com a pare o com a mestre, llavors només cal armar-te de paciència i tira peixet.

El fet és que discutint sobre les identitats, van apareixent raons raonables, emotives, desraons i collonades. Tot mesclat, un còctel explosiu. Les identitats mouen molt. Som de naturalesa gregària. Som d’aquí, em sent d’allí, som i serem i deixarem de ser. Tots tenim una identitat i els adolescents la cerquen. Tenim identitat personal i col·lectiva. Tots tenim també una personalitat individual; però no crec per res que també tinguem una "personalitat col·lectiva", els termes en si s'exclouen, no són cap paradoxa, és una simple contradicció irresoluble. A mi em reventa que diguin que els menorquins són així i aixà, o que els madrilenys són d'aquesta manera i de tal altre. No, no, no. Crec que hi ha identitats, però no maneres de ser...Però: i si d'identitats en tinguéssim més d’una? I si en tenim d’amagades? I si en tinguéssim de reprimides? I si en tenim de negades? I si en tenim de possibles?

El món canvia i canvien les actituds. La societat d’ara s’ha fet més diversa en tots sentits: cultural, social, ètnica, lingüística, religiosa... Puc tenir més d’una identitat. És possible sentir-me partícep de grups distints i alhora. Fins i tot puc reivindicar la possibilitat de tenir identitats incompatibles, i que cadascú aguanti la seva pròpia esquizofrènia. La condició necessària perquè tot açò passi es troba justament en la idea de participació. La participació fa activar la pertinença, n’és el carnet d’identitat. Si particip de diverses instàncies aleshores puc afirmar que tenc una identitat múltiple o polivalent. Per què renunciar-hi? Som com anells concèntrics: per ser europeu he de ser mediterrani, per ser mediterrani he de ser espanyol, per ser espanyol he de ser català, per ser català he de ser balear, per ser-ho he de ser menorquí que per ser-ho he de ser del meu poble. La llàstima és quan algú pretén que les identitats siguin excloents o que et diguin quina mena de persona ha de ser una determinada identitat. Tanmateix certes identitats maten. La identitat espanyola ha estat molt sovint un jou. La identitat europea és encara una entelèquia. La identitat mediterrània ha estat oblidada. La menorquina pot ser...N’hi ha que boten anelles, amb tot el seu dret i negant les evidències. Un pot negar ser fill de qui és, però ho continuarà essent mal li pesi. El que costa més d’entendre és que els menorquins som una manera de ser catalans. Qui ho negui ho farà des del prejudici i la intencionalitat ideològica, legítima però esguerrada. Posau-hi raons emotives d’adolescència i el garbuix serà gros.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Col·laboracions per aprendre llengua


Col·laboració per a l’aprenentatge de la llengua
Francesc Florit Nin
Servei d’Ensenyament de la llengua.

Als centres educatius de Menorca tenim una gran diversitat d’alumnat respecte a la llengua i les cultures. Com tots els pares poden comprovar, a les classes dels seus fills hi ha al·lots i al·lotes d’origen divers, vinguts d’arreu del món. La majoria són persones nascudes a l’illa, però hi ha devers un 15 - 20 % que no han nascut aquí o que són de famílies provinents d’altres països que s’han instal·lat a viure a Menorca. La composició social, cultural i lingüística dels patis de les escoles menorquines han canviat molt en els darrers anys. Aquest nou panorama obliga els ensenyants a adaptar continguts i metodologies per donar una resposta eficient a aquesta diversitat.

La població escolar resultant de la forta immigració reclama una atenció educativa específica que els centres adopten d’una manera o d’una altra. Els estudis indiquen que el fracàs escolar és major entre els alumnes de famílies immigrades. Les raons són vàries: l’experiència del dol migratori, el desconeixement dels referents culturals, les dificultats d’aprenentatge d’una o de dues llengües noves, les situacions de precarietat familiar, a vegades econòmiques, la pèrdua dels lligams emocionals amb el país d’origen, etc.

Si una de les principals funcions que reclamam a l’educació és que doni oportunitats i que per tant compensi les possibles mancances inicials, aleshores els alumnes nouvinguts de la immigració hauran de tenir, no un tracte preferent, sinó una consideració específica. En aquest sentit, les escoles organitzen l’atenció educativa en programes com la immersió lingüística a primària, el PALIC (Programa d’Acollida Lingüística i Cultural) a secundària, i altres actuacions com els apadrinaments, les tutories, les adaptacions curriculars, la inclusió de continguts interculturals, etc.

