dimecres, 19 de març del 2014

El turisme com a problema


I si el turisme fos el problema

Francesc Florit Nin

Atès que els economistes no l'encerten gaire em permetran aquestes opinions d'un home de carrer. Crec que seria la mateixa opinió d'una persona que, sense conèixer a fons l'entrellat de la situació econòmica de les Illes, ens observés a distància. Tenim una economia rara, molt contradictòria i d'efectes perversos, que durant un temps va donar molts beneficis, sobretot a uns pocs. El pes del turisme a les Illes és enorme, aclaparador, desproporcionat i insostenible. Pens que el nostre monocultiu turístic és un greu problema que fa de la nostra societat una mena de monstre deforme.

Portam mig segle de turisme intensiu. D'ençà els anys 60 del s. XX ens hem dedicat a atreure estrangers perquè passin uns dies allotjats a hotels per prendre el sol. I tot des d'aleshores ha girat entorn d'aquest reclam. La transformació ha estat radical, tant que ha trastocat la demografia, la cultura, la llengua, el paisatge, tot. Era el boom. La gallina dels ous d'or, que hem anat desplomant estiu rere estiu, s'ha fet vella, ja no pon.

Menorca es va incorporar una dècada més tard, per sort, a la bogeria especuladora que provocava el turisme de masses. Em sobtava molt com a menorquí, quan en els anys 80 estudiant a la UIB, llegia la premsa mallorquina i només hi trobava notícies relacionades amb el turisme. Pensava: que no saben parlar de res més aquests mallorquins?! Ara la premsa menorquina fa igual, només parla de turisme. El nostre horitzó s'obre i es tanca en el turisme, les nostres activitats conflueixen en el turisme, gairebé tot es justifica per mor del turisme. És com una obsessió i les obsessions són símptomes d'una malaltia. Estam malalts de turisme. Caldria curar-nos-en. Menorca va sucumbir, arrossegada per les polítiques dominants de Mallorca, fins perdre l'equilibri virtuós dels sectors productius, aquella Via Menorquina del Creixement.

Quan el president Bauzá diu que el petroli de les Balears és el turisme, per mi que s'equivoca. És una metàfora extemporània, anacrònica; és un discurs cec davant la realitat. Em direu que la realitat és el pes de més del 80% del turisme en l'economia de les Illes. Ben cert. Si critiques aquest model de turisme de masses que tenim, prest et tapen la boca amb l'argument contundent que vivim d'açò. Per desgràcia, dic jo. Però no hauria de ser el nostre futur. La gallina vella fa bon brou, és a dir destinada a ser escaldada. El PP que ens governa està entossudit a peixar la gallina vella que tenim a l'UCI o en cures pal·liatives. La pregunta que cal fer al president és que si el turisme és el nostre petroli com és que cada vegada som més pobres?

El turisme es comporta com les matèries primes sotmesos a grans pressions especulatives com el petroli, el cafè, el gas. Els preus tenen constant variació (no només per l'estacionalitat) que provoca inestabilitat i inseguretat en tot el teixit econòmic. La competència d'altres destins no fa més que empitjorar la situació ja dolenta de la nostra economia. La prova és que venen més turistes i en canvi disminueixen els beneficis. Estam a preus de saldo. La competència per preus resta també credibilitat als mercats i rebaixa la qualitat del servei. El low cost turístic ja el tenim instal·lat en bona part dels nostres paquets d'oferta de forma permanent. Jo diria que per a la majoria dels petits hotelers, per a la majoria dels petits i mitjans comerciants, per a la majoria de les petites empreses lligades al sector, tot plegat és una ruïna. Com una fruita tan madura que només li queda podrir-se. Per açò són un disbarat les polítiques actuals que perpetuen aquest model obsolet: més places hoteleres, més pressió al territori, més dependència dels touroperadors, màniga ampla a la desregulació, ...

Ara per ara el turisme de masses és el nostre xapapote. Perquè dels resultats excel·lents per als grans hem passat als migrats beneficis per als petits. Perquè de la creació de multinacionals amb rendiments alts i interessos globals hem passat als sous baixos amb una precarietat laboral crònica. Hem passat del turista gentil al borratxo del balconing. Si abans érem el model de creixement econòmic, ara som el contramodel. En resum, la balearització, paraula lletja entesa com l’abús del monocultiu turístic amb deteriorament social i ambiental, ha arribat a la seva pròpia paròdia, encaminada cap al col·lapse. El turisme de masses mata allò que toca. L'axioma avui és com més turistes més pobres, perquè aquests són els resultats de les nostres estadístiques. Si per exemple a Menorca s'omplen totes les places disponibles, més tot allò indisponible que també hi ha, com va passar entre els anys 2000 i 2004, viure a Menorca aquells estius era literalment insofrible. No cal dir per òbvies les conseqüències negatives que provoca en l'educació i en la cultura. Sovint es caricaturitza per als turistes la nostra realitat. El nostre entorn natural i social és mancat d'allò autèntic per convertir-se en parc temàtic desvirtuat. Siguem una altra vegada valents i diguem prou d'aquest turisme. Que els doblers públics no vagin més a perpetuar un model econòmic que ens ofega. Si la gallina ja no pon, si la fruita ja és podrida, cal girar la mirada cap a altres sectors econòmics emergents dels quals les Illes tenen un gran potencial i que reclamen l'atenció dels esforços públics per a l'interès general.

