divendres, 9 de maig del 2014

Subvencions encobertes


Subvencions encobertes
Ara Balears


S'han acabat les subvencions. La situació de crisi econòmica obliga a eliminar tota forma de subvenció. Aquesta és la consigna dels governs, locals i estatals. Ens han alliçonat que vivíem massa bé. Ens criticaven el món acomodat a què ens havíem acostumat. A causa de la crisi que tothom s'espavili. La selva neoloberal imposa la seva llei. A partir d'ara no hi pot haver cap mena d'iniciativa, projecte, activitat, acció o actuació que no se sostengui per ella mateixa. Les regles del mercat lliure regulen l'oferta i la demanda segons les necessitats reals. Si un producte o un servei no es ven és perquè no es compra, si no es compra és perquè no és necessari. Els ajuntaments, els consells i el govern han tancat l'aixeta dels doblers públics. I aquesta decisió ha afectat sobretot el món cultural i l'assistencial. Per tant les associacions i entitats dedicades a la promoció cultural i l'assistència social que s'alimentaven bàsicament de les aportacions econòmiques públiques han quedat en faldaret, és a dir despullades de la font principal per desenvolupar la seva tasca.

Aquesta decisió política ha fet desaparèixer algunes d'aquestes entitats. Altres han restringit la seva àrea d'acció i d'altres han disminuït la seva activitat. S'han cercat altres fonts d'alimentació, però no resulta gens fàcil en temps de crisi. D'altra banda, en aquestes terres nostres tan desamparades no tenim gaire tradició en patrocini, vull dir d'empreses que dediquin una petita part dels seus beneficis a estalonar programes cívics de cultura, d'educació o d'assitència. Els bancs i les caixes abans també hi dedicaven una part minsa a allò que anomenaven obra social. Però açò ja és prehistòria i hem hagut de ser els ciutadans que hem donat les subvencions als bancs per salvar-los. La realitat capgirada.

De veritat que s'han acabat les subvencions púbiques? S'han acabat per segons qui i per segons que. Per a alguns altres les subvencions continuen i augmenten. És el cas dels bancs assistits. Dit així sona com un sarcasme: assistir a un banc perquè no s'enfonsi. La milionada donada als bancs ha estat una mena de subvenció encoberta, una subvenció a fons perdut. Perquè ja ningú no es pensa que aquests doblers que han sortit de les butxaques de tots retornin algun dia a la caixa de tots.

Per Menorca tenim un galifardeu que cada vegada que obre la boca, a més de disbarats, diu pestes de les subvencions a les associacions culturals. En diu pestes perquè gairebé totes les entitats o associacions culturals de Menorca es dediquen a la promoció de la cultura pròpia, no a l'aliena, com resulta natural a qualsevol racó del món. Però el galifardeu brama contra les antigues subvencions, sempre miserables, perquè per ell les subvencions no responen a cap criteri “objectiu” i no són altra cosa que eines d'ideologia política. Bé: resulta que ell és un empresari bijuter i com a tal ha rebut durant anys i panys una quantitat d'euros considerable per promocionar el seu negoci privat per a anar a fires d'arreu del món. Per al galifardeu el món de la cultura s'ha d'espavilar en el mercat lliure i obert que ell tan pregona, però la seva empresa reclama les ajudes que sempre li han donat governs de dretes i d'esquerres, perquè, gran argument, perilla un dels sectors econòmics importants de l'illa. Ja la dus.

Un altre sector que reb subvencions camuflades és l'hoteler, la gran estrella, el petroli de les illes, la nineta dels ulls del poder. Els doblers públics destinats a la promoció turística ha estat astronòmic. Els lectors al·legaran que açò no només ha beneficiat els empresaris hotelers sinó el conjunt de la ciutadania, que crea activitat econòmica, llocs de feina, oferta complementària, etc. No havíem quedat que ha de ser el mercat lliure, sense intervenció del sector públic, que ho reguli tot? Els grans capitalistes no són tan liberals com ens volen fer creure. Que bona part de la inversió pública abocada al nyap de Palau de Congressos de Palma no és altra cosa que una subvenció dissimulada sota la forma d'equipament públic (amb hotelet al costat, per suposat).

Les subvencions continuen allà on hi ha la pressió de poder suficient sobre les decisions polítiques. Han desaparegut d'aquells que, mesquinets, es dedicaven a activitats sense ànims de lucre. I és que les associacions i les entitats culturals i assistencials no tenen visió estratègica. Si s'haguessin dedicat a negocis privats, encara rebrien subvencions. Encobertes, camuflades, a l'ombra, tal com es fan les coses en aquest país.

diumenge, 4 de maig del 2014

Terra d'urgències


Terra d'urgències
Francesc Florit Nin

Els gestos de la vida quotidiana ens reconcilien amb el món. L'experiència tranquil·la de la normalitat ens protegeix de la incertesa. Són els actes que ens mantenen ferms en la confiança. Poca cosa ens basta, però a vegades és tan difícil. No demanam la lluna, només no haver d'estar sempre en trasquiló.

