dilluns, 16 de desembre del 2013

De totes les calamitats, una: la por


De totes les calamitats, una
Francesc Florit Nin
Publicat al diari AraBalears, el 3-12-13

De totes les calamitats que patim, n'hi una que és la pitjor. De totes les desgràcies, n'hi ha una que les integra a totes. El mal de la corrupció, pot ser. La desafecció política, tal vegada. Les estafes electorals, ben possible. El malgovern d'aquí, d'allà i d'allà deçà, per suposat. L'atur i l'increment de la pobresa, i tant! La degradació del serveis públics, (sanitaris, educatius i socials), és clar que sí. El mal finançament d'aquestes terres, vamillara! Els mals són molts i variats, són greus i fondos. Uns sobrevinguts; d'altres, clarament provocats. Tanmateix crec que encara n'hi ha un altre que és el monstre de tots els problemes, el dimoni de tots els desastres: la por, el sentiment més desestabilitzador i destructiu per a les persones i per a les societats.

No és la por natural que ens fa espavilar, i que ens serveix per donar resposta. Ni la por momentània que ens atordeix com un esglai. Tampoc no és la por lògica davant un fet desconegut, que el temps cura amb curiositat. Ni encara menys la por provocada per una emoció d'atracció sublim, estimulant per l'esperit, com les novel·les de terror, les pel·lícules de zombis, les plàstiques macabres... Tantes pors. No són aquestes pors que ens preocupen. La por realment greu és callada, soterrada, lenta, eficaç i consentida. Aquesta por és una arma de destrucció massiva. Vivim temps foscos que no ens deixen veure-hi clar. Les inseguretats alimenten la por, la por provoca inseguretat. La por ens cega. Vendrán más años malos y nos harán más ciegos com deia el lúcid Sánchez Ferlosio.

Ha estat en èpoques de por quan han crescut les ideologies més funestes. Són els anys 30 congriant els totalitarismes que van desembocar en la II Guerra Mundial. La por fa por. La por es contagia i crea atmosferes irrespirables. Crea un estat d'aparent quietud que en el fons és una gran inquietud sostinguda. La por domina i ho saben aquells que la fan servir com a estratègia. L'han feta una eina d'ús reiterat les esferes de poder que no toleren la dissidència, com ho ha fet l'Església i l'exèrcit.

La por és de dretes, diuen els experiments. Les mentalitats de dretes, diuen, són les que manifesten més temences. Diuen també que els desconfiats són més de dretes que d'esquerres. Hannah Arendt, a L'origen del totalitarisme senyala la por i la instauració del terror. Tot i que la comparació pot ser excessiva, ho admet, és ben cert que algunes de les decisions i la forma d'actuar dels governs actuals fan pensar en aquests mateixos procediments. Si se'm permet de dir-ho, es tracta d'un “totalitarisme de baixa intensitat”. Dit en pla: mira que li passa a qui no es sotmet als nostres dictats, professors, funcionaris, batles, estareu més segurs sota el paraigua del poder que enfrontats a ell. Obeïu i sereu recompensats; protestau i sereu castigats. És el mateix que descriu Arendt: “matant a petits funcionaris socialistes i a membres influents dels partits adversaris, van tractar de demostrar a la població com de perillosa implicava l'afiliació a aquests partits”.

Avui la gent té por i els governs ho aprofiten. La cultura de la por permet aprovar lleis que són injustes. S'aprofita la inseguretat laboral i la por a perdre la feina per consentir contractes abusius. S'aprofita la por a opinar per imposar l'única línia oficial del partit. S'aprofita la por per estrangular protestes, per tapar la crítica, per desactivar vagues. La gran majoria de les lleis que s'aproven en aquesta legislatura són filles de la por. És la mena de por que anem construint entre tots i que feim poc a poc nostra, ens limita i ens aplicam. Arriba a ser un tret propi del temps, com qui sent ploure, i ho assumim de forma gairebé natural. Però no ho és.

Tal vegada seria més precís emprar el terme intimidació, perquè tanmateix la intenció és controlar la conducta, l'opinió i el vot. La llei de símbols del Govern Bauzà és intimidatòria. Els expedients als directors d'institut de Menorca és una comminació a tots els directors. La reforma del codi penal que fixa taxes és una amenaça als pobres perquè no acudeixin a la justícia. La reforma laboral és una advertència a la unió dels treballadors, als sindicats. El projecte de llei de “protecció ciutadana”-quina ironia- va acompanyada de mesures també intimidatòries. I tot el procés d'imposició del TIL ha anat carregat d'amenaces, llistes negres, cartes d'advertiment, avisos i amonestacions. I molts d'altres exemples que no caben aquí. En fi, una política exemplar encaminada a restaurar la confiança.

