dilluns, 15 de desembre de 2008

entrevista Culturàlia. Diari Menorca

Entrevista Culturàlia. Diari Menorca Imprimeix Correu electrònic
Publicada el 2008-07-15
A cor obert

Francesc Florit Nin, artista

“El món necessita avui més que mai veus crítiques”

RAQUEL MARQUÉS
Ciutadella

Per què creu que gran part de la població viu aliena a la bellesa d’una realitat canviant?
La gran majoria de les persones no viuen alienes a la bellesa. Possiblement aquesta sigui una de les experiències més commovedores de gairebé tothom. Altra cosa és que la realitat virtual que ens volen fer viure degradi cada cop més aquesta experiència.
El món només funciona si l’empenyem. Com hi contribueix vostè?
Tant com bonament puc. De fet com a persona estic prou compromès amb iniciatives de canvi social i cultural. Com artista oferesc una mirada amable i alternativa a la violència que ens acompanya. El món necessita avui més que mai veus crítiques i un imaginari de la compassió i de la confiança.
Quina és la seva recepta per sentir, com diu, “emoció d’allò orgànic a partir de la petitesa”?
Cada cop haurem de reivindicar més la materialitat del món, la vida en directe, i donar cada vegada més importància a la realitat local, pròxima i petita per no perdre les referències de les coses essencials. I açò no és tancament, és afirmació de l’espai vital enfront de les manipulacions globals massmediàtiques. Reivindic una atenció més concreta i pròxima dels llocs i de les persones.
Parli’ns de com respirar i deixar-se endur per la relació còsmica.
No em sent tan místic. Si les imatges dels meus quadres porten aquesta sensació no és tant per una intenció espiritual com racional: la necessitat urgent que tenim que la Terra sigui la nostra senyora i no que els humans es comportin com a senyors de la Terra.
Poeta i pintor que s’endinsa a l’estat més pur de la Natura... Florit Nin és submarinista de la vida?
És gairebé una obligació de tot artista mirar per sota les aparences ja que els mons subterranis i submarins ens porten figuracions que cal fer surar. De la nostra relació amb la natura es deriven tots els coneixements i el primer és que la mort i la vida regeix el principi de la impermanència, que relativitza tota la resta.
A la galeria Vidrart, dos anys de feina composen “Cal·ligrafia vegetal”. La dinàmica cíclica de l’Univers feta art. Com comença la seva relació pictòrica i personal amb els mandales?
No és una relació premeditada. Les formes mandàliques són universals i en el meu cas van sorgir del treball constant amb les obres. Unes formes et porten a altres i apareixen cercles vegetals que prest es connecten amb els mandales. Tanmateix, els mandales tradicionals tibetans són abstractes: geomètrics, simètrics concèntrics i coloristes; els meus són més aviat orgànics i presenten imatges de corona de morts, roses de vent, cercles de dansa, diademes del vencedor, aurèoles de llum i aigua. Hi ha molta literatura entorn del cercle simbòlic.
Per a qui vulgui fer de “voyeur” al seu taller, el documental “Un plat d’art” és un bon aperitiu per compartir el seus procés... Tocar, veure, degustar... Li angoixa que els seus sentits puguin no ser entesos per l’espectador?
No. Quan pint, no faig classe. No estic per ensenyar ni perquè s’aprengui. L’art no és la didàctica del món, simplement perquè crea sentits, no els explica.
Si natura i home comparteixen les formes en dansa, són moviment, unitat... per què ens carreguem el planeta?
Perquè ens hem allunyat de la pertinença a la natura i hem perdut el contacte amb les veritats més elementals, com ara l’austeritat, la interdependència i la mútua necessitat. La tecnologia en part ens ha cegat l’ull de la saviesa.
En una societat consumista, duita també al mercat de l’art, defensi la figura del galerista.
És un intermediari necessari que possibilita millor l’intercanvi entre l’obra i l’espectador, per un costat i que facilita la transacció econòmica entre l’espectador i l’artista per l’altre.
Quan mira, en la seva vida diària, veu quadres?
Sí. Veig possibles enquadraments que poden ser obra plàstica. Però sobretot veig allò que podria ser, en un exercici continu d’inconformitat, de preguntes i requeriments.
Un llibre.
Ara llegesc dos breus assaigs de Paul Virilio, “El procedimiento silencio” i “Un arte despiadado”. Contundents, visionaris, terriblement franctiradors, des de la resistència militant contra els abusos de poder que també s’ha convertit l’art contemporani. Recoman la poesia de Mario Benedetti, la narrativa de Marguerite Yourcenar i el pensament de John Berger.
Un pintor.
Només un? Un? Quina tria més difícil. Posem Caravaggio.
Una pel·lícula.
De les últimes vistes em va agradar molt “El color del paraíso” de Majid Majidi, pel·lícula iraní que mostra com de profunda pot ser la mirada d’un nen cec, i com de cega pot ser la mirada del seu pare. Genial, vital, emotiva, bella, sensual i alhora espiritual. Autor també de “Baran”, una altra meravella del cinema de l’Orient mitjà que despunta en un món d’opressió religiosa.
La banda sonora que voldria que acompanyés la seva existència...
Potser una cançó de Leonard Cohen, potser el violoncel de Bach, o una cançó popular menorquina. La meva banda sonora la vull ben diversa, una per a cada moment.
“A Cor Obert” clou sempre demanant-li a l’entrevistat un somni. El seu és...
No em regeixen els somnis, habitualment irracionals, sinó les utopies. En qualsevol cas, els meus somnis a ulls oberts són les possibilitats magnífiques de les realitats quotidianes. Allò que ens puguem imaginar avui pot esdevenir al futur.