Ai si no fos per les estonetes de pau, pels moments de plaer, pels intants d'una modesta felicitat. Ai si no fos per trobar-nos al voltant de la taula i assaborir les bones mejues. Què seria de nosaltres sense les caminades pel camp? Què faríem de la nostra ossa si no poguéssim estimar amb la fruïció del primer enamorament. I si no poguéssim anar a compar a la plaça les carxofes de Ca na Riera i els molls de Los Mares del Sur. Sort tenim que uns amics ens conviden a veure el partit -transcendental- del diumenge, que ens engatinyam i quedam desfogats després de perdre, que no sempre podem guanyar. Enyoraríem la pel·lícula que anam a veure els dimecres si no tinguéssim Cineclub de Joventuts Musicals. I què me'n deis de l'ullada amb calma per la llibreria, i llegir la contraportada perquè ens sedueixi la trama que s'hi anuncia. Malament si no poguéssim anar a la conferència que ha organitzat el Cercle Artístic i comprovar que encara ens intriga allò que succeí fa un grapat de segles. I amollar el ca per Son Saura quan ja no hi queda una ànima per l'arenal blanquíssim i veure'l content perquè pot córrer a lloure. Quin gust guaitar per ponent els dies clars i observar el perfil blau de les muntanyes de Mallorca i pensar que enllà d'ençà tenim amics que molt de tant en tant podem veure. Ai si no fos per aquests examplaments del cor. Com quedar amb un parell d'amics per fer una ruta llarga amb la btt pel Camí de cavalls i quedar tan rendit que fas un xubec ben llarg. I entrar al taller disposat a fer una tirada llarga de pintura, jugar amb els pinzells, embrutar-me les mans de grafit i tenir mal de genoll per haver estat treballant en terra. I fer una cavada a la terra, molla de la darrera ploguda, plantar-hi les cebes tendres i esperar que amb un no-res ja siguin els calçots d'una peculiar dolçor, torrats al foc viu. Un glop de vi ho acaba. Ai si no fos pel grup de lectura perquè cada mes cadascú digui la seva i sorprendre't de com de diferent és la visió de les coses. I esperar el proper concert del Jazz Obert, i quina pensada tindran de novetat. Ai si no fos perquè ja tenim les festes de Sant Joan dins el cap i començam els preparatius, que enguany seran especials perquè tenim un cavaller a la família que qualcarà. I escriure qualque poemet, lleuger, senzill, que digui tot açò i una mica més. I visitar el metge i comprovar que es preocupa per la teva salut tot i la degradació de la sanitat pública. Tampoc no sabríem viure sense les porquetjades de cada any, la feinada que duen, i les sobrassades tan bones que surten. I l'skype dels diumenges fosquet amb el fill que tenim fora i veure-li la cara per no enyorar-lo tant. I la visita a ta mare que ja és major i repassau els fets de la setmana i les fetes dels néts. I el magraner que ja treu les primeres fulles, amb brots vermellosos. Sort tenim de tots aquests moments, indispensables, que són la sal de la vida, el condiment necessari per no defallir en la maregassa de la indignitat.

Però vivim en terra d'urgències, som un país de sotracs i tenim la gent col·lapsada. Vivim temps foscos, anys difícils. En altres terres, la normalitat seria tots aquells gestos agradables i pausats, aquells quefers estimats de la vida. Però no ens deixen tranquils. Les converses giren entorn de les amenaces: la indecència de no tenir feina, el perill de perdre la casa, la injustícia d'engrossar la pobresa, els nous atacs al territori, el campa a l'ample dels grans empresaris, la burla a la nostra llengua i cultura, l'educació desballestada, el desprestigi cap als mestres, el menyspreu a la raó i a la ciència. Seria molt còmode fer veure que la normalitat és aquesta broma de mal gust que ens toca suportar. No podem viure normal i ens pertoca militar a contracor en una i mil batalles per salvaguardar les coses més elementals: la terra, la feina, la llengua, l'educació, la salut. No és normal portar una vida de militant. Cansa, cansa molt i tanmateix molts ens hi sentim impel·lits a actuar, a intervenir, a denunciar, a canviar aquesta subnormalitat que ens volen fer creure normal.

