dimarts, 6 d’octubre de 2009

Presentació del poemari Funàmbuls de llum d'Edgar Alemany









Funàmbuls de llum d’Edgar Alemany
Francesc Florit Nin

Fa uns anys hi va haver una d’aquelles polèmiques, que solen ser cícliques, entre dues tendències de la poesia catalana. Avui que presentam el segon llibre de poesies d’Edgar Alemay, un al·lot tan jove que no crec que hagi tingut temps encara de posicionar-se entre els imparables i els defensors de Josep Carner. Ben cert que n’Edgar té les seues particulars fílies i fòbies, tocant a la poesia. Aquelles disputes crec que són ben artificioses: que cadascú campi com pugui perquè les etiquetes enlloc de clarificar, sovint enganyen i destorben.
Ara bé, en presentar un llibre de poesia, en un exercici d’anàlisi i de comprensió i de sensibilitat, no ens queda més remei que qualificar-la, posar-hi per tant etiquetes. Que hi farem.

N’Edgar Alemany forma part d’una nova fornada de poetes joves de Menorca. De Menorca, primera etiqueta. Bé, va néixer a Es Castell, ara fa vint anys, per tant és de Menorca. Però açò té una importància relativa, perquè no hi ha cap característi dels poetes nascuts a Menorca que els pugui agrupar, més enllà, és clar, de les referències geogràfiques a l’illa que apareixen als seus poemes. Vull dir que n’Edgar és menorquí simplement perquè hi ha nascut, res pus. Però jo no diria que la seva poesia és “menorquina”, perquè està del tot inserida en la normalitat literària de la poesia catalana i prou. La nova generació dels poetes joves, com en Tomeu Truyol, en Sergi Cleofé, na Blanca Ripoll, na Sara Guasteví, i d’altres.

Podem estar més que contents, avui celebram una de les millors expressions d’humanitat, el goig de la paraula poètica i, com veis, una nova colla de joves continuen aquest art. Perquè actualment Menorca es troba en plena efervescència creativa: en poesia, i en narratuva, en teatre i fins i tot en assaig i en recerca científica, però també en pintura, en música, potser no tant en urbanisme.

Cap altra generació anterior havia donat Menorca una talla qualitativa semblant de la creació literària. Narradors com Pau Faner, Josep M. Quintana, Maite Salord, Joan Pons, Esperança Camps; poetes com Ponç Pons, Pere Gomila, Joan F. López Casasnovas, formen una bastida plenament consolidada. Crec que estam davant període d’esplendor de les lletres menorquines. Menorca, sempre una mica de remolc dels moviments literaris moderns i de manera més aviat tímida, ja es troba del tot integrada en el concert de la contemporaneïtat. Ara, per tant, parlar de literatura menorquina només té un sentit estrictament geogràfic, de res més. Els escriptors menorquins poden tenir la mateixa consideració, posem per cas, que els escriptors gironins o els escriptors de la Safor.
Però per a la tradició literària menorquina, aquest fet de normalitat sí que té un valor de pes perquè ens sostreu la migradesa de l’aportació menorquina a la literatura catalana. En bona part del segle XX, “la literatura menorquina va estar sota mínims, tot i algunes puntes excepcionals” en paraules de Joan F. López Casasnovas. La generació actual, per tant, ha tingut al seu darrera una tradició literària menorquina més aviat escassa i desfassada. Però la producció d’ara mateix, especialment en els darrers 25 anys, ha estat espectacular i té com a antecedent el moment mogut dels anys 70 i 80, en la generació del recobrament de les llibertats democràtiques, un període també de fecundidat literària. Ara sorgeixen nous noms al costat d’aquells autors més o manco consolidats. Ara els escriptors menorquins publiquen les seves obres a Barcelona, a València o a Mallorca amb naturalitat com rarament succeïa, entrant així en els circuïts comercials de l’edició. N’Edagar Alemany, tot i la seva joventut n’és un exemple.

En poesia, Menorca no ha donat en el passat cap gran poeta, ni cap moviment literari específic com ha donat Mallorca. Només podríem adduir Àngel Ruiz i Pablo i Gurmersind Gomila, com a poetes destacables. Però qui coneix aquests dos autors fora del cercle restringit de l’illa? No tindrem un poeta de reconegut prestigi fora de Menorca fins ara, amb en Ponç Pons, un autor que ha estat prolífic en producció i en premis.

Durant els darrers anys hi ha hagut una gran activitat poètica: la col·lecció dels Quaderns Xibau, la celebració de recitals, els encontres de poesia de l’Ateneu de Es Castell, la convocatòria de premis, la creació de blocs a Internet, com illanvers, un blog que arrepelga més de dues dotzenes de poetes menorquins, exactament tranta-quatre, entre els quals hi trobareu n’Edgar. Aquesta és una nova generació d’empenta.

Però què hi fa la poesia en el món d’avui? Què canten els poetes menorquins d’ara? En el fons diuen el que sempre ha importat de dir: que la poesia és la tendresa del llenguatge i que el llenguatge ens fa humans. O com la defineix n’Edgar “el vincle entre reflex i reflexió”. El llibre Fonàmbuls de llum és una declaració de principis, perquè bona part del seu contingut se centra en la concepció mateixa de la poesia.

Aquest és el seu segon llibre publicat. El 2007 El Gall Editor li va publicar Calidoscopi, guanyador del premi Art Jove 2007. Després va participar a l’antologia de poesia jove Pedra Foguera, el més jove dels antologats ( Documenta Balear, Palma. 2008). El llibre que presentam Funàmbuls de llum, va ser guardonat amb la menció honorífica del Premi Martí i Dot de Sant Feliu de Llobregat del 2008. Esteim doncs davant l’inici d’una projecció literària, que ha començat amb força.

He d’afegir tanmateix, i no és res circumstancial sinó absolutament essencial en Edgar, que a més de poeta, el jove aquí present és músic, estudia violoncel i composició al Conservatori Superior del Liceu i que ho compagina amb estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona. D’altra banda tradueix la poesia del portugès Eugenio d’Andrade i la del francès Rimbaud i el llibre Sobre la certesa de Ludwing Wittgenstein. Quasi res. Poesia, música i filosofia és el triangle amorós en què es debat n’Edgar Alemany. O més ben dit, és el trípode en el qual se sosté la vida especulativa d’aquest jove. Abans els poetes solien ser, solíem ser, filòlegs, per bé o per mal. Ara són filòsofs –per bé o per mal, i músics, en aquest cas sempre per bé. La poesia de n’Edgar és en aquest sentit reflexiva i sonora alhora.
El llibre pren el títol d’un vers de Pere Gomila, i crec endevinar que es tracta bàsicament d’una iniciació a la recerca de la identitat personal, de la construcció de la identitat poètica, ple de disquisicions filosòfiques, transcendentals per un costat, però també experimentals i vitals. Fonàmbuls de llum té dues parts, separades per una cita de Palau i Fabre que diu
Quantes dones hi dormen,
en els meus versos, ah,
per sempre!
que indiquen clarament la temàtica de la segona part. La primera part és una reflexió metapoètica i antropològica, de les grans preguntes internes: qui som? què faig? per què? d’interrogació sobre la identitat i la poesia. El primer poema és ja un anunci del llibre, “Antropoètica”, poètica de l’home, en el qual, per trobar el poema “he menjat terra, he begut pluja, he plorat sal”. La segona part és una constatació de la relació amorosa, sobre l’experiència eròtica. Les dues parts deuen ser la cara i la creu de l’existència, mental i carnal, espiritual o anímica i material o sensual. El poeta és aquí el sonàmbul que va temptejant la realitat, i a les palpentes troba els indicis de la poesia i de la música, una veritat més autèntica, més fonda encara que més incerta. L’art, segons confessa l’autor, és l’única possibilitat d’escapada d’aquest món empastifat de kitsch.

Fonàmbuls de llum és farcit igualment de referències culturals, de cites de poetes, de filòsofs, músics, pintors i mites, especialment del mite poètic per exel·lència, d’Orfeu. Sorprèn certament aquest bagatge en un poeta tan jove i la maduresa amb què s’encara a la construcció segura i eficient de l’expressió poètica. Certament que hom podria esperar aquelles vel·leïtats dels joves poetes, plenes de sentiment i de dubtes, una mica recargolats en l’emoció i prenent mà a les expressions d’una sensibleria romàntica, sempre recurrent i caduca. Açò no passa en n’Edgar Alemany. Els seus versos són ben travats, les imatges poderoses i suggerents, l’expressivitat és continguda i eficaç, resolta en uns pocs versos. Hi ha en el llibre uns encerts brutals d’economia verbal. Em sembla per exemple extraordinari el poema “Llenguatge”:
Si la paraula és absència
la poesia és un món de solituds.
O aquests versos del poema Enyor:
més enllà del teu cos
tot són versos inútils

A mi especialment m’han agradat més els poemes amorosos de la segona part. Però açò són tot gustos particulars. Hi ha unes certes connotacions de Salvat-Papasseit, en la forma epigramàtica, per la sensualitat de les imatges i les diverses situacions amoroses: absència, gaudi, comiat, requeriment. En fi, com va dir Octavio Paz, la poesia és l’eròtica del llenguatge.

No sé com pot n’Edgar mantenir tants amants alhora: poesia, música, filosofia. Deu ser un bon amant. Ja ens pot explicar els detalls de com ho fa. Deu ser qüestió d’actitud, d’una actitud traduïda en paraules (i obres), atenta a reinventar la realitat i a formular universos d’interpretació. Poeta és qui sap omplir el món de presències amb el propòsit d’establir lligams afectius i solidaris amb les paraules i els sentits per tal d’eixamplar la mirada en la comprensió de la vida. El llibre Fonàmbuls de llum és precisament açò. Llegiu-lo en tot cas.