Diuen que la publicitat és la poesia del s. XXI. N’he vist exemples per explicar la funció poètica del llenguatge, i la publicitat figurava al costat d’una saeta de Lorca o una quarteta Martí i Pol. És cert a la Grècia clàssica i a la imperial Roma, molts poetes es dedicaven a fer declaracions, a refutar coses i persones, a propagar un fet, a publicitar potineries, i ho feien amb epigrames, lloes i sàtires punyents i enginyoses, breus i divertides. Tal com ho fan ara els espots publicitaris.
La cultura publicitària és extraordinària en comparació d’altres àmbits com la literatura, el teatre, fins i tot el cinema. No és gens estrany atesa la quantitat d’hores que la gent passa davant la caixa màgica. Fins i tot es fan programes televisius de formació publicitària, dinàmics i moderns, que t’ensenyen com es fan els anuncis, les tècniques d’enregistrament, els trucs, entrevistes i opinions als grans gurús de la publicitat que són, ells mateixos s’ho diuen, els creatius. No s’anomenen creadors, ni artistes, ni autors, perquè aquestes paraules ja estan massa gastades. La publicitat empra, i molt bé, les estratègies de creació poètica. Els recursos expressius i els procediments imaginatius són idèntics tant en la publicitat com en la poesia verbal ( i visual).
En aquest principi de segle caòtic tots les esferes humanes han estat envaïdes per la publicitat i la propaganda. La política, idò, no és tant el resultat d’unes eleccions, sinó resultat d’un màrqueting publicitari, amb totes les enganyifes, les mentides, les manipulacions i els silencis. La democràcia està malalta de mala premsa. Es tracta de la poesia dels mass media.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada