dijous, 7 de maig de 2015

La ruta dels horrors o la cultura com a luxe


La ruta dels horrors culturals
Visita dels candidats i entitats culturals al nyap del teatre

D'ençà fa un temps que ens hem anat desfent de la idea de cultura com una exhalació de l'esperit. Hereus de la sensibilitat romàntica que ha impregnat el s. XIX i bona part del XX, crèiem que les manifestacions culturals elevaven la condició humana... fins que vam saber que Hitler era un melòman. Ara impregnats d'una altra sàvia que recorre el món, el neoliberalisme, entenem la cultura com a «producció» sotmesa als dictats de la llei del mercat... és un dir. Sigui com sigui, els arguments més convincents avui per avui per defensar la cultura passen per la terminologia econòmica. Ara es parla de la cultura com un bé d'inversió, o bé parlam d'equipaments i sostenibilitat, d'infraestructures i producció, fins i tot n'hi ha qui parla d'indústria cultural. Aquesta expressió resulta més o manco sorprenent a qui veia un temps la cultura molt allunyada dels processos industriosos de producció de béns i serveis perquè en teníem una visió artesanal, una mica elitista, minoritària, per a paladars fins... és un dir.

La cultura -que és que diu s'al·lot? remugava l'avi, què és què és açò? demanava sa tia; la cultura ara s'ha de vendre i si es ven se n'ha de treure un benefici. Si no és així, plega veles. La cultura s'ha de fer pagar, entre altres raons perquè d'aquesta manera es valora. Però resulta cara, objecte de luxe a canvi de no sabem ben bé de quines recompenses. I aleshores els llestos diuen que els beneficis culturals són a llarg termini i que en tot cas no són beneficis pecuniaris, ni materials ni estrictament econòmics, sinó beneficis espirituals, que es cobra en rèdits socials. Però qui té la capacitat de fer-ho no acaba d'entendre la cosa aquesta i diuen, en bona part de raó, que allò que no resulta d'un saldo positiu està condemnat al fracàs primer i a la desaparició després.

Estant jo en aquestes tribulacions, ha resultat que en temps de crisi la primera víctima ha estat la cultura: no hi ha doblers, ergo no hi ha cultura. Les necessitats urgents són unes altres, no esteim ara per floritures, diria la regidora de cultura y festejos. Quan reuneixes els candidats per a les properes eleccions, els responsables polítics caps de llista el primer que diuen és que la cultura és mooolt important. Fins i tot ho afirma qui és cap de llista d'un PPartit que ha abandonat la cultura pels marges com qui abandona un ca vell que no fa més que nosa.

Debat de política i gestió cultural. Tots els candidats van venir. Ara es passegen molt. Són pertot aquells que no veies mai enlloc. Arrenglerats rere un taulell i per torns van prometre allò que no està escrit. Promeses són flòvies que cauen del cel i en terra no deixen ni aigo ni rel... diu la sarsuela més famosa de Menorca en un pla català enveja del nou model lingüístic del secessionista Foment Cultural de Menorca, entitat que és a les antípodes d'Acció Cultural de Menorca. Què en farem de tant cultural a la illeta dels talaiòtics?

Durant el matí abans del debat vam organitzar una ruta pels equipaments municipals. També vam venir tots, no fos cas que posàssim una falta d'assistència. Va ser mooolt didàctic i entretingut, un recorregut per la deixadesa, un passeig pel déu n'hi do de malament, un autèntic itinerari pels horrors, un trajecte curt i tanmateix intens per les mancances i les necessitats urgents. Sala d'Exposicions, Casa de Cultura i Biblioteca, Arxiu històric, Museu Municipal, Centre d'Art, Teatre. Tots amb problemes, alguns greus i els altres molt greus. Amb la ruta vam tenir dues parades antològiques. La primera va ser on no ens van deixar passar, el centre cultural que el consistori ha renunciat per cedir-lo al Ministeri de Justícia per fer-hi els jutjats que fa més d'una dècada que havia de construir i així, per obra i gràcia del govern municipal el govern central no haurà de gastar res en un poblet que cau allà cap al llevant més llunyà i que costa tant d'arribar-hi. Després de més de deu anys de la compra i la rehabilitació, amb pudor de corrupteles en plena efervescència Matas and friends, abandonam Can Saura sense haver-ne gaudit ni un dia.

Però la parada més espectacular va ser entrar en un Teatre del Born, també tancat d'ençà fa deu anys i comprovar amb llàgrimes als ulls com els responsables de la reforma han destrossat la preciosa joia arquitectònica que era. Danys irreversibles tant com per denunciar-ho als jutjats. I açò van dir tots i cadascun dels candidats a la batlia, que demanarien responsabilitats. La desídia en la gestió, la desatenció de funcions, la desgana en la feina assignada, la negligència en el deure públic, la inèrcia de la burocràcia, i tots els mals endèmics d'aquesta Espanya decadent es van ajuntar per malmetre definitivament els valors patrimonials de l'únic espai escènic públic d'una ciutat amb més de trenta mil ciutadans. Quina pena. Però ara els candidats ho arreglaran tot.