dijous, 11 de juny del 2009

Badocs


L’ofici de badar




Ben pocs són els privilegiats d’exercir l’ofici de badar. La immensa majoria hem de completar la jornada laboral amb altres ocupacions una micona més lucratives per guanyar-nos les garroves. Però quina delícia és l’art de badar. En menorquí tenim un verb preciós que ens identifica en la dialectologia: xoroiar. El qui com jo es consideren xoroions sabem de la importància vital que representa tirar pel món amb els ulls esbatanats, tan oberts com els tenia Josep Pla, els Gran Xoroiador.

Qui es pot permetre el luxe de guaitar el món són els jubilats si la salut els acompanya. En els seu cas, el badar es completa amb el vagar, en l’ampli sentit de la paraula. Ho fan perquè tenen molta cosa a veure i diuen si vivim coses veurem...en aquest món tan canviant. Ara que tenen temps, com els adverteix l’ajuntament, els volen tan actius com quan s’extenuaven amb dotze hores diàries a la manovia de la fàbrica. Ja n’han fet prou. Ara toca badar.

Un dels principals atractius de l’ofici de xoroiador, especialment a les ciutats, és veure com treballen els altres. Com més es mouen millor, com és el cas dels manobres, paletes o com en diuen ara en un castellanisme ferotge, peons –perquè deuen cobrar manco. La cosa té gràcia, pels badocs – no gens pels obrers. I com més gran és l’edifici a construir més entretinguda és la badada. Perquè de l’ofici de badar n’hi ha de tota mena: romàntics del paisatge, ecologistes del país, especuladors de solars... Tanmateix allò que més atrau de tots els badocs són les obres d’infrastructures públiques tot observant alegres com es destrueixen les vistes d’antany. Les fileres de desvagats s’aferren a les malles de protecció de les obres per vigilar atentament la jugada i comentar-la.

Per açò és una llàstima que l’empresa constructora del lamentable dic (no) a la badia de Ciutadella hagi tancat amb planxes metàl·liques tot el perímetre de l’obra més faraònica de l’illa, de manera que no hi ha cap forat per on guaitar. Propòs que s’habiliti un balcó per poder contemplar tot el desastre. Els jubilats ho reclamen. Jo també.

dimecres, 3 de juny del 2009

L’illa dels benaventurats


L’illa dels benaventurats

Una de les formes més usuals d’utopia és la d’illa, com tothom ja sap. Els artistes hem rebut un encàrrec ben estrany: expressar la visió de Menorca. No estic segur que aquesta sigui la manera més adequada de demanar peres al taronger. De fet la millor visió de “Menorca” és la fotografia per satèl·lit: impecable, admirable, gairebé miraculosa. Però si el que es demana és una visió més tost desitjable, aleshores la imatge s’expressa millor amb paraules. Dit en dues paraules: quina Menorca voldria com a utopia? Quina idea d’illa ens fa caminar?

Vull una Menorca que tengui una norma democràtica profundament participativa, fruit d’un consens raonat i intel·ligent. Que sigui capaç de conjugar la seua identitat amb l’obertura al món de les altres identitats. Que posi en valor tot el seu patrimoni històric, cultural, social i humà. Que es regeixi per un escrupulós criteri de sostenibilitat, de garantia per a les futures generacions. Que sigui model d’una relació respectuosa amb els béns mediambientals. Que sigui capaç de redistribuir la riquesa. Que disposi dels serveis sanitaris, educatius i culturals universals i de qualitat. Que travi una xarxa de relacions socials presidida per la convivència i la solidaritat entre totes les diferències. Que tengui com a fita la qualitat de vida i l’equanimitat. Que crei un entramat creatiu que faci possible el gaudi dels sentits, la recerca científica i la reflexió sobre la condició humana. Que tengui memòria de qui ha estat i que sigui capaç de fer-se les condicions de qui vol ser. Que conservi la llengua pròpia i respecti totes les altres. Vull una Menorca en la qual tothom se senti menorquí, sigui qui sigui, vengui d’on vengui, pensi el que pensi.

La foto del satèl·lit és preciosa, i em sembla llucar-hi el paradís possible. Els desitjos que projectam sobre la imatge també la configuren, perquè sovint veiem allò que voldríem veure. Potser els artistes podrem transmetre una certa emotivitat, una experiència de plenitud, una utopia del pensament.