No hi ha res pitjor que la por. Ens sotmet a una actitud passiva, acoquinats, solets, sense conèixer-nos uns als altres, invisibles i silenciosos. Per açò els agrada tant invocar la majoria silenciosa que queda còmodament a casa. “L'ideal és que cada persona sigui un solitari receptacle de propaganda, sola davant el televisor, desarmada davant les dues forces hostils i externes: el govern i el sector privat” (Chomsky). La por es basa sovint en la mentida. De petits ens atemorien amb monstres de conte, de grans ens fan por amb lleis de paper. Què fer? No creure'ls.

diumenge, 1 de desembre del 2013

Coresponsabilitat d'un pacte educatiu


La corresponsabilitat d'un pacte educatiu
Francesc Florit Nin
(article pulicat al diari Ara Balears, el
 21 /11/13

Fa anys que clamam per un pacte polític per l'educació. Però no arriba mai, ni fa pinta que arribi de moment ateses les postures dels partits majoritaris. Ho va intentar el ministre Gabilondo, de bones maneres, però es va topar amb la intransigència dels sectors més dretans. L'Anuari de l'Educació 2013, que edita Caixa Colonya, és una eina de gran vàlua per a la comprensió de la realitat educativa de les illes, fet amb el rigor científic d'un equip docent de la Universitat. Enguany l'estudi reclama el pacte educatiu, una altra vegada. A Menorca fa més d'un any que una plataforma de docents, estudiants i pares treballen en aquest sentit. Sota el nom Menorca Edu21, la plataforma intenta de convergir en unes bases consensuades i duradores per sostreure l'educació del debat partidista. Tot i que el debat educatiu és necessàriament ideològic, es planteja la urgència que el marc legislatiu sigui prou flexible i prou generós com per fer confiança als centres perquè portin a terme la seva tasca amb responsabilitat governi qui governi. Com passa amb països de llarga tradició democràtica.

Durant la trobada de tardor, Menorca Edu21 va organitzar una conferència inaugural del director de la Fundació Jaume Bofill, el Sr. Ismael Palacín, Què fan els altres països per millorar l'educació? I entre altres coses va dir que l'autonomia de centre és una de les claus de l'èxit d'un sistema educatiu. Lògicament aquest factor ha d'anar acompanyat d'altres com la bona formació dels docents, el lideratge de l'equip director, el prestigi social de la tasca educativa, i... un pacte educatiu de país.

La moguda educativa d'aquest curs, la conflictivitat creada, la anormalitat de la situació fa pensar en les dificultats d'ara mateix per aconseguir-ho. I tanmateix cal intentar-ho. Hi som molt a guanyar si s'assoleix, hi som molt a perdre si es fracassa. Perquè l'educació és massa important per deixar-ho en mans només dels professors; i igualment és massa important per deixar-ho en mans només dels polítics. Cal avui que tots els agents socials sentin com a pròpia la responsabilitat educativa. Ja fa temps que l’escola, atesa la complexitat de la seva tasca, reclama la corresponsabilitat a la resta de les institucions educadores. Perquè l'escola ha deixat de ser l'única instància on es formen els infants i els joves. És allò que diem sempre i que no deixa de ser veritat: és cosa de tots. I per tant ens haurem de posar d'acord en uns mínims, tot respectant l'àmbit d'actuació propi de cadascú.

Tot això em du a pensar que l'escola no està sola i que no hi hauria d'estar. L'escola és com una petita societat en laboratori: allò que s'hi fa intramurs serà allò que es farà extramurs. Els dos mons de dins i de fora han d'anar lligats: una escola arrelada a l'entorn, un entorn implicat en l'escola. Perquè les dues grans dimensions de l’educació, la individual i la col·lectiva, la del desenvolupament integral de la persona i la del desenvolupament social de la comunitat, no es poden separar. Són dos dels quatre pilars fonamentals de l’Informe Delors per a l’educació del s. XXI: aprendre a viure, aprendre a conviure. En aquest sentit, una educació integral que doni sentit a l’escola passa obligatòriament per compartir-la. Tothom educa: l’escola, la família, l’entorn. Es tracta d’un treball cooperatiu en coordinació de tots els agents que d'alguna o altra forma incideixen en la formació dels ciutadans. Cal cercar la complicitat de totes les instàncies perquè tanmateix els reptes educatius són si fa no fa els mateixos reptes socials. Aprenem amb els altres, que és la forma més eficient d’aprendre. El problema de les identitats, de la convivència, de la sostenibilitat, de la democràcia... són centrals dins i fora de les aules. Els reptes pedagògics de la inclusió, de la mediació, de l’educació intercultural, de la participació són també els reptes de la ciutadania, i en conseqüència els centres educatius es converteixen en els laboratoris de recerca de les solucions del futur. Escola i entorn s’han de posar d’acord, s’han d’ajudar i han de compartir uns ideals que siguin fruit d’un consens: el compromís per una educació pública de qualitat. Per això és necessari el pacte.

Si aconseguir un pacte resulta difícil, almenys deixem de fer allò que sabem del cert que no milloren l'educació. Ho sabem per experiència, pels resultats, per les proves empíriques i per les dotzenes d'exemples d'altres països. A Menorca Edu21, Ismael Palacín també va parlar de les coses que no s'han d'evitar: reglamentar excessivament l'escola, posar-la en una cursa de competitivitat, aplicar-li les lleis del mercat, posar mesures de segregació (escoles bones, escoles no tan bones), desprestigiar els docents, rebaixar-ne l'autonomia, centralitzar les decisions... just allò que fa el Govern del president Bauzà a les Balears i allò que es proposa de fer la LOMCE del Govern Rajoy. Tenen i tenim feina. En som corresponsables, uns més que d'altres.