dimecres, 14 de maig de 2008

cauen bé les coses velles


Sabates velles

Hi ha tantes maneres d’agradar al món com d’estar-s’hi o passar-hi de puntetes, de deixar-hi empremta, de no ser-hi. Un parell: la grandiloqüència i la immensitat, la percepció de l’infinit, l’abisme de l’espai inabastable, és a dir, l’esgarrifança joiosa dels límits incomprensibles...una. Dues: la domesticitat, el goig de les coses mesurades a mida nostra, la intimitat que ens dóna protecció i seguretat, la concreció deliciosa de les coses, és a dir la plenitud d’uns límits a recer de la sensibilitat amable.

A alguns els atrauen els perfils extraordinaris de ciutats com Xangai. A altres els atreu la rodonesa quasi perfecte de l’antiga escudella blanca. Als primers els fascinen els horitzons desèrtics i oceànics. Als segons els sedueix dos solcs de terra vermella amb les cols que sobreïxen. Són manifestacions de l’emotivitat humana que no s’exclouen: són el vol i l’ala, el foc i el seu ardor. Que cadascú exacerbi la seva pròpia humanitat.

Ningú no negarà el seny dels segons, i jo hi tenc tirada. Què de més agradable és el jersei vell que ens posam quan volem estar bé amb nosaltres mateixos, sense convencions, sense compromís, sense estretors. El jersei vell és còmode perquè a força d’anys forma part d’un mateix, ha agafat la forma i l’esperit de tanta companyia. Aquest jersei esfilagarsat s’ha tant acomodat als gestos que gairebé els fa tot sol. La roba nova, llampant i cara, enveja de l’enveja, ens és estranya i conflictiva, ens roba la persona interna i representa un paper d’òpera. El jersei vell és tu mateix i parla de tu perquè amb tu ha viscut les dèries, els talls, les estiragonses, les suades i les ànsies. Com les sabates, com els sentits, com els sentiments...com més vells més bons.