dimecres, 12 de febrer de 2020

Ocell a l'ampit de la finestra, pròleg a Desaillant l'art


                Heus aquí el pròleg que he escrit per al magnífic llibre Desaillant l'art de Carles Jiménez. Ed. IME.  



Ocell a l’ampit de la finestra
                  Art a Menorca, entre l’illa i el món
                   
Francesc Florit Nin


Desaillar l’art per a illar-lo. Sembla un joc de paraules, però deixau-me explicar. És habitual que els articles que es publiquen a la premsa periòdica prenguin el format de llibres quan l'interès del seu contingut va més enllà de la immediatesa informativa. Aquest és el cas de Desaïllant l'art de Carles Jiménez, talment s’ha fet amb Al temps de les formes de J.F. Yvars, Crítica en acto de José Jiménez o La gana de l’artista d’Antoni Llena.
Carles Jiménez recull alguns dels escrits publicats al diari Menorca durant els cinc últims anys (2014-2018). És una selecció ordenada, no necessàriament cronològica, i que abasten un gran ventall de temes, observacions i preocupacions. Són en total 59 articles dividits en dues parts: la primera tracta aspectes generals de l'art i la segona se centra en l'art a Menorca. La primera és de caire universal, amb reflexions sobre la naturalesa de l'art, dels condicionants i dels entorns, de l'educació artística i dels valors estètics; la segona és de caire local amb ressenyes d’algunes de les exposicions rellevants a Menorca i d'altres manifestacions de l'art en l'àmbit menorquí, així com valoracions d'alguns artistes de l'illa.

El llibre és una autèntica novetat bibliogràfica dins la nodrida activitat editora menorquina. Cal recordar que Menorca és rica en publicacions, «l'illa estudiada» que deia Josep Pla, profundament investigada des de tots els àmbits del coneixement, amb l'Enciclopèdia de Menorca com a estendard d'aquest fet. Però, ai, l'art contemporani semblava quedar al marge d'aquest interès. És clar que s'han editat catàlegs d'exposicions i edicions molt estimables com Menorca. Pintors d’avui i que el segon tom de la Història de l'art de l'Enciclopèdia estudia l'art menorquí fins a l'actualitat amb la generació d'artistes nascuts abans del 1950. Però si ho comparam amb altres disciplines, crec poder afirmar que l'art contemporani a Menorca ha rebut poca atenció. Ja s'entén que cal una mica de perspectiva temporal i que la contemporaneïtat fa de mal resseguir mentre s'està produint, almenys des del punt de vista acadèmic. Crec que per primera vegada a Menorca es publica un llibre de crítica d'art actual. Aquesta és la novetat. En una comunitat petita com Menorca difícilment pot subsistir una publicació especialitzada en l’art que s’hi produeix, de manera que la poca crítica que es fa surt al Menorca, el diari de l’illa. Les revistes d’art s’editen a les grans ciutats i gairebé mai no es fan ressò de l’activitat artística de la perifèria de la perifèria. Si qualque artista vol aixecar el cap i fer-se visible ha d’optar a traslladar-se als centres generadors de les grans ciutats; entre altres raons perquè un artista s’alimenta de l’art dels altres, antics, moderns i coetanis i Menorca ofereix en aquest sentit un aliment escàs. Per tot plegat, els articles de Desaïllant l’art fan una feina impagable al món cultural de l’illa.

No és tasca fàcil escriure sobre art. Només amb una formació rigorosa com a bagatge i proveït d’una sensibilitat afinada hom pot enfrontar-se als reptes de la crítica d'art. Exercir de crític d'art és una activitat exigent. Cal posar en joc tot un seguit d'habilitats, de capacitats i d'aptituds complexes: descriure i exposar, explicar i comparar, sintetitzar i interpretar, opinar i argumentar, educar, comprendre, valorar i saber transmetre, és a dir, saber expressar amb precisió amb una llengua entenedora tot un seguit de conceptes, sentits i emotivitats. Si aquesta tasca s'aplica a l'art d'ara mateix, com ho fa Carles Jiménez en la majoria dels seus articles, la valentia és doble. Perquè la crítica artística és un metallenguatge amb tots els perills que comporta l'aprofundiment d'una producció que és viva, batec de l'actualitat que sovint no té la perspectiva segura que dona el sedàs de la història. La crítica d’art és també un art que s’alimenta d’intuïcions i conjectures.

El risc de traduir en paraules allò que s'ha manifestat com una experiència essencialment visual té molts d'inconvenients. Qui sap fer-ho i se'n surt és digne d'elogi, perquè la crítica d'art forma part de la nostra modernitat. De fet neix amb la modernitat de la mà de Baudelaire com a capdavanter. Sorgeix la necessitat de reflexió i de comprensió d'un art, el modern i el contemporani que s'ha fet complex i, cal dir-ho també, problemàtic, de la qual cosa Carles Jiménez en dona plenament compte en aquestes pàgines. Amb tot, necessitam de les paraules per comprendre el que diem, el que fem, el que produïm en altres llenguatges no verbals. La crítica d'art s'ha fet imprescindible com a ingredient de l'art actual, fins arribar als extrems de l'art conceptual que substitueix l'obra pel discurs. I encara una altra derivació perversa que ha pres en algunes ocasions la crítica d’art: aquella que ha passat de facilitadora de la comprensió a la de reclam  publicitari com una estratègia més del conjunt de mecanismes de la propaganda mercantil. Però sovint la crítica d'art dota de sentit i transcendència l'obra a la qual es refereix i avui art i discurs van en paral·lel, íntimament lligats. En conseqüència qualsevol exhibició artística que es vulgui respectable ha de contemplar el text d’un catàleg i de conferències al seu voltant.
            En l'estètica de la recepció, l'obra no és obra fins que algú no la contempla amb una mirada significativa, vull dir, fins que uns ulls proveeixen de sentit una obra que per a altres ulls ha restat muda, hermètica, impenetrable. Aquesta nova mirada ve mediatitzada per una sensibilitat i un grau de comprensió alt, per una ment desperta i un cervell informat. Així la crítica d'art intervé doncs en la gestació creativa de l'obra. Per açò consideram la crítica com un acte creatiu en si mateix, com ho és la feina d'un comissari d'art. Carles Jiménez fa justament això: dialogar amb els artistes i la seva obra i servir-se de l'escriptura com a pont que permet el traspàs de les experiències estètiques i la comprensió de les diverses poètiques. Allò que l'artista ha fet per coneixement intuïtiu, el crític ho explicita amb coneixement formal amb la seva capacitat d'anàlisi, interpretació, penetració, síntesi i valoració.

Tanmateix la crítica d'art no es vol unànime i objectiva, cosa impossible en els afers humans que treballen sobre emotivitats i sentiments. En la trama de cada escrit s'hi barreja el gust personal, una concepció de l'art, unes idees particulars. Avui la crítica d'art s'enfronta als mateixos problemes a què estan sotmeses totes les àrees del saber: destriar el gra de la palla, discernir entre informació i renou, sobreposar-se a la saturació i a l'estandardització... a extreure els diamants d'entre l'escòria, cada vegada més abundosa. Alhora la crítica d’art ha d’encarar-se a les incerteses i al desconcert dels temps líquids (Zygunt Bauman) i al temps de l’estupefacció icònica (Paul Virilio).