Salar molt no és saludable


Salar molt no és saludable
Francesc Florit Nin

Tenc un parell de plantofes que me les estim molt. Són velles, tacades i es comencen a descosir. Tanmateix són molt còmodes. Quan arrib a ca meua, fris de posar-me-les. En aquest acte senzill de posar-me les plantofes hi ha el ritual d'abandonar la tensió del carrer i de la feina per relaxar-me. Hi ha països civilitzats, com el Japó i Findlàndia, que n'és un costum: en entrar a les cases has de deixar les sabates just a l'entrada. Les meues plantofes estan tan adaptades als peus que ja ni les not, són com un guant, càlid, amorós, entranyable. És clar que tenc altres sabates, per sort. M'he espavilat prou com per disposar d'unes sabates que van molt bé per caminar, quan feim una sortida. En tenc unes altres per quan vull anar arreglat si m'han convidat a un casament. En tenc unes altres per quan hem de cavar les patates, que no hi fa res si les embrut. Cadascuna està indicada per son menester. Només amb les plantofes no puc anar pertot.

Però ara resulta que la consellera Juana Mari Camps em diu que a la missa del casament del meu nebot m'hi presenti amb les xoquines d'estar per casa. El Govern ha decidit que als informatius d'IB3 s'usin els articles salats. Molta gent es pensa que a les Illes Balears tenim els articles salats, i que a Catalunya tenen l'article que anomenen literari. L'explicació és molt senzilla: a les Balears, com que esteim envoltats de mar, la mar mateixa ens sala la parla. És clar que també feim qualque excentricitat i deim per exemple la mar mateixa. Mentre que a Catalunya, com que forma part del continent, la saladura de la mar no els afecta tant, només una petita part de la Costa Brava. La filologia recreativa té aquest regust tan genuí. M'encanta.

La consellera, en una de les seves declaracions extremporànies i sucoses, diu que per què no hem de salar si mos agrada es salat. Fent gala de la seva ignorància de broc gros, creu que el salat és lo nostro i lo altre no és salarós ni nostro. Qui no sala no defensa “sa llengo baleá”. Els catalanistes, segons la seva teoria, imposen les formes de l'imperialisme estàndard català. I es queda tan ampla com està. Els salerosos del Govern haurien de saber que salar massa no és gens saludable. A més, la sal fa retencions de líquids i això provoca sobrepès. Són coses, Sra. consellera, que hauria de vigilar. Li donaré una lliçó de filologia, i no és recreativa.

A les Balears fa segles que tenim els dos tipus de determinants. I per què dos si amb un ens bastaria? Perquè aquí, que som molt raros, vam decidir que quan sortim al carrer ens posam unes sabates i que quan som a casa ens posam unes plantofes. A qualsevol arxiu històric comprovaran que l'article formal s'empra amb naturalitat d'ençà fa més de 700 anys. “Primo los dits procuradors trobaren en la dita heretat...” (inventari de Pere Serra, jurista, document de 1473). El Llibre Vermell de Ciutadella, que la Sr. Consellera haurà escoltat perquè cada any es fa lectura pública, comença: “Los die y any desus dits, Mossen barthomeu arguimbau natural de la illa de Menorca...” I així en tots els documents escrits fins al dia d'avui. Totes les coses importants són escrites amb un llenguatge d'anar mudat, no amb les xoquines d'anar per casa. Quan en Toni Bonet, escriptor dels costums de la pagesia, redacta un article pel diari, amb bon criteri fa servir els articles formals, perquè ell, pagès de tota la vida, sap distingir quan ha d'anar mudat i quan no hi ha d'anar. Tots els nostres escriptors se saben mudar amb la llengua, precisament perquè se l'estimen, i es posen les millors vestimentes lingüístiques que tenim, i són ben nostres. Els escolars també saben distingir els registres: quan parlen entre ells salen, però quan han d'escriure un treball o respondre un examen empren l'article formal.

És una qüestió d'educació. Si els antics, els escriptors, els escolars i els pagesos se saben vestir segons què han de fer, per què ens volen fer anar sempre desmudats, tenint com tenim un armari preciós, exhuberant i variat. Tothom s'adona que l'objectiu de Bauzà no és elevar a categoria formal l'article salat, sinó desprestigiar la llengua i esquaterar la unitat amb els altres parlars catalans. Si el Govern Balear vol una IB3 digna, que no faci anar els periodistes amb plantofes. Prenguin l'exemple de Francesc de Borja Moll, Medalla d'Or de la Comunitat, concedit el 1983, quan el PP encara no intoxicava amb el verí de l'autodi, la ignorància i el ridícul.