diumenge, 3 de novembre de 2013

10 anys sense Miquel Martí i Pol


Presentació de la lectura de poemes 
Carta a Miquel Martí i Pol, en el 10e aniversari de la seva mort



Benvolgut Miquel, estimat poeta,

ara fa just deus anys que ens vas deixar. Com passa el temps! Aleshores vam recitar els teus poemes i els vam cantar i vam celebrar la teva paraula tot deplorant la teva mort. Però la mort, ja ho deies tu, és aquest hoste insòlit amb qui convivim cada dia, tan present, i ara et dignifica com mai.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l'èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Ara tornam a tu, com sempre tornam a la teva obra, perquè des de la teva senzillesa ens dónes arguments per viure i a més ens esperones a ser rebels amb moltes causes. Amb els teus llibres, més de trenta llibres de poesia, has esdevingut el poeta més llegit de les nostres lletres, i el més musicat pels nostres músics. Ens has llegat uns versos preciosos, la paraula viva de qui estima la vida. Ens has donat la paraula que acompanya els enamorats i els rebels, els que s’han sentit traïts i també d'aquells que tenen intacte la capacitat de meravellar-se.

Deu anys després de la teva mort, et recordam amb tanta fruïció com aleshores, potser encara amb més força perquè la teva poesia ens és ara més necessària en aquests temps convulsos, plens d'angoixes i d'esperances. Tal vegada les limitacions a què t’obligà la malaltia crònica va fer possible aquesta poesia reflexiva i sensitiva alhora. Les limitacions van ser per tu com un repte que fa avançar, d'anar més enllà, de cercar les possibilitats de l’esperit, el guany de les fronteres, el caminar pels marges sorprenents de les descobertes. Llegir i escoltar la teua poesia és sentir el profund enigma de la vida.

Benvolgut Miquel, estimat poeta, tornam a tu com qui torna als consells dels savis, carregats de l'experiència i del seny. Sovint sentim a dir que només es pot atendre una gran qualitat literària si abans s’ha viscut intensament. Viu i llavors escriu, en seria el lema. I pensam que l’experiència vital ha d’anar plena de riscos, d’aventures, de rutes incertes, de viatges, de mil i una passes arreu del món. Una visió certament romàntica. Però tu, Miquel, no en tens res de romàntic, més tost ets un realista sense remei i la teva vida és certament plena d’experiència. No de l’experiència dels trotadors de mons, sinó la vivència d’aquell que sense moure’s gaire del seu racó de casa, ha emprès l’aventura de la comprensió, de la interrogació sobre les raons humanes, des de la pròpia persona, amb generositat i valentia.

La malaltia greu, l’esclerosi múltiple que et va diagnosticar amb tan sols 37 anys, i que et minvava cada cop més les funcions del cos fins a impedir-te als darrers anys la parla, no et va impedir malgrat tot viure amb la certitud de l’esperança, de la confiança i del goig. Una actitud exemplar. La malaltia el va fermar prest a una cadira de rodes. Però, com més lligat de cos, més lliure era la seua ment. No vas poder veure gaire món (aquesta dèria postmoderna de traslladar-nos constantment i frenèticament d’un lloc a un altre), ans al contrari: el món et visitava.

Benvolgut Miquel, estimat poeta, ara sabem que no ens deixaràs mai. Tenim aquesta sort. Ara sabem que et tindrem sempre al costat, per molts anys que passin. En els teus versos hi ets complet i magnífic i ens acompanyes en cada lectura per fer-nos més una mica més tendres i una mica més rebels. Aquesta és la teva saviesa i el teu compromís, un enteniment profund i una sensualitat triomfant. Poesia de la reflexió i de les ganes de viure que eixamplen enormement els nostres horitzons. Quina sort tenir-te sempre al teu costat.