Temps foscos

Resulta relativament fàcil explicar el Romanticisme als alumnes de l’institut, perquè ells són romàntics. Tanmateix els he d’aclarir una confusió prèvia. Sovint entenen per romàntic tot allò relacionat amb la sensibleria rosa, l’embafadora emotivitat fàcil. Hi ha però el Romanticisme original, més autèntic que s’alimentava i s’alimenta encara avui de la melangia i la tristor, que es rebolca en la insatisfacció i es rebel·la contra tot i contra tots. Desconfiats de la raó, donen corda al somni i a l’evasió. Són el temps que corren, perquè vivim temps foscos.

El romàntic és una actitud que es reprodueix cada tant en tant. Eren romàntics els hippies i ho són els moviments ecologistes, ho eren els gòtics i ho són els d’Iron Maiden i els punks. Tot i que les actituds romàntiques tenen un cert aire atractiu, a mi no m’agraden. De fet però tradueixen un malestar general. Ara vivim temps romàntics perquè vivim temps convulsos, inestables, de gran conflictivitat ben propis de canvis profunds. Ara res no és segur ni cap cosa no és certa.

Amb el temps foscos retorna l’estètica de la confusió, de l’abrandament i de la irracionalitat. Una desorientació general presideix el pensament i la desconfiança és senyora majora de les relacions. La joventut tendeix a comportaments poc reflexius i malaltissos. Els agrada l’aspecte pàl·lid, vestits de negre, amb consignes desafiants per tatuatges. Els agrada la intensitat i el risc, la fe cega, la cara terrible de la mort.

En aquest temps de desesperança s’atien les pors i apareixen noves formes d’inquisició, noves escenes macabres d’Abu Ghrain i judicis sense garanties, inferns contemporanis d’Iraq i Palestina, el gust sinistre per la violència, la religió torna en forma de veritat absoluta i exclusiva, pobles sencers perseguits i anihilats, neonazis de terrible record. Temps foscos de discursos repulsius i fets repugnants. Temps romàntics.