dijous, 25 de setembre del 2014

Excel·lències, malgrat tot


Excel·lències malgrat tot

Immergits en el tupit de la informació crítica, astorats de la situació malaltissa, desanimats amb els projectes malaguanyats, desenganyats de tantes trampes i travetes, sovint perdem el nord i ens rebolcam en el miserable present. Els doctors de les ciències mèdiques no es posen d'acord si l'actitud influeix o no en el procés de les malalties i la seva sanació. Hem sentit a dir que els malalts de càncer tenen una recuperació més ràpida si tenen la predisposició a curar-se. També hem sentit a dir que les coses passen quan s'esperen que passi. No ho sé. I tanmateix sovint es fa difícil de veure-hi clar. Escoltar la ràdio, llegir la premsa i mirar la televisió només ens porta a una desesperació continguda. Hi ha res que vagi bé? Tot i que els governs ens volen fer creure que sortim del forat negre, la veritat és que la percepció al carrer no és aquesta. Hem perdut qualitat de vida, ha augmentat la població de risc, d'exclusió, de pobresa, hem perdut drets i ara els treballadors són més explotats, les manifestacions culturals funcionen sota mínims, molts creadors en la indigència. La sanitat empitjora, l'educació empitjora, la gestió pública empitjora, la confiança també. En fi, la llista és llarga.

Avui un amic m'ha dit que totes les crisis són bones. Són el símptoma previ de grans canvis i els canvis seran per millorar. Que som davant grans canvis no hi ha cap dubte, el dubte és si seran positius. Les crisis, ha continuat l'amic, serveixen perquè la gent s'espavili, massa acomodada pel benestar, massa depenent de les ajudes estatals. Potser. Però aquesta és la visió de qui no té problemes greus com ara tu i jo, però no et passi pel cap amollar aquesta observació a qui amb cinquanta anys no té feina i en fa tres que en cerca. Tampoc no li expliquis aquesta teoria a qui pateix una malaltia crònica i ha deixat per rebre l'atenció que necessita. I per suposat no li ho diguis als joves que es veuen forçats a deixar el país per trobar una ocupació digna de la seva formació. Hi ha gent que cobra tres euros l'hora, contracte temporal, fora conveni. Hi ha gent que, esperant atenció hospitalària, ha empitjorat el seu diagnòstic. No et vull ni contar del 29% de la infància en risc de pobresa a Espanya, la segona més alta d'Europa. La teoria del meu amic tampoc serveix de gaire a les persones immigrades que es troben en una situació d'exclusió social i sanitària. I que me'n dius dels afectats pels desnonaments, enganyats i desesperats. En fi, aquesta llista també és llarga.

El meu amic pensa, i jo també ho crec així, que vivim un temps emocionants, una mena de daltabaix en la civilització. Els canvis que es produeixen són de tal profunditat que configuraran una nova humanitat. Tal com diuen, no estem en un temps de canvi sinó en un canvi de temps. Arreu es veu com es transformen a ritme accelerat totes les dimensions socials, culturals i econòmiques. I també les polítiques. Però mentre es produeixen aquestes transformacions hi ha un patiment injust que sofreixen els més desfavorits. El futur de la gran majoria és molt precari. Davant tantes calamitats, el més important, diuen, és tenir una actitud positiva. Cal ser optimistes, proclamen. Potser. Però no m'ho crec. Fa uns dies vaig anar a veure una exposició-instal·lació de Clara Bañon, una al·lota ciutadellenca, llicenciada en belles arts que munta la seva primera exposició entorn de la malaltia d'Alzeimer. En una de les obres minimalistes i tanmateix emocionants també hi dóna cabuda a la ironia: un full, d'aquells que es fan servir per oferir serveis de qui cerca feina, amb el telèfon i una foto de l'escriptor Paulo Coelho, amb una de les seves màximes: “Cuando quieres realmente una cosa, todo el Universo conspira para ayudarte a conseguirla” i una nota de l'artista que diu: Però tu en quin món vius? Molta gent no viu en aquest món. Els nostres ppresidents d'aquí i d'allà en són paradigmàtics.

Hi ha res que malgrat tot vagi bé? I tant. Tenim experiències que a pesar dels moments difícils són excel·lents. La majoria surten d'iniciatives cíviques. El sector públic, farcit de polítics molt mediocres, no aporta res de nou. Davant les dificultats, s'innova, es recerca. La banca ètica n'és un exemple. També ho són les economies col·laboratives i les vies alternatives de comunicació, les organitzacions cooperatives i les moltes entitats culturals voluntarioses que a pesar dels vents adversos de la política esmolen la intel·ligència i disparen la imaginació per mantenir encesa la flama de l'ànima. N'és un exemple el teatre de butxaca que hem xalat de veure a les cases particulars amb la implicació de l'associació de vesins de Ciutadella Antiga. Són excel·lències malgrat tot. Enhorabona. Per açò també serveix la crisi, amic meu.


diumenge, 14 de setembre del 2014

A Ciutadella el PP no vol governar


Sense ganes de governar

La vida és una paradoxa. Té sentit, però és plena de contradiccions, aparents o flagrants. Una d'aquestes contradiccions em causa tribulacions: per què ens governa una gent que no creu en el govern? La ideologia neoliberal imperant al país (posau-li l'adjectiu escaient) es caracteritza per desconfiar de la gestió pública i té tendència a privatitzar tot allò que ha estat mancomunat pels ciutadans en èpoques més glorioses. Si la política és l'art de conduir la vida pública, aleshores per què dimonis el PP es presenta a les eleccions? Per què vol governar un partit si no creu en la política? Em direu, és clar, que el PP vol governar precisament per fer minvar l'àmbit d'actuació de la política. Hi té tot el dret. Però no em direu que no és contradictori i sospitós.

En unes passades eleccions el PP presentava als programes electorals una idea central: volien dur el nostre ajuntament com es du un negoci i per tant apel·laven a l'eficiència econòmica, a l'emprenedoria, a l'estalvi de recursos, a l'administració ràpida, a la direcció enèrgica i totes aquelles altres “virtuts” que serveixen per fer doblers, doblers privats. Van aconseguir la majoria absoluta. Era l'era Matas. Al meu ajuntament de Ciutadella també tenim imputats encara per resoldre fa un munt d'anys i també tenim condemnats, un a la presó i altres amb multes. Al meu poble tothom diu que encara se n'han sortit bé. Van gestionar l'ajuntament com un negoci, certament. Mai no van dir que el negoci era per a ells i no per als ciutadans. Va ser una legislatura d'abusos, de corrupcions i de mala gestió pública fins al fàstic. I tanmateix el PP al meu poble va tornar a guanyar les eleccions (sense majoria absoluta). I encara governa. Contradiccions de la vida.

Al meu poble, per exemple, governa el PP però no vol governar. Han renunciat a fer res. El motiu que donen és el mateix, la crisi, o sigui l'estafa. No hi ha doblers, diuen. No poden donar la culpa a l'herència perquè l'herència ve d'ells. Al meu poble, per exemple, governa una gent que ha demostrat per davant i per darrera que és un desastre per a la simple gestió. Són, diguem-ho d'una manera clara, uns trastos. Se'ls convida a un acte i el regidor del ram no sap què dir. Què hi fa allà? dic jo. I no són percepcions d'un esquerranot com jo. Us en posaré uns exemples.

Al meu poble per exemple no es pot iniciar el curs de l'escola d'art perquè l'ajuntament no ha fet els tràmits per al concurs d'adjudicació del servei. Fa més de set anys que tenim un observatori astronòmic que es fa malbé perquè l'ajuntament no s'ha dignat a signar un conveni. Al meu poble, per exemple, tenim un edifici preciós, Can Saura, que va costar uns 5 milions d'euros i el tenen tancat mentre els ciutadans reclamen que s'obri per a activitats culturals, la seva finalitat. Per exemple al meu poble la gent es torra al sol no a la platja sinó esperant els autobusos perquè no tenim ni una mínima estació que fa dècades que es reclama. Al meu poble, per exemple, pagam el doble el servei de grua perquè l'ajuntament no va fer la mínima feina d'elaborar un contracte amb el concessionari. També tenim un flicot gros amb la piscina municipal a causa sobretot de la deixadesa de la gestió i han abundat les desavinences amb l'empresa. Per exemple enguany no s'ha celebrat la diada de la cultura que feia dos anys s'organitzava un dia d'agost, només un dia, perquè la funcionària que ho duia estava de baixa. Per exemple un dels carrers més transitats del poble, el c/ Mallorca, és una cursa de clots i bonys, no en parlem dels carrers de la perifèria. El meu ajuntament, per exemple, té els camins rurals ben abandonats, amb mots enderrossals, herbes sense eixarmar i més clots. Al meu poble, les terrasses dels bars poden posar-se ben enmig del carrer a fi i efecte que la gent no pugui passar perquè els informes diuen que així ho permet la normativa. Tenim també un port nou que dóna més maldecaps que no solucions i per acabar-ho d'adobar l'antiga terminal portuària es mor d'oi esperant nous usos. També havíem de revertir a usos municipals una antiga bateria militar, Son Olivaret, i allà és que es podreix. M'atur perquè no tenc més paper, però la llista és tan llarga que fa empegueir. Ja no demanam grans iniciatives creatives, sinó una mica de feina.

Totes aquestes coseues queden camuflades per sota d'una informació esbiaixada al servei del seu amo. La gent ho veu, és clar, però ja comença a ser natural aquest desastre municipal. I és que governen sense ganes de governar, no creuen en l'administració pública. Passa igual al teu poble?

divendres, 12 de setembre del 2014

Inuguració del LABERINT a les pedreres de s'Hostal


Text de presentació en la inauguració del laberint de Líthica
Francesc Florit Nin


Semblava un somni, però finalment el somni ens ha atrapat en plena vigília, ben desperts. Parlàvem com qui parla de les coses impossibles i tanmateix entre tots ho hem fet realitat.

Quan els trencadors d'antany a cops d'escoda i de suor arrancaven els cantons de la roca, no s'adonaven que molt lentament, a més de provocar un gran buit a la terra, també creaven una rara estructura al sòl del paisatge. A vista d'ocell, i gràcies a les tecnologies del Google Earth, les pedreres de s'Hostal apareixen com un trenclaclosques de peces inexplicables, amb l'aspecte d'un laberint, d'un laberint inconscient, modelat pe anys i anys d'activitat penosa i constant. Avui ens miram les pedreres antigues com si fossin les restes esbucades d'una construcció, millor dit d'una desconstrucció, ja que sempre hem dit que les pedreres són arquitectura inversa. Mai del món els trencadors veien les pedreres com la veiem nosaltres. Per a ells era un lloc detreball dur, el lloc on es patia per treure's el sou. La nostra mirada en canvi és lúdica i vivim les pedreres com un lloc per a l'eixamplament de l'ànima, per al gaudi dels sentits. Sobre aquell laberint inconscient dels trencadors, Líthica hi ha sobreposat dos laberints més. Ni la ment més imaginativa, com la de Jorge Luís Borges, podria sospitar un joc més complex, un laberint sobre un laberint.

Diuen que els laberints tenen una llarga simbologia i una llarga tradició en les diverses cultures. Una de les seves funcions és la de perdre-s'hi; però una latra ben oposada és la de trobar-nos-hi, de trobar-se a un mateix. Els camins entrecreuats, les cruïlles, les bifurcacions, els culdesacs, les falses parets, la il·lusió òptica, la sorpresa d'una sortida, en fi, l'estructura mateixa del laberint ens demana contínuament que prenguem decisions i açò ens confronta amb el propi pensament. Un laberint per tant serveix també per pensar, per reflexionar, per meditar... fets per cercar el centre del nostre interior. I pensant hom s'adona de l'estranya similitud, de l'analogia, que el laberint té amb la vida. Finalment del laberint n'extreim una lliçó, la d'encertar o no el camí correcte. Enntrer i sortir-ne significa entendre el camí que hem fet i en aquesta peregrinació l'experiència ens ha fet més savis. Hem après.

Per veure el sentit profund basta observar com els al·lots recorren el laberint. Els agrada, hi troben la fruïció ben pròpia del joc, intrínsec amb el sentit lúdic de la infància. Per a ells endinsar-se en els passadissos del laberint és un exercici que mescla el risc i la sorpresa. Així també ho hem de fer els adults si volem gaudir-ne, per no perdre la sal i la mel d'una actitud vital que viu atenta als estímuls i que es deixa endur per la imaginació.

