dimecres, 11 de febrer de 2009

festa futbol i llengua per a nous menorquins


Integració escolar, integració social

El gran repte de Menorca no és l’ampliació de carreteres i dics, ni perdurar en la categoria ACB. El desafiament és assegurar un futur de convivència entre la cada vegada més diversa societat menorquina, capgirada en la composició social i ètnica per l’allau immigratòria. Tenim l’oportunitat de configurar un model capaç de preservar la identitat i acollir alhora la diversitat de cultures i llengües, una mena de nova menorquinitat feta a base de confluència i reconeixement de la nova situació.

Quan es parla d’integració de persones nouvingudes el primer que passa pel cap és la integració escolar. Imprescindible. És la primera pedra del gran edifici. Ben mirat és a partir de la integració dels alumnes a la vida escolar com sovint és possible la integració per carambola dels pares a la vida cívica. I a l’escola, una de les millors maneres d’integrar un nou alumne és jugar amb ell. Allò que funciona a l’escola, potser també funciona amb els adults, em dic.

Fa uns anys vaig assistir a unes jornades sobre immigració. Hi vaig exposar un parell de consideracions que van xocar una mica, i no en van fer gaire cas. Deia que la integració passava pel futbol i per les festes. Deia que les eines més potents no eren els Plans municipals ni les jornades d’estudi, sinó els partits d’esports on hi jugaven els nous ciutadans i també la seua participació a les festes locals. On hi ha alegria, hi ha ganes d’esser-hi.

Malauradament açò passa poc. Els equatorians fan la seva lliga particular. Cosa que em sembla bé, però no em sembla el millor. Els ciutadans “històrics” acullen poc els recents, els recents són reticents, tot i voler-ho, a incorporar-se. Tanmateix hi ha bones pràctiques i exemples exemplars. Crec, disculpau-me, que només l’escola és l’àmbit on conflueixen cultures i llengües diverses que han de conviure. Però l’escola no és suficient. Cal aprofitar l’atapeïda xarxa associativa de Menorca, i fer-ho en activitats que eixamplen el cos i l’esperit, l’esport i la festa. Cal trobades lúdiques i lliures amb dimensió intercultural, on la gent es mescli i que cadascú tengui cosa a dir, un paper a fer. I, per suposat fer-ho en català, en el bon català menorquí, perquè no s’entendria una integració social sense una integració lingüística, com no s’entén una barba sense pèls, o una mar sense aigua, o una mà sense dits.