Afanys de l'any

Dec tenir certa art endivinatòria ja que fa unes setmanes vaig dir que en Cente de Si véns cafè (no sé per què n’hi ha que escriuen Sente) es mereixia la meitat del sou de l’actual regidor de cultura, i jas, el PSOE l’anomena candidat a regidor. La setmana passada clamava al cel perquè ens preocupéssim més del patrimoni històric i posava com exemple Santa Àgueda, i jas, el Consell Insular anuncia la seva compra i posterior recuperació. Si tenc alguna cosa de bruixot l’hauré de ben aprofitar i pronosticar desitjos i esperances. Per exemple que la Iniciativa Cívica Mahonesa mori de finor per l’absurditat que representa i els disbarats que fa. Per exemple que el Projecte de Ciutat Educadora que tenen o han iniciat algunes corporacions locals menorquines passi del paper a l’acció. Per exemple que si no és fàcil abaratir els preus dels habitatges en compra o en lloguer que com a mínim s’implanti un impost ben feixuc per a les cases desokupades. Per exemple que els artistes rebin tantes ajudes públiques a la promoció com reben els comerciants i els empresaris. Per exemple que...crec que les meves arts d’endeví em fan tornar massa ambiciós i la sort m’abandonarà. No convé temptar més el mal fat. Ben mirat però no resulta tan utòpic tot açò que he desitjat. Són propostes ben assenyades, justes, factibles, fàcils, del tot viables i que ens farien a (quasi) tots prou feliços. Anem a pams.

Primer. El monstre creat pel PP amb vel·leïtats pseudofilològiques, tot i la seva insensatesa, seria fàcilment desactivada si el Sr. Matas els fes una reflexió sobre la necessitat de preservar la unitat de l’idioma català si volem salvar el menorquí i de la necessitat de respectar i complir la Llei de normalització lingüística aprovada per unanimitat, també amb els vots del PP. Sobre la qüestió té alguna cosa a dir el director general de política lingüística?

Segon. Els projectes educatius de ciutat, carregats de bones intencions i amb un caramull de propostes ben concretes porten el camí de convertir-se en una ONU local, on tothom hi és i ningú en fa cas. I és una llàstima perquè, en el de Ciutadella que és el que conec de prop, em sembla un document magnífic amb bones idees. Però de moment tot són reunions i reunions i poc més.

Tercer. La idea de carregar amb impostos les cases que no són ocupades és una pràctica molt estesa per l’Europa assenyada i socialment avançada. Aquí ens permetem el luxe de tenir milers de cases tancades i milers de joves que no hi poden accedir pels preus abusius de venda i de lloguer. El dret a l’habitatge digne és un dret constitucional i la política d’habitatge és un zero a l’esquerra. Casa desokupada, casa gravada, i aquest impost destinat a habitatge de protecció social.

Quart. No m’agraden gaire les polítiques de les subvencions. Però posats a subvencionar seria bo que tothom hi tingués els mateixos drets. Les diferències en la política de promoció entre uns i altres és tan enorme com escandalosa. Promoure la creació artística deu ser tan important com a mínim que promoure les sabates. Però en canvi una artista d’una gran qualitat com Mª Àngels Gornés no ha rebut l’ajuda que es mereix.