dimarts, 4 de març del 2014

20 anys de la reserva de Menorca. Un fracàs, poques fites, resultats ínfims


20 anys de fracàs de la Reserva de Menorca
Francesc Florit Nin

Es té la percepció que Menorca a diferència de les altres illes ha sabut preservar la qualitat mediambiental. Mentida. Pensàvem que la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera seria l'oportunitat d'una gestió sostenible del territori a partir de polítiques respectuoses amb la biodiversitat, el foment d'energies netes, el transport públic... Però res de tot açò. O millor dit, ben poca cosa. Els resultats obtinguts de ser declarats Reserva de la Biosfera d'ençà el 1993 han estat tan migrats que fa pena de dir-ho. Els successius governs tan de dretes com d'esquerres, tant en l'àmbit estatal com l'autonòmic i el local, s'han caracteritzat per ser incapaços de traduir els reptes del programa MaB de la UNESCO en solucions concretes. Aquesta és la principal conclusió a què han arribat els tècnics de l'OBSAM, l'observatori ambiental que analitza els indicadors.

L'avaluació final dels 20 anys de la declaració és decebedora: “després de 20 anys, Menorca no disposa d'una gestió de la sostenibilitat diferenciada de la resta de l'arxipèlag. Els avenços en investigació i coneixement no s’han traduït en una gestió eficient vers la sostenibilitat. El fet de ser Reserva de Biosfera no ha servit, fins ara i amb algunes excepcions, per posar en marxa mesures o instruments d'actuació específiques. Encara més: els principals indicadors mostren que no s'ha aconseguit superar la contraposició existent entre desenvolupament econòmic i conservació dels recursos naturals, i que s'ha avançat molt poc en el model invers, aquell en el qual benestar i qualitat de vida no s'haurien d'acompanyar necessàriament de major pressió sobre els ecosistemes, els recursos i el patrimoni cultural”.

Diguem-ho per tant ben clar, estam davant d'un gran fracàs polític. Menorca no es pot presentar com a exemple, ni tenim cap experiència que pugui servir de model extrapolable per a la sostenibilitat. Gairebé tots els indicadors mesurats per l'OBSAM són negatius: la política energètica, el tractament dels residus, la gestió de l'aigua, la pressió urbana sobre el territori, la diversificació de l'economia, la preservació de la biodiversitat, la conservació del patrimoni cultural, etc. Per sort tota aquesta informació, que es pot consultar a la seva pàgina web, és inapel·lable i mai no es podran al·legar lectures polítiques més enllà de la constatació científica aportada per l'OBSAM. Amb tot cal dir també que hi ha alguna dada positiva. Per exemple no s'han obert noves urbanitzacions, s'ha augmentat les zones de territori protegit amb alguna figura legal, s'han duit a termes projectes interessants com el LIFE, les reserves pesqueres, les iniciatives de voluntariat com Líthica i GIBET respecte el patrimoni, els contractes agraris CARB i la custòdia agrària del GOB, i la mateixa creació de l'OBSAM.

Han fallat moltes coses. Però la principal ha estat la manca d'un lideratge polític per fer realitat aquella ilusió de fa 20 anys per convertir Menorca en un marc d'actuació de polítiques sostenibles. No ha estat així, però no té per què seguir pel mal camí perquè tenim la possibilitat de capgirar el rumb. Necessitam en primer lloc uns altres polítics, més valents, més atents al futur i no tant sotmesos als interessos immediats. Necessitam participació i la implicació de la ciutadania. Necessitam poder decidir més la nostra pròpia ruta i engegar projectes a llarg termini que eduqui en els nous paradigmes d'una economia sostenible. Ara per ara Menorca s'enfronta a greus problemes de concepció del seu futur. Les actuacions que es porten a terme no indiquen res en consonància amb els principis que fonamenten la Reserva de la Biosfera. Un exemple escandalós és el projecte sobredimensionat de reforma de la carretera de Maó a Alaior. Un altre exemple és la deriva que pren la modificació del Pla Territorial Insular. De moment la Declaració de Reserva només ha servit com a etiqueta de reclam turístic. Però fins i tot per açò tampoc no ha servit de gran cosa, més enllà del miratge de postal de platja verge. Tenc por que la candidatura de la Menorca Talaiòtica com a Patrimoni de la Humanitat dugui el mateix camí: una etiqueta i cap actuació, tal com va denunciar en Miquel Maria Ballester en un article a l'Ara Balears.

Quan es va declarar Menorca Reserva de la Biosfera va ser a instàncies de la comunitat científica a l'entorn del nounat Institut Menorquí d'Estudis. Jo mateix vaig participar en les primeres reunions i record les grans expectatives que hi vam posar. Es va proposar al Consell Insular la sol·licitud de Reserva en el programa MaB de la UNESCO com l'eina que faria possible el benestar social dels menorquins a partir d'un desenvolupament econòmic compatible amb la preservació dels valors ambientals, socials i patrimonials de l'illa. Aquella Menorca diferent no l'hem feta possible de moment. Però Menorca té encara les condicions per reconduir la situació perquè disposa de la consciència i del teixit ciutadà fortament identificat amb els valors ambientals i patrimonials, i també culturals del seu territori. Caldrà que s'hi sumin els agents econòmics i sobretot les forces polítiques que liderin governs compromesos amb aquest projecte de qualitat de vida de tots els menorquins, de tots!