dimecres, 29 d’abril de 2009

Oblidats


Tot oblidant els oblidats


Sospit que l’excel·lència social s’ha de sospesar per l’atenció que reben els més desvalguts, sia dit, vells, infants, immigrants, malalts, incapacitats. Sospit també que per avaluar l’autèntica qualitat d’un sistema educatiu o d’un centre escolar concret cal comprovar l’eficiència amb què s’atenen els alumnes més exclosos, sia dit, discapacitats, marginats, nouvinguts, problemàtics...I açò mateix bé ho podríem aplicar a altres esferes de la vida pública, com per exemple els carrers, les places i els camins.

Aquests dies d’un inesperat estiuet m’han vingut a la memòria els racons de la infantesa. Tothom té racons de la infantesa que la vida ha esborrat. Aquells indrets per on jugàvem i ens perdíem han estat enterrats per l’expansió urbanística. Hi he tornat en un passeig furtiu per adonar-me de les ruïnes de la meua memòria i he pensat que els espais desvalguts encara són més desatesos. Com a paisatges oblidats, la malesa ha embrossat els enfonys d’una esponerosa figuera arredossada. En d’altres racons l’oblit ha desconfigurat tant el lloc que no sabríem dir per on passaven les tresques d’antany.

És molt possible que no ens estimem gaire tot allò que es guanya o més aviat es perd amb el temps. La casa de la vídua Anglada a la Contramurada n’és un exemple. Malgrat ser un model únic d’arquitectura racionalista de principis de segle XX, simplement l’ha esbucada tota completa. La mena de governants que tenim produeixen aquests desgavells. Com el comportament d’un al·lot malcriat que abandona o destrueix les joguines que ha heretat perquè els pares nourics li han regalat un trastet nou. Com passa també amb els jardins. El flamant i polèmic safareig de la plaça d’Artrutx ha donat pas a la deixadesa i la brutor de la font modernista de la plaça de s’Esplanada.