Dos pintors divergents en obra i vida

Han coincidit dues exposicions de dos pintors maonesos. Ambdues organitzades per l’Ajuntament de Maó (sense la muda, si us plau), tenen la virtut de presentar i en certa manera de recuperar la pintura del nostre passat, el llegat de dos pintors que bé mereixen la nostra atenció. Com si fos fet aposta, les dues exposicions ensenyen més del que mostren. Joan Font i Vidal (1811-1885) i Francesc Hernández Mora (1905-1980) representen dues formes ben divergents de viure l’art. Són dues formes que contraposades una davant l’altra ens fan adonar de la perspectiva tan diferent que pot prendre un artista segons les circumstàncies que li han tocat de viure. Tot i que són d’èpoques ben distants, difícilment comparables, és bo de constatar el tractament que van rebre, ni que sigui per fer-ne un gest pedagògic.

Joan Font i Vidal va viure la societat dinàmica i oberta de la Menorca vuitcentista, plena de canvis i d’expectatives econòmiques arran de les diverses dominacions angleses, francesa i espanyola. Són temps de fluxos continus de mercaderies i d’informació, de lligams amb el món més enllà de la roqueta. Mentre que Francesc Hernández Mora va sobreviure a l’ambient tancat i repressiu del franquisme, quan en la seva plena maduresa artística i vital, Menorca vivia una postguerra terrible, marcada especialment per una mentalitat rància, d’una societat aïllada i presidida per la por.

Heus aquí com el producte d’aquestes vides oferirà unes obres artístiques igualment divergents. Font i Vidal pintarà la serenor d’una vida despreocupada i resolta, plena d’èxits i d’acceptació, el món puixant de la burgesia maonesa de la qual formava part. N’Hernández Mora reflectirà una pintura turmentada, pròpia de qui no ha estat acceptat, reclòs en el seu món interior perquè el rebuig social i l’aventura de la seva estètica representa una actitud de revolta, una resposta d’agosarat trencament.

La pintura de Joan Font i Vidal respon a les convencions de l’època, les marines costumistes, els encàrrecs d’una pintura tradicional, centrada en el punt d’interès del seu temps, el port de Maó i la seva frenètica activitat comercial, i la crònica d’efemèrides històriques lligades al poder. La pintura d’Hernández Mora, en canvi, sortirà del convencionalisme i assumirà en solitari una trajectòria peculiar, molt personal, gairebé opaca als ulls dels altres, amb les característiques d’un llenguatge visual avançat al seu temps, abstracte i, per tant incomprès.

Mentre un era condecorat per la reina Isabel II a Madrid, l’altre s’amagava al pis de la plaça del Born de Ciutadella. Mentre que el pintor de fragates, velers i vapors del port és autor de museu, de peces cercades i cotitzades; el pintor de l’avantguarda oculta, tal com es titula el catàleg de l’exposició, quedava relegat al silenci durant més de 60 anys, 40 en vida i 20 després de mort. Mentre que JFV es guanyava la vida de manera folgada amb la seva pintura, FHM havia de guanyar-se les garroves treballant en una fàbrica de bijuteria. Mentre un era celebrat, l’altre era menyspreat; mentre un era recordat en col·leccions, l’altre era oblidat en carpetes, sortosament guardades pels seus descendents i ara generosament cedides al patrimoni municipal.

En l’actualitat també tenim pintors celebrats i condecorats com ho fou Font i Vidal. Hauríem de saber també si ara tenim pintors injustament oblidats com ho fou Hernández Mora.