dilluns, 19 de maig de 2008

Silenci, silenci


Silencis

No em queixaré, tot i tenir-ne prou motius (per què hem de suportar que un dendelet en moto ens turmenti els timpans?). Silenci.

Quan el passat dijous 1 de febrer vam tancar els llums per sumar-nos a la protesta contra els polítics que no prenen mesures contra l’escalfament del planeta, de cop es va fer el silenci. Perquè la foscor de la nit és silenciosa. Silenci, per favor. Que callin aquestes veus atronadores. Hem arribat a la insuportable pesadesa de segles d’enrenous. Hem acumulat capes i capes de crits. Hem trencat l’entesa amb un fandango eixordador. Silenci, silenci! Haurem de fer tancar la boca als brushs, aznars, blairs, que puden a sofre, per omplir l’univers del bram de les armes.

Com seria de simple de no fer declaracions i guardar silenci per tantes estupideses comeses. Que d’agraït seria el món sense el guirigall de les rodes de premsa. Quina pau cercam enmig del martelleig de les injustícies? Que es faci el silenci talment com s’anuncià que es fes la llum. Quina immundícia de mentides, de paraules malgastades. Quina brutícia de clàxons, sirenes, xiulets, alarmes, botzines. Quina merda.

Quin regal el silenci. Per als moments delicats, demanam silenci. Per respecte, pregam silenci. Per escoltar-nos, reclamam silenci. Silenci per favor. És una necessitat, com l’aire net, com l’aigua pura. Després de tanta renou, enmig de la fragor, us convit a reivindicar la quietud d’una vida silenciosa, que faci joc amb la lentitud, que s’adigui amb la proximitat, que s’avengui amb la serenor. Que parlin els fets.

Ara que es torna a posar de moda, el silenci ha esdevingut una reivindicació més de l’altermundisme. Si parlam de ciutats educadores, si parlam de ciutats més humanes i de slow food o ecoalimentació, haurem d’afegir també dins aquesta senalla de la qualitat el silenci, per favor.