Una de les principals preocupacions, com no pot ser d’altra manera, és que els alumnes adquireixin tan prest com sigui possible la principal eina de comunicació escolar que és la llengua en què es vehicula tot l’aprenentatge. Sense llengua, català i castellà, no hi pot haver progrés. Per açò com a mínim durant el primer any d’arribada d’un alumne nouvingut tot s’ha de focalitzar en la llengua: tots els mestres i professors són en primer lloc mestres i professors de llengua, sense la qual és impossible aprendre matemàtiques o ciències naturals. És més encara: tota la comunitat educativa ha d’actuar com a coadjuvants en l’adquisició de la nova llengua. Especialment els companys mateixos de l’aula són uns dels potencials d’aprenentatge lingüístic i cultural de primer ordre per a l’alumnat nouvingut. De fet, si els qui som al seu voltant feim necessària la llengua que necessita el nouvingut, serà en poc temps i amb una relativa facilitat que la llengua s’aprengui. En aquest sentit, l’èxit –o el fracàs- vindrà condicionat que tothom (ensenyants, alumnes, pares...) ajudi el nou alumne amb un acte molt senzill: parlant-li en català. Si les condicions són les adequades, aprendre una llengua nova és bastant fàcil. Basta que, amb una mica d’esforç, l’entorn social t’hi convidi.

Volem dir amb açò que tots som responsables de fer de la llengua catalana la llengua compartida a l’escola. Els programes educatius que funcionen i que donen els fruits esperats són aquells en què tothom hi posa de la seva part, quan tothom rema en la mateixa direcció, quan mestres i pares i alumnes es posen d’acord en els objectius i en els procediments a seguir.

Aquest estiu hem tingut una molt bona experiència de col·laboració entre diverses entitats: escoles, ajuntaments i el Govern Balear a través del Consorci per al foment de l’ús de la llengua catalana i el Servei d’Ensenyament de la Llengua a Menorca. Tant a Ciutadella com a Maó, els seus respectius ajuntaments han organitzat unes activitats durant els mesos de vacances d’estiu encaminades a afavorir l’acollida lingüística i cultural de l’alumnat nouvingut que duen a terme els centres escolars. Es tracta d’una actuació molt important perquè l’alumnat nouvingut continuï l’aprenentatge de la llengua durant uns mesos en els quals se sol perdre el contacte amb els companys d’aula i per tant perden la possibilitat d’interactuar en català.

L’acord de col·laboració amb l’Ajuntament de Ciutadella ha tingut uns resultats excel·lents. Els alumnes s’han divertit tot aprenent. Han agraït l’esforç posat en ells i nosaltres els agraïm el seu esforç. La nostra experiència ens demostra que la millor manera d’aprendre llengua és a través de l’amistat amb activitats lúdiques. Com a compromís adquirit en el Pla Municipal d’Interculturalitat, l’actual regidoria d’Educació ha fet una molt bona actuació en aquest sentit, actuació que tindrà continuïtat en els propers anys. Treballar per tant en una mateixa direcció és fonamental en els temes tranversals de l’educació: la convivència, la integració, la llengua.

Certament que l’escola és el principal lloc on els alumnes nouvinguts aprenen la llengua. Però aquests alumnes necessiten que l’entorn social també els ajudi i la millor ajuda no ve de fer-li el favor de parlar la seva llengua, sinó d’oferir-li la nostra. I açò es pot fer des de qualsevol àmbit de les relacions socials.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Símptomes inapel·lables




Em faig vell. Ves quin remei, què et pensaves? Com els vells tenc de tant en tant enrabiades, alternades per moments d’una absoluta relativitat de les coses. Tornar-se vell i remugar de tot deu ser un principi de llei universal com també ho deu ser la tranquil·la mirada al present des de l’atalaia dels anys. Pensar-hi em produeix un breu vertigen. Una mica de por apareix quan penses si el mal caràcter s’ha accentuat i si encara seràs més insuportable. Quina paciència la dels altres.

Els símptomes són innombrables innumerables indefinits i palmaris. Incontestables. No s’hi pot fer res. Memòria despistada, ferides tardanes, mapes a la pell, lentitud de la ullada...Tot s’hi acumula fins a l’enderrossall final. Però de tots els símptomes del temps personal, n’hi ha un que em desespera més que cap altre. L’evidència més patent del pas dels anys és que no entenc. No entendre, no comprendre, no copsar ni tan sols intuir un fil del que passa. Quan es perd el sentit del món, ja pots dir que pastures les darreres tanques.

M’ha passat fa poc un fet que confirma que em faig vell, certament. En entrar en un museu on s’exposaven obres d’art de la més rabiosa actualitat, avalades per la institució i pels sacerdots de la intel·lectualitat artística, i quedar astorat de no entendre res va ser definitiu. Fa temps podia entusiasmar-me per la gosadia d’un quadre, podia emocionar-me de la sorpresa d’una escultura o podia també rebutjar-ho i dir sense dubtar-ho un moment: no m’agrada un pèl. Però ara no ha passat res d’açò. Ara he quedat parat, immobilitzat en la meua incomprensió. Llegia i llegia els prospectes que acompanyen les obres d’art com el malalt llegeix tremolant el prospecte de la medecina. Per molt que llegís amb la màxima atenció, no ho entenia i pensava en la maleïda mania d’acompanyar una obra d’art amb mil discursos de justificació. Els papers hi eren per explicar, però a mi més m’embullaven. Tanta lectura per a obres plàstiques? Vaig sortir amb maldecap. L’esforç que demanen algunes instal·lacions artístiques ja no són per la meua edat. Vaig demanar un got d’aigua al bar més proper. Envellir és fotut. No entendre ho és més.