La tesi central del llibre s’explicita al títol. Desaïllar, deixar d'estar aïllat i per tant això ens remet a la idea de connectar amb les realitats artístiques d’enllà de la mar. Però també, en un sentit més general, la de connectar l'art amb els ciutadans, la de tornar a relligar el llenguatge artístic de la contemporaneïtat a la comprensió del públic, notòriament allunyat de les revolucions estètiques que s'han produït d'ençà les avantguardes dels inicis del s. XX. Desaïllar l’art implica trencar amb la invisibilitat, la incomunicació i la perifèria que sovint (però no necessàriament) comporta crear des de Menorca.
Desaïllar l'art també ens remet, -almenys a mi m'hi remet- a les condicions amb què s'ha desenvolupat l'art a Menorca: amb un clar retard respecte a l'evolució general de l'art i, en conseqüència de l'evolució i els canvis en els gustos. Poc moviment renovador, llenguatges molt encastats en el passat, pervivències de gustos històrics, una tradició de lenta maduració en els llenguatges estètics, tant des de la producció com des del consum. Podem dir, i qualcú ho trobarà exagerat, que els artistes menorquins més innovadors han tingut serioses dificultats per fer el seu camí i trobar el seu lloc en el panorama illenc. Crec que Desaïllant l'art es proposa per una part posar en relació l’art interior illenc amb l’art de l’exterior. I per l’altra salvar la bretxa que separa els públics, en plural, de les manifestacions artístiques de la plàstica actual, per acostar-los-hi.
Sovint la crítica d'art és confusa, el que popularment en diem afegir més llenya al foc. Un dels motius d'aquesta confusió ha estat el problema de l'autoreferència, l'art com a crítica de l'art, la filosofia com a tema de la filosofia... en un exercici de circuit tancat que no porta enlloc ni aporta gaire res. L'autoreferència dels llenguatges tancats són propis de la nostra condició pòstuma, en expressió de Marina Garcés. El circuit tancat aparenta moviment, però és aigua estancada. Un dels principis, en canvi, que guia Desaïllant l'art és justament el contrari: el d'obrir els camins de l'art cap a noves vies, cap a altres àmbits. Carles Jiménez surt del cercle de l'art i el relaciona amb la pràctica concreta, amb la filosofia, amb l'ètica i l'estètica, amb l'economia i la indústria cultural, amb les polítiques públiques, i, en definitiva, amb la condició humana (pòstuma, però humana tanmateix). I així fa derivar el centre d'atenció de l'art envers els valors i els sentits de l'experiència estètica, en experiència de llibertat, de dignitat, de recerca, d'emancipació de les persones. L'interès d'aquestes pàgines no s'esgota en l'art, tot i ser-ne el centre. No podia ser d'altra manera si es té en compte la franquesa i el sentit crític amb què enquadra les obres artístiques. Una visió que en diríem integral o holística, d'horitzons amplis, ambiciosament extensa.
Els articles de Carles Jiménez es relacionen directament amb la seva feina de comissari d'exposicions a Menorca. Cosa que és d'agrair en el panorama cultural illenc. El seu compromís el mena a exercir la professió una passa més enllà de l'estricta organització expositiva (concepció, documentació, materialització i muntatge) i es desplega en la comunicació i la difusió, i endemés a muntar actes entorn de l'exposició: xerrades, visites guiades, tallers, col·loquis... Aquest és el cas de les exposicions "L'emancipació del paper", "Matias Quetglas, la pintura nua", Toni Vidal, des de dins", Mongofra, la col·lecció de les meravelles" i l'última dedicada a Francesc Hernández Mora. “Inèdit”.
La varietat de temes de Desaïllant l'art no dispersa l'atenció ni li resta coherència al conjunt. Hi ha unes constants que perfilen tot el discurs, que travessen els articles com una diagonal que els trava. Una d'elles és la reprovació i condemna d'algunes formes fraudulentes de la pràctica de l'art, des del mercantilisme fins a la folklorització, des de la futilitat fins a la superficialitat d'algunes obres. N'és exemple la crítica a les franquícies o l'especulació de les subhastes d'art. Una altra constant és que vertebra el discurs des d’uns principis generals que es concreten més tard en els resultats tangibles de les obres, de manera que l'estructura deductiva del contingut genera una lectura ordenada. Una tercera constant és la de partir d'una experiència personal, una vivència subjectiva que es realitza en un moment i un temps ben concret davant d'obres singulars, sovint d’una exposició. D'aquesta experiència llavors es construeix el sentit, o els sentits de les obres o del fenomen que és objecte de l'article. I això, encara que sembli obvi, és rellevant perquè les paraules de Carles Jiménez brollen directament dels seus propis ulls arran de la visita a una exposició o, millor encara, del comissariat. Les obres d’una exposició esdevenen motiu, és a dir, motor del discurs. La quarta constant és el tractament territorial dels temes, especialment, és clar, a la segona part. Quan Carles Jiménez parla de l'art de Menorca, ho fa des d'una perspectiva de la singularitat del territori, i per tant relaciona l'obra o l'artista amb les característiques de l'illa com a lloc de creació i del gaudi de l’art. I encara una cinquena constant que hi veig és la voluntat didàctica, pròpia certament d'aquest gènere periodístic, amb què impregna Carles Jiménez els seus articles. Per açò uns quants dels seus escrits parlen directament d'educació artística.