En el nostre laberint, matàfora de la vida, aprenem a ser qui som.

dilluns, 1 de setembre del 2014

El laberint de Líthica


Líthica com exemple



Líthica farà prest 20 anys, una joveneta que encara té molta vida per endavant. Va néixer la tardor del 1994 de l'amor d'uns entusiastes per recuperar un dels patrimonis aleshores més oblidat. Per celebrar-ho, s'inaugurarà dia 5 de setembre la construcció d'un laberint, una de les velles idees que des de l'inici ja s'havia proposat. Pels menorquins tot això no els vindrà de nou, perquè coneixen Líthica, l'han visitada i molts han contribuït al seu desenvolupament. Però per als mallorquins i eivissencs, Líthica és una perfecta desconeguda. Però farien bé de conèixer-la perquè per mi és un dels projectes i una de les realitats més atractives que ha sabut engendrar la societat civil d'aquestes illes.
És una associació creada per la voluntat de recuperar i rehabilitar les pedreres de marès de Menorca. Com que la tasca és ingent, Líthica ha centrat els seus esforços a les pedreres de s'Hostal, un conjunt gran de pedreres antigues i modernes situades a 2 km de Ciutadella. Com moltes altres pedreres de marès, s'Hostal estava abandonat i condemnat a ser un abocador. L'associació, amb molta il·lusió i molta feina, ha aconseguit convertir-lo en el segon lloc més visitat de l'illa, després de la naveta del Tudons. Ha calgut certament la implicació de l'administració pública, però crec que ha estat insuficient pel potencial que el projecte té.
Tanmateix Líthica no es conforma només a preservar les pedreres com a patrimoni etnològic. Més enllà de la preservació, les pedreres de s'Hostal necessiten trobar una nova vida ajustada a les necessitats contemporànies, una volta ja no són productives per a l'extracció de la pedra. Aquesta nova vida es tradueix en activitat, per un costat en la visita com a lloc d'especial interès pel caràcter de paisatge excavat a la terra que configura un indret espectacular amb alts valors plàstics i històrics, però també com a zona de protecció paisatgística, d'interès ecològic. Per un altre costat a les pedreres de Líthica també s'hi fan tallers d'atesania del marès i intervencions artístiques. I per últim lloc, s'Hostal s'ha convertit en un dels escenaris amb més encant de Menorca, on s'han duit a terme actuacions de teatre, música, dansa i cinema. Avui mateix s'hi representa El cor d'un boxejador de Lutz Hübner a càrrec de Jordi Odrí i Joan Taltavull. Durant aquest estiu s'hi han fet una dotzena d'actes culturals. És un recinte magnífic, de bona acústica i una impressionant escenografia natural.
La feina de Líthica, actualment amb uns 280 socis, ha estat reconeguda pels menorquins quan, just dos anys de la seva fundació, va ser declarada Bé d'Interès Social. El 2000 va rebre el premi a la millor iniciativa turística i actualment les pedreres de s'Hostal formen part de la Xarxa Menorca Monumental, un circuït pels millors indrets patrimonials de l'illa. El valor afegit a aquelles pedreres abandonades ha estat dotar-les d'una nova mirada i d'un nou ús. Vint anys després es pot observar com guanya un espai menystingut quan s'hi aplica una consciència cívica de recuperació. El mateix passaria amb molts d'altres espais industrials obsolets.
Després d'aquests 20 anys, ara s'inaugura una part, important, del projecte del Gran Laberint. Semblava aleshores una cosa utòpica. Però ja teníem el laberint dels vergers que formen el conjunt de les pedreres antigues, com una xarxa d'espais orgànics, excavats a la terra, provocats de forma involuntària per l'activitat centenària dels trencadors, els qui tallaven la pedra. Fa deu anys es va crear el jardí medieval, i enguany al costat s'ha construït un laberint en forma de cervell que juga amb la composició de plantes autòctones aromàtiques. El proper 5 de setembre s'inaugurarà el laberint del Tòtem, a les pedreres modernes, amb una superfície total de 800 m2,, finançat amb participació popular i algunes ajudes públiques. I encara hi ha en ment una proposta agosarada de fer un laberint subterrani de túnels que connecti les diferents espais de s'Hostal i lligui les pedreres antigues amb les modernes.


A tota Menorca hi ha centenars de pedreres de marès, com també a Mallorca i arreu de la Mediterrània. Totes són significativament similars i singulars alhora. Algunes de les pedreres menorquines són realment interessants, tant que reclamen una rehabilitaió com Líthica ha fet amb s'Hostal. Una d'elles és la de Robadones de Es Castell, una joia etnològica que caldria rehabilitar. Aquestes són les atencions que demanaria una política seriosa, atenta a la cultura, respectuosa amb l'entorn i capaç de crear riquesa i valor patrimonial.