La catalana, novament

Hem tornat dues dècades enrera, reculant com els crancs, però sense mordales. La llengua catalana sembla condemnada a defensar-se in secula seculorum dels atacs continus d’alguns i de la deixadesa d’altres. Com un mal fat, no hi ha manera d’assolir la plena normalitat, com qualsevol poble terrícola, amb naturalitat, sense el suplici de veure com lentament es va abandonant.

Entre els anys 70 i 80 la gent es preocupava de normalitzar-se: es corregien noms mal escrits, es reivindicava el seu ús, s’evitaven castellanismes, als programes polítics n’era una prioritat...Passats els anys, com si una llei no arreglés tot, i davant la pressió sociolingüística exercida per tot arreu, amb l’incompliment sistemàtic de la Llei de Normalització, els ciutadans han naturalitzat una situació que no és normal, la subordinació constant de la llengua catalana en els territoris en què és pròpia. Ara no mira prim de parlar correctament i sents una jove despatxar amb paraules com “grifo”, “encimera”, “bordes”. S’escolten periodistes de la ràdio amb una fonètica completament desvirtuada, del tot castellanitzada. Em direu que com a mínim parlen en català. Ben cert. Però no deixa de ser un clar retrocés en molts aspectes. Ara ningú no s’empatxa d’encomanar una gran placa de ceràmica amb el nom de “suastra” per anomenar el seu hort il·legal.

Un any rera l’altre encara es fa necessari la crida a la supervivència de la llengua catalana. Com a mínim, aquí hem guanyat la batalla del nom. Ningú que no sigui més que un analfabet nega la unitat de la llengua catalana. Els elements de la dreta ho va intentar, quan cridava pels diaris “catalán no, menorquín sí”, en castellà of course. La Iniciativa Cívica Mahonesa fa tres quarts del mateix, nega les evidències per una qüestió política, són uns dels satèl·lits del PP que pressionen contra la normalització i contra la normalitat de la llengua catalana.