La lectura de Desaïllant l'art suscita preguntes que són recurrents en els àmbits de la cultura menorquina: què vol dir crear des d'una illa? Què implica per als artistes treballar des de Menorca? Si, com diuen, l'ambient i l'entorn de Menorca és propici per a la creació, en què consisteixen aquests beneficis? Donam per fet que a Menorca l'art està en un grau o altre "aïllat"? Ho va estar en èpoques passades? Quina és l'aportació menorquina a l'art en general? Guillem Frontera a L'art i la vasa (Ed. Moll) explica que hi ha hagut un endarreriment secular i per tant una asincronia de l'art de les illes Balears respecte els successius moviments artístics d'Espanya i d'Europa, i n'apunta dos factors: la geografia (la llunyania dels centres generadors de cultura) i una "tenaç resistència de la societat illenca a incorporar tot allò que signifiqui alterar els seus ritmes o de renovar les fonts de la tradició". Si parla sobretot de Mallorca, crec que amb més motius ho podem dir de Menorca. I és que quan es vol innovar dins societats prou recloses com una illa (ara no tant, cada vegada menys i tanmateix amb èpoques prou connectada com el s. XVIII), d'altra banda, com arreu del món, es paga car amb la incomprensió i amb la indiferència. La renovació radical de Hans Hartung i més tard del Grup Menorca no van deixar cap estela en els artistes locals i l'art menorquí va continuar el seu plàcid estancament en la bassa del postimpressionisme, ja estantís, i que arriba fins ben entrat el s. XXI, dedicat quasi exclusivament al paisatgisme, i amb plena acceptació popular. A diferència de Mallorca i sobretot d'Eivissa, a Menorca ha costat molt més assumir la influència d'artistes forasters/estrangers que s'hi estableixen, fins i tot alguns de renom hi passen completament desapercebuts. Hi han estat, pocs, però no s'han imbricat en el món artístic local. Mentre a Eivissa s'obria a nous llenguatges i emprenia una dinàmica que va donar com a fruit el Museu d'Art Contemporani, magnífic, Menorca resta durant dècades del s. XX capficada, retreta, com si el món no l’afectés, sense gaires connexions exteriors, i en conseqüència sense donar lloc a un centre d'art similar al d'Eivissa.
Els marges cronològics que abasten els articles de Carles Jiménez són amplis. Van des de figures com Pasqual Calbó (1752-1817), passa per Joan Font i Vidal (1811-1885), Hernández Sanz (1863-1949), Vives Llull (1901- 1982), Hernández Mora (1905-1980) fins arribar al temps actuals amb els artistes d’ara mateix que són en plena producció. Ben mirat, les pàgines de Desaïllant l'art articulen una breu història de l'art modern i contemporani de Menorca. En total són tractats gairebé una seixantena d'artistes (una dotzena d'històrics i una cinquantena d'actuals) i per tant el panorama és ampli i divers. Igualment són amplis els marges geogràfics: van dels més internacionals a les expressions més locals, des de la Bienale de Venècia a la Migjornale des Migjorn Gran, des del Metropolitan de Nova York a la galeria Artara de Maó, des del Musée d’Orsay de París al Roser de Ciutadella.
Una de les propostes que més m'han agradat de Desaïllant l'art és la idea subjacent a l'article "Un Guggenheim a Menorca?", amb interrogant, com pertoca a una visió crítica de la situació. Idò bé, per a Menorca Carles Jiménez, i li don tota la raó, suggereix que cerqui el seu propi model, un model que situa en la intersecció d'un triangle format per Natura, Patrimoni i Cultura, al centre del qual es trobaria l'art, amb la complicitat i el compromís del sector públic i privat. Tot un debat. Igualment voldria ressaltar pel seu interès els articles “Radiografia d’una cultura” i “Els museus en xifres de visitants”, ambdós sobre dades de consum cultural a Menorca comparades amb les que es donen a Espanya, com per exemple un botó: la sala municipal d’exposicions del Roser de Ciutadella rep el doble de visitants per habitant que el MNAC de Barcelona segons la respectiva població. El que se sol dir sobre la gran activitat cultural de l’illa pren aquí una cara empírica. “Menorca és doncs un bullidor de cultura” –conclou Carles Jiménez. I tanmateix aquest fet no el deixa cofoi, ans al contrari: hi constata mancances i amenaces, com la qualitat de l’oferta i l’obertura a nous públics.
Pensem tanmateix que una bona part dels articles aquí recollits versen sobre un artista, o sobre una exposició que ha fet un artista. En aquests articles és on podem copsar de forma més clara la penetració analítica i la finor en la comprensió i gaudi de l'art. En citaré només un cas que podria servir per a altres atès la precisió amb què observa les obres plàstiques fins a donar-nos una imatge molt definida de l'estètica específica d'un artista o d'una obra. En la ressenya dedicada a Carlos Roters, Carles Jiménez posa en valor l'estètica que la sosté i la relaciona amb altres artistes de reconegut prestigi universal (Kandiski, Miró, Torres García) amb els quals hi troba afinitats i llavors deriva cap a una crítica i a una reivindicació: la millora en la conservació d'una obra de Roters i el seu entorn públic amb la suggerència afegida de divulgar la seva obra. Així en un breu article, de forma sintètica, Carles Jiménez aglutina tot un seguit de funcions de la crítica: coneixement, descripció, valoració, difusió, en el context del seu temps i en l'espai específic, tot establint lligams amb la història sense renunciar a una proposta de futur per a polir el gaudi de l'experiència estètica.

Alguns diuen que Menorca inspira. En realitat això ho diu qui ve de fora, pel contrast que li suposa la tranquil·litat, la qualitat de la llum, el silenci, les distàncies curtes… Diuen que l’illa és un bon lloc que permet la concentració i la creació. Pot ser. No vull negar una percepció perquè no en tenc evidències ni a favor ni en contra. La imatge del creador “aïllat” produint la seva obra, completament lliurat a la tasca, sense destorbs ni interrupcions, amb l’a-illa-ment necessari per al treball intel·lectual, és una imatge molt atractiva, romàntica, que és reforçada a una illa. Però poca cosa més. També és ben atractiva la imatge contrària, la de l’artista congregat al cos social,  participat del bull cultural de la gran ciutat, que s’hi connecta, s’hi estimula i s’hi aliança, com quan s’anava a París o es va a Nova York o a Berlín. Ideal seria potser una meitat de cada: mig entorn serè, mig entorn animat. Els articles de Desaïllar l’art diría que formen part d’aquesta segona meitat pel fet que ens enriqueix en el debat, en la confrontació d’idees i d’estímuls. Un exercici necessari. Tot plegat, de la seva lectura es desprèn la impressió que Menorca, malgrat la seva petitesa, reuneix un bon grapat de bons artistes i que l’interès per l’art hi és de forma notable, agombolada per una activitat cultural més que destacable.
Com de necessari, diria que urgent, és l’esperit crític com el que impregna aquest llibre. Marina Garcés parla de la “nova il·lustració radical” com a condició per “exercir la llibertat, de sotmetre qualsevol saber i qualsevol creença a examen”. La finalitat última de la crítica (il·lustrada radical) és desemmascarar les credulitats, que en art n’hi ha unes quantes, i contribuir a la dignitat humana. Aquestes pàgines ens remeten justament a aquesta actitud, i en concret a exercir el refinament de l’experiència estètica per la via de l’apropiació íntima de les obres d’art i, en últim terme, a enriquir la condició humana en la lluita per l’emancipació i la dignitat. Mala cosa seria que aquesta crítica quedés reclosa al món de la cultura i prou. Conscient d’això Carles Jiménez en parlar d’una obra, d’una exposició, d’un pintor, traspassa l’objecte immediat de les seves reflexions i ens condueix a consideracions de tipus èticosocials. I en aquestes consideracions apareix de forma reiterada la relació entre art i poder, art i educació, art i globalització, art i domini econòmic, art i institucions… Això obre portes i obre ulls: desaïlla. Extrapolant les paraules de Marina Garcés, bé les podem aplicar a aquest tramat articles: “ens retorna la capacitat d’elaborar el sentit i el valor de l’experiència humana des de l’afirmació de la seva llibertat i dignitat”.
Reprenc l'inici per desembarbussar el joc de paraules. Illar no és aïllar. Singularitzar l'illa en l'àmbit de la cultura i de l'art no és fer-la més illa. El "desaïllament" de què parla Carles Jiménez té com a contrapartida o com a complement, en l'altra cara de la moneda, la idea també expressada en aquestes pàgines de l'illament, la idea que l’activitat artística (per extensió cultural i medioambiental, econòmica i social...) dels menorquins aprofundiria en l'arrelament a l'illa, en la seva singularitat tot incorporant la condició d'illenc en el mapa conceptual de la seva estètica, tot aportant-hi la seva excepcionalitat mundial, allò irrepetible, allò únic; tot assumint els trets didentitat i de personalitat que l'illa de Menorca pot oferir de la plàstica autòctona al món, en la línia propugnada per la UNESCO d’afavorir la diversitat cultural i el pluralisme democràtic en un món cada cop més globalitzat i uniforme. "Illament" entès així significa l'altra cara d'una obertura: volta el món i torna al born, beu de les possibilitats de l'exterior per enriquir la realitat interior.

Cap comentari: